El gusto es nuestro… y de los más devotos

Ana Belén, Victor Manuel, Joan Manuel Serrat i Miguel Ríos portaven el passat 28 de juny l’espectacle “El gusto es nuestro” al Palau Sant Jordi, per celebrar els 20 anys de la seva actuació junts en el mateix recinte, al qual tornaran a finals d’any.

el gusto es nuestro

Quan li vaig dir a un amic meu que hi anava, la seva reacció va ser alguna cosa així com: “Quin palaco; és un concert per a tons pares”. I en part tenia raó, perquè 3h30′ d’aquest quartet pot arribar a ser un pèl massa. Però tenia els meus motius per anar-hi: només havia vist l’Ana Belén el 2013 al Palau de la Música i a Miguel Ríos en la seva gira de comiat al Sant Jordi Club (“el petit, allà on només l’han volgut a ell”) el 2010. Però encara tenia pendents el Víctor Manuel i el Serrat. Si vaig anar a veure en solitari l’Ana Belén va ser perquè aquesta dona m’encanta: amb la seva edat, té una presència per allà on passa brutal. Al Miguel Ríos hi vaig anar en un d’aquells “concerts en família” (com aquest que m’ocupa), en què teòricament era l’última oportunitat que tenia de viure alguns dels temes amb què havia crescut a casa. A un concert de Víctor Manuel en solitari no hi hagués anat i, a un del Serrat, als preus que els posa, tampoc. Així doncs, vaig pensar que aquesta combo era l’oportunitat ideal per repetir un dels nostres “concerts en família” y matar cuatro pájaros de un tiro a un preu mig raonable, pel que va resultar ser: més de 40 temes. No vam ni arribar a acabar el concert (ergo, no vi “La Puerta de Alcalá”, buaaaaaaaaaaah) perquè ja eren les quinientas mil de la nit d’un dimarts i l’endemà diuen que s’ha d’anar a treballar.

De l’experiència, doncs diré que em va encantar sentir Víctor Manuel, tot i que el vaig veure gran. Més gran encara i desmillorat vaig veure en Serrat, que naturalment, ja no conserva la veu tan característica que tenia uns quants anys enrere. Al Miguel Ríos ja el vaig veure de capa caiguda fa sis anys, quan fins i tot s’oblidava de les lletres. Ara, òbviament, qué te voy a contar. Però si a algú vaig veure amb una sexiness, un aura, una elegància i una veu encara més que decent, aquesta va ser, sens dubte, Ana Belén. 65 anys diu que té. 65.

El concert va ser d’aquells en què només els més devots poden gaudir de principi a fi. A les dues hores, jo ja en tenia prou (tenia raó el meu amic, “vaya palaco”). No obstant això, va ser un gaudi poder escoltar les explicacions de mon pare referents als temes que s’interpretaven. L’altre gust va venir de part, novament, d’Ana Belén, amb la seva versió de “Cómo pudiste hacerme esto a mí” d’Alaska y Dinarama, temazo que, com va dir ella mateixa,”a las canciones buenas, se les puede dar la vuelta e interpretar de mil maneras”.

All in all, quatre ticks més a la llista de must-see-once-before-they-die.

Galeria de fotos.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s