Queen + Reina Adam Lambert celebren Freddie Mercury a Barcelona

queen - a-kind-of-magic

Cuenta la leyenda que, de petita, jo volia aprendre anglès per cantar les cançons que escoltava a casa. Cuenta la leyenda també que Queen és un dels grups preferits de ma mare (i meus!) i que, quan ma mare va comprar el vinil  A Kind Of Magic (1986) -discazo donde los haya -, jo agafava la funda del vinil on hi venien les lletres per marcar-me uns bons sing-alongs amb les cançons, les lletres de les quals em vaig acabar aprenent de memòria sense saber gairebé què deien (tenia 6 anys!). Però de mica en mica, vaig anar aprenent a fer servir diccionaris i a desxifrar la (no-)correspondència so/grafia de l’anglès. Y así terminé, cantando de todo un poco, y cogiendo mi acento actual en inglés que no és d’enlloc i a la vegada és de tot arreu.

Cuenta la leyenda també que de sempre havia volgut veure Queen en directe però que la maleïda sida va fer que Freddie Mercury i les seves quatre octaves de veu ens deixessin molt abans del que era d’esperar (el 1991, amb 45 anys) i, per tant, que aquell dia no arribés mai. És per això que des de llavors tenia una assignatura pendent amb Queen, aquests enormes virtuosos del rock en majúscules. L’assignatura quedaria aprovada, i amb una nota excel·lent, amb el concert d’aquest diumenge de Queen + Adam Lambert al Palau Sant Jordi, però amb aquella espineta de no haver pogut veure en directe aquell tros d’artista que es posava el públic a la butxaca amb només sortir a l’escenari i que va ser el protagonista indiscutible d’una de les millor actuacions rock EVER en un estadi davant de 72.000 persones al Live Aid de 1985.

Així doncs, aquest diumenge vam veure un 50% dels Queen originals: Brian May – un altre virtuós, en aquest cas de la guitarra – i Roger Taylor a la bateria, ja que John Deacon, el baixista del grup, va decidir retirar-se el 1997 i era contrari a qualsevol represa de Queen amb substituts de Mercury. Aquesta mitja taronja venia acompanyada de Rufus Tiger Taylor, fill de Roger Taylor a la bateria secundària en la majoria dels temes i d’ un teclista i un baixista que van passar totalment desapercebuts per als de realització de les càmeres del Palau fins al comiat final. Completava el grup un diva-queen-neoromàntic-glam-rockià de veu potent, amb una range de 3 octaves i sis semitons, i gran presència a l’escenari que surt d’un programa de talents americà: Adam Lambert.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA
Queen + Paul Rodgers en concert a Frankfurt, Alemanya, el 2005. Foto: Thomas Steffan . CC BY-SA 3.0

Amb la mort de Freddie, May i Taylor van reprendre el projecte amb diversos cantants i col·laboracions puntuals, però només van sortir de gira durant el període 2005 – 2008 amb Paul Rodgers, conegut per ser el vocalista del grup de rock dur i blues rock Free (sí, home sí, aquells que canten “Aaaaaaaaaaall riiiiiiiiiiiiiiiiight nooooooooooow, baby it’s aaaaaaall riiiiiiiight nooooow“, però el fracàs de taquilla va ser considerable, almenys a Espanya. Si bé Freddie Mercury admirava Rodgers, it doesn’t take a genius per adonar-se que posar Paul Rodgers de vocalista de Queen per ocupar el lloc de l’insubstituïble Freddie Mercury és com anar a menjar un arròs de peix a l’Escala i posar-hi ketchup, per molt que Paul Rodgers sigui considerat un dels grans cantants de rock de la història. Siempre y cuando cante en sus bandas.

S’ha de tenir valor per ocupar el lloc de Mercury, però substituir Paul Rodgers a Queen aplanava el camí per a Adam Lambert. Sens subte. Així doncs, si bé Lambert no va impedir que de tant en tant pensés “Oh, aquí Freddie segur que ho hauria fet així”, va fer un molt bon paper amb clins d’oeil a les dots interpretatives i d’interacció amb el públic amb els “Eeeeeeeererere” tan Mercury però sense perdre la seva personalitat artística. Prova d’això, els nombrosos canvis de vestuari amb pal de micro a conjunt (tot i que els pantalons ajustats tenien molt de Mercury), les ulleres i pentinat cantón, i aquelles plataformes i talons vertiginosos que li feien un caminar con movimiento de cadera tal que la propera vegada que el vegi li he de demanar com s’ho fa. Jo també vull moure el cul així i sentir-me la reina del mambo.  #no

Començava el concert amb ‘Flash’, que amb la retirada de cortina continuaria amb una rècula de temes rockers dels més contundents de la discografia de Queen tals com ‘The Hero’, ‘Hammer to Fall’, ‘Seven Seas of Rhye’ i ‘Stone Cold Crazy’. En lloc de ‘The Hero’, per donar el tret de sortida al concert jo hi hagués posat la genialíssima ‘One Vision‘ amb el seu gran final ‘just gimme gimme gimme gimme fried chicken’, el tema que obre A Kind Of Magic i que és un levantamuertos en tota regla, però em vaig quedar amb les ganes. Oh well.

Començaríem el que es diu a ballar properly speaking amb ‘Fat Bottomed Girls’, on Adam Lambert començaria a mostrar sus dotes de reinona, que després d’una tranquil·lota ‘Play The Game’ farien la seva gran explosió sobre un tro negre i contorsions pernilesques diverses. Després de les salutacions diverses adreçades a la ciutat, aquest cop en català, Adam Lambert agrairia al públic que li hagués donat l’oportunitat de cantar les cançons de Queen. Quedava clar i català anglès, doncs, que la seva funció era la de prestar la seva veu i artisteo natal a unes cançons que no eren seves però que les intentaria defensar amb el major respecte possible, ja que en paraules de Lambert, ‘there’s only one [Mercury], there will only be one ever. Let’s celebrate HIM together.

queen + adam lambert
Queen + reina Adam Lambert en su trono

Les llums liles donarien pas a ‘I Want To Break Free’ (casualitat connotativa colorística?) que ens va transportar al també icònic vídeo de marres.

Si Lambert ja s’havia començat a lluir amb els seus gorgoritos de tenor here and there, no seria fins a ‘Somebody To Love’ que nos dejaría patitiesos amb un final de lo más pletórico. Després del moment anecdòtic (i un pèl llarg) de la selfie de 360º de Brian May, que va dirigir al públic unes paraules d’agraïment tant en català com en  castellà, viuríem un dels moments més intensos de la nit amb la projecció d’imatges de Freddie en les pantalles mentre May, amb la guitarra acústica, cantava ‘Love of My Life’. Més d’una llàgrima es va escapar entre els assistents. Jo no hi vaig arribar, però quasi.

may - freddie - queen

Seguiria l’homenatge Roger Taylor a la veu amb ‘These Are The Days of Our Lives’ per donar pas a un d’aquells moments que, yo lo siento, pero me encantan, com són els duels tan rock dels 70s de bateries a duo rotllo Genesis per acabar tocant simultàniament. Sí, tengo debilidad por la batería y aprenderé a tocarla en otra vida. L’homenatge dins de l’homenatge es veuria materialitzat amb la projecció d’imatges de David Bowie mentre queia ‘Under Pressure’, aquella peça que cada vegada que escolto em posa la gallina de piel per tot seguir recordar – després de desganyitar-me -, que de cordes vocals només en tenim unes a la vida i les hem de cuidar.

roger taylor queen

L’ambient del Palau Sant Jordi es va tornar encara més festiu amb la bailonga ‘Crazy Little Thing Called Love’ que va fer aixecar la majoria del públic de les grades. Després d’un “Eeeeeeeeeerererere” interactiu de Lambert amb el públic que va ser d’aquells moments on vaig pensar “Ains, en Freddie no ho hauria fet exactament així”, vindria ‘Don’t Stop Me Now’, ara amb reminiscències tsòtsils. ‘Another One Bites The Dust’ va ser també d’aquells moments fluixets sense arribar més avall del notable. May es va lluir i de valent durant tota l’actuació, però està clar que un dels temes que ens permeten afirmar que bé es mereix el reconeixement mundial que té com a guitarrista és ‘I Want It All’, els solos de la qual van diferir força de la versió d’estudi. ‘Who Wants To Live Forever’, cançó que sempre m’ha avorrit i que sembla que no sabessin com acabar, em va sorprendre gratament per l’escenificació amb bola de disco gegant inclosa molt espacial, tot plegat, temàtica que seria el teló de fons del solo de guitarra de Brian May, doctor en astrofísica i col·laborador de la NASA en la seva missió de Plutó; ahí es ná.

Amb un nou canvi de vestuari i després de ‘Tie Your Mother Down’, vindria un moment pretesament emotiu però que em va deixar, sorprenentment, sense fred ni calor: ‘The Show Must Go On’, potser perquè aquesta sí que sí o sí hauria d’haver estat Freddie qui la cantés, i perquè el final em va sonar esmorteït més que no d’un vibrant electrònic cíclic, com la tenia al cap. Evidentment, ‘Bohemian Rhapsody’ (* muere * ) i ‘Radio Ga Ga’ no podien faltar, l’última amb el corresponent acompanyament de picada de mans de base amb tot el Palau Sant Jordi als peus de Queen mentre sonaven la seva base rítmica tan mítica. Tancarien la vetllada les arxiconegudes ‘We Will Rock You’ i ‘We Are The Champions’, cançons que mai no m’han fet el pes però que entenc que estan fetes per i per a aixecar estadis, amb un Adam Lambert lluïnt corona de reina. Faltaria plus.

Queen + Adam Lambert van fer un excel·lent paper si ens posem en el frame of mind “homenatge al gran Freddie Mercury”. Em pregunto, però, si – com diuen que tenen la intenció de fer – funcionaria de la mateixa manera amb temes nous composats pel 50% de Queen amb o sense la col·laboració d’Adam Lambert. Sincerament, no ho veig. No només per la diferència d’edat, sinó veient també l’estil i estètica musical que es gasta Adam Lambert en solitari i el paper rellevant que tenen des dels inicis May i Taylor a Queen. Time will tell.

Galeria d’imatges

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s