Notable dosi de The Vaccines a Razz 2

Després d’un canvi a sala de menor capacitat (de Razz 1 a Razz 2) tot i que no de pitjor acústica, ni molt menys (un aplaudiment ben fort al so!), ens visitaven aquest dijous The Vaccines, acompanyats dels teloners nostrats Me and The Bees. Aquests  van confirmar el meu gran descobriment d’aquests últims mesos (don’t kill me): a casa també s’hi fan coses potables sense posar-hi una millonada. No obstant això, encara hi ha qui no se n’ha assabentat, per la qual cosa van tocar per a quatre gats, inclosa la moi.

P1090216

Me and The Bees estan formats per una baixista que també aporta una veu profunda i amb cos i que va mostrar en tot moment una complicitat excel·lent amb la bateria, que no parava de somriure i de moure el cap de costat a costat quan se la veia gaudir pletòrica dels temes. Completa el grup un guitarrista que, potser més aviat per timidesa que no pas per alçada, va passar més aviat discret per l’escenari.

Després de la seva bona actuació, amb ritme, fluïda i amb una setlist equilibrada que incloïa temes tant de Fuerza Bien (2010) com de Mundo Fatal (2014) , es van acomiadar agraïts que no els haguessin llançat res (?!). No em queda gaire clar si es referien a tomàquets o a sostenidors, tot i que us ben asseguro que no es mereixien ni una cosa ni l’altra.

Vint minuts més tard del previst, costum que m’està començant a inflar allò que no sona, van aparèixer a l’escenari The Vaccines. Els vaig descobrir l’any passat al Super Bock Super Rock i, com em van sorprendre gratament, vaig pensar que aquesta seria una bona ocasió per poder-los veure de ben a prop i confirmar (o no) les bones vibracions que em van transmetre a Lisboa. Aquest cop, també, amb temps per haver-me après més d’una i de dues lletres de cançons ja que el seu English Graffiti (2015) va acabar essent un dels àlbums que més vaig acabar escoltant l’any passat. Un àlbum que, segons els crítics i experts en el tema (ehem!), no és el millor de la seva carrera, tot i que els de West London afirmen estar-ne molt orgullosos (què han de dir ells ara per ara, ves!).

P1090326
                                                                    Justin Hayward -Young i la seva postura caderil.

 

En les distàncies curtes (estava a primera fila, pues Dios me dio cerebro pero no altura), vaig descobrir el per què de tot plegat: les cançons més ensucrades/lentes/menys-Vaccines, tot i sonar igual de bé que en àlbum, costa de creure-se-les en directe. Ni els cops de cadera ni les mirades seductores del cantant, Justin Hayward-Young, quan et clava els ulls (diox, cuando Justin te mira, ¡te mira de verdad!) fan que ni ‘Dream Lover ni ‘Minimal Affection, malgrat els seus teclats enganxosos, acabin de quallar. Val a dir, però, que són un excel·lent respir per a la marxa frenètica de la major part del seu repertori, de qui els fans dels dos altres àlbums de The VaccinesWhat Did You Expect From The Vaccines? (2011) i Come Of Age (2012) són tan fervents defensors. Ara bé, també és cert que una miqueta més que dir “Barcelona” hagués ajudat a posar-se tot el públic a la butxaca. No obstant això, Justin Young té armes per convèncer la massa, i si no, ja està en Pete Robertson (bateria) per animar la gent, malgrat la cara de mala òstia bava que gasta.

Malgrat haver-hi fins i tot grups escolars i guiris a manta (I promise), The Vaccines no van completar l’aforament de la Razz 2.  Els assistents, pocs però ben avinguts, van respondre a totes les cançons purament Vaccines des del primer moment, recordant amb els seus acompanyaments vocals el que segurament fan a casa quan sona el “papapapapapapapapa so prettyyyyyy” de, per exemple, ‘Handsome, tema amb què arrenca l’English Graffiti i amb què va començar el concert. Val a dir, però, que al concert li va costar arrencar. Al principi hi havia certa desconnexió entre els membres de la banda i tot plegat semblava anar al ralentí. Per confirmar-ho, només calia veure el teclista, percussionista i guitarrista del fons, impassible mòmia melenuda vivent no semblava reaccionar ni que li passés un camió per sobre. No era l’únic figurant a la banda: Árni Árnason (baixista) no es quedava curt, impertèrrit, avorrit, acartronat. I si el Pete Robertson (bateria) i Freddie Cowan,  guitarrista principal no estaven a l’hora, no us preocupeu, que se’n van adonar a temps i ho van arreglar amb el whisky que els va córrer durant una estona coll avall com si fos Font Vella fresqueta de la nevera. Miracles de l’alcohol (o no), la banda va fer un clic després de ‘Wolf Pack‘ i  ‘Post Break Up Sex‘ i van recordar-me els Vaccines que havia vist a Lisboa en molts temes, decorats amb mini-quadres coreogràfics entre baix i guitarra d’una banda i cantant i bateria per l’altre. Amb el mòmia-percussionista no hi comptem pas.

Després dels 18 temes de la part principal, Justin Hayward-Young va tornar a aparèixer amb una versió acústica de ‘No Hope‘ que, juntament amb  ‘Blow It Up i ‘Norgaard‘ posaria fi al concert que no va durar més d’1h 20’.

Malgrat que el públic, dividit entre els pre-English Graffiti i els late arrivals com el meu, no respongués uniformement a tot el concert, va ser un recital equilibrat en setlist, amb una qualitat acústica excel·lent i una química amb el públic in crescendo. Potser una mica més de focus i menys actitud ressacosa-ibuprofènica hauria ajudat que el concert hagués tingut un vol més regular, però si us va el rotllo indie-rock guitarrero, doneu-los una oportunitat.

Galeria d’imatges.

 

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s