Placebo fan 20 anys (Antwerp, 19/11/16)

Placebo celebren aquest 2016 vint anys de carrera amb una gira que, de moment, no passa per Barcelona. Con lo que a mí me va una fiesta y un viaje, i tractant-se d’un dels meus all-time faves, l’ocasió va tenir lloc aquest dissabte al Sportpaleis d’Antwerp (Bèlgica), amb The Joy Formidable de teloners.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Aquesta seria una nit emotiva a molts nivells, començant pel principi, com no, amb un homenatge a Leonard Cohen amb la projecció del rostre del recentment desaparegut músic. Tot seguit, veuríem la versió alternativa (i amb fotogrames una mica desagradables) del vídeo del tema Every Me, Every You” Avid Cut 17/11/98 – Eyes version  -o “Every You, Every Me” si ho preferiu (long story)-, que forma part de les petites joies que els fans han pogut anar descobrint durant aquest any de celebració, mai abans publicades al seu canal de YouTube. Veure el vídeo va significar que ja es donava per interpretada, cosa que em va conduir inexorablement a un quasi “No os lo perdonaré jamás, Placebo. Jamás.”, però les 2h25′ següents de concert, conformades per 25 temes, compensarien aquesta mini-desil·lusió.

Brian Molko, Stefan Olsdal i la banda de gira (ja sense la bèstia de bateria que és Steve Forrest, snif, snif) sortirien per desgranar el concert, que tindria clarament dues parts. La primera, qualificada pel propi Brian Molko com de “melancòlica”, abastaria les 16 primeres cançons, de les que no em puc deixar de destacar, d’una banda, “Pure Morning”, “Special Needs”, “I Know” i, sobretot, “Exit Wounds”, que malgrat tenir un videoclip horrorós, és per a mi una de les millors composicions de Loud Like Love (2013), l’últim llarga durada de la banda. Una llàstima, però, que la realització de càmeres no posés en primer pla Brian Molko en els moments més dramàtics d’aquestes. Val a dir també que “Jesus’ Son“, la cançó publicada aquest any per celebrar els 20 anys va passar bastant desangelada. D’altra banda, evidentment, no puc deixar d’esmentar el més que sentit homenatge a David Bowie, per al qui havien fet de teloners en el seus inicis i amb el qui els unia una gran amistat. L’homenatge va tenir lloc amb  “Without You I’m Nothing” per estendard, tema que, amb aquestes publicacions de rareses pel seu 20è aniversari, vam poder-ne descobrir justament el dia després de la seva defunció una versió a duo amb el propi David Bowie backstage. Com era d’esperar, el públic va respondre amb una standing ovation sincera, de més de dos minuts*, tant com la de l’homenatge de Placebo a Bowie amb la carta que li van dedicar per les xarxes socials (y no como la de otros que se apuntaron al carro aprovechando la ocasión).

Havent dedicat el concert a totes les ladies and gentlemen and those in-between, molt d’acord amb l’ambivalència que sempre ha desprès Brian Molko, començaria la birthday party pròpiament dita. Una festa d’aniversari en què, amb el permís del mestre de cerimònies (que más allá de los Pirineos la gente de concierto en gradas no se levanta sin permiso), un s’ha d’aixecar a ballar i, com en el meu cas, darlo todo como si no hubiera mañana. Arrencaria aquesta secció la frenètica “For What It’s Worth”, seguida de “Slave To The Wage”, i el frenesí arribaria in crescendo amb “Special K”, “Song To Say Goodbye” i, evidentment, “The Bitter End”, on no vaig poder evitar recordar, novament, les versionaques de la mà de Steve Forrest. Els primers bisos els tancava un “Infra-Red” que vaig sentir ple, amb moltíssim cos, com mai, ni a Barna, en un concert el subidón del qual em va durar dos dies.

Per mi, faltaven dos temes, “Every Me, Every You” i una d’aquelles excepcions, al meu veure, en què la versió supera l’original: “Running Up That Hill (A Deal With God)” (original de Kate Bush) gràcies a l’eradicació d’elements pop i inclusió de sons electrònics intermitents. M’imaginava que em quedaria sense la primera, com he dit abans, però just quan estava a punt d’exclamar indignada un segon “Que no toquéis ‘Running Up That Hill’ no os lo perdonaré jamás, Placebo. Jamás.”, ahí sonó, y con ella, mi última catarsis extasíaca de la noche y el correspondiente baño de masas de Brian Molko y Stefan Olsdal.

Aquesta no era pas la primera vegada que veia Placebo, tot i que sí la primera que veia en persona a Brian Molko amb implants capil·lars, que quan me’l vaig trobar el 2012 al Pg. de Gràcia li vaig veure la coroneta…! De totes maneres, però, en guardaré igual de bon record que quan els vaig veure a Razz, sense la meitat de parafernàlia, en un concert que, havent tingut lloc en el meu annus horribilis health wise i amb el subidón que em va provocar, em costarà oblidar. Now, si es decideixen a passar per Barcelona, és probable que ho facin novament pel Razz, ja que aquí no tenen ni la meitat d’anomenada que al nord-est d’Europa. Al Razz hi arriba el metro, té bona acústica, se’ls veu d’a la vora… y yo repetiría lo que hiciera falta. Si algú s’hi vol apuntar, considereu-ho la meva birthday party.

Galeria d’imatges.

*actualitzat 24/11/16

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s