Breu repàs al Primavera Club 2016

Aquest any m’he estrenat amb el Primavera Club ja que el cartell d’enguany contenia dos noms que van fer que no dubtés ni un moment en comprar l’abonament: Minor Victories i Whitney. És clar, però, que si vas a un festival el cartell és molt ampli. A més, si ets de primeres files com aquí la moi (mission accomplished en tots els casos), aprofites i vas a veure els que toquen abans, per allò de “ja que hi ets potser t’endus una grata sorpresa”.

El meu objectiu del dissabte era Minor Victories, prèvia presència a C Duncan, els immediatament anteriors, però vaig arribar inclús per a les darreres cançons de Maria Usbeck, incloent el moment hipster màxim de  la versió del “Cállate, niña” de Jeanette. Todo ello muy Apolo. L’escocès C Duncan, acompanyat de la seva banda, em va recordar en certs punts a High Highs, sense la monotonia i linealitat dels darrers i, sens dubte, amb molta més versatilitat i personalitat sobre l’escenari que el duo australià. En resum, C Duncan i banda, tots ells molt cuquis (comentari frívol, I know).

Però a qui havia anat a veure era al mal anomenat supergrup Minor Victories, format de components de Slowdive, Editors i Mogwai. Amb aquest elenc, doncs el shoegazing que es gasten té molt de cos rocker, sobretot en els finals dels seus temes, on el guitarrista Stuart Braithwaite (Mogwai) i el baixista Justin Lockey (Editors) deixen clar que vénen (ups, diacrític #desobediència) de grups amb el rock de bandera. Els tècnics de so crec que van confondre l’envoltori oníric del shoegazing amb el “que-no-se-entienda-unamieldade-la-letra” en els primers temes i en certs punts el baix tenia un reverb bastant odiós, diguem-ho tot. Other than that, va ser un concert correcte en què els fans dels grups més rockers d’origen van poder gaudir de finals apoteòsics. Ah, aquí la menda se llevó más de una y de dos sonrisas de Justin Lockey porque soy así de adorbs con mi feedback facial que no puedo ocultar, tanto si algo va bien como si algo va mal. (Vaya, otro comentario frívolo; ya paro, ya).

Diumenge vaig arribar per a Gúdar, sobre els quals em reservaré els comentaris. Val a dir que tenen fans molt entusiastes, però que el vocalista de “me-inspiro-en-Martí-Perarnau-de-Mucho-pero-sin-tener-el-carisma-de-éste” se salva pels músics que l’acompanyen. El gran moment, però, va arribar amb Whitney, que em van conquistar a principis d’any amb el seu singleNo Woman‘.

2016-whitney
Julien Ehrlich, bateria, veu i lletres de Whitney.

Yo voy a los conciertos a que me emocionen. A que me hagan bailar. A que me hagan sonreír. A que me hagan llorar. A que me hagan vibrar. En resumen, a que me hagan sentir. Si no, me quedo en casa y me pongo el disco, oiga. Per sort, Whitney ho van aconseguir només sortir a l’escenari. I amb escreix. Ja ho he dit vàries vegades que, si ets bo, no et calen les parafernàlies dels macro-concerts amb passarel·les, focs artificials i visuals d’infart. Que si están, bienvenidos sean, claro está. Però si no és el cas, només et calen un bon set list, una gran compenetració i complicitat amb els companys, professionalitat, presència sobre l’escenari, gaudi pel que s’està fent, ganes de fer-ho passar bé i sensibilitat. De tot això i més n’hi va haver a dojo ahir en els 55 minuts de concert dels de Chicago. Des de les modulacions vocals i les divertides converses i òbvies intros de temes de Julien Ehrlich (bateria, lletres i veu), juntament amb les retirades de la suor amb les mànigues d’una camisa de franel·la (?!), passant per l’entusiasme ballaruquil de Malcolm Brown als teclats, el cos sonor brillant de les trompetes de Will Miller, els posats Tom-Hankians de Max Kakacek (guitarra i lletres) i els petons i conseqüent retirada a temps de Josiah Marshall (baix). Si alguna cosa és Whitney és una banda cohesionada, amb moviments estudiats sense perdre la frescor i espontaneïtat, moments de “now, everybody tune your instruments” (las cosas del directo) i “sorry, but we are still jet-lagged and we don’t know if this is a full set or a fest“, i agraïts amb l’oportunitat de poder anar de gira pel món amb un sol àlbum que els serveix d’excel·lent carta de presentació malgrat tirar també d’un parell de versions per cobrir l’expedient. Sigui com sigui, banda a seguir, almenys per mi.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s