Banda sonora collita del 2017

Cigarettes After Sex – Apocalypse. Definida com música per tenir una estona íntima, la música de Cigarettes After Sex ja em va seduir anteriorment amb el seu primer EP. L’àlbum confirma el que el curt ja apuntava: que allò que és bo, en aquest context, si llarg, dues vegades bo.

Julien Baker – Turn Out The Lights. Pel seu dramatisme, que destaca en moments àlgids, i sobretot per l’intimisme que embolcalla la resta del llarga durada.

Lana del Rey – Lust For Life. Potser ja he perdut una mica l’interès en ella i no és el primer àlbum de l’americana que em ve de gust posar, però no la puc deixar d’esmentar per ser la banda sonora de tants i tants moments de tranquil·litat i harmonia en la millor companyia.

London Grammar –  Truth Is A Beautiful Thing. El directe només va fer que confirmar que London Grammar són un gran grup de músics. A falta d’àlbum de Daughter enguany, ben rebut sigui un dels anglesos. Les melodies no són tan previsibles com les del primer. Guanyen, per tant, en complexitat, sense per això perdre en emotivitat.

Lorde – Melodrama. El disc del que vaig dir que m’havia fet tornar les ganes d’aprendre’m les lletres de les cançons. I és que qui es pot resistir a cantar ‘She thinks you love the beach, you’re such a damn liar‘ sense posar cara de repúdia, com a mínim.

LUWTEN – Luwten. Un grup neerlandès del que poc se sap més que han tret un àlbum que experimenta amb el pop electrònic que experimenta en cada tema.

The National –  Sleep Well Beast. D’aquest àlbum s’ha dit que està pensat per gent de 35 en amunt. Quiliquà. Esperem veure’ls de nou al PS!

Nick Murphy – Missing Link. L’abans Chet Faker ens regala una conversió a l’electrònica estilosa que no deixa d’abandonar del tot el Chet Faker amb el que es va donar a conèixer.

Perfume Genius – No Shape. Si Mike Hadreas ja em va sorprendre el 2014, el que trobem aquí és la culminació d’un atreviment d’una tendresa infinita i amb detalls del tot imprescindibles.

Phoenix – Ti Amo. De Phoenix vaig passar bastant des del seu ‘If I Ever Feel Better’ fins que un tema seu, ‘Entertainment’, aparegués als títols de crèdit de Now You See Me. Retrobar-los m’ha donat l’alegria que és Ti Amo de principi a fi.

SOHN – Rennen. R&B alternatiu amb moments àlgids com ‘Hard Liquor’ o ‘Falling’.

Spoon  – Hot Thoughts. Si t’agrada Arcade Fire, però només una estona, com a mi, que més de tres temes em porten a l’avorriment suprem, Spoon són com els Arcade, amb l’experimentació dels Flaming Lips, però sense convertir-se en el pitjor dels teus malsons. Qui dóna més!

Vancouver Sleep Clinic – Revival. El Bon Iver menys soporífic s’ajunta amb James Blake i en surt aquest paisatge sonor d’hivern eteri.

Vetusta Morla Mismo Sitio, Distinto Lugar. De la part de Ñ, com no, Vetusta Morla, que ja només per fer una cançó satírica titulada ‘El Discurso del Rey’ es mereixen aparèixer aquí. Arribar al nivell de La Deriva era gairebé impossible, però se li acosta.

Mencions destacades:

Algiers – The Underside Of Power. Sense arribar a ser la bomba – cosa que sí són en directe, Algiers presenta un àlbum menys gospel i més electrònic que el seu debut.

Arca – Arca. Del que ha treballat amb Björk ens arriba un àlbum que abandona les pujades i baixades de volum tirant a violentes anteriors per presentar-nos un llarg tranquil alhora que inquietant, com prova ‘Urchin’.

Austra – Future Politics. No és un àlbum que entri a la primera, a més que l’estil t’ha d’agradar. Però havent-la vist en directe, entenc potser millor el concepte.

Grizzly Bear – Painted Ruins. Uns Grizzly Bear renovats, que bona falta els feia.

Hundred Waters Communicating. Malgrat tenir-ne de bons, m’hi falta algun tema ballable que realment em faci aixecar de la cadira com em va passar amb Xtalk. No obstant això, Hundred Waters segueixen explorant el seu univers sonor amb destresa i consistència.

Lydia Ainsworth – Darling Of The Afterglow: La versió light, és a dir, ni la meitat de passada de voltes, FKA Twigs sin sex appeal involved (qui no la sent a Afterglow o a The Road) . Però són potser les cançons menys ‘FKA Twigs’, per anomenar-les d’alguna manera, tals com ‘Ricochet’, les que em van enganxar, i el fet d’anar més enllà, de no encasellar-se en un sol estil. Escoltar Lydia Ainsworth és sentir  x y z, tots en una sola persona.

Ten Fé – Hit The Light. Uns The 1975 sense els seus histrionismes.

U2 Songs of ExperienceAl contrari del que m’ha passat amb l’últim de Depeche, que sembla un recull de cares B del seu treball anterior, U2 ja van anunciar que el seu treball tenia una concepció doble: Songs of Innocence primer, i ara Songs of Experience. Apareix aquí perquè no he tingut temps d’endinsar-m’hi, però de ben segur que m’acabarà agradant tant com la primera tanda.

The War On Drugs – A Deeper Understanding.  Conscient que moltes revistes els posen pels núvols, la qualitat d’aquest àlbum és inqüestionable, però per mi ha perdut l’encant de Lost In The Dream per recordar-me a un Sting barrejat amb Springsteen en un àlbum, no obstant això, impecable.

Àlbums a Spotify

Entrades relacionades:

 

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s