El més i menys “Glen Hansard” dels concerts de Glen Hansard

Prefaci: Fa uns pocs dies, un amic em deia: que ja no escrius? O és que ja no vas a concerts? Bé, podríem dir que una mica de les dues coses. I no per falta de ganes, precisament. El meu nou estat (28 setmanes d’embaràs) limita el ventall d’esdeveniments a què he pogut/puc anar per qüestions de salut i sentit comú, així com el fet d’haver d’avançar gran part de la feina que no podré fer durant la baixa maternal i que hauria de fer jo igualment. Així de malament funciona el sistema. D’aquí que. El mateix succeirà després del part: hi ha ja uns quants concerts que em perdré (tots els festivals, l’aniversari d’Editors a Razz…). Hi ha prioritats i renúncies en aquesta vida. Per tant, a partir d’ara m’hauré de limitar a concerts amb un temps pre-establert i més o menys fidel, amb seient assignat, sense haver de passar llargues hores interminables en cues a Razz, Sant Jordi Club, etc. Ja tornaran aquests temps, però ara per ara, assumeixo que no els trobo ni els trobaré a faltar.

glen hansard

En aquesta casuística, és evident que Glen Hansard al Palau de la Música aquest dimecres era un ineludible. Com sempre, va pagar molt la pena, molt. Fins i tot encara més portant un fill al ventre que, a diferència de quan va anar al Vida, ara ja hi sentia. Hi sentia tant, que va estar revolucionat des del minut zero, suposo que sobreexcitat amb els sorolls greus (com la mare). L’excitació li va durar la resta de la nit, matinada i alba, cosa que aquí la mare va pagar durant el dia. Però sí, tornaria a repetir sense cap mena de dubte.

L’últim treball de Glen Hansard, This Wild Willing, és, podríem dir, el menys Glen Hansard de tot el que té publicat fins ara. Com així? L’experimentació, l’ús de vocoders (als quals fins fa res renunciava als concerts), el so més fosc, fan d’aquest àlbum un dels menys provocadors de llàgrima fàcil però no per això menys emotius. És, simplement, diferent.

Això es va reflectir notablement també en viu, en què la interpretació dels temes més recents, incloent-hi també els temes dels seus penúltim i antepenúltim treballs, Didn’t He Ramble i Between Two Shores, es distingissin claríssimament de la resta de temes de treballs del Glen Hansard a què estàvem acostumats. No només es distingien d’origen, sinó que la interpretació, incloent-hi instrumentació nova com saxofon i flauta travessera, el retorn de segones veus femenines o guitarres elèctriques protagonistes (olé tu, Javier Mas!) van fer d’aquests moments i temes els pics més enèrgics (que no per això menys íntims) de la seva actuació. Evidentment, el públic va rebre amb un somriure els “greitest jits” ‘Falling Slowly’ i ‘When Your Mind’s Made Up’, però feia la sensació que tampoc no hagués estat un gran sacrilegi no incloure’ls (almenys per als fans “de tota la vida”), ja que no és que trenquessin la tònica general del concert, sinó que ja les tenim més que sentides i ja han fet el seu servei. Això no va impedir, però, que rebéssim amb els braços oberts el retorn de ‘The Moon’ al setlist, tema que va veure la llum quan Glen Hansard i Markéta Irglová eren més que un duo musical.

I per què la sensació és del més i menys Glen Hansard de tots els concerts de Glen Hansard a què he anat (7 si no m’equivoco)? Doncs perquè fins i tot un tema com “Fool’s Game’, de l’últim disc, ja va arrencar les llàgrimes no només meves, sinó del noi que s’asseia al meu costat, malgrat ser d’aquests temes més “experimentals” sonorament, a la vegada que hi va haver temps (massa per la normativa de decibelis, que van escurçar el concert) per a anècdotes mil del músic de carrer irlandès que tant ens van provocar xocs emocionals tristos (la mort del company de viatge en vaixell pel nord d’Espanya) com riure (l’anècdota de Bob Dylan).

Anar a un concert de Glen Hansard és preparar-te per escoltar un busker explicant les raons per les quals va escriure such and such song, cosa que no sabràs mai si no li pregunten a alguna entrevista. També serveix per descobrir la seva filosofia de vida, el seu coneixement del món, allò que el fa ser Glen Hansard i no un músic de folk irlandès qualsevol. Fins i tot políticament, va tenir l’elegància suficient d’exposar el seu coneixement sobre la situació actual de Catalunya aludint al catastrofisme dels mitjans i, per tant, alegrant-se irònicament del fet que el seu concert hagués pogut tirar endavant ja que aparentment, Barcelona estava gairebé totalment destruïda i tothom s’havia hagut d’arraconar a la Barceloneta. Glen Hansard, més que un músic, i no per això, menys Glen Hansard.

No sé si se de la Barceloneta, però també com sempre, Hansard va aprofitar els seus contactes locals per tal d’aportar quelcom d’especial a la seva actuació allà on va. L’habitual ja dels espectacles de Barcelona, l’excepcional guitarrista Javier Mas, va tenir més d’un i de dos moments per lluir-se, així com el noi irlandès que va aportar el toc tradicional, sempre diferent, a què ens té acostumats Hansard. Va acabar el concert amb ‘Passing Through’ de Leonard Cohen, com ha fet, aquest cop sí, anteriorment, deixant així la nota d’esperança de “jo només passava per aquí, i qui diu que no hi torni a passar, molt probablement, quan torni a publicar un treball”. Hi tornarem a ser. I tant.

Ramon Mirabet, generós com mai

Ramon Mirabet és aquella formigueta que treballa i treballa i treballa, i no només per a ell, sinó per a tota la seva comunitat, fins que aconsegueix arribar a les fites que s’ha marcat. I tot s’ha de dir, la fita de dijous als Jardins de Pedralbes va ser monumental. Començant de músic al carrer, passant per un cert ressò francès, per fi s’està fent un lloc al panorama català, que esperem que sigui aquell trampolí que el porti a coronar-se, com a mínim, com a príncep de la colònia.

ramon mirabet jardins pedralbes

Vaig tenir la sort de gaudir-ne una setmana abans, gratis, al MaremagnumFest, on ja va demostrar que “generós” és un adjectiu que inevitablement va lligat al seu nom, acompanyat de tota la banda excepte la violinista, i on la durada del bolo no va ser pas la d’un festival estàndard (o almenys la que jo m’hauria esperat).

El colofó d’aquesta noblesa va venir amb la repetició de l’espectacle que unes setmanes abans ja havia ofert al Palau de la Música, al que no vaig poder anar. La majestuositat del Palau és innegable, però els Jardins de Pedralbes no es queden curts en aportar un emplaçament ideal de nits d’estiu amb cert glamur, tot i anar calçada amb abarques. Si a tot això li sumem tota la banda que sol acompanyar Ramon Mirabet, un cor de nens i una orquestra on hi havia noms gens estranys en el panorama musical pop català com Vassil Lambrinov (Blaumut), ja ho tenim tot fet.

I és que com va explicar el mateix Ramon Mirabet, no calia cap nou “outfit” de gala (o no) per oferir el que era el propòsit últim d’aquella nit: dues hores de màgia musical, partint del pop més estiuenc, passant pels tocs de jazz i aquella barreja que no saps ben bé amb què s’està experimentant (sobretot vocalment), però que sens dubte aconsegueix (re)moure’t per dins. Així doncs, vam passar d’una versió cheeky de ‘For The Lady’ a una nana on Ramon “lo dio tó” (amb més o menys èxit) passant per la ballable ‘Those Little Things’ i aquella ‘Magic’ que, oh sí, no wonder, em va fer plorar. Missió complerta.

Els diàlegs amb el públic, així com la proximitat amb aquest, van ser innegables sense arribar a l’ensucramenta excessiva ni a fer-nos pensar que “buah, això ho diu a tot arreu”. La mesura i sinceritat són un plus, i aquests van ser presents no només en les presentacions dels temes sinó també en la naturalitat present en totes les mostres d’estima vers i entre els que es trobaven allà dalt de l’escenari. What you see is what you get.

Una persona generosa no és tal sense mostrar agraïment, i les mostres d’aquest van ser constants en Ramon Mirabet, així com aquell element de reflexió crítica on, després d’establir els teus objectius, et proposes dur a terme un pla, seguint unes accions concretes. Ramon Mirabet ho ha aconseguit, i amb escreix. Cap a una fita major, il faut. 

Galeria d’imatges.

The Best Concerts 2018 Gave Me

This has certainly been a crazy year, in which I’ve undergone a job promotion (and its corresponding prior public contest), I’ve started living with perhaps the best person I could ever share my life with, I’ve quit the language school I had been 13 years working for,  I’ve visited the Azores (among other places) and Porto (twice!) and I’ve been to concerts. Fewer than I would’ve wanted to. As usual, not all the ones I’ve been to I’ve written about. Days have 24 hours as they used to, yes, but life changes. So do one’s habits. And one’s priorities. And one’s plans for the (near) future. If this year the number of concerts has decreased considerably as compared to last year’s, this number will decrease even more with my leaving for the US in a research stay from Feb to May, and perhaps with one more stay in Chile (yet to be confirmed). What is certain is that my love of (live) music will never disappear even if the circumstances don’t allow me to go there and cry and shiver and feel moved with it. Without further ado, and in chronological order, here is my top of concerts 2018 gave me.

1. Roger Waters – 14/4/18, Palau Sant Jordi. 

If you keep on talking about a show for two months, it’s because that show was forking amazeballs.

2. Editors – 26/4/18, Razzmatazz

Tom Smith stole my heart the first time I saw him live. He did it again last April.

editors-razz

3. Vetusta Morla – 18/5/18, Palau Sant Jordi.

Pucho is the friggin’ boss on stage. There’s no denying.

Vetusta Morla Palau Sant Jordi 2018

4. Jane Birkin – 2/6/18, Primavera Sound

Not knowing any of one’s songs but one and getting to be moved by her elegance, savoir faire and voice is what Jane Birkin got to do to me last June. Her daughter was fantastic, but the original genes won over the derivates this time.

5. Lorde – 2/6/18, Primavera Sound

Seeing a true artist grow on stage is a privilege. Seeing Lorde own it is priceless.

6. Joan Dausà – 13/7/18, Cruïlla

Not sure if I was pmed or what, but Joan Dausà made me cry at 6pm in the sunshine. Take that.

7. Ramon Mirabet – 14/4/18, Cruïlla

Learning about Mirabet’s life makes you understand even better that what he does on stage is just him and nothing else.  (vídeo d’un altre concert)

8. The Soft Moon – 13/10/18, Apolo 2.

Needing so badly to see someone banging drums and whatever he has nearby can’t be a good sign, but that’s what I needed and that’s what I found.

The Soft Moon

9. Marlango – 28/11/18, Sala BARTS. 

That I love Leonor Watling is no secret, and that she’s the reason why I think that a good vocalist does the trick in certain bands goes without saying. And of course, you need that one song, ‘Dime que llegaremos lejos’ that makes you go and see them for the third time in your life and never have enough.

 

 

Banda sonora collita 2018

Aquilo – ii Electro pop sense el rocoquisme de The XX ni la ploranera inevitable que et podria causar un Vancouver Sleep Clinic o un Bon Iver. L’equilibri.

The Crab Apples – A Drastic Mistake. Potser no és dels millors àlbums de l’any – de fet, no l’he vist a les famoses llistes de. No obstant això, s’ha de reconèixer que per la poca experiència que tenen – i que demostren en algun altre més que cutre vídeo que sorprenentment va ser showcased al TN de TV3 (mande?!?!?) -, aquest àlbum ha estat mereixedor de ser promocionat pel PS i per uns quants concerts al Razz. Felicitats.

Clara Peya – EstómacEl moment que vaig veure que la Magalí Sare, la soprano del Quartet Mèlt que va enamorar mitja Catalunya, posava la veu al disc de Clara Peya, vaig pensar: ‘ A això li has de donar una oportunitat’. A la primera no entra, però a la segona, ja hi estàs abduït.

Editors – Violence. Que sí, que els Editors d’ara no són els d’abans, però i què? La seva evolució em sembla d’allò més natural, i d’aquí aquest Violence, que van defensar amb el mateix orgull i convicció que els seus treballs anteriors. Y que viva Tom Smith, leñe.

Glen Hansard – Between Two Shores. Pa llorar. Y bien a gusto. Glen Hansard segueix en la seva línia, que és la que fa que s’hagi creat un públic fidel que repeteix i repeteix i repeteix en els seus concerts i que no busquen res més que el que ja tenen.

Laurel – Dogviolet. La Brit que es va fer famosa gravant maquetes de qualitat suprema des de la seva habitació, s’ha marcat un discàs d’indie pop del qual la marca de la casa és la seva veu trencada i amb melodies que recorden en ocasions a First Aid Kid. Qui sap si per poques vendes o per què, el seu concert a la Sidecar es va cancel·lar. Haurem d’esperar a què aparegui en algun festival, I guess.

The Lazy Lies – Less Talk More Action. Després del seu àlbum homònim, fet per ballar i disfrutar, va arribar un grau superior de complexitat, temes potser un pèl més elaborats, d’estructura no tan previsible (i que no entren potser a la primera però sí a la segona) i, amb ells, un dels temes que més m’han posat els pèls de punta en directe enguany: Just Fine. El que no es pot deixar perdre, però, de tot plegat, és el treball meta- del videoclip per a Spiral Skies.

Low – Double Negative. Els Apparat que van posar la banda sonora a la portada de Dark amb la mà de Justin Vernon de per mig. Un àlbum per escoltar with peace of mind. Or else, les conseqüències poden ser devastadores. Un tema: ‘Dancing and Blood’.

Lo Moon – Lo Moon. Després de múltiples singles publicats amb compta-gotes anteriorment, finalment vam poder gaudir d’aquest albumàs que és Lo Moon. Un pop que omple i que et fa sentir optimista fins i tot en les cançons més intimistes.

Lowtide – Southern Mind.  Tenen l’habilitat de començar cançons com si de fet ja estessin avançades, com si fossin talls de melodies sense un principi (ni un final) clar. Tot molt random.

PAVVLA – Homemade Stuff. Una col·lecció de demos que deixen al descobert els jocs vocals als que ja ens tenia acostumats PAVVLA. Una favorita, “Planets And Stars”. L’única pega és que només dura 18 minuts. Però per això va venir després Secretly Hoping You Catch Me Looking.

Temples –  Volcano. Del 2017, ok, però és que el meu company de vida no me’l va posar fins enguany, i no l’he hagut de, primer, patir, i després gaudir fins enguany, fins al punt que ha estat, segons Spotify, l’àlbum que més s’ha sentit a casa durant tot aquest any. Ara només falta que els del Vida Festival es comportin i ens els portin l’estiu del 2019 com van fer per al Secret Vida.

The Soft Moon – Criminal. La meva dosi anual de rock industrial i post-punk. Cupo cubierto.

Still Corners –  Slow Air.  Malgrat fer anys que volten, sorprenentment van acabar a anar parar al Razz aquest passat 26 de novembre. Circumstàncies ‘x’ (deixar el xorbo a casa el dia del nostre aniversari, vaja) van fer que acabés no anant a veure’ls malgrat que de ganes n’hi havia. Fan un dream pop gens innovador, però sí que suficientment escapista com per escoltar-lo en loop.

Vance Joy –  Nation of Two. L’avançament amb ‘Lay On Me’ el 2017 ja apuntava maneres, com vaig avançar. L’àlbum sencer, d’enguany, un discàs. Stupid me que em vaig esperar a comprar les entrades per veure’l a la Bikini i es van esgotar. Sort que la vida ens guarda segones oportunitats. Ens veiem el proper mes de juny al Razz!

Àlbums esmentats disponibles a Spotify en aquesta llista.

Temes més spinnejats – 2018

Beauville – ‘Letting In’. Del 2015. Inevitable pensar en la meva amiga vivint a Suècia en escoltar aquesta cançó. Tan ella, tan jo.

Charlotte Gainsbourg – ‘Deadly Valentine’: Si bé es va publicar l’any 2017, jo no me’n vaig fer ressò fins el 2018, amb l’anunci del cartell del PS. Un tema per posar en bucle fins a extenuar-se.

The Courage – ‘Parasols’. Amb certa reminiscència a Mumford & Sons, una cançó per no pensar, o pensar en les vacances d’estiu.

Django Django – ‘Marble Skies’. Esperava que tot l’àlbum, homònim, em transmetés el bon rotllo que té aquesta cançó, però acaba essent un àlbum pesat, massa rococó.

 

ELYELLA ft. Viva Suecia – ‘Todo Lo Que Importa’. Les cançons banda sonora de Copa d’Europa és el que tenen.

The Howl & The Hum – ‘Portrait I’. Un alt-J moderat, sense estridències.

Janelle Monae – ‘Make Me Feel’. Els que vagin al PS el 2019 xalaran amb aquesta picada d’ull a St Vincent i Prince.

Jonathan Bree – ‘You’re So Cool’. Mentre esperava que la resta de l’àlbum Sleepwalking tingués la mateixa sofisticació i elegància, no va ser així, però si tots els temes haguessin estat així, hagués estat per a mi, sens dubte, un dels meus àlbums de l’any. Del mateix àlbum, també en destaco ‘Plucking Petals’ i ‘Fuck It’.

Kwamie Liv – ‘New Boo’. En un àlbum bastant mediocre, vaig trobar aquesta perla que ben bé podria convertir-se en un himne de classes dirigides al gimnàs.

Lights & Motion – ‘Vanilla Sky‘. El post-rock ja ho té, aquests crescendos de gallina de piel. Para muestra…

Real Estate – ‘Darling’. Late to the party, ja que és del 2017. Per cert, els comentaris al vídeo de YouTube són un must read.

Rhye –’Taste’. Un motiu afegit per no perdre’s el PS del 2018.

Escolta la llista d’aquestes cançons a Spotify.

The Best Concerts 2017 Gave Me

According to my records, I’ve attended 42 concerts this year, including those in festivals. That’s a figure considerably lower than last year’s (73) as I didn’t attend Primavera Sound this year.  As I always say, if I ever go to a concert, it’s to be thrilled, to be moved, to feel something regardless of the elements that reviewers would focus on. So, what follows is nothing but the list of those concerts that have meant something to me on that day, for whatever reason. There I go, and in chronological order…

1.The Lazy Lies – 11/2/2017, Nota79

TLL Nota 79

I’ve lost count of the times I’ve seen TLL live, but their first gig at Nota79 this year (they performed in the same place a few months later) certainly heated the cold winter we were experiencing. Now go kill me, I didn’t write any review of it. Damn!

2. Glen Hansard – 28/3/2017, Casino del Poblenou

2017 glen hansard

It’s no news that I’m in love with this musician, so I might not even be objective with him any more. This time, I must thank Glen for letting me discover Escuchando Elefantes, so once again, apart from making me laugh and cry in the same gig, thanks for that too, man! (review)

3. Ed Sheeran – 9/4/2017, Palau Sant Jordi

Ed Sheeran I see Fire
‘I See Fire’ en el tour de ‘Divide’

His latest album might not be the bomb, but he’s still in full shape. Plus, dancing to ‘Shape Of You’ with your teen cousins is just priceless. (review)

4. Escuchando Elefantes – 6/5/2017, Sala Continental

escuchando elefantes

Though it turn out a bit too long in the end, that was by all means one of the best birthday presents I’ve ever got. Thanks, Dedé. (review)

5. Depeche Mode – 19/6/2017, Hallenstadion Letzigrund, Zurich

depeche mode letzigrund stadion

As with Eddie, DM’s latest album might not be among their best ones, but they’re still alive and kicking, despite the fact that the Swiss don’t seem to enjoy concerts the way Mediterranean people do. (review)

6. Phoenix – 29/6/2017, Vida Festival

phoenix vida

Being able to enjoy the band without being surrounded by unconscious Italians as in PS 2013 made me discover that Phoenix is much more than ‘If I Ever Feel Better’. I wrote a review on the festival for Hipsterian Circus, which you can find here.

7. Pet Shop Boys – 8/7/2017, Festival Cruïlla

pet shop boys cruÏlla

Seeing 50-year-olds crying around you after their concert is just one further proof that they are eternal. I explain it here.

8. Foster The People – 9/7/2017, Razzmatazz

foster the people

Writing their review paid off with both a follow and an RT from their CM and close to 1,000 visits. Shame I didn’t write it in English.

9. Lorde – 9/10/17, Sant Jordi Club

Lorde

She’s grown up in so many senses!

10. London Grammar – 6/12/2017, Halle Tony Garnier, Lyon.

Unfortunately, I couldn’t find the time to write a proper review of this concert. So I’ll sum it up briefly here: London Grammar are great live, Hannah’s voice is as powerful and haunting as on record and they remake quite a few songs to play them in front of an audience, so what you get is not what you could just listen to from the couch at home. Yet what I feared the most happened: the concert was only very little more than one hour long. This was one of the main complaints of their fans in their previous tour, the length of the concerts of which could be justified, up to a certain extent, due to the fact that they just had one album back then. But, hello, this is not the case any more. Also, Hannah wasn’t in full shape, so they even canceled a couple of concerts right after the one in Lyon. Despite all this, them being one of my fave bands at present, and taking into account that I shared it with one of my fave people on Earth, it deserves to be here. By the way, French audiences in stands don’t tend to take pics, so all I could get is this crappy pic above.

 

Related entries:

Banda sonora collita del 2017

Cigarettes After Sex – Apocalypse. Definida com música per tenir una estona íntima, la música de Cigarettes After Sex ja em va seduir anteriorment amb el seu primer EP. L’àlbum confirma el que el curt ja apuntava: que allò que és bo, en aquest context, si llarg, dues vegades bo.

Julien Baker – Turn Out The Lights. Pel seu dramatisme, que destaca en moments àlgids, i sobretot per l’intimisme que embolcalla la resta del llarga durada.

Lana del Rey – Lust For Life. Potser ja he perdut una mica l’interès en ella i no és el primer àlbum de l’americana que em ve de gust posar, però no la puc deixar d’esmentar per ser la banda sonora de tants i tants moments de tranquil·litat i harmonia en la millor companyia.

London Grammar –  Truth Is A Beautiful Thing. El directe només va fer que confirmar que London Grammar són un gran grup de músics. A falta d’àlbum de Daughter enguany, ben rebut sigui un dels anglesos. Les melodies no són tan previsibles com les del primer. Guanyen, per tant, en complexitat, sense per això perdre en emotivitat.

Lorde – Melodrama. El disc del que vaig dir que m’havia fet tornar les ganes d’aprendre’m les lletres de les cançons. I és que qui es pot resistir a cantar ‘She thinks you love the beach, you’re such a damn liar‘ sense posar cara de repúdia, com a mínim.

LUWTEN – Luwten. Un grup neerlandès del que poc se sap més que han tret un àlbum que experimenta amb el pop electrònic que experimenta en cada tema.

The National –  Sleep Well Beast. D’aquest àlbum s’ha dit que està pensat per gent de 35 en amunt. Quiliquà. Esperem veure’ls de nou al PS!

Nick Murphy – Missing Link. L’abans Chet Faker ens regala una conversió a l’electrònica estilosa que no deixa d’abandonar del tot el Chet Faker amb el que es va donar a conèixer.

Perfume Genius – No Shape. Si Mike Hadreas ja em va sorprendre el 2014, el que trobem aquí és la culminació d’un atreviment d’una tendresa infinita i amb detalls del tot imprescindibles.

Phoenix – Ti Amo. De Phoenix vaig passar bastant des del seu ‘If I Ever Feel Better’ fins que un tema seu, ‘Entertainment’, aparegués als títols de crèdit de Now You See Me. Retrobar-los m’ha donat l’alegria que és Ti Amo de principi a fi.

SOHN – Rennen. R&B alternatiu amb moments àlgids com ‘Hard Liquor’ o ‘Falling’.

Spoon  – Hot Thoughts. Si t’agrada Arcade Fire, però només una estona, com a mi, que més de tres temes em porten a l’avorriment suprem, Spoon són com els Arcade, amb l’experimentació dels Flaming Lips, però sense convertir-se en el pitjor dels teus malsons. Qui dóna més!

Vancouver Sleep Clinic – Revival. El Bon Iver menys soporífic s’ajunta amb James Blake i en surt aquest paisatge sonor d’hivern eteri.

Vetusta Morla Mismo Sitio, Distinto Lugar. De la part de Ñ, com no, Vetusta Morla, que ja només per fer una cançó satírica titulada ‘El Discurso del Rey’ es mereixen aparèixer aquí. Arribar al nivell de La Deriva era gairebé impossible, però se li acosta.

Mencions destacades:

Algiers – The Underside Of Power. Sense arribar a ser la bomba – cosa que sí són en directe, Algiers presenta un àlbum menys gospel i més electrònic que el seu debut.

Arca – Arca. Del que ha treballat amb Björk ens arriba un àlbum que abandona les pujades i baixades de volum tirant a violentes anteriors per presentar-nos un llarg tranquil alhora que inquietant, com prova ‘Urchin’.

Austra – Future Politics. No és un àlbum que entri a la primera, a més que l’estil t’ha d’agradar. Però havent-la vist en directe, entenc potser millor el concepte.

Grizzly Bear – Painted Ruins. Uns Grizzly Bear renovats, que bona falta els feia.

Hundred Waters Communicating. Malgrat tenir-ne de bons, m’hi falta algun tema ballable que realment em faci aixecar de la cadira com em va passar amb Xtalk. No obstant això, Hundred Waters segueixen explorant el seu univers sonor amb destresa i consistència.

Lydia Ainsworth – Darling Of The Afterglow: La versió light, és a dir, ni la meitat de passada de voltes, FKA Twigs sin sex appeal involved (qui no la sent a Afterglow o a The Road) . Però són potser les cançons menys ‘FKA Twigs’, per anomenar-les d’alguna manera, tals com ‘Ricochet’, les que em van enganxar, i el fet d’anar més enllà, de no encasellar-se en un sol estil. Escoltar Lydia Ainsworth és sentir  x y z, tots en una sola persona.

Ten Fé – Hit The Light. Uns The 1975 sense els seus histrionismes.

U2 Songs of ExperienceAl contrari del que m’ha passat amb l’últim de Depeche, que sembla un recull de cares B del seu treball anterior, U2 ja van anunciar que el seu treball tenia una concepció doble: Songs of Innocence primer, i ara Songs of Experience. Apareix aquí perquè no he tingut temps d’endinsar-m’hi, però de ben segur que m’acabarà agradant tant com la primera tanda.

The War On Drugs – A Deeper Understanding.  Conscient que moltes revistes els posen pels núvols, la qualitat d’aquest àlbum és inqüestionable, però per mi ha perdut l’encant de Lost In The Dream per recordar-me a un Sting barrejat amb Springsteen en un àlbum, no obstant això, impecable.

Àlbums a Spotify

Entrades relacionades: