Banda sonora collita del 2017

Cigarettes After Sex – Apocalypse. Definida com música per tenir una estona íntima, la música de Cigarettes After Sex ja em va seduir anteriorment amb el seu primer EP. L’àlbum confirma el que el curt ja apuntava: que allò que és bo, en aquest context, si llarg, dues vegades bo.

Julien Baker – Turn Out The Lights. Pel seu dramatisme, que destaca en moments àlgids, i sobretot per l’intimisme que embolcalla la resta del llarga durada.

Lana del Rey – Lust For Life. Potser ja he perdut una mica l’interès en ella i no és el primer àlbum de l’americana que em ve de gust posar, però no la puc deixar d’esmentar per ser la banda sonora de tants i tants moments de tranquil·litat i harmonia en la millor companyia.

London Grammar –  Truth Is A Beautiful Thing. El directe només va fer que confirmar que London Grammar són un gran grup de músics. A falta d’àlbum de Daughter enguany, ben rebut sigui un dels anglesos. Les melodies no són tan previsibles com les del primer. Guanyen, per tant, en complexitat, sense per això perdre en emotivitat.

Lorde – Melodrama. El disc del que vaig dir que m’havia fet tornar les ganes d’aprendre’m les lletres de les cançons. I és que qui es pot resistir a cantar ‘She thinks you love the beach, you’re such a damn liar‘ sense posar cara de repúdia, com a mínim.

LUWTEN – Luwten. Un grup neerlandès del que poc se sap més que han tret un àlbum que experimenta amb el pop electrònic que experimenta en cada tema.

The National –  Sleep Well Beast. D’aquest àlbum s’ha dit que està pensat per gent de 35 en amunt. Quiliquà. Esperem veure’ls de nou al PS!

Nick Murphy – Missing Link. L’abans Chet Faker ens regala una conversió a l’electrònica estilosa que no deixa d’abandonar del tot el Chet Faker amb el que es va donar a conèixer.

Perfume Genius – No Shape. Si Mike Hadreas ja em va sorprendre el 2014, el que trobem aquí és la culminació d’un atreviment d’una tendresa infinita i amb detalls del tot imprescindibles.

Phoenix – Ti Amo. De Phoenix vaig passar bastant des del seu ‘If I Ever Feel Better’ fins que un tema seu, ‘Entertainment’, aparegués als títols de crèdit de Now You See Me. Retrobar-los m’ha donat l’alegria que és Ti Amo de principi a fi.

SOHN – Rennen. R&B alternatiu amb moments àlgids com ‘Hard Liquor’ o ‘Falling’.

Spoon  – Hot Thoughts. Si t’agrada Arcade Fire, però només una estona, com a mi, que més de tres temes em porten a l’avorriment suprem, Spoon són com els Arcade, amb l’experimentació dels Flaming Lips, però sense convertir-se en el pitjor dels teus malsons. Qui dóna més!

Vancouver Sleep Clinic – Revival. El Bon Iver menys soporífic s’ajunta amb James Blake i en surt aquest paisatge sonor d’hivern eteri.

Vetusta Morla Mismo Sitio, Distinto Lugar. De la part de Ñ, com no, Vetusta Morla, que ja només per fer una cançó satírica titulada ‘El Discurso del Rey’ es mereixen aparèixer aquí. Arribar al nivell de La Deriva era gairebé impossible, però se li acosta.

Mencions destacades:

Algiers – The Underside Of Power. Sense arribar a ser la bomba – cosa que sí són en directe, Algiers presenta un àlbum menys gospel i més electrònic que el seu debut.

Arca – Arca. Del que ha treballat amb Björk ens arriba un àlbum que abandona les pujades i baixades de volum tirant a violentes anteriors per presentar-nos un llarg tranquil alhora que inquietant, com prova ‘Urchin’.

Austra – Future Politics. No és un àlbum que entri a la primera, a més que l’estil t’ha d’agradar. Però havent-la vist en directe, entenc potser millor el concepte.

Grizzly Bear – Painted Ruins. Uns Grizzly Bear renovats, que bona falta els feia.

Hundred Waters Communicating. Malgrat tenir-ne de bons, m’hi falta algun tema ballable que realment em faci aixecar de la cadira com em va passar amb Xtalk. No obstant això, Hundred Waters segueixen explorant el seu univers sonor amb destresa i consistència.

Lydia Ainsworth – Darling Of The Afterglow: La versió light, és a dir, ni la meitat de passada de voltes, FKA Twigs sin sex appeal involved (qui no la sent a Afterglow o a The Road) . Però són potser les cançons menys ‘FKA Twigs’, per anomenar-les d’alguna manera, tals com ‘Ricochet’, les que em van enganxar, i el fet d’anar més enllà, de no encasellar-se en un sol estil. Escoltar Lydia Ainsworth és sentir  x y z, tots en una sola persona.

Ten Fé – Hit The Light. Uns The 1975 sense els seus histrionismes.

U2 Songs of ExperienceAl contrari del que m’ha passat amb l’últim de Depeche, que sembla un recull de cares B del seu treball anterior, U2 ja van anunciar que el seu treball tenia una concepció doble: Songs of Innocence primer, i ara Songs of Experience. Apareix aquí perquè no he tingut temps d’endinsar-m’hi, però de ben segur que m’acabarà agradant tant com la primera tanda.

The War On Drugs – A Deeper Understanding.  Conscient que moltes revistes els posen pels núvols, la qualitat d’aquest àlbum és inqüestionable, però per mi ha perdut l’encant de Lost In The Dream per recordar-me a un Sting barrejat amb Springsteen en un àlbum, no obstant això, impecable.

Àlbums a Spotify

Entrades relacionades:

 

Advertisements

Àlbums del 2017 que ni fred ni calor

Aquest any esperava la sortida d’uns quants àlbums que, a l’hora de la veritat, no m’han arribat a impactar. Aquí el repàs.

alt-J – Relaxer.  Relaxer val per la pena pels temes que fan honor al seu títol però pel que fa la resta, corramos un (es)túpido velo. Mentre que els dos àlbums anteriors de la formació són escoltables de principi a fi, les sobtades pujades i baixades de volum d’aquest, juntament amb una falta de cohesió important, fan la sensació que alt-J s’han perdut intentant buscant-se. De les pitjors coses que et pot passar, havent-se, per mi, ja trobat des dels inicis, amb una identitat sonora clara i gens convencional.

Ed Sheeran – Divide. El primer i segon àlbum del ginger apuntaven maneres d’aquest Damien Rice per a jovenetes (i més granades com jo). El tercer ha caigut en l’autocòpia i en la vena comercial a dosis sobrehumanes. Una pena, tot i que me’l posi igual. Un molt guilty pleasure.   

Depeche Mode – Spirit És com si fos el cares B del Delta Machine. M’agradaria dir que és un d’aquells àlbums que grows on you cada cop que l’escoltes. M’agradaria dir-ho, però no puc.

Father John Misty Pure Comedy. Havent descobert el seu treball anteriorment, esperava quelcom que em recordés el Father John Misty més divertit a la vegada que descarat. No ha estat així, tot i que per a moltes llistes, sí.

Foster The People – Sacred Hearts Club El seu directàs és indiscutible, però l’últim àlbum en si, malgrat la crítica a la societat actual, potser deixa de banda tenir temes que es reconeguin de bones a primeres com Foster.

Imagine Dragons – Evolve. L'”evolve” es deu referir a fer-se cada vegada més pop i intentar imitar més i més OneRepublic. Oh well.

Milky Chance  – BlossomUna vegada explotada la fórmula al seu primer llarga durada, ja no hi resta lloc per a l’interès ni per a la sorpresa.

Robbie Williams Under The Radar (Vol. 2)

És ballable, és comercial, torna a tirar pel recurs “utilitzo samples megaconeguts i així em poso el públic a la butxaca a la primera de canto”… Certament, no és dels àlbums que em posaria cada dia ni per al qual aniria expressament a un concert. Ara, que si ve en Robbie, hi vaig per poc que pugui. També em sorprèn el poc ressò que ha tingut globalment. Food for thought.

 

Take That – Wonderland. Meeeeeeeeeeh! El bo que té aquest àlbum és que fa que III, que ja vaig considerar un àlbum de 6/10, sembli millor del que realment és. Robbie, fes-los un favor: torna!!!

 

Entrades relacionades:

Temes més spinnejats – 2017

Aquí els temes que m’han cridat l’atenció aquest any però que, un cop escoltat l’àlbum sencer, m’he quedat igual que estava abans de descobrir-ne ‘el’ tema, excepte de CUT_ (prové d’un EP de 3 temes), The Soft Moon (només ha tret dos temes enguany) i The Crab Apples, que sembla que preparen disc per al 2018 però només en tenim un teaser. En ordre alfabètic…

Bonobo – ‘Surface’ ft. Nicole Miglis. La veu de la cantante de Hundred Waters protagonitza una cançó que bé que podria ser de la seva pròpia banda.

The Crab Apples – ‘Open Your Mind’. Les catalanes dominen l’escenari que t’hi cacks, i el nou senzill (preludi d’un nou àlbum?), promet, i molt.

CUT_ – ‘Electrify‘. Llàstima que la resta de l’EP d’on prové em deixa indiferent. La versió “unplugged” bé que mereix més d’una escolta també.

Cut Copy – ‘Standing In the Middle Of The Field’. L’àlbum d’on prové té un punt de LCD Soundsystem barrejat amb Hot Chip i pop dels 90. L’àlbum no molesta, però tampoc no mata. Per això em quedo amb aquesta i prou.

Daughter – ‘Burn It Down’. De Music From Before the Storm, composat per a un videojoc, destaco aquest tema on l’Elena s’expressa com ho fa per als temes més colpidors del grup.

HAIM – ‘Want You Back’. Vaig renegar d’elles el que no es pot arribar a explicar, sobretot del seu primer disc. Bé, no, puntualitzem, del “bombo y platillo” que se li va fer al seu àlbum debut, que no es corresponia, al meu entendre, amb la força percussiva i energia que mostren en directe, havent-les vist un parell de vegades el 2012 de teloneres de Florence + The Machine. La gota que va fer vessar el got va ser veure-les intimíssimes de la Swiftie. No obstant això, he de confessar que, superada la decepció inicial, he caigut a la xarxa d’aquest pop ballable de les germaníssimes HAIM amb aquest tema.

L Kan – ‘Ay Marie Kondo’. La febre de desfer-se de coses i posar les que ens queden ben ordenadetes va aparèixer molt oportunament amb l’auge del “coaching” aplicat a tot allò que se’t pugui passar pel cap. Aprofitant l’ocasió, Marie Kondo va tenir un nínjol increïble per publicar no un llibre, sinó dos, sobre com ordenar el teu espai i, ja de pas, la teva vida. Que dius: calen dos llibres que t’expliquin com posar les coses als calaixos? Doncs probablement, no. D’aquí que em fes fan instantàniament d’aquest tema-paròdia.

Slowdive – ‘Sugar For The Pill’. Un grup que he arribat a veure en directe sense fred ni calor i l’àlbum del qual, Slowdive, apareix en no poques llistes del milloret d’aquest any. Jo què voleu que us digui, rescato ‘Sugar…’ i, fins a cert punt, ‘No Longer Making Time’.

The Soft Moon – ‘It Kills’. La meva dosi anual de rock industrial.

Vance Joy – ‘Lay It On Me’. Un single que apareix a Spotify com un bolet i que és una bona entrada per familiaritzar-se amb el cantautor australià.

Llista de reproducció a Spotify. 

Entrades relacionades:

Banda sonora collita del 2016

En aquest 2016, en què sembla que publicar un àlbum conceptual es considera d’allò més in(die), procedeixo a publicar la llista del que, si heu o haguéssiu parat en algun moment per ca meva o pel 144 de les Mundet Mountains, hauríeu de ben segur escoltat. No patiu, que no es tracta d’una altra llista més del millor del 2016. Això seria de massa modern, i com ja sabeu, diuen de mi que “ets tan antimoderna que resultes moderna”, que dedueixo que vol dir que tinc criteri – no se sabe si recto o torcido, pero seguro que es propio. Així doncs, i tenint en compte allò de “dime qué escuchas y te diré quién eres” (perquè era així, no?), aquí va la meva jukebox d’allò publicat aquest 2016, amb alguna altra concessió del 2015 que vaig descobrir enguany. Ai las! L’ordre és alfabètic, per allò de què quadri amb la llista complementària de Spotify. Com sempre, no entro ni en rap, ni en lluç, ni en jazz, ni en ritmos latinos ni en clàssica ni en… Sigui com sigui, enjoy!

Angel Olsen – My Woman. Yo todo lo que mi Mané López recomienda me lo escucho. El noi va fer una crítica tan ben parida d’aquest disc, que crec que no hase falta que dises nada más.

ANOHNI  – Hopelessness. ‘4 Degrees’ ja apareixia a la meva llista de l’any passat de temes per no oblidar. La resta de l’àlbum, publicat enguany, no ha decebut, com tampoc no li perdono a l’Acadèmia que li donés l’Òscar a la millor cançó a Sam Smith i no a ella.

Blanck MassDumb Flesh. I si amb algunes de les cançons també arribava late to the party, no iba a ser menos amb els àlbums. A finals de l’any passat em vaig sorprendre a mi mateixa escoltant ‘noise rock‘. Encara no me’n faig a la idea… Lo que me costó admitirlo bien valió 3 sesiones de terapia… Si el 2015 aquest gènere va estar representat per HEALTH, aquest any ha estat el torn de Blanck Mass, 50% de Fuck Buttons i el seu Dumb Flesh, amb un dels seus cosins-germans com es el ‘drone’ i el post-rock electrònic, del que em pirra ‘Dead Format’, especialment. Enjoy… o no, pues no es apto para oídos delicados hasta 00:34.

Daughter – Not To Disappear. Si ja em van atrapar amb el seu més reverberant If You Leave, em quedo amb aquest segon àlbum on els temes (i problemes) quotidians (la malaltia, la demència, la maternitat, el deure, la misèria en certes relacions amoroses/familiars) es desgranen en temes madurs, melancòlics i punyents. Potser el disc es desvia una mica melòdicament a ‘No Care’, però la sequenciació està plenament justificada. Per acabar, només em falta pensar en whoever decided we have to do ‘the right thing’  i no ens oblidem pas que de ‘numb‘ a ‘numbers‘ només hi ha un pas interior de gegant… i tres lletres.

David Bowie – Blackstar. No m’entretindré a descriure’l, ja que ja ho han fet d’altres. Només constataré que escoltar un àlbum i que se te’n reveli el significat complet dos dies després per la pròpia mort de l’autor i acte seguit pensar en la sang freda que va tenir The White Duke en gravar el vídeo de ‘Lazarus’, amb les línies ‘Oh I’ll be free/ Ain’t that just like me’ és molt fort. Molt.

D.D. Dumbo – Utopia Defeated. Ritmes africans, veu que ens recorda a Sting amb un punt de Jeff Buckley i loops a dojo conformen un àlbum molt ben parit amb desenes d’influències amalgamades amb destresa.

Hunck – Never Had a DreamPop-rock melòdic amb un punt de shoegaze del que em pregunto com és que no sona a qualsevol cadena de ràdio-fórmula.

James Blake – The Colour In Anything. Un disc que requereix un esforç extra de qui escolta, que amb atenció, veurà com durant l’hora i quart que pren, els jocs de sintetitzadors acompanyats de veu i piano a la vegada que d’efectes especials et somergeixen en una atmosfera d’intensitat melancòlica que, si t’agafa en hores baixes, et pot deixar fet caldo. Avisats esteu.

The Lazy Lies – The Lazy Lies. Que ‘Who’s That Sally?’ enganxa a la primera goes without saying. D’altra banda, despertar-se amb ‘Beautiful Morning’ és del millor que es pot fer. És més, hauria d’estar integrat per inèrcia a la rutina matinal de tothom. O millor encara, hauria d’esdevenir el tema per excel·lència d”El matí i la mare que el va parir’ o qualsevol altre programa de ràdio matinal que posi les piles als ciutadans del món mundial. Amb qui s’ha de parlar perquè es faci realitat? Reivindicacions a banda, aquest quintet s’han marcat un revival dels 60 amb gust, ritme i amb moments amb un punt seductor-picaró per posar-hi un toc desenfadat. I són bona gent. Què més voleu?

Medicine Voice – I and Thou.  Estructures minimalistes on la percussió hi té un paper predominant, l’àlbum debut de Medicine Voice no se sap si és una invitació a una reunió sectària o a un sacrifici d’anyell. Però aquí està.

Miss Caffeina – Detroit. Seguir fans de Miss Caffeina, Love of Lesbian i Zahara a Twitter et porta a descobrir que el chicle-pop pot evolucionar i esdevenir Detroit, que no serà àlbum de l’any però que he gaudit sense pudor, sobretot del “sol flipante para todos” en este “verano del amor”.

Paul Dempsey – Strange Loop. Aquest segon àlbum en solitari de l’australià està ple de temes que necessiten de quatre a set minuts per desenvolupar tota la història sònica que tenen per explicar, que lluny de ser el típic folk de guitarra previsible, sorprèn amb percussió i línies de piano amb un cert punt de dissonància que apareixen en els punts àlgids sense molestar.

Phantogram – Three. Conscient que la crítica els deixa de volta i mitja, em sembla un àlbum amb alguns temes molt èpics amb tocs funky sense fugir del punt mainstream que té inevitablement Phantogram. Cançons que entren a la primera sense gaire esforç. Es lo que tiene el pop. Que potser no és el seu millor àlbum? Hi estic d’acord. Però que m’agrada igualment, també és cert.

Radiohead – A Moon Shaped Pool. Para qué nos vamos a engañar, Radiohead els tenia més que oblidats, però haver-los de veure al PS va fer que m’hi tornés a enganxar. Aquest àlbum en va ser un bon reinici, ja que recupera temes que tenien per allà desperdigats i que, tots plegats, resulten en un àlbum expansiu, que envaeix l’espai sense demanar permís.

Villagers – Where Have You Been All My Life. Si t’agrada el Villagers d’abans, t’ha d’agradar aquest, perquè no és més que la regravació en pla acústic de temes anteriors però rearranjats i ordenats en el que resulta un àlbum cohesionat i que és un regal per a les oïdes.

Whitney – Light Upon The Lake. ‘No Woman’ captiva a la primera, però no s’ha deixar de banda que pertany a un disc delicat, amorós, melancòlic sense caure en la llàgrima fàcil, de talls curts però rodons i amb l’acompanyament del metall que li dóna cos i força melòdica.

William Fitzsimmons – Charleroi: Pittsburgh Volume 2 Es tracta d’un mini-àlbum de 23 mins. de durada dedicat a la vida i mort de la seva àvia on aquest cantautor nordamericà d’indie folk amb un punt de Sufjan Stevens en l’aspecte melancòlic.

  

Menció honorífica:

Bat For Lashes – The Bride. Esto de que algunos álbumes conceptuales no tinguin un tema que et facin dir ‘aquest, aquest’ és una mè. I és el que em passa amb The Bride, al que l’hi trobo a faltar un ‘Daniel’, un ‘All Your Gold’, un ‘A Wall’ o un ‘Moon and Moon’, per dir-ne uns quants.

Bon Iver – 22, A Million. No he tingut paciència per investigar en profunditat què s’ha proposat en Justin Vernon amb un àlbum que, musicalment, no es desvia massa del que ja coneixíem d’ell. Però està bé. Deixem-ho aquí.

Minor Victories – Minor Victories. Supergrup format per membres d’Editors, Mogwai i Slowdive que s’han marcat un shoegaze amb tocs d’Editors que no està malament i que escolto perquè m’agrada, però no perquè hagin de guanyar un Grammy ni dos amb aquest LP.

Mucho – Pidiendo en las Puertas del Infierno. És un fet que no puc amagar que no estic posada en el producto nacional, així que pot ser que hi hagi molts àlbums que els donin mil voltes, però els vaig descobrir aquest any i tant en directe com en àlbum tenen el seu rotllo protesta i descarat que enganxa.

Pavvla – Creatures. Doncs sí, aquesta joveneta de 19 anys ha estat present en els meus loudspeakers força vegades aquest any amb el seu pop-folk electrònic en llengua anglesa. Si us agrada Soko amb un punt d’acceleració de Russian Red i la malenconia que es gasta Lana del Rey, Pavvla bé que mereix una oportunitat.

Robbie Williams – The Heavy Entertainment Show. Si t’agrada Robbie Williams, et trobes el papa Robbie en un pop còmode, que tira de primer single amb sample arxiconegut per assegurar-se el tret, però que té temes potser no tan formulaics i que amaguen un Robbie molt més experimental, com és la col·laboració amb Rufus Wainwright a ‘Hotel Crazy’.

The Rolling Stones – Blue & Lonesome. Després de dècades de sequera creativa, no els demanis que et vinguin amb el discàs de l’any, però si blues i Rollings pot semblar de bones a primeres una combo incompatible, no ho és. Serà l’edat…

Playlist a Spotify

– Entrades relacionades:

 

Temes més spinnejats – 2016

A continuació, aquells temes que m’han robat el cor enguany i que, un cop he començat a investigar, o bé no he trobat la resta de l’àlbum o m’he quedat una mica ‘meh’ amb el resultat complet. Em permeto la llicència d’incloure algun tema del 2015, que vaig descobrir un pèl tard. Sin más preámbulos y en orden alfabético…

Ariana Grande – ‘Dangerous Woman’ i ‘Into You’. No us espanteu, que no se me n’ha anat la flepa. Està en primer lloc perquè comença amb l’A. Mira que no puc amb les veus de diva a menys que se tiren por el ritmo pegadizo. Les admiro, però em cansen. I amb anys sense un àlbum decent de part de la Christina Aguilera, buena es una Ariana Grande. Una Ariana que se’ns ha fet gran (broma fàcil). En fi, que la tia se atreve hasta a colgar la interpretació d’aquests dos temes, fins i tot sense instrumentació (I i II). I perquè “a little less conversation and a little more touch my body“, si ja està tot dit, no ve malament del tot. Ara bé, tot i així, les bunny ears de làtex justificades per no sé quina afirmació de la seva sexualitat, etc., no tenen perdó de déu… ni meu.

Cigarettes After Sex‘Affection’ i ‘Keep On Loving You’. Va ser la meva amiga Sabah la que em va introduir a aquests Beach House de Brooklyn que, amb poca producció i molt espaiada amb el temps, prometen… i molt.

Foxtrott – ‘Beyond Our Means’. Publicat aquest any oficialment, tot i que ja porta anys girant-lo, aquest tema prometia ser la medul·la espinal d’un àlbum que acaba essent repetitiu. Però, ei, no per això ‘Beyond Our Means’ deixa de ser, per la seva simplicitat, una joieta de ritmes marcats, flow R&B i greus captivadors.

Justin Bieber – ‘Sorry’ i ‘Love Yourself’. Sí, Justin Bieber. I no, no estic borratxa ni vaig high. Tot i que Purpose és del 2015, jo en vaig escoltar els singles quan tocava, és a dir, a finals del 2015/principis del 2016, i per això cau aquí. Deixant polèmiques de banda, Justin Bieber s’ha sabut envoltar de grans col·laboradors, entre els quals el ginger Ed Sheeran, que no deja de ser un pequeño Damien Rice i que li ha deixat aquesta cançó amable, amb rerefons, i una coreografia al vídeo ben reshula.

Lo Moon – ‘Loveless’. Tema d’un grup misteriós del qual només he escoltat un tema, però que em va agradar a la primera, després d’escoltar-los a Double J. Estan de tour, per la qual cosa han de tenir més cosa publicada… a iTunes?

Majical Cloudz – ‘Downtown’. Publicat el 2015, aquest tema et transporta a una posició levitatòria on el buit no desapareix, però tampoc no s’hi arriba mai. Perquè “[…] if suddenly I die/ I hope they will say/ That he was obsessed, and it was OK.”

Melody Pool – ‘Deep Dark Savage Heart’, ‘Romantic Things’, ‘Love, She Loves Me’ i ‘City Lights’. Aclarim primer que tot l’àlbum Deep Dark Savage Heart està molt ben parit, però com que no estic precisament en fase de depresión máxima com quan es va composar aquest àlbum (no en va té una cançó anomenada ‘Black Dog’), el segon àlbum de l’australiana no és precisament spirit-lifting en la seva totalitat. De totes maneres, té aquestes joietes que cal compartir. Aclarim també que ‘Romantic Things’ no és una masterpiece, però con ese aire a Fleetwood Mac que té, no me pude resistir.

Moderat – ‘Reminder’. Si bé ‘Reminder’ no supera les vegades que he posat ‘Bad Kingdom‘ seguides (moltes, com vint i em quedo curta), se li acosta.

The Range‘Falling Out Of Phase’ i ‘No Loss’: L’àlbum sencer no hi ha per on agafar-lo. És una lluita contra l’ever-changing universe amb samples accelerats, mescles de hip-hop i reminiscències de Burial. La gràcia que té l’àlbum és que està fet de samples de gent que no coneixen ni a casa seva pillats de YouTube, que ja en sí té el seu què.  CoS en destaca ‘Copper Wire’, ‘Retune’ i ‘1804’; Pitchfork, ‘Regular’ i ‘Superimpose’. Yo, en mi línea de rebelde sin causa, les dues esmentades abans. [que jo sàpiga, no corre per YouTube]

Summer Moon – ‘With You Tonight’. Novament, una banda amb una sola cançó publicada a la xarxa i que, sorprenentment, també ha estat de gira. Es tracta del nou projecte del baixista de The Strokes Nikolai Fraiture que ara li ha donat pel pop amb sintes.

Vaults – ‘Midnight River’ i ‘One Last Night’: una feel-good song que recorda rítmicament la Céline Dion més comercial sense tenir la seva potència vocal, that is. La versió de ‘One Day I’ll Fly Away‘, una delícia, també.

Young Magic – ‘Lucien’. En un món ideal, Young Magic, que em recorda fins a cert punt a Hundred Waters, hagués seguit la línia del Breathing Statues i, sobretot, del seu ‘Fall In’. Però com que shit happens sometimes, això no és així i de Still Life del 2016, em quedo només amb ‘Lucien’.

I ara em permetreu dos guilty pleasures, publicats last year, que no he començat a gaudir fins aquest any. Ara que m’han reprogramat la ràdio, espero que no em torni a passar. Perquè encara que arribi late to the party, la qüestió és arribar-hi.

Jason Derulo – ‘Want To Want Me’.

DNCE – ‘Cake By The Ocean’. Don’t judge me on this, ok?

 

 

Àlbums del 2016 que ni fred ni calor

Quan t’agrada un grup i estàs al dia del que fan o deixen de fer, que et treguin un disc és com si arribés Nadal qualsevol dia de l’any. Tenir altes expectatives és negatiu (a veure si n’aprens, Mª del Mar!) i a vegades no comporten res més que decepcions. Aquí unes quantes d’aquest any. Ep! Que no vol dir que siguin àlbums dolents… O sí, jo què sé. À vous à les juger.

Bastille – Wild World. Tinc moltes ganes d’anar al concert i de veure com es defensa en directe la veu tan especial de Dan Smith, però Wild World, malgrat tenir el bon rotllo de Bad Blood, li falta la força del mateix. No m’atreveixo ni a destacar-ne cap tema.

Broods – Conscious. Figura que aquests dos germans kiwis han madurat, s’han cuinat ells solets aquest àlbum i han tingut no sé quantes mil influències que anaven explicant a mode de teaser mentre no sortia el que seria el… gran fiasco de single que va ser per mi ‘Free’. Que sí, que no es desvia excessivament dels temes amb més càrrega electrònica de l’Evergreen, però no arriba a l’alçada de ni tan sols el seu EP homònim, que m’agrada potser fins i tot més que l’àlbum en el que va derivar.

Bruno Mars – 24k Magic. En el seu moment ja vaig dir de Bruno Mars que no existeix com a tal, sinó que és una còpia de molts. I el seu últim àlbum què és? Doncs això.

Colour Bomb –  Colour Bomb. Els primers singles del que seria l’àlbum debut d’aquest duo australià van sortir fa anys, tants com entre tres i quatre. Qui m’anava a dir, però, que aquells serien els millors temes d’un disc que es queda en això, en els seus primers dos singles: ‘On The Run’ i ‘Beautiful Parade’.

M83 – Junk. Sense entrar en la broma fàcil jugant amb el nom de l’àlbum, i sense oblidar el directe decebedor que es gasten, se salva quin tema… espera que pensi…

OneRepublic – Oh My, My, My. Pues eso, oh my, my, my pelotilla de tracks que tenía ahí guardados y que he puesto todos juntos en un álbum que no té ni solta ni volta. Per favorttttt, on són els OneRepublic de Native?!?!?!

Rihanna – Anti.  Pobreta, (no) en té la culpa que li agafés una mania notòria des de l’últim concert d’ella a què vaig anar i en què estava més estona a Mart que al Sant Jordi. Figura que Anti és bo, i de fet apareix a moltes llistes de ‘Los mejores del 2016’, però tinc atravessada a la pobra Ri-Ri. No obstant això, li cedeixo els honors amb ‘Work‘, ‘Love On The Brain’ i ‘Never Ending’. Provinents d’Anti, el disc que, segons part de la crítica, consolida Rihanna com a diva del R&B i pop que no destaca pels pelotazos comercials més que el ‘Work’. Per contra, té temes que et deixen una mica WTF, com la col·laboració amb Kevin Parker. Sigui com sigui, en destaco aquestes tres… i escolteu-vos-el, que val la pena.

St. Lucia – Matter. Sempre he pensat que si vinguessin St. Lucia, no els aniria mai a veure, perquè en directe són d’aquelles bandes que s’ho passen millor ells que els que tenen a davant, que queden al marge de tot el que passa a l’escenari. I és precisament això el que passa al seu segon àlbum. Si al primer àlbum, When The Night, feia gràcia el retonno als ritmes que et transportaven a un episodi de Magnum, quan ho exageres fins a nivells estratosfèrics tirant sempre del mateix recurs, el que et fa especial acaba per devorar-te. Too much.

Two Door Cinema Club – Gameshow: La sensació que em va donar la primera vegada que el vaig escoltar va ser, a grans trets, de banda sonora de peli de dissabte a la tarda. No li vaig donar cap altra més oportunitat. Now go kill me.

Warpaint – Heads Up. Després del temassu que és ‘Love Is To Die‘ (Warpaint, 2013), en un disc més que destacable, sorprèn que el tema amb què Warpaint presenti Heads Up sigui, precisament, una cançó pop de manual, com és ‘New Song’, vídeo quasi-casero inclòs. Que s’enganxa, i és mooooooolt guaaaaaaaaai, pero no pega ni con cola para ellas. No he perdut pas la fe totalment en elles amb aquest disc, però, ja que  ‘Heads Up’ i ‘So Good’ no estan gens malament tampoc.

The Weeknd – Starboy. Era difícil superar la bomba que és Beauty Behind The Madness només un any després de la seva publicació. De eso es capaz Beyoncé tirando de agenda de contactos y muy pocos más. Així doncs, de moment, de Starboy  em quedo amb el tema homònim i para de comptar.

Weval- Weval.  Amb Half Age, un EP a les esquenes que posava els pèls de punta, esperava pèls d’eriçó amb extensions i allisat japonès, però no. La intro mola, però se queda en un coitus interruptus todo plegado… Li hauré de donar una altra oportunitat, ja que vénen al PS…

Yeasayer – Amen & Goodbye. Yeasayer no es caracteritzen per entrar a la primera, tot i que tinc tots els seus treballs anteriors, que admiro malgrat haver estat matxacats per la crítica a parts desiguals. Un cop hi ets, t’atrapen… fins que arriba Amen & Goodbye i estàs esperant trobar aquell ‘Longevity’, aquell ‘Henrietta’ o aquell ‘Madder Red’. Arriba potser amb ‘I Am Chemistry‘, però com a chemistry, el tema en té poca amb la resta del conjunt… D’altra banda, els intents d’emulació vocals à la Beatles del Sgt Peppers són una mica quiero y no puedo.

Banda sonora cosecha del 2015

BeFunky Collagejpg
As requested
(Mané & co.), lo que viene ahora no es necesariamente ni los mejores discos ni los temas más celebrados, pero sí lo nuevo que he venido escuchando este año y que, en un mundo ideal, tendrían cada uno de ellos un artículo en este espacio. Si están en la lista es porque cumplen la condición de que hayan sido publicados este año. Excepto el indiscutible número 1, que ha recibido tanta atención como todos estos artículos en este blog, el resto aparece en random order. Así pues, procedo a hacer las listas de…

Álbumes y EPs más escuchados del 2015

hbhbhb

  1. Florence and The Machine – How Big How Blue How Beautiful: Por todo. Todo. Por ella. Por el concepto. Por la Odyssey. Por cómo lo he ido interpretando y reinterpretando a lo largo de 6 meses. Por lo que ha significado para mí y para otros. En fin, que qué big, qué blu y qué biútiful todo.
  2. Editors – In Dream: Muero. No me puedes mezclar indie-rock con synthpop y una voz de proyección impecable. No, don’t do this to me
  3. Blaumut – El primer arbre del bosc: porque hay que barrer para casa, y desgraciadamente, es con los únicos que estoy al día del panorama nacional regional.
  4. HEALTH – Death Magic: el día que me encontré escuchando esto on repeat no me lo creía ni yo.
  5. Sanders Bohlke – The Night: escuché de pura churra una versión de “Smalltown Boy” suya buscando una quote que se ajustara a lo que pienso sobre la independencia de esta mi tierra (Mother will never understand / Why you had to leave / For the answer you seek /Will never be found at home). Investigué, y me encontré con esta perla ideal para tardes/noche de estudio y trabajo.
  6. Alabama Shakes – Sound and Color: vozarrón, estilazo, disco de sábado por la tarde, gin-tonic en mano sin gin (una que casi no bebe).
  7. Years & Years – Communion: un momento poppy de esos de * hides behind a rock * lo tiene cualquiera y es un aire fresco en la escena pop. Don’t judge me on this. Eso sí, baladas fuera y en directo dejan bastante que desear.
  8. Seinabo Sey – Pretend: amor a primera escucha.
  9. Leon Bridges – Coming Home: hacía falta una nueva voz para el R&B.
  10. The Weeknd – Beauty Behind The Madness: las vacaciones en Suecia no hubieran sido lo mismo sin The Weeknd (ni sin la BSO de las Tortugas Ninja – long story).
  11. Susanne Sundfør – Ten Love Songs: con letras que, en ocasiones, no son más tópicas y típicas porque no se lo propuso, pero ese “escandinavismo” sonoro que desprende es lo más.
  12. Tame Impala – Currents: porque ese aire retropsicodélico es de lo mejorcito del año. Escribí también sobre ello por aquí.
  13. Foals – What Went Down: aunque no sea una gran devota de ellos, hay que admitir que el último álbum está muy bien.
  14. Villagers – Darling Arithmetic: * sigh *
  15. FKA Twigs – M3LL155X: en otra vida llegaré a ser la mitad de sensual que Tahliah. Lo sé.
  16. Glen Hansard – Didn’t He Ramble: probablemente no esté siendo objetiva con mi Glen, pero es lo que hay. Y está nominado a los Grammy. ¡Ahí es ná!
  17. The Vaccines – English Graffiti: Los descubrí preparándome para el Super Bock – Super Rock (I know, late to the party). Dicen que no es su mejor álbum – y seguramente no lo sea -, pero es el que me los descubrió y creo que muestra honestamente una evolución sin perder su identidad sonora.
  18. Unknown Mortal Orchestra – Multi-Love: tras Editors, otro descubrimiento de parte de mi prima portuguesa, Luísa Reina de los Tapires
  19. Blur – The Magic Whip: de nuevo, probablemente el objetivismo seguramente se acaba de colar por el retrete, pero es que mi Damon es mucho Damon. Le falta, no obstante, EL tema que te haga vibrar como un “Song 2”.
  20. Father John Misty – I Love You, Honeybear: por lo irreverente. Sería el álbum que ha venido a sustituir a mis The War On Drugs de last year.
  21. Jamie XX – In Colour: la mitad de The XX se defiende sobradamente solo.
  22. Empress Of – Me: nuevo talento emergente que promete.
  23. Nothing But Thieves – Nothing But Thieves: hará unos 15 días que los escucho y mucho. Thanks, Dot.
  24. Kelela – Hallucinogen: De los ultimísimos descubrimientos del año.
  25. Paul Woodford – Special Request: pues de esas perlas de remixes que escuchas una y otra vez en largas sesiones de trabajo.
  26. Björk – Vulnicura: Pues sí, me gustan los retos, me gusta Björk (léase a lo Manu Chao).

Sé que muchas listas incluyen a Julia Holter, Courtney Barnett, Drake, Floating Points, Grimes, Beach House y Sufjan Stevens, entre otros, y que seguramente, para ganarme la etiqueta de la más influencer, cool, hipster o como lo quieras llamar, los tendría que poner. Sin embargo, honestamente, los álbumes que han sacado no me dicen nada o nada nuevo. Adele y su 25 no está mal, y Honeymoon de Lanita del Rey tiene su qué pero no son redondos, así que, bonitas, sintiéndolo mucho, os quedáis también a las puertas de entrar. Y es que este año me han seducido más nuevas texturas y estilos. Y me falta muchísimo producto nacional. Muchísimo. Xoel López, todavía no te he investigado. Y del de casa, ya ni te cuento. Me han recomendado encarecidamente a Pau Vallvé. Habrá que ver.

Temas sueltos más spinneados:

Porque de haberlos haylos. Again, random order...

  1. Major Lazer ft DJ Snake & MØ – “Lean On“: Major Lazer un rato, vale, pero mucho me cansan. La canción, no obstante, es un temazo.
  2. Chairlift – “Ch-Ching“: tiene ese estilo juguetón, divertido tan característico de la banda aunque rozando el pop comercial muy buen conseguido.
  3. Vetusta Morla –Puntos suspensivos / Profetas de la mañana“: o lo que viene siendo el punto final a La Deriva.
  4. Marcus Marr & Chet Faker – “Birthday Card“: Oh my.
  5. Disclosure ft. Sam Smith – “Omen“: one of the greatest earworms of the year (con una pena de videoclip)
  6. Disclosure ft. Lorde – “Magnets“: otra pena de videoclip, además de que Caracal, el último álbum de Disclosure ha sido, para mí, uno de los grandes flops del año, aunque a A Head Full of Dreams de Coldplay se lleva la palma.
  7. Hot Chip – “Need You Now“: porque un Hot Chip siempre entra hot y bien.
  8. Lowtide – “Julia“: Joy Division meets Cocteau Twins.
  9. The Radio Dept. – “Occupied” – no tiene nada, pero me encanta.
  10. ANOHNI4 Degrees: De las perlas que comparto con tengustosdistintos.wordpress.com
  11. Free School –Good People“: quizás sea de estructura previsible, pero es lo que tiene el electropop.
  12. James Bay – “Hold Back The River” y “Let It Go“: Entiendo que haya sido una de las grandes revelaciones del año, pero entre él y Hozier, me quedo con el segundo. De ahí que probablemente no vaya al concierto.

Aquí también iría “Firestone” de Kygo, el gran hit del verano, pero me acabo de coscar que es del 2014. Oh well.

Conciertos destacables del año:

Y aquí, de todos los eventos a los que he asistido, los que merecen mención especial.

  1. U2 –Innocence + Experience Tour (Sant Jordi): El álbum en sí no está mal, pero el despliegue que se marcaron en su gran conciertazo hizo que valiera la pena la espera.u2 innocence
  2. Editors – In Dream (Razzmatazz): * sigh *P1080248
  3. Take That – III Tour (Hydro SSE, Glasgow): más que concierto, show redondo.P1030611
  4. Blaumut – El primer arbre del bosc (L’Auditori): lagrimita + subidón de espíritu. Y siguiendo reinterpretando las letras semanalmente gracias a #dillunsfotoblaumutera impulsado por El Xerrac de Blaumut en Twitter e Instagram.P1030038
  5. Damien Rice y Alt-J (Primavera Sound): lágrimas de cocodrilo con el uno, y te elevas, te vas y no vuelves con los otros.Alt-J
  6. Jamie Cullum (Cruïlla): con solo ese concierto tuve la entrada más que amortizada. Milky Chance y The Cat Empire  pusieron el resto.Jamie Cullum
  7. The Waterboys- Modern Blues Tour (Espai BARTS): muy, pero que muy entretenidos.The Waterboys
  8. Pet Shop Boys y Ellie Goulding (Way Out West, Göteborg): espectaculón lumínico los unos y profesionalidad la otra.Ellie Goulding WOW 15 (4)
  9. The War on Drugs y Beck (Way Out West): los primeros, guerreros de máxima precisión y al peque-Beck, que me lo envuelvan para regalo, que me lo llevo.Beck
  10. Blur, Goddess Flo, The Vaccines, Sting, Benjamin Clementine y Crystal Fighters (Super Bock Super Rock): sin duda alguna, el mejor festival de a los que fui este año.Blur
  11. The Frames – 25º aniversario (Iveagh Gardens, Dublín): el segundo día muchísimo mejor que el primero, todo ello muy Irish.The Frames
  12. FKA Twigs (Sónar): lo dicho, en otra vida me moveré como ella.FKA Twigs
  13. Robbie Williams (Sant Jordi y Playa del Fórum): el descaro personificado.

    Robbie Williams
    Foto: Gemma Comas
  14. Vetusta Morla (Playa del Fórum): Y ahí ya caí definitivamente rendida a sus pies.Vetusta Morla
  15. Quartet Mèlt: los descubrí en el “Oh Happy Day” de TV3 y me convencieron lo suficiente como para ir a verlos next week.

Seguro que me dejo artistas que irán apareciendo por aquí (la magia del internés). Por otra parte, puede que leer, no haya leído tanto como en años anteriores – excepto artículos de lingüística y redacciones de “mis niños”-, pero llevo un carrerón de consumo musical a las espaldas que lo compensa (o eso quiero creer). Note to self: aprender a usar Spotify comme il faut y explorar el terreno nacional. ¿Podré? A saber.

El año que viene, más.