The Best Concerts 2018 Gave Me

This has certainly been a crazy year, in which I’ve undergone a job promotion (and its corresponding prior public contest), I’ve started living with perhaps the best person I could ever share my life with, I’ve quit the language school I had been 13 years working for,  I’ve visited the Azores (among other places) and Porto (twice!) and I’ve been to concerts. Fewer than I would’ve wanted to. As usual, not all the ones I’ve been to I’ve written about. Days have 24 hours as they used to, yes, but life changes. So do one’s habits. And one’s priorities. And one’s plans for the (near) future. If this year the number of concerts has decreased considerably as compared to last year’s, this number will decrease even more with my leaving for the US in a research stay from Feb to May, and perhaps with one more stay in Chile (yet to be confirmed). What is certain is that my love of (live) music will never disappear even if the circumstances don’t allow me to go there and cry and shiver and feel moved with it. Without further ado, and in chronological order, here is my top of concerts 2018 gave me.

1. Roger Waters – 14/4/18, Palau Sant Jordi. 

If you keep on talking about a show for two months, it’s because that show was forking amazeballs.

2. Editors – 26/4/18, Razzmatazz

Tom Smith stole my heart the first time I saw him live. He did it again last April.

editors-razz

3. Vetusta Morla – 18/5/18, Palau Sant Jordi.

Pucho is the friggin’ boss on stage. There’s no denying.

Vetusta Morla Palau Sant Jordi 2018

4. Jane Birkin – 2/6/18, Primavera Sound

Not knowing any of one’s songs but one and getting to be moved by her elegance, savoir faire and voice is what Jane Birkin got to do to me last June. Her daughter was fantastic, but the original genes won over the derivates this time.

5. Lorde – 2/6/18, Primavera Sound

Seeing a true artist grow on stage is a privilege. Seeing Lorde own it is priceless.

6. Joan Dausà – 13/7/18, Cruïlla

Not sure if I was pmed or what, but Joan Dausà made me cry at 6pm in the sunshine. Take that.

7. Ramon Mirabet – 14/4/18, Cruïlla

Learning about Mirabet’s life makes you understand even better that what he does on stage is just him and nothing else.  (vídeo d’un altre concert)

8. The Soft Moon – 13/10/18, Apolo 2.

Needing so badly to see someone banging drums and whatever he has nearby can’t be a good sign, but that’s what I needed and that’s what I found.

The Soft Moon

9. Marlango – 28/11/18, Sala BARTS. 

That I love Leonor Watling is no secret, and that she’s the reason why I think that a good vocalist does the trick in certain bands goes without saying. And of course, you need that one song, ‘Dime que llegaremos lejos’ that makes you go and see them for the third time in your life and never have enough.

 

 

Advertisements

Banda sonora collita 2018

Aquilo – ii Electro pop sense el rocoquisme de The XX ni la ploranera inevitable que et podria causar un Vancouver Sleep Clinic o un Bon Iver. L’equilibri.

The Crab Apples – A Drastic Mistake. Potser no és dels millors àlbums de l’any – de fet, no l’he vist a les famoses llistes de. No obstant això, s’ha de reconèixer que per la poca experiència que tenen – i que demostren en algun altre més que cutre vídeo que sorprenentment va ser showcased al TN de TV3 (mande?!?!?) -, aquest àlbum ha estat mereixedor de ser promocionat pel PS i per uns quants concerts al Razz. Felicitats.

Clara Peya – EstómacEl moment que vaig veure que la Magalí Sare, la soprano del Quartet Mèlt que va enamorar mitja Catalunya, posava la veu al disc de Clara Peya, vaig pensar: ‘ A això li has de donar una oportunitat’. A la primera no entra, però a la segona, ja hi estàs abduït.

Editors – Violence. Que sí, que els Editors d’ara no són els d’abans, però i què? La seva evolució em sembla d’allò més natural, i d’aquí aquest Violence, que van defensar amb el mateix orgull i convicció que els seus treballs anteriors. Y que viva Tom Smith, leñe.

Glen Hansard – Between Two Shores. Pa llorar. Y bien a gusto. Glen Hansard segueix en la seva línia, que és la que fa que s’hagi creat un públic fidel que repeteix i repeteix i repeteix en els seus concerts i que no busquen res més que el que ja tenen.

Laurel – Dogviolet. La Brit que es va fer famosa gravant maquetes de qualitat suprema des de la seva habitació, s’ha marcat un discàs d’indie pop del qual la marca de la casa és la seva veu trencada i amb melodies que recorden en ocasions a First Aid Kid. Qui sap si per poques vendes o per què, el seu concert a la Sidecar es va cancel·lar. Haurem d’esperar a què aparegui en algun festival, I guess.

The Lazy Lies – Less Talk More Action. Després del seu àlbum homònim, fet per ballar i disfrutar, va arribar un grau superior de complexitat, temes potser un pèl més elaborats, d’estructura no tan previsible (i que no entren potser a la primera però sí a la segona) i, amb ells, un dels temes que més m’han posat els pèls de punta en directe enguany: Just Fine. El que no es pot deixar perdre, però, de tot plegat, és el treball meta- del videoclip per a Spiral Skies.

Low – Double Negative. Els Apparat que van posar la banda sonora a la portada de Dark amb la mà de Justin Vernon de per mig. Un àlbum per escoltar with peace of mind. Or else, les conseqüències poden ser devastadores. Un tema: ‘Dancing and Blood’.

Lo Moon – Lo Moon. Després de múltiples singles publicats amb compta-gotes anteriorment, finalment vam poder gaudir d’aquest albumàs que és Lo Moon. Un pop que omple i que et fa sentir optimista fins i tot en les cançons més intimistes.

Lowtide – Southern Mind.  Tenen l’habilitat de començar cançons com si de fet ja estessin avançades, com si fossin talls de melodies sense un principi (ni un final) clar. Tot molt random.

PAVVLA – Homemade Stuff. Una col·lecció de demos que deixen al descobert els jocs vocals als que ja ens tenia acostumats PAVVLA. Una favorita, “Planets And Stars”. L’única pega és que només dura 18 minuts. Però per això va venir després Secretly Hoping You Catch Me Looking.

Temples –  Volcano. Del 2017, ok, però és que el meu company de vida no me’l va posar fins enguany, i no l’he hagut de, primer, patir, i després gaudir fins enguany, fins al punt que ha estat, segons Spotify, l’àlbum que més s’ha sentit a casa durant tot aquest any. Ara només falta que els del Vida Festival es comportin i ens els portin l’estiu del 2019 com van fer per al Secret Vida.

The Soft Moon – Criminal. La meva dosi anual de rock industrial i post-punk. Cupo cubierto.

Still Corners –  Slow Air.  Malgrat fer anys que volten, sorprenentment van acabar a anar parar al Razz aquest passat 26 de novembre. Circumstàncies ‘x’ (deixar el xorbo a casa el dia del nostre aniversari, vaja) van fer que acabés no anant a veure’ls malgrat que de ganes n’hi havia. Fan un dream pop gens innovador, però sí que suficientment escapista com per escoltar-lo en loop.

Vance Joy –  Nation of Two. L’avançament amb ‘Lay On Me’ el 2017 ja apuntava maneres, com vaig avançar. L’àlbum sencer, d’enguany, un discàs. Stupid me que em vaig esperar a comprar les entrades per veure’l a la Bikini i es van esgotar. Sort que la vida ens guarda segones oportunitats. Ens veiem el proper mes de juny al Razz!

Àlbums esmentats disponibles a Spotify en aquesta llista.

Àlbums del 2018 que ni fred ni calor

Dorian –Justicia Universal. Trobar la fórmula de l’èxit d”Cualquier Otra Parte’ era difícil. Massa. O potser sóc jo, que tant de sinte em cansa.

Florence + The Machine – High As Hope. ‘Grace’ i ‘Patricia’ deriven tant en el to com en l’amplitud sonora de la selecció més grandiloqüent de How Big, How Blue, How Beautiful. D’aquest àlbum em quedo, segurament amb ‘Big God’. No obstant això, en conjunt, no arriba a la categoria de HBHBHB, un disc que podria dir que va marcar el meu 2016, però sí que li he donat prou voltes com per incloure’l en aquesta selecció. Tampoc no passarà a la història de la música com res destacat, però és Flo, li donarem una altra oportunitat.

HAERTS –  New Compassion. Cuando se mezclan parejas en grupos, pasa lo que pasa, per la qual cosa, cinc anys després, HAERTS, ara amb una banda totalment renovada, es presenta enguany amb un àlbum més orgànic, abandonant els sintes i llançant-se a lletres més profundes, per dir-ho d’alguna manera.

Justin Timberlake – Man of the Woods. Que JT tregui un disc és una alegria suprema para tó tu body fins que veus que el resultat és el que és, sense gaire cap ni peus. O lo que es lo mismo, muy US audience-oriented. I que a sobre vingui de gira per Europa i, once again, no passi per la Península, com era d’esperar, es para hundirse (un poco más) en la miseria.

Unknown Mortal Orchestra –  Sex & Food. Després d’àlbums destacables, aquest any van i treuen no un, sinó dos àlbums. Too much? Too much.

Temes més spinnejats – 2018

Beauville – ‘Letting In’. Del 2015. Inevitable pensar en la meva amiga vivint a Suècia en escoltar aquesta cançó. Tan ella, tan jo.

Charlotte Gainsbourg – ‘Deadly Valentine’: Si bé es va publicar l’any 2017, jo no me’n vaig fer ressò fins el 2018, amb l’anunci del cartell del PS. Un tema per posar en bucle fins a extenuar-se.

The Courage – ‘Parasols’. Amb certa reminiscència a Mumford & Sons, una cançó per no pensar, o pensar en les vacances d’estiu.

Django Django – ‘Marble Skies’. Esperava que tot l’àlbum, homònim, em transmetés el bon rotllo que té aquesta cançó, però acaba essent un àlbum pesat, massa rococó.

 

ELYELLA ft. Viva Suecia – ‘Todo Lo Que Importa’. Les cançons banda sonora de Copa d’Europa és el que tenen.

The Howl & The Hum – ‘Portrait I’. Un alt-J moderat, sense estridències.

Janelle Monae – ‘Make Me Feel’. Els que vagin al PS el 2019 xalaran amb aquesta picada d’ull a St Vincent i Prince.

Jonathan Bree – ‘You’re So Cool’. Mentre esperava que la resta de l’àlbum Sleepwalking tingués la mateixa sofisticació i elegància, no va ser així, però si tots els temes haguessin estat així, hagués estat per a mi, sens dubte, un dels meus àlbums de l’any. Del mateix àlbum, també en destaco ‘Plucking Petals’ i ‘Fuck It’.

Kwamie Liv – ‘New Boo’. En un àlbum bastant mediocre, vaig trobar aquesta perla que ben bé podria convertir-se en un himne de classes dirigides al gimnàs.

Lights & Motion – ‘Vanilla Sky‘. El post-rock ja ho té, aquests crescendos de gallina de piel. Para muestra…

Real Estate – ‘Darling’. Late to the party, ja que és del 2017. Per cert, els comentaris al vídeo de YouTube són un must read.

Rhye –’Taste’. Un motiu afegit per no perdre’s el PS del 2018.

Escolta la llista d’aquestes cançons a Spotify.

The Soft Moon: Teràpia de ‘hump day’

Amb 90 redaccions, 90 imatges i 90 vídeos esperant-me per ser revisats, només em puc permetre el luxe de dedicar quatre paràgrafs a la teràpia de rock industrial que vaig tenir de part de The Soft Moon aquest dimecres passat a La 2 de l’Apolo.

El rock industrial i post-punk de The Soft Moon, com el noise rock de HEALTH o Blanck Mass, encara que qualsevol no ho diria a la primera escolta, és d’allò més relaxant. Per a a mi, almenys. És quan experimento aquesta sensació que puc arribar a entendre els que diuen que escoltar heavy metal els porta a un estat de tranquil·litat total. No és el meu mètode preferit (alguns en diuen que això és simplement soroll), però sí al qual opto quan vaig passada de voltes per la feina. És per això que anar al concert que The Soft Moon, malgrat significar un factor de cansament afegit, va ser alhora, una injecció de recol·locament general.

The Soft MoonLa 2 de l’Apolo no estava ni de bon tros plena, però el que sí que vaig notar és que no vaig tenir en compte, de cap manera, el dress code: Mª del Mar, a un concert de post-punk trallero s’hi va de negre, no amb la bruseta mona de farbalans de floretes roses i pantalons grisos amb sabates de talonet a conjunt. Just wrong. Sigui com sigui, I didn’t feel out of place at all, perquè a un concert així, s’hi va a tancar els ulls la gran part del temps i a obrir-los quan Luis Vasquez, a part d’agrair-te amb el seu castellà nadiu que estiguis allà, et brinda els seus solos de percussió b-r-u-t-a-l-s.

The Soft Moon van sortir 25′ tard (la gran lacra dels espectacles en els temps que corren), a retruc també del retard dels teloners. Venien a presentar un dels àlbums que més porto escoltats enguany, Criminal, tot i que no van faltar temes dels àlbums anteriors, inclosos ‘Black’ i ‘Far’ (goosebumps!), de l’altra joia que és Deeper (2015). De totes maneres, ho vaig flipar molt amb ‘Burn’ (que no ser pels arranjaments/estil, la melodia podria ser perfectament de qualsevol banda de rock alternatiu dels 90), i el solo final de ‘Want’.

El muntatge del concert va resultar fluït, natural. Potser se sentia un pèl massa discreta la línima melòdica d’alguns dels temes, aquelles que et fan tancar els ulls encara més fort i bellugar els braços perquè les vibracions es distribueixin millor per tot el cos. Però tampoc no hem vingut a queixar-nos. D’altra banda, havia llegit que The Soft Moon juguen molt amb el muntatge de llums. No diré que no, tenint en compte les limitacions de la recentment renovada sala. La grandària limitada de l’escenari també afavoria a l’efecte de clarobscurs, però segurament tot plegat hagués lluït més en un altre emplaçament.

Sigui com sigui, el concert de The Soft Moon va ser un alto en el camino en un hump day plujós que, innegablement, va recarregar la bateria de tots els assistents.

Teloners: Whispering Sons – bon preludi del que estava per venir, amb l’afegit de l’ambigüitat del cantant.

Galeria d’imatges

Cruïlla 2018

Cruïlla 2018Though rather ill, I’ve attended the Cruïlla Festival. As with the Vida, this year’s Cruïlla’s line-up wasn’t anything out of this world, but it’s been a fun weekend anyway. What I’m quite pissed off about is about next year’s dates, as they overlap with Vida’s. WTF!

Read the reviews here: Friday, Saturday.

Vida Festival 2018 – Reviews

As previously announced, I’ve attended the Vida Festival 2018, the line-up of which was rather weak this year. Hence my lack of enthusiasm about it. The festival is over and I can’t stop this feeling of knowing that I would’ve probably enjoyed the minor acts more than the headliners. Oh well, too late to go back in time. Here are the reviews: