Ramon Mirabet, generós com mai

Ramon Mirabet és aquella formigueta que treballa i treballa i treballa, i no només per a ell, sinó per a tota la seva comunitat, fins que aconsegueix arribar a les fites que s’ha marcat. I tot s’ha de dir, la fita de dijous als Jardins de Pedralbes va ser monumental. Començant de músic al carrer, passant per un cert ressò francès, per fi s’està fent un lloc al panorama català, que esperem que sigui aquell trampolí que el porti a coronar-se, com a mínim, com a príncep de la colònia.

ramon mirabet jardins pedralbes

Vaig tenir la sort de gaudir-ne una setmana abans, gratis, al MaremagnumFest, on ja va demostrar que “generós” és un adjectiu que inevitablement va lligat al seu nom, acompanyat de tota la banda excepte la violinista, i on la durada del bolo no va ser pas la d’un festival estàndard (o almenys la que jo m’hauria esperat).

El colofó d’aquesta noblesa va venir amb la repetició de l’espectacle que unes setmanes abans ja havia ofert al Palau de la Música, al que no vaig poder anar. La majestuositat del Palau és innegable, però els Jardins de Pedralbes no es queden curts en aportar un emplaçament ideal de nits d’estiu amb cert glamur, tot i anar calçada amb abarques. Si a tot això li sumem tota la banda que sol acompanyar Ramon Mirabet, un cor de nens i una orquestra on hi havia noms gens estranys en el panorama musical pop català com Vassil Lambrinov (Blaumut), ja ho tenim tot fet.

I és que com va explicar el mateix Ramon Mirabet, no calia cap nou “outfit” de gala (o no) per oferir el que era el propòsit últim d’aquella nit: dues hores de màgia musical, partint del pop més estiuenc, passant pels tocs de jazz i aquella barreja que no saps ben bé amb què s’està experimentant (sobretot vocalment), però que sens dubte aconsegueix (re)moure’t per dins. Així doncs, vam passar d’una versió cheeky de ‘For The Lady’ a una nana on Ramon “lo dio tó” (amb més o menys èxit) passant per la ballable ‘Those Little Things’ i aquella ‘Magic’ que, oh sí, no wonder, em va fer plorar. Missió complerta.

Els diàlegs amb el públic, així com la proximitat amb aquest, van ser innegables sense arribar a l’ensucramenta excessiva ni a fer-nos pensar que “buah, això ho diu a tot arreu”. La mesura i sinceritat són un plus, i aquests van ser presents no només en les presentacions dels temes sinó també en la naturalitat present en totes les mostres d’estima vers i entre els que es trobaven allà dalt de l’escenari. What you see is what you get.

Una persona generosa no és tal sense mostrar agraïment, i les mostres d’aquest van ser constants en Ramon Mirabet, així com aquell element de reflexió crítica on, després d’establir els teus objectius, et proposes dur a terme un pla, seguint unes accions concretes. Ramon Mirabet ho ha aconseguit, i amb escreix. Cap a una fita major, il faut. 

Galeria d’imatges.

Advertisements

Vance Joy cobreix l’expedient a Razz

Després de l’èxit d’omplir la Bikini el passat mes de febrer, Vance Joy va tornar a omplir un altre recinte, la sala gran del Razz aquest passat dimecres. Molts deuríem ser els que ens vam quedar amb les ganes de veure’l a la Bikini, ja que a quarts de cinc de la tarda ja hi havia un públic sorprenentment internacional i jove fent cua per veure l’australià James Gabriel Keogh, de nom artístic Vance Joy.

vance joy

Després de signar un contracte per a cinc àlbums (ahí es ná) el 2013, arriba 6 anys més tard (sol passar amb la majoria dels nous talents emergents de les Antípodes) a fer-se un lloc més o menys rellevant entre els amants dels, diguem, cantautors modernets que agraden les nenes (principalment nenes, sí) joves i no tan joves com aquí la que escriu. Que agradi no és difícil: de la típica balada romàntica, passem a la cançó d’aires estiuencs amb els que t’imagines a la platja vestida de hawaiana degustant un combinat de fruites ben fresquet mentre penses: Ah, la vida, es podria aturar ara mateix, i no passaria res.

Amb dos dels cinc àlbums contractats com a carta de presentació, Dream Your Life Away (2014) i Nation of Two (2018), no era difícil esperar que el públic pogués seguir les cançons de principi a fi. El que sí que era difícil era que el concert no arribés ni a una hora de durada, com va succeir. Hola?! Va ser al final del concert, on ni tan sols hi va haver bisos, que vaig poder entendre per què havia començat mitja hora més tard de la prevista. D’haver començat a l’hora, hauríem pogut tornar amb prou temps com per posar les criatures de casa a dormir.

L’actuació va ser correcta, amb una banda de suport que va rebre atenció efímera en la seva presentació,però que sens dubte afegeix claror i energia als temes de Vance Joy, que té com armes d’actuació diverses guitarres, un ukelele (per delit del públic més modern teen) i una veu que no destaca ni per la seva potència ni pels seus matisos, però a la que no se li pot negar una clara execució i dicció. Com a cantant en solitari, hagués quedat, sens dubte, bastant justet.

Tot plegat, un concert que no passarà a la història dels millors concerts que hi hagi hagut mai al Razz, sinó un d’aquells de per cobrir l’expedient. Per 25€, tot sigui dit, es podria haver estirat bastant més, però tampoc en farem un drama.

Galeria d’imatges.

The Best Concerts 2018 Gave Me

This has certainly been a crazy year, in which I’ve undergone a job promotion (and its corresponding prior public contest), I’ve started living with perhaps the best person I could ever share my life with, I’ve quit the language school I had been 13 years working for,  I’ve visited the Azores (among other places) and Porto (twice!) and I’ve been to concerts. Fewer than I would’ve wanted to. As usual, not all the ones I’ve been to I’ve written about. Days have 24 hours as they used to, yes, but life changes. So do one’s habits. And one’s priorities. And one’s plans for the (near) future. If this year the number of concerts has decreased considerably as compared to last year’s, this number will decrease even more with my leaving for the US in a research stay from Feb to May, and perhaps with one more stay in Chile (yet to be confirmed). What is certain is that my love of (live) music will never disappear even if the circumstances don’t allow me to go there and cry and shiver and feel moved with it. Without further ado, and in chronological order, here is my top of concerts 2018 gave me.

1. Roger Waters – 14/4/18, Palau Sant Jordi. 

If you keep on talking about a show for two months, it’s because that show was forking amazeballs.

2. Editors – 26/4/18, Razzmatazz

Tom Smith stole my heart the first time I saw him live. He did it again last April.

editors-razz

3. Vetusta Morla – 18/5/18, Palau Sant Jordi.

Pucho is the friggin’ boss on stage. There’s no denying.

Vetusta Morla Palau Sant Jordi 2018

4. Jane Birkin – 2/6/18, Primavera Sound

Not knowing any of one’s songs but one and getting to be moved by her elegance, savoir faire and voice is what Jane Birkin got to do to me last June. Her daughter was fantastic, but the original genes won over the derivates this time.

5. Lorde – 2/6/18, Primavera Sound

Seeing a true artist grow on stage is a privilege. Seeing Lorde own it is priceless.

6. Joan Dausà – 13/7/18, Cruïlla

Not sure if I was pmed or what, but Joan Dausà made me cry at 6pm in the sunshine. Take that.

7. Ramon Mirabet – 14/4/18, Cruïlla

Learning about Mirabet’s life makes you understand even better that what he does on stage is just him and nothing else.  (vídeo d’un altre concert)

8. The Soft Moon – 13/10/18, Apolo 2.

Needing so badly to see someone banging drums and whatever he has nearby can’t be a good sign, but that’s what I needed and that’s what I found.

The Soft Moon

9. Marlango – 28/11/18, Sala BARTS. 

That I love Leonor Watling is no secret, and that she’s the reason why I think that a good vocalist does the trick in certain bands goes without saying. And of course, you need that one song, ‘Dime que llegaremos lejos’ that makes you go and see them for the third time in your life and never have enough.

 

 

The Soft Moon: Teràpia de ‘hump day’

Amb 90 redaccions, 90 imatges i 90 vídeos esperant-me per ser revisats, només em puc permetre el luxe de dedicar quatre paràgrafs a la teràpia de rock industrial que vaig tenir de part de The Soft Moon aquest dimecres passat a La 2 de l’Apolo.

El rock industrial i post-punk de The Soft Moon, com el noise rock de HEALTH o Blanck Mass, encara que qualsevol no ho diria a la primera escolta, és d’allò més relaxant. Per a a mi, almenys. És quan experimento aquesta sensació que puc arribar a entendre els que diuen que escoltar heavy metal els porta a un estat de tranquil·litat total. No és el meu mètode preferit (alguns en diuen que això és simplement soroll), però sí al qual opto quan vaig passada de voltes per la feina. És per això que anar al concert que The Soft Moon, malgrat significar un factor de cansament afegit, va ser alhora, una injecció de recol·locament general.

The Soft MoonLa 2 de l’Apolo no estava ni de bon tros plena, però el que sí que vaig notar és que no vaig tenir en compte, de cap manera, el dress code: Mª del Mar, a un concert de post-punk trallero s’hi va de negre, no amb la bruseta mona de farbalans de floretes roses i pantalons grisos amb sabates de talonet a conjunt. Just wrong. Sigui com sigui, I didn’t feel out of place at all, perquè a un concert així, s’hi va a tancar els ulls la gran part del temps i a obrir-los quan Luis Vasquez, a part d’agrair-te amb el seu castellà nadiu que estiguis allà, et brinda els seus solos de percussió b-r-u-t-a-l-s.

The Soft Moon van sortir 25′ tard (la gran lacra dels espectacles en els temps que corren), a retruc també del retard dels teloners. Venien a presentar un dels àlbums que més porto escoltats enguany, Criminal, tot i que no van faltar temes dels àlbums anteriors, inclosos ‘Black’ i ‘Far’ (goosebumps!), de l’altra joia que és Deeper (2015). De totes maneres, ho vaig flipar molt amb ‘Burn’ (que no ser pels arranjaments/estil, la melodia podria ser perfectament de qualsevol banda de rock alternatiu dels 90), i el solo final de ‘Want’.

El muntatge del concert va resultar fluït, natural. Potser se sentia un pèl massa discreta la línima melòdica d’alguns dels temes, aquelles que et fan tancar els ulls encara més fort i bellugar els braços perquè les vibracions es distribueixin millor per tot el cos. Però tampoc no hem vingut a queixar-nos. D’altra banda, havia llegit que The Soft Moon juguen molt amb el muntatge de llums. No diré que no, tenint en compte les limitacions de la recentment renovada sala. La grandària limitada de l’escenari també afavoria a l’efecte de clarobscurs, però segurament tot plegat hagués lluït més en un altre emplaçament.

Sigui com sigui, el concert de The Soft Moon va ser un alto en el camino en un hump day plujós que, innegablement, va recarregar la bateria de tots els assistents.

Teloners: Whispering Sons – bon preludi del que estava per venir, amb l’afegit de l’ambigüitat del cantant.

Galeria d’imatges

Vetusta Morla dan el salto al Palau Sant Jordi

“What’s not to love about Vetusta Morla?”. Eso era lo que me preguntaba ayer una y otra vez a lo largo de su actuación. Vetusta Morla, un grupo de indie rock que se ha labrado un lugar destacado entre las marisma que es el panorama musical español actual, dominado por el reggaeton, el-anillo-pa’-cuándo y demás fruslerías, pasaban de actuar en el hermano pequeño del Palau al hermano mayor, para presentar Mismo sitio, distinto lugar. O como diría el mismo Pucho (cantante del grupo) “Mismo lloc, distinto lloc”, evidenciando así la imposibilidad de traducción precisa del título de su último álbum en ciertas lenguas.

Vetusta Morla Palau Sant Jordi 2018
People’s power (Vetusta Morla – Palau Sant Jordi)

No llenaron el Palau Sant Jordi, pero casi. No tocaron todas las imprescindibles, pero casi. No bordaron todas las canciones (ay, ese chirrío de guitarra en “Copenhague”), pero casi. No revisaron los arreglos de todas las canciones de los álbumes anteriores (a veces para mejor, a veces un poco demasiado), pero casi.  Lo que sí quedó claro es que, como ya dije anteriormente, yo quiero ir a bailar con Pucho y Jorge González un día. O dos. Comentario frívolo aparte, Pucho demostró una vez más que no canta, interpreta, siente, interioriza, experimenta, transmite. Y que solo por eso vale la pena verlo desde primera fila.

Vetusta Morla es una banda con conciencia del sitio y del lugar. Sin entrar totalmente abiertamente en partidismos, se constató allí, en un catalán admirable (y no solo con un “Bona nit, Barcelona” y un “gràcies” para cubrir el cupo del quedabién), la necesidad de diálogo y de acción, y de defensa de la identidad de los pueblos, especialmente si se ven atacados por el expolio. Rings a bell. Vetusta Morla es también un grupo notablemente agradecido y claramente pro-igualdad. Nada habitual son tampoco los agradecimientos que van desde el equipo de sonido hasta la discográfica, destacando su composición cien por cien femenina, pasando por escenografía, equipo técnico y management.

Mismo sitio, distinto lugar sigue la línea iniciada en los primeros álbumes de Vetusta en cuanto a las letras: la conciencia social, la sacudida emocional, la crítica histórico-político-social, las incongruencias inevitables de la vida son la línea común de las letras de esta formación. Vetusta con letras populeras no pasaría de ser uno más del montón, pero lo que remueven en el interior de sus seguidores va más allá de un “cómo molan”. La petición de baile de los asistentes en “La fiesta mayor” no era más que una fórmula para hacer levantar al personal que todavía no lo había hecho, mientras entonaba líneas como “Te llevaste la solución / Y me quedé el interrogante”, que de bailonga, poco tiene. Los llamémosle experimentos sonoros de MSDL levantaron igualmente los espíritus con “El discurso del Rey” (no hace falta que dises nada más), “Te lo digo a ti”, “Palmeras en La Mancha” o “Consejo de sabios”. Una agitación de mentes pero sobre todo de emociones, que explosionarían, al menos en mí, con la siempre conmovedora “Copenhague” (lloré, sí, lloré), con la constatación del engaño que nos rodea de “Golpe maestro” (de la que cambiaron la letra por “y la patrulla no nos dejaba ni votar“), con la sugerente “La mosca en tu pared”, con las complementarias a mi ver líricamente hablando “Mapas” y “La Deriva”, y cómo no, con el tema de cierre que ya viene siendo habitual “Los días raros”. Fue ahí donde el Sant Jordi culminó en plena comunión consigo mismos y con Vetusta. Como siempre, a sus pies.

Galería de imágenes

Editors ho tornen a petar al Razz

Aquest dijous, i fent realitat les meves pregàries des de la primera vegada que els vaig veure també a Razz, els infravalorats Editors tornaven amb sold-out a la sala per presentar Violence, el que és el seu sisè àlbum. Si a In Dream alguns dels seguidors més “carques”, per dir-ho d’alguna manera, van rebre amb recel l’evolució cap a un synth-pop més que evident, no vull pensar quina deu haver estat la seva reacció amb Violence, on els ritmes ballables s’imposen a l’hora que trobem temes d’evident tonalitat fruit d’una barreja de post-rock vorejant el noise rítmic, que es materialitzen també gràcies a la col·laboració amb Blanck Mass. Al cap i a la fi, una evolució que va d’acord amb els temps i que lluny de fer grinyolar la set list, la fa molt variada sense, en cap moment, acostar-se a les estridències o contrastos injustificats.

editors-razz

Tom Smith, veu principal, és una bèstia sobre l’escenari. Només cal veure’n el parell de vídeos que vaig penjar a l’Instagram. De fet, tot el que vaig dir en el seu moment de Tom Smith (projecció de la veu, entusiasme, interpretació, contorsions, professionalitat, passió, comunicació visual i corporal amb i per al públic) ho podria tornar a repetir aquí al peu de la lletra, per tant, m’ho estalviaré. No tant, però, d’Elliott Williams que, per a mi, va passar més desapercebut aquesta vegada (potser també perquè no el tenia tant a la vora). Sigui com sigui, el d’ahir va ser un concert destacadíssim on el públic va estar entregar des del primer moment. De fet, impossible no estar-ne, davant els esforços de tota la banda, en especial, del seu líder.

Com ja vaig fer a la meva crònica anterior del grup, desitjo que Editors tornin a Barcelona, i que ho facin, si volen, amb evolució inclosa, que no els fa gens de mal. Fins aviat.

Teloners: October Drift, amb un cantant que anava més flipat del compte. Les cares dels fotògrafs en presenciar les seves anades d’olla no fan més que refermar-me en aquesta postura.

Galeria d’imatges.

Lana del Rey, que no la reina, en Bcn

Lana del Rey lo tenía difícil conmigo tras haber vivido el espectacular concierto de Roger Waters solo unos diítas antes. Sin embargo, consciente de que uno debe medir con los estándares adecuados en cada situación, me dirigí al concierto de la americana con el previo ejercicio de abrir la mente y ser muy indulgente.

Que los primeros conciertos de Lanita eran un despropósito no es ningún secreto. Pero seis años han pasado ya desde que empezara a convertirse en una figura conocida, tiempo suficiente para aprender a cantar, que ya es algo. De hecho, es mucho. Pero ahí queda la cosa. Lana canta. Lana sabe coordinar, en ocasiones, movimientos con música. But that’s about it. 

Lana del Rey

Tuvieron que pasar 10 canciones hasta que aquí mi alma cándida se adentrara y conectara levemente con lo que estaba sucediendo en ese escenario con ese montaje de especie de playa selvática, en el que cuando Lana se tumbaba, surgían berridos de los fans más hardcore. Esa especie de hippie-colgaos con diadema de flores y los que, por alguna razón, han entrado en esa mística setentera extraña que gasta Lana, mística química incluida, sobre todo en pista. Las gradas las medio-ocuparían, además de fans de la especie suelto-berridos-a-cada-contoneo-de-Lana, parejas que, quién sabe puede que escuchen su música como antaño se escuchaba a Marvin Gaye. Y ahí lo dejo.

Lana del Rey venía a presentar su quinto disco, para nada el mejor de su carrera. Pero poco importa, porque en ausencia de evolución musical, se hace difícil situar las canciones en los álbumes. Eso poco importa cuando decides ponerla en loop en casa (been there, done that), sobre todo cuando te da por autoflagelarte en el sentido sano de la palabra (si es que lo tiene) para no parar de llorar hasta la catarsis (sobre todo con ‘Ride’, oh my!). Pero aún estoy esperando experimentar algún tipo de emoción del estilo proviniente de la puesta en escena o de la actuación de ayer. El bótox no ayuda. Las inyecciones de colágeno tampoco. Muñequitas guapas del mundo, that is not the way. Los reverb, ayudan menos aún.  Potencial lo había, sobre todo con un set list que incluso contemplaba ‘Lust for Life’, la colaboración con The Weeknd y no olvidaba ninguna de mis preferidas (‘Summertime Sadness’, ‘Young And Beautiful’, ‘West Coast’ y ‘Ultraviolence’). Pero ahí quedó la cosa. Son temas que marcan en disco, contenedores de un dramatismo en mayúsculas, pero ese dramatismo solo se pudo vislumbrar allá a lo lejos en ‘Ultraviolence’, ya casi en el cierre del espectáculo. Algo tendrá Lana con este tema que no tiene con los otros. O si no, no me explico la imperturbabilidad generalizada de Lana de este jueves y mi indiferencia como consecuencia. Cabe decir que la calidad del sonido metálico y en ocasiones con eco de un Sant Jordi con un cuarto de gradas para llenar tampoco ayudó.

No siendo de las que chillan cuando una artista se monta en un columpio o cruza las piernas montada en un taburete, no pude más que recurrir a las conexiones en mi memoria con los momentos vividos en casa al son de Lana del Rey para poder sacarle un poco de provecho a un concierto hecho a la medida de los fans, incluidos las peticiones de canción y reconocimiento al séquito que persigue a Lana venidos desde California y Chicago, y del que poco más se puede salvar.