Depeche Mode presenten Spirit al Stadion Letzigrund

Quan una arriba a l’edat en què tenir fills està a l’ordre del dia, els plans d’anar a veure Depeche Mode a Zürich amb una teva amiga que ja ha estat partner in crime anteriorment i que per aquelles coses de la vida viu a prop de Bern, poden canviar lleugerament i convertir-se en un cap de setmana de relax en família amb un concert que apareix per allà al mig com un bolet. Així doncs, diumenge passat em trobava entre panyals, gelats i passejades amb balloons a Luzern i Bern i un concert de rock electrònic d’un trio que, també per aquelles coses de la vida, es troben en el meu top 10 d’all-time faves.

Anar a un concert fora d’Espanya és sempre una experiència en si per les regulacions i costums del país d’acollida. Així doncs, malgrat tenir seient, una servidora es plantava al Stadion Letzigrund a quarts de sis, amb una solana de justícia, per veure els teloners, que començaven, sobre el paper, a les 19h i, de facto, a les 18:55. Aquí els rellotges de precisió suïssa van fallar una miqueta. Tot això no sense abans posar-me els taps de silicona de rigor propis, tot i que, de no portar-ne, a l’entrada en tenia de disponibles, cortesia dels organitzadors. Una que és cauta es va reservar hotel a la vora de l’estadi, no fos cas que em quedés sense transport públic per les aglomeracions en un lloc poc familiar i sense dades al mòbil. No hagués calgut, però, perquè a les pantalles informatives de l’estadi apareixien també totes les combinacions possibles de transport, amb plànols a parades i combinacions de transbordament diverses. Això és Suïssa, senyors meus.

Algiers, els teloners en aquesta ocasió, em van flipar al Primavera Sound de l’any passat i per això celebrava tornar-los a veure. Aquest cop, però, no sé si per la solanera que ens obligava a tots a posar-nos la bossa de visera malgrat portar ulleres de sol, potser pel fet que malgrat tenir una audiència nombrosa la reacció d’aquesta era de ni fred ni calor (és que ni amb aquest tros de tema que és ‘The Underside of Power‘!!!), em van deixar bastant indiferent durant els primers temes.  No obstant això, a mesura que avançava el seu set de 40 minuts ben bons, vaig entendre (i crec que la resta d’assistents també) el seu maridatge amb Depeche Mode,  amb temes més obscurs, electrònics i foscos.

A les 20:15, ara sí puntualíssims, Depeche Mode apareixia davant del públic del Letzigrund Stadion, la majoria del qual concentrat a pista, amb unes xifres que crec que difícilment serien permeses aquí a Queterunya. Encara amb un sol justicier fins al setè tema, cosa que afegia un punt de psicodèlia a la situació, s’engegava el concert amb dos temes pre-gravats, ‘Revolution’ de The Beatles, fent referència al tema central de l’àlbum més recent dels d’Essex, Spirit, on es valen d’una crítica ferotge a la societat de l’evolució tecnològica i la involució patent en el conformisme davant de les injustícies (‘Where’s the revolution?‘ resaria el 12è tema del vespre/nit).

depeche mode letzigrund stadion.JPG

Depeche Mode poden ser tres, però està clar que l’estrella de la nit, descarat, divertit, bromista, xulesc, amb el permís puntual de Martin Gore, ha estat sempre, és i serà Dave Gahan, amb tres canvis de vestuari, sus movimientos femenino-sepsis i la seva transformació facial progressiva en una barreja de Johnny Hallyday, Freddie Mercury i Antonio Banderas, con su barba de dos días ya de color de Santa Claus. Que als seus 55 anys segueix brillant dalt de l’escenari (amb pauses per a recuperació física ben estudiades) és inqüestionable, i que per això està també Martin Gore que, aquest cop sí, malgrat tenir el seu moment unplugged, ens va regalar ‘A Question of Lust’ i ‘Home’ en plena esplendor electrònica. Yassssssssssssss! El que no va brillar de cara a la galeria, m’atreviria dir que per no voler, i pel simple fet que diria que només va aparèixer en pantalla en directe tres vegades comptades (una, dues i tres), és Andy Fletcher. Hi ha estrelles i estrelles. Acceptable i comprensible.

Parlant de pantalles, els elements visuals d’aquesta gira no són res de l’altre dijous i, I’m sorry, però és més que previsible que enfoquin els ulls del prota en dir ‘In my eyes’ o que el vídeo projectat per a ‘In Your Room’ tingui lloc on? Ecco! Tronat, molt tronat. Per no esmentar l’excés de reverberació en alguns punts. Ja no es porta. Nope. Potser al públic, de mitjana d’edat de 45 (me sentí más joven todavía), els mola, però algú els ha de dir al tècnic de so que porten que se n’estigui una mica. Gràcies.

Els temes de Spirit (2017) van ser ben rebuts, a l’igual que els de Sounds Of The Universe (2008), amb un ‘Wrong’ amb un rotllo hip-hopper sorprenent, i Playing The Angel (2005). Ho dic simplement per callar les boques d’aquells que professen que Depeche Mode es van acabar amb Ultra (1997). Significatiu és, però, que no incloguessin ni un sol tema de Delta Machine (2012) en el set list.

Està clar, però, que no podien deixar de banda ELS temes que MAI no poden faltar dels treballs anteriors (amb el regalàs, aquest cop, de Stripped) i que van fer vibrar el Letzigrund Stadion com era de preveure (malgrat, per mi, la relliscada d’incloure la versió de ‘Heroes de David Bowie… ja no toca). Són aquests, juntament amb una inclusió sorprenent (‘Somebody’ del Some Great Reward, 1984) els que ens van confirmar per què Depeche Mode són qui són i han arribat allà on són, amb gairebé 40 anys de carrera a l’esquena (i puntualitat suïssa en acabar a les 22:30).

 

Veure galeria d’imatges.

 

Fugaç pas pel Primavera Sound 2017

Malgrat tenir l’abonament des de feia mesos, circumstàncies ‘x’ van fer que el cedís. Això implicava que, o bé m’acreditaven, o bé no hi anava. Malauradament, s’ha complert la segona possibilitat. És per això que aquest any, el meu primer i últim dia pel PS d’enguany es va produir ahir, malgrat haver-me preparat a consciència l’horari distribuït per dies.

Qui hagués anat a veure? A més de Cigarettes After Sex dimarts (que per sort tornen el novembre a l’Apolo), doncs avui, sens dubte, Nikki Lane, Jens Lekman, Broken Social Scene i Bon Iver, i amb una mica de son, Aphex Twin. Demà, havent de treballar a la tarda fins tard, hauria anat a veure només The XX, Jamie xx i Flying Lotus. Dissabte, per acabar de morir, hauria anat a veure Weyes Blood, Angel Olsen i Weval. Em fa molt de mal perdre’m Jens Lekman, Broken Social Scene i Weyes Blood, perquè m’hi jugo el que vulguis que no tornaran pas. Bon Iver el vaig veure ja com a Vulcano Choir, així que què hi farem, i The xx és com anar a escoltar un disc en viu, ja que tampoc és que ofereixin massa sobre l’escenari, així que… qui no es consola és perquè no vol (o el meu autoengany és de campionat, més aviat).

Però com que la realitat és la que és, ara em limitaré a comentar breument els dos concerts que vaig presenciar ahir, durant la sessió inaugural gratuïta: Gordi i Local Natives. No ens enganyem, vaig anar a veure Gordi per agafar bon lloc per a Local Natives, i així va ser: de segona vaig passar a primera fila per als americans de Los Angeles. Gordi no va estar malament, tot i que només reaccionava vers el públic que realment era fan d’ella (llegeixi’s aquells que seguien les seves cançons i es feien notar pujats a les espatlles del voluntari de torn). Un festival és sovint una finestra a possibles nous fans. Si només els fas cas als que ja tens a la butxaca, estàs perdent una oportunitat d’or per guanyar-te’n uns quants més. D’altra banda, la broma “my name means ‘fat baby’” és prou fàcil com per no haver-la de repetir com a única mostra de complicitat amb el públic, guapi. Una altra cosa criticable, i ja em perdonarà la fatty australiana, és el fet que sí, que et dius com et dius, però gran pes de la teva actuació el portava el noi de la percussió, de qui no en sabem el nom perquè, ei, ‘I’m Gordi’,  y a los demás, que les den.

Una opinió totalment oposada és la que em mereix Local Natives, als qui he de confessar que vaig descobrir preparant-me el fracassat horari del PS d’enguany. Quan els escoltava a casa em feia la sensació d’estar escoltant un Brandon Flowers amb tocs de The Killers, però la realitat és que em vaig trobar amb no un frontman (Taylor Rice), sinó també un segon quasi-frontman (Kelcey Ayer), perfectament coordinats, cohesionats amb la resta del grup (ull amb el cos dels cors!) i que, amb no sé quants anys a l’esquena, van poder comparar públics i apreciar que la present experiència poc tenia a veure amb la tronada que van tenir al Razz 7 anys enrere.

Local Natives, que no només presentaven disc nou, sinó que van fer un repàs maco dels seus treballs anteriors i es van atrevir fins i tot amb un nou tema i una versió de Kanye West, van demostrar el que és ser una banda de rock on totes les peces funcionen i on malgrat estar en un festival, no van escatimar els deu segons de comiat del públic després d’una actuació gaudida tants per aquells que es trobaven sobre l’escenari com pels que, des del terra de l’espai Vueling, veien com l’afany de protagonisme no té lloc en un grup com el de Los Angeles. Indubtablement, van guanyar-se una nova admiradora.

Galeria d’imatges

Escuchando Elefantes presentan Hope en la Continental

Que un grupo telonero te llame tanto la atención como para querer saber más de ellos ya es un mérito de por sí. Y más después de verlos solo unos diez minutos, pues no sabía que uno de mis cantautores favoritos, Glen Hansard, los llevaba de teloneros. Así pues, tres fueron los temas que hicieron decidirme ir a ver Escuchando Elefantes el pasado sábado en la Continental de Barcelona, sala de distribución kafkiana donde las haya.

escuchando elefantes

Escuchando Elefantes son un dúo de músicos callejeros de folk-rock formado por los gallegos Sílvia Rábade y Carlos Tajes y que acumulan en su CV, además de tres álbumes (la gira actual es de la presentación de su tercer álbum, Hope), el haber actuado junto a otros de músicos conocidos irlandeses como son, además de Glen Hansard, Bono, Damien Rice o Sinéad O’Connor.

Este dúo se caracteriza por su espíritu de cantautor callejero y se vale de solo dos instrumentos, batería y guitarra eléctrica (y sus correspondientes variantes, a veces alternándose entre ellos) para la ejecución de su repertorio en directo. De Escuchando Elefantes destacamos la voz de Sílvia y lo bien que empasta con la de Carlos, además de su sentido del humor y humildad. Todo ello se percibió nada más empezar su actuación, que abrieron con ‘Under The Sun’. Sus temas, en inglés, no son para nada tan melancólicos como los de un Angus y Julia Stone, por ofrecer algún paralelismo, pero pueden llegar a tocar y emocionar, como le ocurrió a la que escribe nada más empezar el cuarto tema de la noche, ‘Over’.

Si algo tienen los locales pequeños es la sensación de cercanía que se puede crear casi instantáneamente para con el público, sensación que, al parecer, no están tan acostumbrados a fomentar en las redes sociales (dixit el propio dúo). Silvia y Carlos, no obstante, la mostraron en persona en numerosos momentos, empezando por  el sondeo de porcentaje de gallegos en la sala y quiénes habíamos estado en el concierto de Glansard, y continuando por homenajear (u ojomenear, quizás) al fan pesado de Instagram que reclamaba un tema, ‘James’, del que resultó no saberse la letra. Y sí, efectivamente, sí, había alguien tomando notas para una “review”, como se preguntaba Carlos, y estaba situada en donde supuestamente peor se oía el concierto. Esa alguien era yo, mismamente. Encantada, Carlos.

La sensación de cercanía se potenció también cuando, volviendo a sus orígenes, el dúo quiso interpretar en acústico, entre los cuales incluyeron, además de ‘Sing Me A Song’, una versión de ‘Bohemian Rhapsody’ de Queen de la que quizás fue un pelín ambicioso querer rendirle homenaje con una versión medio-improvisada, como tampoco parecían acabarse de entender Carlos y Silvia en los falsos finales de ‘There Will Be Joy’. Nada más allá de un lapsus que supieron arreglar con celeridad.  Si algo tienen sus referentes también, es hacer participar al público en los diálogos, cosa que no faltó, como en los coros, previa lección exprés. Fue así cómo cerrarían la parte principal del concierto con ‘Burning Down The House’ y con un buen sabor de boca que dejaron al cerrar la noche con ‘The Rain’ tras hora y media de actuación.

De la calidad del sonido no nos vamos a quejar. De hecho, de negativo solo diría que no se entendía a Silvia cuando hablaba, pero por lo demás, todo correcto. De lo que sí me vais a dejar protestar es de la sala en sí, cuya escalera de salida de emergencia entre el público y el escenario por una parte y la barra de considerable tamaño situada en diagonal que ocupa gran parte de la sala dejando, a su vez, esquinas ciegas con la columna bloqueadora de cortesía hacían casi imposible ver nada de lo que estaba ocurriendo en el escenario más allá de la tercera fila. Las pantallas de televisión retransmitiendo el concierto salvaban la situación a la par que aumentaban el surrealismo de la cuestión. Es precisamente por la sala donde tuvo lugar el concierto que me encuentro en estos momentos a punto de publicar esta crónica y no de fiesta viendo a los Julieta Jones, que seguro que están a punto de petarlo allí mismo. Y mira que tenía ganas ir a verlos. Pero, qué queréis que os diga: en retrospectiva, hubiera preferido invertir los 10€ de la entrada de Escuchando Elefantes en otra sala, y por eso me espero a ver a los Julieta más adelante. Otra vez será.

Sea como sea, Escuchando Elefantes, valgan 10€, valgan más sus entradas, bien se merecen una visita por alguno de sus conciertos, ya sea en la calle o en locales pequeñitos, como les gusta a ellos, ya sea en un festi, aunque no les motive tanto la idea pero con un mínimo de visibilidad garantizada. Sea como sea, verlos fue un fantástico regalo de cumpleaños para mí el sábado pasado. El plan de verlos “buskear” en Dublín en Nochebuena con Hansard y Bono es también, cómo no, algo a considerar como regalo de Navidad original.

Galería de imágenes.

20 Years of Placebo – Part II

Quan un grup t’agrada molt i no anuncien cap concert a la teva ciutat o rodalies, procures veure’ls on sigui, i així ho vaig fer el novembre passat amb Placebo a Antwerp. La tocada de nassos és quan mesos després t’anuncien que vénen a Barna. Qué hacer… Pues la carne es débil, claro está. La mateixa crònica que vaig escriure en el seu moment per al concert d’Antwerp aplicaria per al que vam veure aquest dijous a Razzmatazz (amb sold out tant per dimecres com per dijous).

Hi va haver, però, algunes diferències que poc tenen a veure amb l’actuació en si:

  1. Els teloners, Digital 21 + Stefan Osdal, no són terribles, sinó tremendament inescoltables. No obstant això, hi havia qui va aprofitar el revers de l’entrada per escriure un missatge per al malagueny Miguel López Mora  (aka Digital 21) que deia “Where is the album?”. Inexplicable. Episodi de Cuarto Milenio. O Quinto.
  2. Razzmatazz no té res a veure amb el Sportpaleis d’Antwerp, ni en temes de capacitat ni de qualitat de so ni, don’t take me wrong, el públic. No diré que em trobava out of place a Razz, però sí que m’apunto per a la propera vegada anar de negre i maquillada amb els ulls vermells. Perquè… per què no?
  3. Misteriosament, els fotògrafs només van estar autoritzats a fer preses durant una cançó i mitja (normalment se’ls en permet tres) i les primeres files d’assistents (léase, las tres primeras), rebien un toc d’atenció dels guardes de seguretat si en prenien ells. Inquietant.
  4. El moment tribut a David Bowie poc va tenir a veure amb els 3 minuts de standing ovation d’Antwerp. El factor temps hi fa. Molt. Si es que ya lo decían mis vecinas de San Roque Conecsion, que “no somos naide”. [sic]

Però què voleu que us digui, no hi ha res que no aguanti, suporti i superi una prèvia de sopar/berenar d’un bon entrepà de petxuga de pollastre, enciam i alvocat, que por algo me tienen bien alimentá.

Ah, Placebo, que per molts anys, i tal.

Galeria d’imatges (poques i de qualitat bastant deplorable, per raons òbvies).

Ed Sheeran omple el Sant Jordi amb ÷

El cuqui pèl-roig d’Ed Sheeran, aka el Damien Rice comercial i amb deixos rappers que agrada als joves d’avui (i no tan joves, que gent no acompanyant de 35+ n’hi havia al concert), omplia aquest passat diumenge el Palau Sant Jordi amb la presentació de ÷ – Divide, el que és el seu tercer i pitjor àlbum a dia d’avui.

Diuen que estava gripós. Sincerament, des de primera graderia, no es va notar. El que sí vam veure és que Ed Sheeran va oferir durant 1h35′ escassos el mateix tipus d’espectacle que porta oferint des del principi dels seus dies, independentment del tamany i tipus de recinte al que s’enfronti. El muntatge gegantí de pantalles seria, no obstant, la petita gran novetat, ja que anteriorment ja duia pantalles que el duplicaven a ell, però no de tal envergadura.

Com a carta de presentació del concert, ‘Castle On The Hill’, amb una guitarra “edgiana” innegable, ja que Divide està carregat d’influències, per anomenar-les d’alguna manera: des de folk irlandès combinat amb més o menys gràcia amb frases rapperes, ritmes tropicals repetitius per homenatjar noies o Barcelona, quasi-plagis (‘Shape Of You’ i ‘No Scrubs’ de TLC)  i autoplagis, com és ‘Dive’ amb ‘Thinking Out Loud’, per anomenar-ne alguns de molts).  I el que veuríem a ‘Castle On The Hill’ seria el mateix que veuríem durant la resta del setlist: loops sobre loops, amb intervals rappers i un públic entregat des del primer moment. Que sí, que és veure’l a dalt de l’escenari amb aquell somriure i posat de trapella desgarbat i no pots fer res més que rendir-te als peus de Sheeran.

ed sheeran divide

No ens podem pas queixar de la tria del setlist, tot i que hi segueix faltant ‘Small Bump’ per a mi i ‘Tenerife Sea’. Fins a 11 cançons d’un total de 17 (amb combinacions curioses com ‘Don’t’ amb ‘New Man’ i ‘Human‘ de Rag’N’Bone amb l’himne lacrimògen que és ‘I See Fire’) eren de ÷ – Divide, un disc que sortia ara fa dos mesos escassos. El poc temps de preparació per aprendre’s les lletres, però, no va ser cap impediment perquè les fans coregessin i rapegessin les lletres de principi a fi. Si per a alguna cosa se li ha de donar les gràcies a Ed Sheeran, i ho dic de tot cor, és per elevar la fluïdesa en anglès dels sheeranites adolescents d’avui en dia (el contingut sobre farres amb alcohol i els llocs comuns de les lletres ja els deixo per a un altre dia, si això). És difícil, per tant, dir, quin dels temes va ser millor rebut que els altres, ja que els Sheeranites medul·lars ho canten i coregen tot, però destacarem el gran muntatge visual d’ ‘I See Fire’, els ‘ah’ que es van sentir durant les primeres notes de ‘Thinking Out Loud’ i els cors de ‘Sing’, tema que aquí una present no suporta. Però no el suporta menys que la joia de la corona de ÷ – Divide, la polemiquíssima ‘Barcelona’. Dir que el ginger s’ha lluït amb el tema és quedar-se curt. Quan sona, no saps en quin moment et sortirà un guiri amb barret de mariachi o demanant una gerra de 2 litres de sangria. Sigui com sigui, va ser el tema més ovacionat: no sabem si per l’agraïment d’haver dedicat una cançó a la Ciutat Comtal, si per la indulgència que gastem o simplement per veure gaudir el cantant i compositor de 26 anys com si fos un nen de 12 menjant-se una taula de xocolata d’amagat. Que la lletra del tema és de vergonya aliena és un fet, però aquí la firmant el va ballar i riure amb les seves acompanyants. I tant, ‘mamasita rica’! ¡Que hay que ‘viv’ la vida! [sic]

Ed Sheeran I see Fire
‘I See Fire’ en el tour de ‘Divide’

El problema ve quan amb perspectiva, amb el cap fred i el cor tebi, et poses objectiu i comences a analitzar el que has vist, ballat, cantat i, és clar que sí, gaudit. Sheeranites, teniu la meva jugular localitzada? És perquè hi aneu directes i tal…

El d’Ed Sheeran és un espectacle que, de moment, li serveix per omplir ell solet fins i tot Wembleys durant tres dies seguits (ahí es ná) i passar en cosa de dos anys i mig d’un Sant Jordi Club a un Palau Sant Jordi. Efectivament, li canvies la setlist d’aquella crònica que vaig escriure per al concert del 2014, i val perfectament per al que va passar diumenge passat al Sant Jordi gran. Però com molt bé pronostica el cap del seu manàger (no other than Elton John), o amplia la cosa i hi afegeix parafernàlia, o tindrà els seus dies comptats en la primera fila. Es lo que tiene el mainstream i un preu d’entrada un pèl inflat.

Així doncs, Ed, la cuquilesa que destiles és innegable, però si no vols que les Sheeranites jovenetes acabin renegant de tu d’aquí a uns anys o obrin els ulls de cop, com els ha passat a moltes Beliebers, fes-li cas al Papa Elton, que per alguna cosa t’ha portat fins on has arribat, talent teu inclòs.

Veure galeria d’imatges.

Glen Hansard personal(itzat) al Casino l’Aliança del Poblenou

Dimarts vaig viure el que, segurament, hauria d’haver passat molt abans: un concert de Glen Hansard acompanyada de l’amic que me’l va descobrir, a través de la banda sonora de Once, la película guanyadora de l’Oscar a la Millor Cançó Original per ‘Falling Slowly’. Dic “abans” perquè déu n’hi do les vegades que he gaudit de l’irlandès des de llavors i, com és d’esperar en un compositor amb dos àlbums en solitari a l’esquena posteriors a la película, més les col·laboracions diverses i el seu treball amb The Frames, el seu altre grup, la presència de temes provinents de la banda sonora de la película als seus concerts és ara molt més reduïda del que va ser anteriorment.

2017 glen hansard

No era ni la primera ni la segona ni la tercera vegada que veia Glen Hansard en acció, però a diferència del que em passa amb altres artistes, amb els quals tinc la sensació d’estar experimentant un déjà vu (¡Ed Sheeran, Rufus Wainwright, i fins a cert punt, Damien Rice, preneu nota!), aquest cop no tenia pas la recança de veure el mateix en un context diferent. La raó? Ben senzilla: tal i com després del concert me’l van fer resumir en una sola paraula, el que Glen Hansard ens té acostumats a oferir i, per tant, va portar al Casino de l’Aliança de Poblenou, és un espectacle “personal(itzat)”. Bé, són dues paraules en una, però per als qui patim de verborrea com jo, ens podem permetre llicències com aquesta, oi?

Certament, es va tractar d’un concert personal(itzat), molt personal(itzat). Tal i com diuen que no ens banyem en el mateix riu dos cops, la imprevisibilitat, el fluir i l’aturar cançons a mitges, el setlist en si i les seves introduccions majoritàriament humorístiques, fan que sigui impossible viure el mateix concert dos cops i molt menys si s’hi va en dues ciutats diferents, ja que sempre té alguna cosa a dir d’allà on va. Aquest cop, el Casino de l’Aliança de Poblenou, “una part nova de la ciutat que no coneixia i que em fa l’efecte que no estigui a Barcelona”, deixant constància així que havia percebut perfectament l’essència de l’emblemàtic barri.

Arrencava el concert amb ‘Love Don’t Leave Me Waiting’, del seu primer àlbum en solitari Rhythm And Repose (2012), en un escenari on hi havia un piano un pèl massa decantat cap a la dreta, una guitarra, un bombo on s’hi llegia ‘Save-A-Soul-Mission’ i un parell de làmpades per crear un ambient d’allò més íntim i, novament, personal. Seguirien ‘Friend/Enemy’, ‘Winning Streak’ i ‘My Little Ruin’ del seu segon àlbum en solitari (Didn’t He Ramble, 2015) i no seria fins que van sonar les primeres notes de ‘When Your Mind’s Made Up’, de The Swell Season i de la banda sonora abans esmentada, que se sentirien expressions d’agraïment del públic (sí, you got me, ara mateix em teniu amb els eyes rolling).

Com ja ens té acostumats Hansard, moltes de les cançons del setlist vénien precedides, o acompanyades, de notes humorístiques com una improvisada paròdia de Jon Bon Jovi al final de ‘Way Back In The Way Back When’, així com de la corresponent anècdota personal, explicada sempre amb gràcia, però sovint amb un rerefons dramàtic, on la presència de l’alcohol o de tragèdies familiars o alienes hi té sovint un paper destacable. Aquestes anècdotes vindrien també acompanyades també de la participació activa del públic amb cors i aparicions més o menys estelars, com la de la seva amiga irlandesa que celebrava l’aniversari de la mare amb un viatge a Barcelona, la d’un (espontani?) del públic que fou capaç de cantar la tercera estrofa del tema final ‘So Long, Marianne’ a pèl, o la del seu amic guitarrista, Javier Mas, guitarrista del recentment desaparegut Leonard Cohen i que sol tenir una participació destacada quan Hansard visita la Ciutat Comtal. La cirereta va ser, per molts, ‘Falling Slowly’, traduïda al català i cantada pel poeta Quico Tretze, descobert atzarosament per Hansard a Internet, versió de la que Glen Hansard es va animar a interpretar-ne la tornada. Per a mi, però, la cirereta va ser el tema final, on els teloners, Escuchando Elefantes, van tenir una participació més que destacada i on, novament, la participació del públic va fer que ens sentíssim part de l’espectacle, deixant-nos així un somriure d’aquells tontos que et duren fins que poses el cap al coixí.

Després del concert, també em van preguntar quina nota l’hi posava. És molt difícil posar nota a un concert on els vincles emocionals hi tenen molt a dir. No obstant això, vaig llançar-me amb un 8.5/8.75, afegint-hi un “i no pas per culpa d’en Glen” (noti’s el “culpa”, com si un notable fos inadmissible!). Si una cosa he de dir que sigui negativa del concert és el(s) tècnic(s) de llums i de so, que deixava gairebé completament a les fosques el protagonista de la nit, il·luminant (excessivament) la sala en acabar certs temes i que, com és gratis (deuria pensar), posava reverberació a dojo fins al punt que Hansard va aturar amb un ‘No, please, don’t do that’, la que és la meva cançó favorita seva en solitari, ‘Bird of Sorrow‘, pseudo-arruinant-me així l’experiència de viure-la (i plorar-la) en directe un cop més.

Sigui com sigui, assistir a un concert de Glen Hansard és anar a viure una experiència on la increïble veu de l’irlandès passa del desganyitar-se cru i feridor al xiuxiueig íntim que anheles escoltar en temes marcadament tristois, passant per l’esperit folk de taverna irlandesa.

*De teloners, Escuchando Elefantes, un grup amb una simpatia inusitada, un repertori d’allò més variat, una veu femenina versàtil i un membre masculí amb un entusiasme contagiós. Highly recommended malgrat només haver-ne vist l’última part de la seva actuació.

Nit amb The Crab Apples i Joan Queralt & The Seasicks a la Sidecar

Avui en dia, en què si no instagrameges el cafè en llet amb el cor decorat és com si no te l’haguessis pres, em trobo davant la situació d’haver assistit a un bolaco dels guapos, però sense càmera ni llibreta on apuntar. Damn it!  I és que l’objectiu d’anar ahir a veure The Crab Apples, d’una banda, i Joan Queralt & The Seasicks, de l’altra, al Sidecar (Barcelona) no era cap altre que passar una bona estona en bona companyia i veure per primera vegada com Joan & co. s’ho munten en directe. Per tant, sense fotos, ni setlist, ni notes d’on poder basar els meus comentaris, allá voy.  Con un par. Així doncs, el que segueix, tot i que no pot qualificar de crònica pro, no és perquè consti per a mi, sinó perquè qui s’estigui pensant anar a veure ambdues bandes,  tingui una opinió més a l’hora de ponderar entre ells i altres opcions potencials (Luthea Salom, Varry Brava, next time!).

Ja havia pogut gaudir de l’espectacular presència sobre l’escenari de The Crab Apples al Concert de Zoo XXI. Haver arribat començada la seva actuació tampoc no ajuda en poder dir gaire cosa sobre ell(e)s  – els anomenen en femení en algunes publicacions (cupaires?), però el bateria és un noi (?!). Per tant, em limitaré a reiterar el que ja vaig poder apreciar en el seu moment al bolo de la presentació del disc de Zoo XXI. Què coi fan encara fent sovint de teloner(e)s?!?! Carla Gimeno (veu), Laia Martí (baix), Laia Alsina (guitarra) i Mauro (bateria) a un Apolo 1, un Vida o un Cruïlla però ja!  Seran tan joves com vulgueu, però d’inexpertes sobre l’escenari no en tenen ni un pèl. I si el material que tenen publicat ja brilla per si sol, el seu directe només fa que confirmar que en aquest país, o et fas notar com les Hinds (Ew!), o el talent real triga a ser percebut pels que realment mouen els fils. Ai làs!

Estava clar que la claca de Joan Queralt & The Seasicks estava formada, en part, per amics i coneguts (n’hi havia de recent aterrats d’Atenes i Shangai!), els quals van ser objecte i subjecte de més d’una complicitat de part dels barcelonins. El Sidecar tampoc dóna per molt més assistents ni difusió en els mitjans (una llàstima), però això no va impedir que l’actuació d’ahir a la nit fos extrapolable a qualsevol altre entorn amb més cara i ulls (o com a mínim, a un recinte on no només els de sobre l’escenari puguin veure qui hi ha més enllà de la 6a fila). Bromes i complicitats personalitzades i sales tubulars a banda, Joan Queralt (veu i guitarra), acompanyat de la seva banda, The Seasicks (amb Ignasi Miranda al baix i Iván Morales aka Chufi a la bateria), van deixar clar que formen un conjunt de folk, blues i rock cohesionat, elaborat i reflexionat, i que quan toca, se centren en el que cal: formular i executar una actuació on temes del seu nou EP, Time Made of Sand (amb el pas del temps com a fil conductor), combinats encertadament amb temes dels treballs anteriors de Joan Queralt en solitari (I Miss the WavesWelcome Home) fan que un concert de poc més una hora tingui un regust a fugaç.

La bona sintonia entre el grup, per començar, el públic per continuar, i els teloners The Crab Apples van ser també el que van fer possible que la Carla Gimeno tornés a l’escenari amb Queralt & co. per regalar-nos un ‘Girls Just Want To Have Fun’ on la cridòria festiva ocasional de Cyndi Lauper va donar pas al flux de veu de la Carla que recorda que la diversió pot ser a vegades salvatge, però, com les actuacions d’ahir a la nit, pot tenir el seu punt de delicatessen mesurada però no per això menys plaent.