The Lazy Lies (re)emergeixen al Centre Cívic Urgell

Els dijous, a més de paella als bars, a casa toca veure el Polònia. Però si em posen a triar entre un programa que puc rescatar de TV3 a la carta i un concert a hora europea (que l’endemà una ha de matinar), crec que està ben clar – en el meu cas – per quin costat es decanta la balança. I és que aquest dijous tocava anar a veure The Lazy Lies dins del Cicle Emergents organitzat pel Centre Cívic Urgell. Oh yes!

Després d’haver-los vist ja un parell de cops (a la BeGood i a la presentació del disc Zoo XXI), aquest dijous vaig anar a veure de nou The Lazy Lies. Aquest cop, però, ben acompanyada d’una amiga fanàtica de la clàssica (de ahí, poco la sacas) per fer un exercici de “compare & contrastin situ amb les meves impressions anteriors i amb les d’ella.

Tampoc no és qüestió ni d’ensabonar ni de traduir tot el que vaig dir anteriorment de The Lazy Lies en la lengua del Imperio (tot positiu, of course), però sí de remarcar com de més i més encastats sonen amb el (poc) temps que porten com a tals. I és que una de les preguntes de la meva amiga va ser “I quant de temps dius que porten plegats?”. Si bé en Roger Gascon, en Dedé Camprubí (baix) i en Xavi Mir  (guitarra i cors) van fotre el burro tocar plegats a Dunno quan tots ells tenien molts menys cabells blancs, si bé també es coneixen ja des de llavors (aquí la mostra) amb la Montse Bernad (veu, teclats, percussió), efectivament, ningú no ho diria que els quatre, juntament amb el bateria Josep Mateo, són un grup que amb poc menys d’un parell d’anys han fet un disc ben rodó, han col·locat un videoclip a Los 40TV, han anat per ràdios i teles amunt i avall i han arribat a estrenar un videoclip en exclusiva a El Periódico. Ahí es ná.

Amb una setli(e)st esperable, però carregada de sorpreses per a aquells que no hagin tingut el gust de veure’ls abans, The Lazy Lies van començar el concert amb les ja conegudes picades de mans a negres de “(Things Will Eventually) Backfire”, tema del qual des de fa res tenim el videoclip. Malgrat un principi amb una sonoritat del micròfon un pèl mel·líflua (o potser m’ho va semblar a mi) per la banda del Roger Gascon (veu, guitarra, teclats y lo que le echen), la sala es va omplir immediatament de la joia rítmica de “The Dancefloor” amb més d’un i de dos peus portant el ritme.

El Centre Cívic Urgell té un auditori amb seients en forma de banc (molt còmodes, diguem-ho tot) d’un vermell molt elegant i potser ens va faltar al públic aixecar-nos per ballar, però la sensació de poder gaudir d’un concert sense soroll de fons, “com si estiguéssim al Liceu” (paraules d’en Roger Gascon), va compensar amb escreix no poder unir-nos als balls de la Montse Bernad, que amb un vestit vermell fosc molt chic (també de Susi Sweet Dress aquest cop?) a conjunt amb l’atmosfera elegant del vespre, omplia l’escenari mentre interpretava (que no és només cantar) temes com “Into My Bed”, “Dangerous Games” i “Stop Pretending”.

Molt modesta la Montse, va anunciar el greatest hit del grup “Who’s That Sally?” com “aquesta segur que us la sabeu, i això que és nostra”, però val a dir que el públic no només se sabia aquesta sinó que seguien perfectament i s’unien sense cap mena pudor i amb molta precisió als jocs de picades de mans de temes com “Number One” i seguien també la lletra d’altres temes del disc, conegut per ells i – esperem – que ben aviat per molta més gent.

Les “novetats” per a aquells que no tinguin el seu disc (encara?!?) van venir de la mà de quatre temes nous: “Pinstripe Suit”, “Everything Is Going ‘Round”(de la que no puc evitar destacar-ne una altra vegada la línia de baix  i de la que la meva amiga en va fer la mateixa associació que jo amb l’estil de The October Twilight); “World In Blue” i “The One About Being Brave”, que potser té un títol llarg, però això no li va importar pas a l’auditori, que la va rebre igual de positivament que la resta de temes.

Podria acabar la crònica amb les paraules de la meva amiga sobre el concert d’ahir (“ha estat molt xulo, ha estat molt guai”), però com que els Lazies tornen a tocar aquest dijous que ve, 24 de novembre, al Hard Rock Café de Barcelona, millor que ho comproveu per vosaltres mateixos. Jo no hi podré ser, però espero que si algun despistat hi passa per davant, el vegi ben ple.

Vegeu més imatges.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s