OneRepublic – Native World Tour (o “más vale tarde que nunca”)

Feia anys i panys que els seguidors de OneRepublic esperaven que vinguessin a Barcelona. Van venir fa la tira a fer un show privat, pero eso no cuenta. Da que pensar que un grup amb tres discos d’un ressò important faci nombroses actuacions a la resta d’Europa, especialment a Alemanya, on vaig estar a punt d’anar a veure’ls fa uns anys, i ni tan sols passi per Espanya ni Portugal ni una sola vegada. I és que OneRepublic fan tard. I per què? Doncs perquè costa d’entendre que tenint una discografia amb tres àlbums de singles que tothom coneix – encara que no sàpiguen que són d’ells – no siguin capaços de vendre prou entrades com per tocar a casa del germà gran del Sant Jordi Club, com sí que van poder fer last year els Imagine Dragons. OneRepublic arriben tard en el sentit comercial i estil·lístic: van fer-se “famosos” a Espanya en plena crisi, quan la gent estava per tot menys per anar a concerts, i van perdre el tren que ja havien agafat Coldplay i que ara han agafat els Imagine Dragons. Pero nunca es tarde si la dicha es buena, i com a mínim ahir els vam tenir i gaudir aquí, a casa.

Ya sé que está mal que lo diga yo, pero esto es una fotaca.
Ya sé que está mal que lo diga yo, pero esto es una fotaca.

Saltant a la fama en aquellos tiempos en que te encontrabas a Timbaland hasta en la sopa (como Pitbull hace un par de años y ahora Pharrell Williams, vaya), OneRepublic han tingut cançons que han sonat i sonat a la ràdio, cançons amigables i, sobretot, sinceres. Definits com un grup de pop-rock – y ahora añado yo la guinda, amb aires de pop cristià, com Switchfoot-, no destaquen precisament per la guapura ni pel sex(ism)e en les seves lletres ni en els seus vídeos, sinó que venen el que venen: música. Una música que a vegades recorda a U2, a vegades a Coldplay, a vegades a Imagine Dragons i, evidentment, a ells. Melodies que s’han fet un lloc en la discoteca dels fans que es van reunir ahir al Sant Jordi Club per gaudir d’un concert fantàstic i que no va escatimar en recursos, tenint en compte el recinte on es feia, i que va tenir moments en què, novament, recordaven a U2 (el micròfon balancejant-se del sostre), a Coldplay (momento acústico todos en la punta de la pasarela y con Ryan al piano), i a Imagine Dragons (els tambors del final i el bombo ocasional).

Amb por anticipada per crítiques antigues sobre la veu de Ryan Tedder en viu, he de dir que ahir va estar excepcional. No haremos ningún comentario sobre su nuevo look “voy-medio-pelado-para-parecer-el-macarra-que-nunca-fui-ni-seré“, però sí que destacaré la confiança sobre l’escenari, l’entrega al públic y el chorro de voz, que hicieron que le perdonemos un pequeño slip al piano que muy pocos notamos.

Ryan Tedder de modenno
Ryan Tedder de modenno.

OneRepublic són dolços (el moment ‘Something I Need’ en què Ryan va agafar la videocàmera per gravar el públic assenyalant-los mentre cantava ‘And if we only die once, (hey) / I wanna die with you (you, you, you)’. Són esos yernos que cualquier suegra querría en su casa, ese yerno detallista que escoge imágenes de la ciudad donde toca y escoge la bandera adecuada (están muy bien asesorados, ¡ehem!). Són també personalitzadors (is that even a word?), com quan Zach Philkins va agrair el seu mestre de guitarra, present entre el públic, tot el que li havia ensenyat, i com quan tant ell com en Ryan (amb menys èxit), es van marcar unes paraules en català i castellà. Tenen frescor, elegància, bon estar, mai histriònics… Lo dicho, el grupo de yernos ideal.

Si alguna cosa negativa he de dir, és que de tant ‘anar per feina’, resulten un pèl freds entre ells i amb el públic a excepció del cantant i del guitarrista. Potser pel cansament de verse cada día (son los últimos coletazos del tour), potser simplement perquè són així sobre l’escenari. Independentment d’això, el públic va gaudir, cantar, corejar i ballar sense parar totes i cada una de les cançons que van desgranar ahir a la nit. N’hauria de destacar moltes (gairebé totes), però em quedo amb ‘Can’t Stop‘ (a fave of mine, amb llums oscil·lants) i, sens dubte, ‘Love Runs Out‘, que no és de les meves preferides en àlbum, però que ahir va sonar más disco que nunca, per la qual cosa el Sant Jordi Club es va convertir en un club nocturn apte per a menors amb un ambient d’allò més cool.

Diuen que “más vale tarde que nunca”, i així ha estat per als OneRepublic a Espanya; però, si us plau, la pròxima vegada, no trigueu tant. Ja us estem esperant.

Teloners: KONGOSempezaron muy bien, pero se fueron deshinchando.

Veure galeria de fotos completa.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s