Adele (em) convenç en una nit de contrastos

Adele presentava 25, el seu tercer melancòlic i elegant àlbum,  aquest dimarts 24 de maig al Palau Sant Jordi.

Una ocasió per no deixar escapar, havent-me perdut la primera vegada que va estar per Barcelona davant un públic reduït, segons ella a Razzmatazz (segons Sant Google, a la Sala Bikini), amb destrossa hotelera posterior inclosa després de fotre’s, per tot seguit vomitar,  8 gots de sangria i dues ampolles de vi ella soleta, tal i com va explicar. No és d’estranyar, doncs, que ni la mateixa Adele no recordi ni el nom del lloc on va actuar. I és que l’elegància i força vocal de les seves actuacions en un escenari de disseny delicat a la vegada que clàssic (sense connotacions pejoratives) com és el del tour 25 no estan renyits amb els renecs, els riures escandalosos, les carotes i els posats ravalescos de cul en pompa de l’anglesa. Lo dice aquí una hija de San Roque Conecsion que nunca se ha mostrado barriobajera ante la gente y ha sido educada en los mejores (?!) centros educativos de la ciudad, pero que sabe de lo que habla. Que si me tengo que poner chunga, tengo a quién parecerme.

P1090986

Adele, la que va ser una cantant que compleix tots els cànons d’artista revelació amb 19 i 21 sense caure en l’estètica popera-sexy (ull, però, que la pèrdua de pes recent va ser notícia!), es presenta ara amb una estètica a l’escenari i en el vestuari clàssica dels 60 però, alhora amb una actitud molt de xunga de La Salut, amb tattoos i moviments, diguem, poc delicats (?), a l’hora de dirigir-se al públic amb les seves anècdotes i bromes. Sigui com sigui, l’espectacle que presenta Adele, igual en tots i cada un dels llocs que l’ha fet, té un punt exquisit que fa que el públic oblidi, o potser fins i tot agraeixi, aquestes sortides de to que contrasten amb les emocions que transmeten les seves lletres punyents, la seva força vocal, la seva bellesa nítida i resplandent (porque guapa lo es un rato) i un vestit elegantíssim de lluentons que centrava l’atenció en ella i només ella. Perquè es tractava d’això: d’un concert d’Adele i punt. Adele, l’estrella de la nit. Adele i la seva veu. Adele i les seves composicions. Acompanyada, això sí, d’un grup de músics que va anar presentant paulatinament.

La meva reluctància respecte del concert abans d’anar-hi es basava precisament en la repetició i la rutina del seu espectacle. Val a dir que Adele es va disculpar per si algú ja l’havia anat a veure en aquesta gira i havia sentit alguna de les seves anècdotes prèviament. Malgrat l’espectacle fix i calculat, hi va haver lloc per a l’espontaneïtat, i sobretot, molt de lloc per a crear una comunió màgica amb el públic, que responia a les peticions d’Adele per il·luminar la sala amb els mòbils. Públic que responia també a les seves preguntes… a vegades. Perquè no ens enganyem: l’accent de l’Adele de barri no és el de l’àlbum i, tenint present el baix nivell d’anglès del país, molts dels assistents no van poder copsar gran part de les bromes i anècdotes de la de Tottenham. No obstant això, la gran presència de Brits arrossegava la resta del públic a complaure les peticions i contestar les preguntes més complexes de la cantant.

Puntual, i amb un escenari amb un teló en forma de polígon amb vèrtex a l’extrem en què es projectava el seu ull a les dues bandes, donava la benvinguda al ja enganxós ‘Hello, it’s me…’ que quan sents no et pots treure del cap ni amb teràpia, amb una Adele que apareixia en un piló al mig del Sant Jordi i que tornaria a visitar més endavant. Sense acabar la cançó, es va dirigir cap a l’escenari principal, on en la segona cançó, ‘Hometown Glory’, s’hi veurien projectades imatges de Barcelona en les seves mans, recurs socorregut que no és nou (OneRepublic i molts altres que no he vist) però que sempre és d’agrair. No va ser fins a la tercera cançó, ‘One and Only’, que veuríem finalment l’orquestra de corda, metall i la percussió amb les coristes que acabaven de donar cos a la potent i majestuosa veu d’Adele, que amb la seva intensa mirada (ullarros!) i les seves expressions facials arrodonien els temes més enllà de la melodia i la lletra dels seus temes. I és això el que em va convèncer del concert d’Adele: més enllà de l’àlbum d’estudi, poder sentir que les cançons són interpretades… a vegades, juntament amb la combinació humorística dels intervals forjant la complicitat del públic. Tot plegat va fer que l’hora i mitja de concert passés volant en un concert en què no s’hi va trobar a faltar cap tema essencial.

En paraules d’Adele, si havíem vingut a ballar, el seu no era el concert més indicat. A un concert d’Adele s’hi va a plorar. I a desganyitar-se. I a recordar-se de los exes y los no exes pero que hubieran podido ser exes, y de los futuros exes, y de los exes de las amigas, y de los amigos y amigas de los exes que ya no son exes pero que volverán a serlo (¡error!) y de los desamores habidos y por haber. Després de preguntar si la nostra entrada era fruit d’un regal de Nadal o d’aniversari  (lamentant-se Adele que ja té un peu més als 30 que als 25 – ¡quién los pillara!), ‘Rumour Has It’ era la concessió explícita que ens oferia Adele per aixecar-nos a bellugar el body excepcionalment, concessió que es repetiria, aquest cop sense el seu permís, amb ‘Under The Bridge’ i  ‘Rolling in the Deep’ (no tant per bellugar l’esquelet sinó per quedar-nos afònics), tema amb el que va concloure el concert amb setlist més que repetit i calculat al llarg de la seva gira.

Més enllà de les emocions a flor de pell (les cares d’alguns assistents mentre cantaven eren un poema), vam agrair moltíssim la frescor d’Adele, que no es va tallar un pèl en dir que se sentia suada com un pollastre després de la ballaruca i que suposava que nosaltres també ho estàvem, amb la diferència que la suor del públic no es veia projectada a les pantalles mentre la seva sí. O quan es va trobar restes de confetti del concert de Queen i va preguntar de de quin set sous de concert sortia allò, o quan es va imitar a si mateixa eruptant. Olé ella y oeeeeeeeeee oeoeoeeeeeeeeé esa ola del Sant Jordi. Van ser molts els moments de xerrameca durant el concert, moments que trencaven el ritme indiscutiblement i que solien acabar amb els riures de la pròpia Adele, però potser és precisament això el que fa que un concert d’Adele no es pugui comparar amb cap de cantants melòdics com ella i el que fa que el seu espectacle es converteixi en una experiència propera a la crisi esquizofrènica.

P1100015Si he de destacar tres moments de tots els emotius que es van succeir aquella nit, aquests serien sens dubte, en primer lloc, el provocat per la combinació de la interpretació de ‘Set Fire to the Rain’ a l’escenari secundari mentre queia aigua real (quantes vegades s’ha projectat pluja lumínica als concerts!). El segon, quan va explicar, per presentar ‘When  We Were Young’, els canvis que li van provocar a nivell de creixement personal la seva relativament recent maternitat, fent-li replantejar qui ha estat ella com a persona en totes les etapes anteriors de la seva (encara) curta vida. La cançó vindria acompanyada de la projecció de fotografies personals, acabant amb una preciosa foto d’ella embarassada acariciant-se el ventre mentre mira per la finestra, símbol d’aquell futur incert que implica la maternitat. Finalment, la pluja de confeti final, gràcies a la qual el públic va poder emportar-se un tros d’Adele a casa, ja que el confetti venia amb frases escrites per la mateixa Adele a banda i banda del paper. Les hores que es deuria passar escrivint tots i cada un dels paperets! :P

Sigui com sigui, aquest i molts altres detalls, incloent la funda en què enviaven a casa les entrades comprades en preventa, d’un disseny també exquisit (sí, aparentment una xorrada com un piano, però tot suma!), van fer que la meva desconfiança respecte d’anar a un concert d’Adele desaparegués per convèncer-me que és una cantant, que no sempre intèrpret, destacable en els seus temes estrella que ben bé podria tenir el seu paral·lel (pun intended) en la teva veïna del 4t si vius en una de les zones menys agraciades de la ciutat.

Galeria d’imatges.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s