Banda sonora collita 2018

Aquilo – ii Electro pop sense el rocoquisme de The XX ni la ploranera inevitable que et podria causar un Vancouver Sleep Clinic o un Bon Iver. L’equilibri.

The Crab Apples – A Drastic Mistake. Potser no és dels millors àlbums de l’any – de fet, no l’he vist a les famoses llistes de. No obstant això, s’ha de reconèixer que per la poca experiència que tenen – i que demostren en algun altre més que cutre vídeo que sorprenentment va ser showcased al TN de TV3 (mande?!?!?) -, aquest àlbum ha estat mereixedor de ser promocionat pel PS i per uns quants concerts al Razz. Felicitats.

Clara Peya – EstómacEl moment que vaig veure que la Magalí Sare, la soprano del Quartet Mèlt que va enamorar mitja Catalunya, posava la veu al disc de Clara Peya, vaig pensar: ‘ A això li has de donar una oportunitat’. A la primera no entra, però a la segona, ja hi estàs abduït.

Editors – Violence. Que sí, que els Editors d’ara no són els d’abans, però i què? La seva evolució em sembla d’allò més natural, i d’aquí aquest Violence, que van defensar amb el mateix orgull i convicció que els seus treballs anteriors. Y que viva Tom Smith, leñe.

Glen Hansard – Between Two Shores. Pa llorar. Y bien a gusto. Glen Hansard segueix en la seva línia, que és la que fa que s’hagi creat un públic fidel que repeteix i repeteix i repeteix en els seus concerts i que no busquen res més que el que ja tenen.

Laurel – Dogviolet. La Brit que es va fer famosa gravant maquetes de qualitat suprema des de la seva habitació, s’ha marcat un discàs d’indie pop del qual la marca de la casa és la seva veu trencada i amb melodies que recorden en ocasions a First Aid Kid. Qui sap si per poques vendes o per què, el seu concert a la Sidecar es va cancel·lar. Haurem d’esperar a què aparegui en algun festival, I guess.

The Lazy Lies – Less Talk More Action. Després del seu àlbum homònim, fet per ballar i disfrutar, va arribar un grau superior de complexitat, temes potser un pèl més elaborats, d’estructura no tan previsible (i que no entren potser a la primera però sí a la segona) i, amb ells, un dels temes que més m’han posat els pèls de punta en directe enguany: Just Fine. El que no es pot deixar perdre, però, de tot plegat, és el treball meta- del videoclip per a Spiral Skies.

Low – Double Negative. Els Apparat que van posar la banda sonora a la portada de Dark amb la mà de Justin Vernon de per mig. Un àlbum per escoltar with peace of mind. Or else, les conseqüències poden ser devastadores. Un tema: ‘Dancing and Blood’.

Lo Moon – Lo Moon. Després de múltiples singles publicats amb compta-gotes anteriorment, finalment vam poder gaudir d’aquest albumàs que és Lo Moon. Un pop que omple i que et fa sentir optimista fins i tot en les cançons més intimistes.

Lowtide – Southern Mind.  Tenen l’habilitat de començar cançons com si de fet ja estessin avançades, com si fossin talls de melodies sense un principi (ni un final) clar. Tot molt random.

PAVVLA – Homemade Stuff. Una col·lecció de demos que deixen al descobert els jocs vocals als que ja ens tenia acostumats PAVVLA. Una favorita, “Planets And Stars”. L’única pega és que només dura 18 minuts. Però per això va venir després Secretly Hoping You Catch Me Looking.

Temples –  Volcano. Del 2017, ok, però és que el meu company de vida no me’l va posar fins enguany, i no l’he hagut de, primer, patir, i després gaudir fins enguany, fins al punt que ha estat, segons Spotify, l’àlbum que més s’ha sentit a casa durant tot aquest any. Ara només falta que els del Vida Festival es comportin i ens els portin l’estiu del 2019 com van fer per al Secret Vida.

The Soft Moon – Criminal. La meva dosi anual de rock industrial i post-punk. Cupo cubierto.

Still Corners –  Slow Air.  Malgrat fer anys que volten, sorprenentment van acabar a anar parar al Razz aquest passat 26 de novembre. Circumstàncies ‘x’ (deixar el xorbo a casa el dia del nostre aniversari, vaja) van fer que acabés no anant a veure’ls malgrat que de ganes n’hi havia. Fan un dream pop gens innovador, però sí que suficientment escapista com per escoltar-lo en loop.

Vance Joy –  Nation of Two. L’avançament amb ‘Lay On Me’ el 2017 ja apuntava maneres, com vaig avançar. L’àlbum sencer, d’enguany, un discàs. Stupid me que em vaig esperar a comprar les entrades per veure’l a la Bikini i es van esgotar. Sort que la vida ens guarda segones oportunitats. Ens veiem el proper mes de juny al Razz!

Àlbums esmentats disponibles a Spotify en aquesta llista.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s