Bruno Mars – The Moonshine Jungle Tour

Com que sóc de les que compra entrades el primer dia, obediente una, vaig adquirir les entrades per al concert del Bruno Mars al Mediolano Forum de Milà el dia i hora en què van sortir a la venda, only to know three weeks later que tocaria a 7 minuts literalment de casa, a Badalona. Oh well… Però això s’ha vist compensat amb un finde de chicas a Milà. Amb molt bad timing, sí, ja que em surt la feina per les orelles, però he de reconèixer que m’ha sentat molt bé. I el concert, també. Allá voy.

De Bruno Mars en conec les que surten a la ràdio i la resta de cançons d’haver sentit els CDs un parell de vegades a casa. Aquests últims mesos han estat de bojos i, a diferència d’altres vegades, no m’he pogut aprendre ni lletres, ni la bio de l’artista ni res, però això no ha impedit pas que gaudís d’un concert destacable, sense que el muntatge fos res de l’altre món.

En Bruno Mars és un artista eclèctic. En les seves cançons, hi ha notes pop-rock, reggae, R&B, soul i hip hop. Té una mica de tot i per a tothom, cosa que fa que qualsevol concert d’ell tingui entreteniment garantit i que no hi hagi cap moment fluix.

Tan jove, i tan gran.
Tan jove, i tan gran.

Ell em va sorprendre no només pel seu color de veu, realment bonic, sinó també per les seves habilitats a la guitarra i a la bateria. Com a ballarí sobre l’escenari, em falta un estil “Bruno Mars”. L’eclecticisme dels estils musicals que cobreix en els seus CDs es reflecteixen també en els seus moviments, no arribant a ser ni chicha ni limoná. Sobre l’escenari vaig veure estones de hip-hopper i d’artista Motown (amb el suport de The Hooligans) juntament amb una barreja d’Elvis-pelvis-Presley, Little Richard i Michael Jackson. No sé, hi ha alguna cosa en ell que em falla, i no sé el què.

Musicalment, un concert impecable, amb una banda de nou membres divertida i entretinguda a més no poder. Destaco el baixista, que ballava de manera còmica i amb una energia brutal, i la seva mà dreta i segona veu. Sento no poder aportar-ne els noms amb certesa.

Al más puro estilo Motown
Al más puro estilo Motown.

Com a cançons, destaco, en primer lloc, la versió súper divertida que va fer d’una cançó que de per si no m’agrada: “The Lazy Song“. També destaco la versió d’altes dosis de guitarra elèctrica a “Grenade“, que si bé al principi va fer que m’oblidés de l’original i que, en certa manera em decebés (doncs és una de les meves preferides), després em va deixar un molt bon gust de boca. Destaco també el final de la cançó així com el joc amb la il·luminació d’hal·los blancs (no tant el vermell). I finalment, com no, la que hauria d’haver estat l’última cançó, en lloc de “Gorilla“: “Locked Out of Heaven“. Aquí la Mª del Mar que ha estat aguantant carros i carretes aquests últims dos mesos se soltó la melena i es va desganyitar amb el “Cuz you make me feeeeeel liiiiike, I’ve been locked out of heaaaaaaaveeeeeeen, for too lowowowooong, for too lowowowooooong“.

En resum, un concert highly recommended per passar una bona estona que, malauradament, passa volant però que et deixa un molt bon record.

Quant al Bruno, li auguro una bona carrera si no està mal desaconsellat i si aconsegueix trobar un estil propi a dalt de l’escenari.

Visita la galeria completa.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s