Quartet Mèlt enamora petits i grans

Encara que per la temperatura a Barcelona i comarques no ho sembli, és temps de nadales, i aquest va ser precisament el motiu de la primera part i tancament del concert del Quartet Mèlt aquest dimarts 29 a l’Eixample Teatre.

El Quartet Mèlt, conegut a Catalunya gràcies a l’edició d’enguany de l’Oh Happy Day de TV3, està compost per la Magalí Sare (soprano), l’Ariadna Olivé (contralt), l’Eloi Fort (tenor) i l’Oriol Quintana (baix). Són un grup coral amb un repertori ampli i variat, que va des de la música antiga a la contemporània. A més, malgrat alguns dels comentaris rebuts pel jurat del programa, demostren tenir una versatilitat admirable en diferents estils, valent-se de poc més que la seva veu, algun instrument i, en aquest cas, quatre props ben trobats de l’IKEA, la mateixa empresa que ha deixat de fabricar maletins amb 1 milió d’euros dins. Ai las!

quartet mèlt 1

Començaven el concert amb “El desembre congelat“, vestits de negre i vermell i amb abrics, barrets i bufandes, que van deixar al penjador central. Amb la Magalí Sare diapasó en mà, els quatre joves músics van anar interpretant una a una les nadales del programa, presentant-les amb tarannà didàctic a la vegada que tímid. La timidesa, acompanyada per una brillantor honesta als ulls, es feia palesa també en rebre els aplaudiments sincers del públic. Aquesta timidesa donava pas a l’agosarament, però, durant la interpretació de les melodies, conegudes per tots els assistents a la sala. Si bé “El petit vailet” va ser la que em va arribar a emocionar (llegeixi’s “fer plorar”), els grans triomfs per als més petits foren “El dimoni escuat” (“Aquesta me la sé!”, va exclamar la nena asseguda al meu costat) i l’animada, tant amb els dits com amb una campana,”Les dotze van tocant“, amb què van tancar la primera part tornant-se a posar la roba d’abric.

P1080458
Les dotze van tocant i a casa hi falta gent.

Després d’una pausa breu amb canvi de vestuari, i amb l’Oriol Quintana amb el diapasó – tasca que es tornaria amb la Magalí – començava la segona part del concert amb “Masterpiece” de Paul Drayton. Es tracta d’una peça d’allò més original que repassa els principals estils de la música clàssica a base de repetir els noms dels cèlebres compositors que les representen (Bach, Händel, Mozart, Beethoven, Mendelssohn, Strauss i Debussy) i dir un parell de frases, en algunes ocasions, en la seva llengua materna. Indubtablement, amb interpretació vocal, facial i coreografiada excel·lent (però un francès millorable), els Mèlt es van guanyar l’admiració dels assistents amb una peça que no és fàcil ni per al públic ni per a ells mateixos. D’aquí segurament l’alleugeriment que van manifestar en acabar-la.

Després del repte de “Masterpiece“, la bleda dona sensible que hi ha en mi es va tornar a emocionar amb una sentida “La gavina“. Tot seguit, els Mèlt van desgranar la resta del repertori (“Muntanyes del Canigó“, “Baixant de la font del gat“), de nou amb presentacions didàctiques breus però efectives que es referien no només a la lletra sinó també a l’estructura dels temes. En aquesta ocasió, van deixar entreveure fins i tot el seu sentit de l’humor, com en el cas d’ “El testament de l’Amèlia“. El gran “hit“, però, va ser el “Ton pare no té nas“, que, efectivament, la nena asseguda al meu costat també se sabia de cap a cap. Tancaven el concert amb el “Papa, jo vull ser torero” de l’Albert Pla, harmonitzada per Gerard Ibáñez, de la que diuen els costa d’entendre el sentit global. No patíssiu, Quartet Mèlt, que no es va notar pas. Apagant les mini-espelmes que formaven part del decorat, acabava aquesta segona part del concert que el públic va agrair amb un aplaudiment insòlit, amb ritme marcat a l’uníson.

P1080487
Ta mare és xaaaaaaaata. 

Amb aquest reconeixement de part dels assistents, els Mèlt no podien pas deixar-nos amb la mel als llavis. Així doncs, ens van regalar “una nadaleta més” (“El noi de la mare“), nadala que novament va despertar en mi records d’infantesa.

A la sortida, tots els comentaris eren positius, però sento dissentir del comentari de les noies que van dir que els Mèlt s’haurien lluït més amb instruments d’acompanyament. El Quartet Mèlt va saber defensar un programa variat, amb peces que suposen un repte (“Masterpiece“, “Papa, jo vull ser torero“) amb un públic ampli no sempre fàcil (des d’infants fins a avis) únicament amb les seves veus. I per a mi, això és tota una gesta.

Amb presentacions com la de “Muntanyes de Canigó” amb un “segur que la coneixeu del programa” sense ni tan sols esmentar-ne el nom, fa la impressió que el Quartet Mèlt és conscient que ara mateix omple sales gràcies a l’Oh Happy Day de TV3, el micròfon icònic del qual formava part també de l’atrezzo. No obstant això, lluny de ser els “enèsims triunfitos“, tal i com van dir en acomiadar-se, estan a les portes de començar una “aventura” aquest any entrant, per a la qual els envio des d’aquí els meus millors desitjos.

Vegeu galeria d’imatges.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s