Banda sonora collita del 2016

En aquest 2016, en què sembla que publicar un àlbum conceptual es considera d’allò més in(die), procedeixo a publicar la llista del que, si heu o haguéssiu parat en algun moment per ca meva o pel 144 de les Mundet Mountains, hauríeu de ben segur escoltat. No patiu, que no es tracta d’una altra llista més del millor del 2016. Això seria de massa modern, i com ja sabeu, diuen de mi que “ets tan antimoderna que resultes moderna”, que dedueixo que vol dir que tinc criteri – no se sabe si recto o torcido, pero seguro que es propio. Així doncs, i tenint en compte allò de “dime qué escuchas y te diré quién eres” (perquè era així, no?), aquí va la meva jukebox d’allò publicat aquest 2016, amb alguna altra concessió del 2015 que vaig descobrir enguany. Ai las! L’ordre és alfabètic, per allò de què quadri amb la llista complementària de Spotify. Com sempre, no entro ni en rap, ni en lluç, ni en jazz, ni en ritmos latinos ni en clàssica ni en… Sigui com sigui, enjoy!

Angel Olsen – My Woman. Yo todo lo que mi Mané López recomienda me lo escucho. El noi va fer una crítica tan ben parida d’aquest disc, que crec que no hase falta que dises nada más.

ANOHNI  – Hopelessness. ‘4 Degrees’ ja apareixia a la meva llista de l’any passat de temes per no oblidar. La resta de l’àlbum, publicat enguany, no ha decebut, com tampoc no li perdono a l’Acadèmia que li donés l’Òscar a la millor cançó a Sam Smith i no a ella.

Blanck MassDumb Flesh. I si amb algunes de les cançons també arribava late to the party, no iba a ser menos amb els àlbums. A finals de l’any passat em vaig sorprendre a mi mateixa escoltant ‘noise rock‘. Encara no me’n faig a la idea… Lo que me costó admitirlo bien valió 3 sesiones de terapia… Si el 2015 aquest gènere va estar representat per HEALTH, aquest any ha estat el torn de Blanck Mass, 50% de Fuck Buttons i el seu Dumb Flesh, amb un dels seus cosins-germans com es el ‘drone’ i el post-rock electrònic, del que em pirra ‘Dead Format’, especialment. Enjoy… o no, pues no es apto para oídos delicados hasta 00:34.

Daughter – Not To Disappear. Si ja em van atrapar amb el seu més reverberant If You Leave, em quedo amb aquest segon àlbum on els temes (i problemes) quotidians (la malaltia, la demència, la maternitat, el deure, la misèria en certes relacions amoroses/familiars) es desgranen en temes madurs, melancòlics i punyents. Potser el disc es desvia una mica melòdicament a ‘No Care’, però la sequenciació està plenament justificada. Per acabar, només em falta pensar en whoever decided we have to do ‘the right thing’  i no ens oblidem pas que de ‘numb‘ a ‘numbers‘ només hi ha un pas interior de gegant… i tres lletres.

David Bowie – Blackstar. No m’entretindré a descriure’l, ja que ja ho han fet d’altres. Només constataré que escoltar un àlbum i que se te’n reveli el significat complet dos dies després per la pròpia mort de l’autor i acte seguit pensar en la sang freda que va tenir The White Duke en gravar el vídeo de ‘Lazarus’, amb les línies ‘Oh I’ll be free/ Ain’t that just like me’ és molt fort. Molt.

D.D. Dumbo – Utopia Defeated. Ritmes africans, veu que ens recorda a Sting amb un punt de Jeff Buckley i loops a dojo conformen un àlbum molt ben parit amb desenes d’influències amalgamades amb destresa.

Hunck – Never Had a DreamPop-rock melòdic amb un punt de shoegaze del que em pregunto com és que no sona a qualsevol cadena de ràdio-fórmula.

James Blake – The Colour In Anything. Un disc que requereix un esforç extra de qui escolta, que amb atenció, veurà com durant l’hora i quart que pren, els jocs de sintetitzadors acompanyats de veu i piano a la vegada que d’efectes especials et somergeixen en una atmosfera d’intensitat melancòlica que, si t’agafa en hores baixes, et pot deixar fet caldo. Avisats esteu.

The Lazy Lies – The Lazy Lies. Que ‘Who’s That Sally?’ enganxa a la primera goes without saying. D’altra banda, despertar-se amb ‘Beautiful Morning’ és del millor que es pot fer. És més, hauria d’estar integrat per inèrcia a la rutina matinal de tothom. O millor encara, hauria d’esdevenir el tema per excel·lència d”El matí i la mare que el va parir’ o qualsevol altre programa de ràdio matinal que posi les piles als ciutadans del món mundial. Amb qui s’ha de parlar perquè es faci realitat? Reivindicacions a banda, aquest quintet s’han marcat un revival dels 60 amb gust, ritme i amb moments amb un punt seductor-picaró per posar-hi un toc desenfadat. I són bona gent. Què més voleu?

Medicine Voice – I and Thou.  Estructures minimalistes on la percussió hi té un paper predominant, l’àlbum debut de Medicine Voice no se sap si és una invitació a una reunió sectària o a un sacrifici d’anyell. Però aquí està.

Miss Caffeina – Detroit. Seguir fans de Miss Caffeina, Love of Lesbian i Zahara a Twitter et porta a descobrir que el chicle-pop pot evolucionar i esdevenir Detroit, que no serà àlbum de l’any però que he gaudit sense pudor, sobretot del “sol flipante para todos” en este “verano del amor”.

Paul Dempsey – Strange Loop. Aquest segon àlbum en solitari de l’australià està ple de temes que necessiten de quatre a set minuts per desenvolupar tota la història sònica que tenen per explicar, que lluny de ser el típic folk de guitarra previsible, sorprèn amb percussió i línies de piano amb un cert punt de dissonància que apareixen en els punts àlgids sense molestar.

Phantogram – Three. Conscient que la crítica els deixa de volta i mitja, em sembla un àlbum amb alguns temes molt èpics amb tocs funky sense fugir del punt mainstream que té inevitablement Phantogram. Cançons que entren a la primera sense gaire esforç. Es lo que tiene el pop. Que potser no és el seu millor àlbum? Hi estic d’acord. Però que m’agrada igualment, també és cert.

Radiohead – A Moon Shaped Pool. Para qué nos vamos a engañar, Radiohead els tenia més que oblidats, però haver-los de veure al PS va fer que m’hi tornés a enganxar. Aquest àlbum en va ser un bon reinici, ja que recupera temes que tenien per allà desperdigats i que, tots plegats, resulten en un àlbum expansiu, que envaeix l’espai sense demanar permís.

Villagers – Where Have You Been All My Life. Si t’agrada el Villagers d’abans, t’ha d’agradar aquest, perquè no és més que la regravació en pla acústic de temes anteriors però rearranjats i ordenats en el que resulta un àlbum cohesionat i que és un regal per a les oïdes.

Whitney – Light Upon The Lake. ‘No Woman’ captiva a la primera, però no s’ha deixar de banda que pertany a un disc delicat, amorós, melancòlic sense caure en la llàgrima fàcil, de talls curts però rodons i amb l’acompanyament del metall que li dóna cos i força melòdica.

William Fitzsimmons – Charleroi: Pittsburgh Volume 2 Es tracta d’un mini-àlbum de 23 mins. de durada dedicat a la vida i mort de la seva àvia on aquest cantautor nordamericà d’indie folk amb un punt de Sufjan Stevens en l’aspecte melancòlic.

  

Menció honorífica:

Bat For Lashes – The Bride. Esto de que algunos álbumes conceptuales no tinguin un tema que et facin dir ‘aquest, aquest’ és una mè. I és el que em passa amb The Bride, al que l’hi trobo a faltar un ‘Daniel’, un ‘All Your Gold’, un ‘A Wall’ o un ‘Moon and Moon’, per dir-ne uns quants.

Bon Iver – 22, A Million. No he tingut paciència per investigar en profunditat què s’ha proposat en Justin Vernon amb un àlbum que, musicalment, no es desvia massa del que ja coneixíem d’ell. Però està bé. Deixem-ho aquí.

Minor Victories – Minor Victories. Supergrup format per membres d’Editors, Mogwai i Slowdive que s’han marcat un shoegaze amb tocs d’Editors que no està malament i que escolto perquè m’agrada, però no perquè hagin de guanyar un Grammy ni dos amb aquest LP.

Mucho – Pidiendo en las Puertas del Infierno. És un fet que no puc amagar que no estic posada en el producto nacional, així que pot ser que hi hagi molts àlbums que els donin mil voltes, però els vaig descobrir aquest any i tant en directe com en àlbum tenen el seu rotllo protesta i descarat que enganxa.

Pavvla – Creatures. Doncs sí, aquesta joveneta de 19 anys ha estat present en els meus loudspeakers força vegades aquest any amb el seu pop-folk electrònic en llengua anglesa. Si us agrada Soko amb un punt d’acceleració de Russian Red i la malenconia que es gasta Lana del Rey, Pavvla bé que mereix una oportunitat.

Robbie Williams – The Heavy Entertainment Show. Si t’agrada Robbie Williams, et trobes el papa Robbie en un pop còmode, que tira de primer single amb sample arxiconegut per assegurar-se el tret, però que té temes potser no tan formulaics i que amaguen un Robbie molt més experimental, com és la col·laboració amb Rufus Wainwright a ‘Hotel Crazy’.

The Rolling Stones – Blue & Lonesome. Després de dècades de sequera creativa, no els demanis que et vinguin amb el discàs de l’any, però si blues i Rollings pot semblar de bones a primeres una combo incompatible, no ho és. Serà l’edat…

Playlist a Spotify

– Entrades relacionades:

 

Advertisements

Temes més spinnejats – 2016

A continuació, aquells temes que m’han robat el cor enguany i que, un cop he començat a investigar, o bé no he trobat la resta de l’àlbum o m’he quedat una mica ‘meh’ amb el resultat complet. Em permeto la llicència d’incloure algun tema del 2015, que vaig descobrir un pèl tard. Sin más preámbulos y en orden alfabético…

Ariana Grande – ‘Dangerous Woman’ i ‘Into You’. No us espanteu, que no se me n’ha anat la flepa. Està en primer lloc perquè comença amb l’A. Mira que no puc amb les veus de diva a menys que se tiren por el ritmo pegadizo. Les admiro, però em cansen. I amb anys sense un àlbum decent de part de la Christina Aguilera, buena es una Ariana Grande. Una Ariana que se’ns ha fet gran (broma fàcil). En fi, que la tia se atreve hasta a colgar la interpretació d’aquests dos temes, fins i tot sense instrumentació (I i II). I perquè “a little less conversation and a little more touch my body“, si ja està tot dit, no ve malament del tot. Ara bé, tot i així, les bunny ears de làtex justificades per no sé quina afirmació de la seva sexualitat, etc., no tenen perdó de déu… ni meu.

Cigarettes After Sex‘Affection’ i ‘Keep On Loving You’. Va ser la meva amiga Sabah la que em va introduir a aquests Beach House de Brooklyn que, amb poca producció i molt espaiada amb el temps, prometen… i molt.

Foxtrott – ‘Beyond Our Means’. Publicat aquest any oficialment, tot i que ja porta anys girant-lo, aquest tema prometia ser la medul·la espinal d’un àlbum que acaba essent repetitiu. Però, ei, no per això ‘Beyond Our Means’ deixa de ser, per la seva simplicitat, una joieta de ritmes marcats, flow R&B i greus captivadors.

Justin Bieber – ‘Sorry’ i ‘Love Yourself’. Sí, Justin Bieber. I no, no estic borratxa ni vaig high. Tot i que Purpose és del 2015, jo en vaig escoltar els singles quan tocava, és a dir, a finals del 2015/principis del 2016, i per això cau aquí. Deixant polèmiques de banda, Justin Bieber s’ha sabut envoltar de grans col·laboradors, entre els quals el ginger Ed Sheeran, que no deja de ser un pequeño Damien Rice i que li ha deixat aquesta cançó amable, amb rerefons, i una coreografia al vídeo ben reshula.

Lo Moon – ‘Loveless’. Tema d’un grup misteriós del qual només he escoltat un tema, però que em va agradar a la primera, després d’escoltar-los a Double J. Estan de tour, per la qual cosa han de tenir més cosa publicada… a iTunes?

Majical Cloudz – ‘Downtown’. Publicat el 2015, aquest tema et transporta a una posició levitatòria on el buit no desapareix, però tampoc no s’hi arriba mai. Perquè “[…] if suddenly I die/ I hope they will say/ That he was obsessed, and it was OK.”

Melody Pool – ‘Deep Dark Savage Heart’, ‘Romantic Things’, ‘Love, She Loves Me’ i ‘City Lights’. Aclarim primer que tot l’àlbum Deep Dark Savage Heart està molt ben parit, però com que no estic precisament en fase de depresión máxima com quan es va composar aquest àlbum (no en va té una cançó anomenada ‘Black Dog’), el segon àlbum de l’australiana no és precisament spirit-lifting en la seva totalitat. De totes maneres, té aquestes joietes que cal compartir. Aclarim també que ‘Romantic Things’ no és una masterpiece, però con ese aire a Fleetwood Mac que té, no me pude resistir.

Moderat – ‘Reminder’. Si bé ‘Reminder’ no supera les vegades que he posat ‘Bad Kingdom‘ seguides (moltes, com vint i em quedo curta), se li acosta.

The Range‘Falling Out Of Phase’ i ‘No Loss’: L’àlbum sencer no hi ha per on agafar-lo. És una lluita contra l’ever-changing universe amb samples accelerats, mescles de hip-hop i reminiscències de Burial. La gràcia que té l’àlbum és que està fet de samples de gent que no coneixen ni a casa seva pillats de YouTube, que ja en sí té el seu què.  CoS en destaca ‘Copper Wire’, ‘Retune’ i ‘1804’; Pitchfork, ‘Regular’ i ‘Superimpose’. Yo, en mi línea de rebelde sin causa, les dues esmentades abans. [que jo sàpiga, no corre per YouTube]

Summer Moon – ‘With You Tonight’. Novament, una banda amb una sola cançó publicada a la xarxa i que, sorprenentment, també ha estat de gira. Es tracta del nou projecte del baixista de The Strokes Nikolai Fraiture que ara li ha donat pel pop amb sintes.

Vaults – ‘Midnight River’ i ‘One Last Night’: una feel-good song que recorda rítmicament la Céline Dion més comercial sense tenir la seva potència vocal, that is. La versió de ‘One Day I’ll Fly Away‘, una delícia, també.

Young Magic – ‘Lucien’. En un món ideal, Young Magic, que em recorda fins a cert punt a Hundred Waters, hagués seguit la línia del Breathing Statues i, sobretot, del seu ‘Fall In’. Però com que shit happens sometimes, això no és així i de Still Life del 2016, em quedo només amb ‘Lucien’.

I ara em permetreu dos guilty pleasures, publicats last year, que no he començat a gaudir fins aquest any. Ara que m’han reprogramat la ràdio, espero que no em torni a passar. Perquè encara que arribi late to the party, la qüestió és arribar-hi.

Jason Derulo – ‘Want To Want Me’.

DNCE – ‘Cake By The Ocean’. Don’t judge me on this, ok?

 

 

Àlbums del 2016 que ni fred ni calor

Quan t’agrada un grup i estàs al dia del que fan o deixen de fer, que et treguin un disc és com si arribés Nadal qualsevol dia de l’any. Tenir altes expectatives és negatiu (a veure si n’aprens, Mª del Mar!) i a vegades no comporten res més que decepcions. Aquí unes quantes d’aquest any. Ep! Que no vol dir que siguin àlbums dolents… O sí, jo què sé. À vous à les juger.

Bastille – Wild World. Tinc moltes ganes d’anar al concert i de veure com es defensa en directe la veu tan especial de Dan Smith, però Wild World, malgrat tenir el bon rotllo de Bad Blood, li falta la força del mateix. No m’atreveixo ni a destacar-ne cap tema.

Broods – Conscious. Figura que aquests dos germans kiwis han madurat, s’han cuinat ells solets aquest àlbum i han tingut no sé quantes mil influències que anaven explicant a mode de teaser mentre no sortia el que seria el… gran fiasco de single que va ser per mi ‘Free’. Que sí, que no es desvia excessivament dels temes amb més càrrega electrònica de l’Evergreen, però no arriba a l’alçada de ni tan sols el seu EP homònim, que m’agrada potser fins i tot més que l’àlbum en el que va derivar.

Bruno Mars – 24k Magic. En el seu moment ja vaig dir de Bruno Mars que no existeix com a tal, sinó que és una còpia de molts. I el seu últim àlbum què és? Doncs això.

Colour Bomb –  Colour Bomb. Els primers singles del que seria l’àlbum debut d’aquest duo australià van sortir fa anys, tants com entre tres i quatre. Qui m’anava a dir, però, que aquells serien els millors temes d’un disc que es queda en això, en els seus primers dos singles: ‘On The Run’ i ‘Beautiful Parade’.

M83 – Junk. Sense entrar en la broma fàcil jugant amb el nom de l’àlbum, i sense oblidar el directe decebedor que es gasten, se salva quin tema… espera que pensi…

OneRepublic – Oh My, My, My. Pues eso, oh my, my, my pelotilla de tracks que tenía ahí guardados y que he puesto todos juntos en un álbum que no té ni solta ni volta. Per favorttttt, on són els OneRepublic de Native?!?!?!

Rihanna – Anti.  Pobreta, (no) en té la culpa que li agafés una mania notòria des de l’últim concert d’ella a què vaig anar i en què estava més estona a Mart que al Sant Jordi. Figura que Anti és bo, i de fet apareix a moltes llistes de ‘Los mejores del 2016’, però tinc atravessada a la pobra Ri-Ri. No obstant això, li cedeixo els honors amb ‘Work‘, ‘Love On The Brain’ i ‘Never Ending’. Provinents d’Anti, el disc que, segons part de la crítica, consolida Rihanna com a diva del R&B i pop que no destaca pels pelotazos comercials més que el ‘Work’. Per contra, té temes que et deixen una mica WTF, com la col·laboració amb Kevin Parker. Sigui com sigui, en destaco aquestes tres… i escolteu-vos-el, que val la pena.

St. Lucia – Matter. Sempre he pensat que si vinguessin St. Lucia, no els aniria mai a veure, perquè en directe són d’aquelles bandes que s’ho passen millor ells que els que tenen a davant, que queden al marge de tot el que passa a l’escenari. I és precisament això el que passa al seu segon àlbum. Si al primer àlbum, When The Night, feia gràcia el retonno als ritmes que et transportaven a un episodi de Magnum, quan ho exageres fins a nivells estratosfèrics tirant sempre del mateix recurs, el que et fa especial acaba per devorar-te. Too much.

Two Door Cinema Club – Gameshow: La sensació que em va donar la primera vegada que el vaig escoltar va ser, a grans trets, de banda sonora de peli de dissabte a la tarda. No li vaig donar cap altra més oportunitat. Now go kill me.

Warpaint – Heads Up. Després del temassu que és ‘Love Is To Die‘ (Warpaint, 2013), en un disc més que destacable, sorprèn que el tema amb què Warpaint presenti Heads Up sigui, precisament, una cançó pop de manual, com és ‘New Song’, vídeo quasi-casero inclòs. Que s’enganxa, i és mooooooolt guaaaaaaaaai, pero no pega ni con cola para ellas. No he perdut pas la fe totalment en elles amb aquest disc, però, ja que  ‘Heads Up’ i ‘So Good’ no estan gens malament tampoc.

The Weeknd – Starboy. Era difícil superar la bomba que és Beauty Behind The Madness només un any després de la seva publicació. De eso es capaz Beyoncé tirando de agenda de contactos y muy pocos más. Així doncs, de moment, de Starboy  em quedo amb el tema homònim i para de comptar.

Weval- Weval.  Amb Half Age, un EP a les esquenes que posava els pèls de punta, esperava pèls d’eriçó amb extensions i allisat japonès, però no. La intro mola, però se queda en un coitus interruptus todo plegado… Li hauré de donar una altra oportunitat, ja que vénen al PS…

Yeasayer – Amen & Goodbye. Yeasayer no es caracteritzen per entrar a la primera, tot i que tinc tots els seus treballs anteriors, que admiro malgrat haver estat matxacats per la crítica a parts desiguals. Un cop hi ets, t’atrapen… fins que arriba Amen & Goodbye i estàs esperant trobar aquell ‘Longevity’, aquell ‘Henrietta’ o aquell ‘Madder Red’. Arriba potser amb ‘I Am Chemistry‘, però com a chemistry, el tema en té poca amb la resta del conjunt… D’altra banda, els intents d’emulació vocals à la Beatles del Sgt Peppers són una mica quiero y no puedo.

Banda sonora cosecha del 2015

BeFunky Collagejpg
As requested
(Mané & co.), lo que viene ahora no es necesariamente ni los mejores discos ni los temas más celebrados, pero sí lo nuevo que he venido escuchando este año y que, en un mundo ideal, tendrían cada uno de ellos un artículo en este espacio. Si están en la lista es porque cumplen la condición de que hayan sido publicados este año. Excepto el indiscutible número 1, que ha recibido tanta atención como todos estos artículos en este blog, el resto aparece en random order. Así pues, procedo a hacer las listas de…

Álbumes y EPs más escuchados del 2015

hbhbhb

  1. Florence and The Machine – How Big How Blue How Beautiful: Por todo. Todo. Por ella. Por el concepto. Por la Odyssey. Por cómo lo he ido interpretando y reinterpretando a lo largo de 6 meses. Por lo que ha significado para mí y para otros. En fin, que qué big, qué blu y qué biútiful todo.
  2. Editors – In Dream: Muero. No me puedes mezclar indie-rock con synthpop y una voz de proyección impecable. No, don’t do this to me
  3. Blaumut – El primer arbre del bosc: porque hay que barrer para casa, y desgraciadamente, es con los únicos que estoy al día del panorama nacional regional.
  4. HEALTH – Death Magic: el día que me encontré escuchando esto on repeat no me lo creía ni yo.
  5. Sanders Bohlke – The Night: escuché de pura churra una versión de “Smalltown Boy” suya buscando una quote que se ajustara a lo que pienso sobre la independencia de esta mi tierra (Mother will never understand / Why you had to leave / For the answer you seek /Will never be found at home). Investigué, y me encontré con esta perla ideal para tardes/noche de estudio y trabajo.
  6. Alabama Shakes – Sound and Color: vozarrón, estilazo, disco de sábado por la tarde, gin-tonic en mano sin gin (una que casi no bebe).
  7. Years & Years – Communion: un momento poppy de esos de * hides behind a rock * lo tiene cualquiera y es un aire fresco en la escena pop. Don’t judge me on this. Eso sí, baladas fuera y en directo dejan bastante que desear.
  8. Seinabo Sey – Pretend: amor a primera escucha.
  9. Leon Bridges – Coming Home: hacía falta una nueva voz para el R&B.
  10. The Weeknd – Beauty Behind The Madness: las vacaciones en Suecia no hubieran sido lo mismo sin The Weeknd (ni sin la BSO de las Tortugas Ninja – long story).
  11. Susanne Sundfør – Ten Love Songs: con letras que, en ocasiones, no son más tópicas y típicas porque no se lo propuso, pero ese “escandinavismo” sonoro que desprende es lo más.
  12. Tame Impala – Currents: porque ese aire retropsicodélico es de lo mejorcito del año. Escribí también sobre ello por aquí.
  13. Foals – What Went Down: aunque no sea una gran devota de ellos, hay que admitir que el último álbum está muy bien.
  14. Villagers – Darling Arithmetic: * sigh *
  15. FKA Twigs – M3LL155X: en otra vida llegaré a ser la mitad de sensual que Tahliah. Lo sé.
  16. Glen Hansard – Didn’t He Ramble: probablemente no esté siendo objetiva con mi Glen, pero es lo que hay. Y está nominado a los Grammy. ¡Ahí es ná!
  17. The Vaccines – English Graffiti: Los descubrí preparándome para el Super Bock – Super Rock (I know, late to the party). Dicen que no es su mejor álbum – y seguramente no lo sea -, pero es el que me los descubrió y creo que muestra honestamente una evolución sin perder su identidad sonora.
  18. Unknown Mortal Orchestra – Multi-Love: tras Editors, otro descubrimiento de parte de mi prima portuguesa, Luísa Reina de los Tapires
  19. Blur – The Magic Whip: de nuevo, probablemente el objetivismo seguramente se acaba de colar por el retrete, pero es que mi Damon es mucho Damon. Le falta, no obstante, EL tema que te haga vibrar como un “Song 2”.
  20. Father John Misty – I Love You, Honeybear: por lo irreverente. Sería el álbum que ha venido a sustituir a mis The War On Drugs de last year.
  21. Jamie XX – In Colour: la mitad de The XX se defiende sobradamente solo.
  22. Empress Of – Me: nuevo talento emergente que promete.
  23. Nothing But Thieves – Nothing But Thieves: hará unos 15 días que los escucho y mucho. Thanks, Dot.
  24. Kelela – Hallucinogen: De los ultimísimos descubrimientos del año.
  25. Paul Woodford – Special Request: pues de esas perlas de remixes que escuchas una y otra vez en largas sesiones de trabajo.
  26. Björk – Vulnicura: Pues sí, me gustan los retos, me gusta Björk (léase a lo Manu Chao).

Sé que muchas listas incluyen a Julia Holter, Courtney Barnett, Drake, Floating Points, Grimes, Beach House y Sufjan Stevens, entre otros, y que seguramente, para ganarme la etiqueta de la más influencer, cool, hipster o como lo quieras llamar, los tendría que poner. Sin embargo, honestamente, los álbumes que han sacado no me dicen nada o nada nuevo. Adele y su 25 no está mal, y Honeymoon de Lanita del Rey tiene su qué pero no son redondos, así que, bonitas, sintiéndolo mucho, os quedáis también a las puertas de entrar. Y es que este año me han seducido más nuevas texturas y estilos. Y me falta muchísimo producto nacional. Muchísimo. Xoel López, todavía no te he investigado. Y del de casa, ya ni te cuento. Me han recomendado encarecidamente a Pau Vallvé. Habrá que ver.

Temas sueltos más spinneados:

Porque de haberlos haylos. Again, random order...

  1. Major Lazer ft DJ Snake & MØ – “Lean On“: Major Lazer un rato, vale, pero mucho me cansan. La canción, no obstante, es un temazo.
  2. Chairlift – “Ch-Ching“: tiene ese estilo juguetón, divertido tan característico de la banda aunque rozando el pop comercial muy buen conseguido.
  3. Vetusta Morla –Puntos suspensivos / Profetas de la mañana“: o lo que viene siendo el punto final a La Deriva.
  4. Marcus Marr & Chet Faker – “Birthday Card“: Oh my.
  5. Disclosure ft. Sam Smith – “Omen“: one of the greatest earworms of the year (con una pena de videoclip)
  6. Disclosure ft. Lorde – “Magnets“: otra pena de videoclip, además de que Caracal, el último álbum de Disclosure ha sido, para mí, uno de los grandes flops del año, aunque a A Head Full of Dreams de Coldplay se lleva la palma.
  7. Hot Chip – “Need You Now“: porque un Hot Chip siempre entra hot y bien.
  8. Lowtide – “Julia“: Joy Division meets Cocteau Twins.
  9. The Radio Dept. – “Occupied” – no tiene nada, pero me encanta.
  10. ANOHNI4 Degrees: De las perlas que comparto con tengustosdistintos.wordpress.com
  11. Free School –Good People“: quizás sea de estructura previsible, pero es lo que tiene el electropop.
  12. James Bay – “Hold Back The River” y “Let It Go“: Entiendo que haya sido una de las grandes revelaciones del año, pero entre él y Hozier, me quedo con el segundo. De ahí que probablemente no vaya al concierto.

Aquí también iría “Firestone” de Kygo, el gran hit del verano, pero me acabo de coscar que es del 2014. Oh well.

Conciertos destacables del año:

Y aquí, de todos los eventos a los que he asistido, los que merecen mención especial.

  1. U2 –Innocence + Experience Tour (Sant Jordi): El álbum en sí no está mal, pero el despliegue que se marcaron en su gran conciertazo hizo que valiera la pena la espera.u2 innocence
  2. Editors – In Dream (Razzmatazz): * sigh *P1080248
  3. Take That – III Tour (Hydro SSE, Glasgow): más que concierto, show redondo.P1030611
  4. Blaumut – El primer arbre del bosc (L’Auditori): lagrimita + subidón de espíritu. Y siguiendo reinterpretando las letras semanalmente gracias a #dillunsfotoblaumutera impulsado por El Xerrac de Blaumut en Twitter e Instagram.P1030038
  5. Damien Rice y Alt-J (Primavera Sound): lágrimas de cocodrilo con el uno, y te elevas, te vas y no vuelves con los otros.Alt-J
  6. Jamie Cullum (Cruïlla): con solo ese concierto tuve la entrada más que amortizada. Milky Chance y The Cat Empire  pusieron el resto.Jamie Cullum
  7. The Waterboys- Modern Blues Tour (Espai BARTS): muy, pero que muy entretenidos.The Waterboys
  8. Pet Shop Boys y Ellie Goulding (Way Out West, Göteborg): espectaculón lumínico los unos y profesionalidad la otra.Ellie Goulding WOW 15 (4)
  9. The War on Drugs y Beck (Way Out West): los primeros, guerreros de máxima precisión y al peque-Beck, que me lo envuelvan para regalo, que me lo llevo.Beck
  10. Blur, Goddess Flo, The Vaccines, Sting, Benjamin Clementine y Crystal Fighters (Super Bock Super Rock): sin duda alguna, el mejor festival de a los que fui este año.Blur
  11. The Frames – 25º aniversario (Iveagh Gardens, Dublín): el segundo día muchísimo mejor que el primero, todo ello muy Irish.The Frames
  12. FKA Twigs (Sónar): lo dicho, en otra vida me moveré como ella.FKA Twigs
  13. Robbie Williams (Sant Jordi y Playa del Fórum): el descaro personificado.

    Robbie Williams
    Foto: Gemma Comas
  14. Vetusta Morla (Playa del Fórum): Y ahí ya caí definitivamente rendida a sus pies.Vetusta Morla
  15. Quartet Mèlt: los descubrí en el “Oh Happy Day” de TV3 y me convencieron lo suficiente como para ir a verlos next week.

Seguro que me dejo artistas que irán apareciendo por aquí (la magia del internés). Por otra parte, puede que leer, no haya leído tanto como en años anteriores – excepto artículos de lingüística y redacciones de “mis niños”-, pero llevo un carrerón de consumo musical a las espaldas que lo compensa (o eso quiero creer). Note to self: aprender a usar Spotify comme il faut y explorar el terreno nacional. ¿Podré? A saber.

El año que viene, más.

Let It Happen y ‘Cause I’m A Man de Tame Impala: a response article

Hace siglos que le prometí esta entradiacióna a Mané López, aka Gustos distintos, pero por una cosa o por otra (hay vida ahí fuera) y a espera de una respuesta de mi padre sobre referentes musicales, la entrada prometida no llega hasta hoy. So sorry!

El caso es que si os dais una vuelta por el sitio de Mané, veréis que es un máquina que va a entrada casi diaria, por lo que si algún día hay algo que me motiva a escribir, viendo lo similares que son nuestros gustos musicales (aunque los míos no sean tan “distintos” – ¡vivan los guilty pleasures!), chances are que él publique sobre ello antes que yo. Y esto es precisamente lo que pasó con los dos últimos singles de Tame Impala, “Let It Happen” y “‘Cause I’m A Man“. Así pues, lo que sigue es, si cabe, un response article a los textos de Mané, que Twitter no se inventó para dialogar.

Para empezar, resolvamos un malentendido que causé por correo electrónico referente a Tame Impala. Yo de ellos tampoco sabía mucho antes de escuchar “Let It Happen“, que me enganchó desde el segundo 1.


Poco tengo que añadir a lo que tanto Mané como otros críticos ya han dicho sobre el tema, aparte de las dos partes diferenciadas y de los momentos que a mí me causan subidón: a) 04:04 hasta 05:07, incluída la base percusiva de 04:42 que claramente viene de “Billie Jean” de Michael Jackson (a quien Tame Impala han versionado); y b) el repeat and fade de a partir de 05:29. En cuanto a “‘Cause I’m A Man“, pues no me enganchó tanto a la primera y me desconcertó tras “Let It Happen“, ya que me causó la impresión de un Alan Parsons meets Prince que podría sonar en el baile prom de instituto al que alude Mané.

Cuando escucho algo de un grupo que me engancha a la primera, de un tiempo para acá intento ver qué han hecho antes y si vale la pena explorarlos. Y aquí es cuando lo matan, porque acto seguido escuché Innerspeaker (2010) y Lonerism (2012), los dos álbumes anteriores de Tame Impala, claros ejemplos de pop-rock psicodélico and I was like ¿de dónde sale “Let It Happen“, tan dance y dreamy a la vez? ¿Y cómo justifico “‘Cause I’m A Man“? Eso que entonces te pones a pensar en el título del álbum al que pertenecen estos dos temas, Currents, y predices que el álbum irá de eso, de corrientes diversas, expresadas a través de la música y las letras. Mi gozo en un pozo al leer esta entrevista en que Kevin Parker dice precisamente que Currentsfollows the progression of someone feeling like they are becoming something else” y eso solo lo puedes hacer a través de las letras y de distintas olas musicales. Ca-ching!  Ya puesta, escuché también un par de entrevistas y descubrí que el propio Parker afirma que “Let It Happen” es un tema que no se ajusta a lo que han hecho hasta ahora y que aunque sea el tema central del disco, no deja de ser, en pocas palabras, una ida de olla aislada. Pero esto no es tan sorprendente, pues todo ello está muy en la línea del estilo que defienden Tame Impala, pues en la psicodelia, “todo vale”, dentro de unos parámetros experimentales específicos, claro está.

Aquí es cuando Suárez hija acude a Suárez padre, pues de pop-rock psicodélico mi padre sabe un rato y ese es precisamente el estilo que reconocí en Innerspeaker y Lonerism, but not so much en los dos singles de Currents. Eso que padre e hija nos ponemos a hacer brainstorming rápido de la psicodelia (entre muchos otros estilos) de la que crecí rodeada, y nos salieron nombres tales como Cream, Rick Wakeman, Tangerine Dream, King Crimson, Pink Floyd, Yes (hasta cierto punto), Traffic, The Jimi Hendrix Experience, Black Sabbath, Deep Purple (estos últimos ya más rockeros progresivos) y, por supuesto, The Beatles. Tras escuchar mi padre los dos álbumes de los Impala (se los puse de deberes) y yo repasar la discografía de los otros grupos estas últimas dos semanas, el veredicto de Papá Suárez con el que la hija no puede estar más de acuerdo es “Tame Impala suenan como los Beatles psicodélicos pero más electrónico” (llámalo siglo XXI).

Papá Suárez no se extendió más y tampoco creo que les dé más importancia a los Impala, puesto que excepto con raras concesiones de rock y rollo cantautor, principalmente, Papá Suárez se quedó anclado en los 60 – 80, cosa que espero que no me pase a mí. Y es por eso que Yeasayer, pop psicodélico de ahora que me encanta, lleva un tiempo en mi iPod, junto a clásicos como A Day In The Life” de The Beatles, que probablemente sea mi canción favorita de ellos, junto a “Eleanor Rigby” y “The Fool On The Hill“. ¿Terminará alguno de los álbumes completos de Tame Impala en mi iPod? El tiempo dirá, pero “Let It Happen” va directa.

HAERTS o sobre cómo “Learning love means not to know”

Learning love means not to know”. Así es como se presentan HAERTS en la contraportada del libreto de su primer álbum homónimo. 10 temas de pop pegadizo, sin complicaciones, que entran fácilmente, y con letras que, oh wonder, van principalmente sobre el amól. Nini Fabi, la voz principal de las canciones, nos recuerda a Stevie Nicks -salvando las distancias, claro está-, y viene acompañada de su pareja, Benjamin Gerbert (guitarra y teclados), y dos amigos: Garret Ienner (guitarrista que ha dejado el grupo recientemente) y Derek McWilliams (bajista).

Este cuarteto (está por ver si el sustituto de Garrett tendrá nombre y apellidos o si será de quita-y-pon), nos ofrece un synth-pop azucarado con aires ochenteros. No en vano trabajan mano a mano con Jean-Philip Grobler aka St LuciaEl hecho es que HAERTS fue una de las bandas más hyped del año pasado (¡ahí va! ¿por qué será que están en Coachella este año?) pero, a diferencia de FKA Twigs, a mi ver, ante el resultado final de su álbum debut HAERTS, el hype se convirtió en overhype, pues puede llegar incluso hasta a aburrir. No obstante, sin vergüenza alguna me dispongo a presentar aquí uno de esos guilty pleasures que no le hacen daño a nadie, pues en el álbum también encontramos algunas perlas dignas de mención, aunque me cuestiono si lo hacen en la secuencia más apropiada.

En cuanto a las letras, escritas por Nini, no descubrimos América ni por asomo. Así pues, si en “Heart” Nini promulga que “I will never break your heart” (me abuuuuuurroooooooo) y que “There’s a reason we search for the one“, en “Be The One” impera la desesperación por evitar que el “one” no abandone lo que, parece ser, ya no tiene interés para él o ella. No, interés ninguno, por mucho que le insistan, aun sabiendo que, como se repite en el estribillo de “Call My Name” (de clara inspiración en “Lady in Red” de Chris De Burgh – todo vuelve), “(w)hen I leave I’ll take away the pain“. Lo mismo ocurre en una de mis canciones preferidas musicalmente hablando del disco, Wings, donde la 1ª persona insiste que “I will never let you go” aunque “I know you want it, I know you want it“. Hay que ser zoquete para insistir tanto, pues al final “All the days we had together” hacen que por mucho que “our memory falls into the sun, (it) cannot take us back“. En resumen, “Hope is the air the fools breathe“, que como frase no está mal.

Temas destacables: sin pensar demasiado en la letra, y simplemente dejándome llevar por sensaciones, “Wings, porque es la primera que escuché de ellos y la que me enganchó y, además, me hace pensar automáticamente en vídeos de vacaciones de verano grabados con Super-8 (don’t ask); “All The Days” de principio a fin, pero particularmente el efecto de caballo que viene de Bonanza de 02:46 junto a la voz sintetizada de hasta 03:17; “Lights Out“, por su melancolía indiscutible en los teclados; y por último pero no por ello menos importante, “Hemiplegia“, particularmente el silencio instrumental (sí, el silencio) en 02:15. Woah! 

Temas del que recomiendo pasar por alto directamente: No One Needs To Know“, efectivamente, no one needs to know this track, pues una cosa es tener reminiscencias ochenteras, y la otra es imitarlas de modo que suenen hasta mal; “Be The One“, aunque algunos críticos la alaben, y “Hope“, que se pierde en su propia búsqueda por la grandilocuencia.

Antes de terminar, dos cositas:

1) una sesión live por la que tengo particular aprecio, pues “Giving Up” suena igual o incluso mejor que en álbum, si no fuera por los coros…

2) Mis impresiones de su actuación el primer finde de Coachella, que no estuvo mal, pero tampoco para tirar cohetes (hence my meanie me making an appearance online. Oopsie!).

Mind that "sounding good" no es lo mismo que "sounding great".
Nótese que “sounding good” no es lo mismo que “sounding great“.

Y con esto y un bizcocho, esperemos que HAERTS encuentre el punto en que puedan llegar a saber what learning love means en próximos trabajos. En este, se quedan en un intento que no está mal, pero que no es ni mucho menos brillante.

FKA Twigs: Cool when Twiggy, not when Biggie

Having just finished seeing the live stream of FKA Twigs at Coachella (more on this later), and ahead of her performance at Sonar 2015 in June, which I will be attending, inspo has come to me to write a few lines about one of the biggest earworms I had last year. Actually, still today I sometimes wake up in the morning and my body just needs to listen to her greatest hit (to call it somehow) to date: ‘Two Weeks‘. A strictly physical need stemming from the urge to listen to sexy experimental sounds that at times remind you of early 20th-century factories, overlapping percussive touches with sexy melodies, synths and an airy, ethereal, sultry voice that creates an indescribable dark sci-fi and I daresay even highly sexually-connoted atmosphere.

I’m not one to buy souvenirs whenever I go abroad. Instead, I buy music. All kinds of music. Sometimes without even having listened to it. I guess I find it exciting, risky, reckless. And that’s what happened when I purchased LP1, FKA Twigs‘ debut album. Having seen her name repeatedly in articles (ah, the hype!) and LP1 posters in the streets of Oz, yet not having listened to any of her songs, I went into one of the JB Hi-Fi shops in Perth and asked for that album announced in that glossy turquoise poster with a bit of a disturbing figure (turns out it is the real Tahliah Barnett, not a wax statue!). Sold out. Darn! But as I would become a regular in that particular shop for one week, the very last day I was there, the shop assistant, to whom I had kinda become an acquaintance, approached me and said, ‘Hey, the FKA Twigs album has arrived, and so has Daughter’s!’ Kudos to JB Hi-Fi shop assistants who remember their customers’ requests the moment they step into their shop.

LP1 cover
LP1 cover

Back in my place, I played LP1 for the first time. Uff! How am I supposed to digest this… I like it, but I don’t. I can sing it, but I can’t. Too rythmic and arhythmic at the same time. Maybe you could dance to it, but chances are you’d feel ridiculous. You can’t actually dance to it without feeling silly unless you have Tahliah’s self-confidence on stage and are wearing the weirdest outfit showing, doubtless, a bit of skin. So…what the heck is this?

LP1 is a collection of 10 kicks that will do some serious job to your body. Those kicks that leave you knackered. Those kicks that go straight to the vein and it takes one hour to recover from. And if you were wondering, no, I have never taken drugs (the hardest one I’ve taken is drinkable Coke!), but that’s what I believe they’d do to you. You can’t listen to FKA Twigs when doing anything else. Nope. Forbidden. The magnetism in the melodies won’t let your brain do anything but listen to it. Same as for the lyrics. ‘Contrast‘ is probably the word that defines best whatever is going on in each of the tracks and which Tahliah also reflects in quite a few of her interviews when talking about her creativity and her early years: sexual arrogance along with self-loathing, dominatrix versus dominated, independence versus neediness, strength versus fragility. In a nutshell, purely human states.

Before LP1, FKA Twigs had also released EP1, from which I certainly recommend ‘Ache‘ and ‘Hide‘, where the clock-y / machine-like sound effects slowing down progressively started appearing and would take a rather relevant role on LP1. (N.B.: Looks like these latter links will disappear soon, as they are in a temporary domain.) Off her EP2, ‘Ultraviolet‘ is perhaps the track that least represents what her LP1 would sound like.

And how does all this translate to stage performance? Certainly, Tahliah Barnett is one of the most seductive dancers and singers I have ever seen on screen, and screen is to be understood here as her TV performances and music clips, most of which she directs herself and are not viewable unless you have the YouTube security setting off (ehem!). However, after seeing her performance today at Coachella, I feel a bit disappointed. I got bored. Bored to death. Even if in this interview on KEXP (around 11:00) she affirmed she was working both on the subtleties and also on adjusting her performance for bigger audiences, unfortunately, that’s not what I have seen today in the Coachella live stream. What will she do at Sonar? I don’t know, but I’ll certainly try and get as close to the stage as possible to see those subtleties she talks about and that she does master, even if they are inevitably imperceptible for 85% of the audience, that is, those standing 4 meters away from the stage.

Also, when sexual connotations are present in your music (that’s regular practice nowadays, and in the case of FKA Twigs, it goes without saying), it is very easy to cross the line, especially if moving images are involved. The line separating what is classy and what is not is clear to me. The latter is precisely what I believe FKA Twigs has done in her latest release, ‘Glass & Patron‘, the first track we have got to know off her upcoming EP3 (not much brain wracking in the titles!). Get your kids away, and enjoy it. Or not. I didn’t.