Depeche Mode presenten Spirit al Stadion Letzigrund

Quan una arriba a l’edat en què tenir fills està a l’ordre del dia, els plans d’anar a veure Depeche Mode a Zürich amb una teva amiga que ja ha estat partner in crime anteriorment i que per aquelles coses de la vida viu a prop de Bern, poden canviar lleugerament i convertir-se en un cap de setmana de relax en família amb un concert que apareix per allà al mig com un bolet. Així doncs, diumenge passat em trobava entre panyals, gelats i passejades amb balloons a Luzern i Bern i un concert de rock electrònic d’un trio que, també per aquelles coses de la vida, es troben en el meu top 10 d’all-time faves.

Anar a un concert fora d’Espanya és sempre una experiència en si per les regulacions i costums del país d’acollida. Així doncs, malgrat tenir seient, una servidora es plantava al Stadion Letzigrund a quarts de sis, amb una solana de justícia, per veure els teloners, que començaven, sobre el paper, a les 19h i, de facto, a les 18:55. Aquí els rellotges de precisió suïssa van fallar una miqueta. Tot això no sense abans posar-me els taps de silicona de rigor propis, tot i que, de no portar-ne, a l’entrada en tenia de disponibles, cortesia dels organitzadors. Una que és cauta es va reservar hotel a la vora de l’estadi, no fos cas que em quedés sense transport públic per les aglomeracions en un lloc poc familiar i sense dades al mòbil. No hagués calgut, però, perquè a les pantalles informatives de l’estadi apareixien també totes les combinacions possibles de transport, amb plànols a parades i combinacions de transbordament diverses. Això és Suïssa, senyors meus.

Algiers, els teloners en aquesta ocasió, em van flipar al Primavera Sound de l’any passat i per això celebrava tornar-los a veure. Aquest cop, però, no sé si per la solanera que ens obligava a tots a posar-nos la bossa de visera malgrat portar ulleres de sol, potser pel fet que malgrat tenir una audiència nombrosa la reacció d’aquesta era de ni fred ni calor (és que ni amb aquest tros de tema que és ‘The Underside of Power‘!!!), em van deixar bastant indiferent durant els primers temes.  No obstant això, a mesura que avançava el seu set de 40 minuts ben bons, vaig entendre (i crec que la resta d’assistents també) el seu maridatge amb Depeche Mode,  amb temes més obscurs, electrònics i foscos.

A les 20:15, ara sí puntualíssims, Depeche Mode apareixia davant del públic del Letzigrund Stadion, la majoria del qual concentrat a pista, amb unes xifres que crec que difícilment serien permeses aquí a Queterunya. Encara amb un sol justicier fins al setè tema, cosa que afegia un punt de psicodèlia a la situació, s’engegava el concert amb dos temes pre-gravats, ‘Revolution’ de The Beatles, fent referència al tema central de l’àlbum més recent dels d’Essex, Spirit, on es valen d’una crítica ferotge a la societat de l’evolució tecnològica i la involució patent en el conformisme davant de les injustícies (‘Where’s the revolution?‘ resaria el 12è tema del vespre/nit).

depeche mode letzigrund stadion.JPG

Depeche Mode poden ser tres, però està clar que l’estrella de la nit, descarat, divertit, bromista, xulesc, amb el permís puntual de Martin Gore, ha estat sempre, és i serà Dave Gahan, amb tres canvis de vestuari, sus movimientos femenino-sepsis i la seva transformació facial progressiva en una barreja de Johnny Hallyday, Freddie Mercury i Antonio Banderas, con su barba de dos días ya de color de Santa Claus. Que als seus 55 anys segueix brillant dalt de l’escenari (amb pauses per a recuperació física ben estudiades) és inqüestionable, i que per això està també Martin Gore que, aquest cop sí, malgrat tenir el seu moment unplugged, ens va regalar ‘A Question of Lust’ i ‘Home’ en plena esplendor electrònica. Yassssssssssssss! El que no va brillar de cara a la galeria, m’atreviria dir que per no voler, i pel simple fet que diria que només va aparèixer en pantalla en directe tres vegades comptades (una, dues i tres), és Andy Fletcher. Hi ha estrelles i estrelles. Acceptable i comprensible.

Parlant de pantalles, els elements visuals d’aquesta gira no són res de l’altre dijous i, I’m sorry, però és més que previsible que enfoquin els ulls del prota en dir ‘In my eyes’ o que el vídeo projectat per a ‘In Your Room’ tingui lloc on? Ecco! Tronat, molt tronat. Per no esmentar l’excés de reverberació en alguns punts. Ja no es porta. Nope. Potser al públic, de mitjana d’edat de 45 (me sentí más joven todavía), els mola, però algú els ha de dir al tècnic de so que porten que se n’estigui una mica. Gràcies.

Els temes de Spirit (2017) van ser ben rebuts, a l’igual que els de Sounds Of The Universe (2008), amb un ‘Wrong’ amb un rotllo hip-hopper sorprenent, i Playing The Angel (2005). Ho dic simplement per callar les boques d’aquells que professen que Depeche Mode es van acabar amb Ultra (1997). Significatiu és, però, que no incloguessin ni un sol tema de Delta Machine (2012) en el set list.

Està clar, però, que no podien deixar de banda ELS temes que MAI no poden faltar dels treballs anteriors (amb el regalàs, aquest cop, de Stripped) i que van fer vibrar el Letzigrund Stadion com era de preveure (malgrat, per mi, la relliscada d’incloure la versió de ‘Heroes de David Bowie… ja no toca). Són aquests, juntament amb una inclusió sorprenent (‘Somebody’ del Some Great Reward, 1984) els que ens van confirmar per què Depeche Mode són qui són i han arribat allà on són, amb gairebé 40 anys de carrera a l’esquena (i puntualitat suïssa en acabar a les 22:30).

 

Veure galeria d’imatges.

 

Advertisements

Banda sonora collita del 2016

En aquest 2016, en què sembla que publicar un àlbum conceptual es considera d’allò més in(die), procedeixo a publicar la llista del que, si heu o haguéssiu parat en algun moment per ca meva o pel 144 de les Mundet Mountains, hauríeu de ben segur escoltat. No patiu, que no es tracta d’una altra llista més del millor del 2016. Això seria de massa modern, i com ja sabeu, diuen de mi que “ets tan antimoderna que resultes moderna”, que dedueixo que vol dir que tinc criteri – no se sabe si recto o torcido, pero seguro que es propio. Així doncs, i tenint en compte allò de “dime qué escuchas y te diré quién eres” (perquè era així, no?), aquí va la meva jukebox d’allò publicat aquest 2016, amb alguna altra concessió del 2015 que vaig descobrir enguany. Ai las! L’ordre és alfabètic, per allò de què quadri amb la llista complementària de Spotify. Com sempre, no entro ni en rap, ni en lluç, ni en jazz, ni en ritmos latinos ni en clàssica ni en… Sigui com sigui, enjoy!

Angel Olsen – My Woman. Yo todo lo que mi Mané López recomienda me lo escucho. El noi va fer una crítica tan ben parida d’aquest disc, que crec que no hase falta que dises nada más.

ANOHNI  – Hopelessness. ‘4 Degrees’ ja apareixia a la meva llista de l’any passat de temes per no oblidar. La resta de l’àlbum, publicat enguany, no ha decebut, com tampoc no li perdono a l’Acadèmia que li donés l’Òscar a la millor cançó a Sam Smith i no a ella.

Blanck MassDumb Flesh. I si amb algunes de les cançons també arribava late to the party, no iba a ser menos amb els àlbums. A finals de l’any passat em vaig sorprendre a mi mateixa escoltant ‘noise rock‘. Encara no me’n faig a la idea… Lo que me costó admitirlo bien valió 3 sesiones de terapia… Si el 2015 aquest gènere va estar representat per HEALTH, aquest any ha estat el torn de Blanck Mass, 50% de Fuck Buttons i el seu Dumb Flesh, amb un dels seus cosins-germans com es el ‘drone’ i el post-rock electrònic, del que em pirra ‘Dead Format’, especialment. Enjoy… o no, pues no es apto para oídos delicados hasta 00:34.

Daughter – Not To Disappear. Si ja em van atrapar amb el seu més reverberant If You Leave, em quedo amb aquest segon àlbum on els temes (i problemes) quotidians (la malaltia, la demència, la maternitat, el deure, la misèria en certes relacions amoroses/familiars) es desgranen en temes madurs, melancòlics i punyents. Potser el disc es desvia una mica melòdicament a ‘No Care’, però la sequenciació està plenament justificada. Per acabar, només em falta pensar en whoever decided we have to do ‘the right thing’  i no ens oblidem pas que de ‘numb‘ a ‘numbers‘ només hi ha un pas interior de gegant… i tres lletres.

David Bowie – Blackstar. No m’entretindré a descriure’l, ja que ja ho han fet d’altres. Només constataré que escoltar un àlbum i que se te’n reveli el significat complet dos dies després per la pròpia mort de l’autor i acte seguit pensar en la sang freda que va tenir The White Duke en gravar el vídeo de ‘Lazarus’, amb les línies ‘Oh I’ll be free/ Ain’t that just like me’ és molt fort. Molt.

D.D. Dumbo – Utopia Defeated. Ritmes africans, veu que ens recorda a Sting amb un punt de Jeff Buckley i loops a dojo conformen un àlbum molt ben parit amb desenes d’influències amalgamades amb destresa.

Hunck – Never Had a DreamPop-rock melòdic amb un punt de shoegaze del que em pregunto com és que no sona a qualsevol cadena de ràdio-fórmula.

James Blake – The Colour In Anything. Un disc que requereix un esforç extra de qui escolta, que amb atenció, veurà com durant l’hora i quart que pren, els jocs de sintetitzadors acompanyats de veu i piano a la vegada que d’efectes especials et somergeixen en una atmosfera d’intensitat melancòlica que, si t’agafa en hores baixes, et pot deixar fet caldo. Avisats esteu.

The Lazy Lies – The Lazy Lies. Que ‘Who’s That Sally?’ enganxa a la primera goes without saying. D’altra banda, despertar-se amb ‘Beautiful Morning’ és del millor que es pot fer. És més, hauria d’estar integrat per inèrcia a la rutina matinal de tothom. O millor encara, hauria d’esdevenir el tema per excel·lència d”El matí i la mare que el va parir’ o qualsevol altre programa de ràdio matinal que posi les piles als ciutadans del món mundial. Amb qui s’ha de parlar perquè es faci realitat? Reivindicacions a banda, aquest quintet s’han marcat un revival dels 60 amb gust, ritme i amb moments amb un punt seductor-picaró per posar-hi un toc desenfadat. I són bona gent. Què més voleu?

Medicine Voice – I and Thou.  Estructures minimalistes on la percussió hi té un paper predominant, l’àlbum debut de Medicine Voice no se sap si és una invitació a una reunió sectària o a un sacrifici d’anyell. Però aquí està.

Miss Caffeina – Detroit. Seguir fans de Miss Caffeina, Love of Lesbian i Zahara a Twitter et porta a descobrir que el chicle-pop pot evolucionar i esdevenir Detroit, que no serà àlbum de l’any però que he gaudit sense pudor, sobretot del “sol flipante para todos” en este “verano del amor”.

Paul Dempsey – Strange Loop. Aquest segon àlbum en solitari de l’australià està ple de temes que necessiten de quatre a set minuts per desenvolupar tota la història sònica que tenen per explicar, que lluny de ser el típic folk de guitarra previsible, sorprèn amb percussió i línies de piano amb un cert punt de dissonància que apareixen en els punts àlgids sense molestar.

Phantogram – Three. Conscient que la crítica els deixa de volta i mitja, em sembla un àlbum amb alguns temes molt èpics amb tocs funky sense fugir del punt mainstream que té inevitablement Phantogram. Cançons que entren a la primera sense gaire esforç. Es lo que tiene el pop. Que potser no és el seu millor àlbum? Hi estic d’acord. Però que m’agrada igualment, també és cert.

Radiohead – A Moon Shaped Pool. Para qué nos vamos a engañar, Radiohead els tenia més que oblidats, però haver-los de veure al PS va fer que m’hi tornés a enganxar. Aquest àlbum en va ser un bon reinici, ja que recupera temes que tenien per allà desperdigats i que, tots plegats, resulten en un àlbum expansiu, que envaeix l’espai sense demanar permís.

Villagers – Where Have You Been All My Life. Si t’agrada el Villagers d’abans, t’ha d’agradar aquest, perquè no és més que la regravació en pla acústic de temes anteriors però rearranjats i ordenats en el que resulta un àlbum cohesionat i que és un regal per a les oïdes.

Whitney – Light Upon The Lake. ‘No Woman’ captiva a la primera, però no s’ha deixar de banda que pertany a un disc delicat, amorós, melancòlic sense caure en la llàgrima fàcil, de talls curts però rodons i amb l’acompanyament del metall que li dóna cos i força melòdica.

William Fitzsimmons – Charleroi: Pittsburgh Volume 2 Es tracta d’un mini-àlbum de 23 mins. de durada dedicat a la vida i mort de la seva àvia on aquest cantautor nordamericà d’indie folk amb un punt de Sufjan Stevens en l’aspecte melancòlic.

  

Menció honorífica:

Bat For Lashes – The Bride. Esto de que algunos álbumes conceptuales no tinguin un tema que et facin dir ‘aquest, aquest’ és una mè. I és el que em passa amb The Bride, al que l’hi trobo a faltar un ‘Daniel’, un ‘All Your Gold’, un ‘A Wall’ o un ‘Moon and Moon’, per dir-ne uns quants.

Bon Iver – 22, A Million. No he tingut paciència per investigar en profunditat què s’ha proposat en Justin Vernon amb un àlbum que, musicalment, no es desvia massa del que ja coneixíem d’ell. Però està bé. Deixem-ho aquí.

Minor Victories – Minor Victories. Supergrup format per membres d’Editors, Mogwai i Slowdive que s’han marcat un shoegaze amb tocs d’Editors que no està malament i que escolto perquè m’agrada, però no perquè hagin de guanyar un Grammy ni dos amb aquest LP.

Mucho – Pidiendo en las Puertas del Infierno. És un fet que no puc amagar que no estic posada en el producto nacional, així que pot ser que hi hagi molts àlbums que els donin mil voltes, però els vaig descobrir aquest any i tant en directe com en àlbum tenen el seu rotllo protesta i descarat que enganxa.

Pavvla – Creatures. Doncs sí, aquesta joveneta de 19 anys ha estat present en els meus loudspeakers força vegades aquest any amb el seu pop-folk electrònic en llengua anglesa. Si us agrada Soko amb un punt d’acceleració de Russian Red i la malenconia que es gasta Lana del Rey, Pavvla bé que mereix una oportunitat.

Robbie Williams – The Heavy Entertainment Show. Si t’agrada Robbie Williams, et trobes el papa Robbie en un pop còmode, que tira de primer single amb sample arxiconegut per assegurar-se el tret, però que té temes potser no tan formulaics i que amaguen un Robbie molt més experimental, com és la col·laboració amb Rufus Wainwright a ‘Hotel Crazy’.

The Rolling Stones – Blue & Lonesome. Després de dècades de sequera creativa, no els demanis que et vinguin amb el discàs de l’any, però si blues i Rollings pot semblar de bones a primeres una combo incompatible, no ho és. Serà l’edat…

Playlist a Spotify

– Entrades relacionades:

 

Temes més spinnejats – 2016

A continuació, aquells temes que m’han robat el cor enguany i que, un cop he començat a investigar, o bé no he trobat la resta de l’àlbum o m’he quedat una mica ‘meh’ amb el resultat complet. Em permeto la llicència d’incloure algun tema del 2015, que vaig descobrir un pèl tard. Sin más preámbulos y en orden alfabético…

Ariana Grande – ‘Dangerous Woman’ i ‘Into You’. No us espanteu, que no se me n’ha anat la flepa. Està en primer lloc perquè comença amb l’A. Mira que no puc amb les veus de diva a menys que se tiren por el ritmo pegadizo. Les admiro, però em cansen. I amb anys sense un àlbum decent de part de la Christina Aguilera, buena es una Ariana Grande. Una Ariana que se’ns ha fet gran (broma fàcil). En fi, que la tia se atreve hasta a colgar la interpretació d’aquests dos temes, fins i tot sense instrumentació (I i II). I perquè “a little less conversation and a little more touch my body“, si ja està tot dit, no ve malament del tot. Ara bé, tot i així, les bunny ears de làtex justificades per no sé quina afirmació de la seva sexualitat, etc., no tenen perdó de déu… ni meu.

Cigarettes After Sex‘Affection’ i ‘Keep On Loving You’. Va ser la meva amiga Sabah la que em va introduir a aquests Beach House de Brooklyn que, amb poca producció i molt espaiada amb el temps, prometen… i molt.

Foxtrott – ‘Beyond Our Means’. Publicat aquest any oficialment, tot i que ja porta anys girant-lo, aquest tema prometia ser la medul·la espinal d’un àlbum que acaba essent repetitiu. Però, ei, no per això ‘Beyond Our Means’ deixa de ser, per la seva simplicitat, una joieta de ritmes marcats, flow R&B i greus captivadors.

Justin Bieber – ‘Sorry’ i ‘Love Yourself’. Sí, Justin Bieber. I no, no estic borratxa ni vaig high. Tot i que Purpose és del 2015, jo en vaig escoltar els singles quan tocava, és a dir, a finals del 2015/principis del 2016, i per això cau aquí. Deixant polèmiques de banda, Justin Bieber s’ha sabut envoltar de grans col·laboradors, entre els quals el ginger Ed Sheeran, que no deja de ser un pequeño Damien Rice i que li ha deixat aquesta cançó amable, amb rerefons, i una coreografia al vídeo ben reshula.

Lo Moon – ‘Loveless’. Tema d’un grup misteriós del qual només he escoltat un tema, però que em va agradar a la primera, després d’escoltar-los a Double J. Estan de tour, per la qual cosa han de tenir més cosa publicada… a iTunes?

Majical Cloudz – ‘Downtown’. Publicat el 2015, aquest tema et transporta a una posició levitatòria on el buit no desapareix, però tampoc no s’hi arriba mai. Perquè “[…] if suddenly I die/ I hope they will say/ That he was obsessed, and it was OK.”

Melody Pool – ‘Deep Dark Savage Heart’, ‘Romantic Things’, ‘Love, She Loves Me’ i ‘City Lights’. Aclarim primer que tot l’àlbum Deep Dark Savage Heart està molt ben parit, però com que no estic precisament en fase de depresión máxima com quan es va composar aquest àlbum (no en va té una cançó anomenada ‘Black Dog’), el segon àlbum de l’australiana no és precisament spirit-lifting en la seva totalitat. De totes maneres, té aquestes joietes que cal compartir. Aclarim també que ‘Romantic Things’ no és una masterpiece, però con ese aire a Fleetwood Mac que té, no me pude resistir.

Moderat – ‘Reminder’. Si bé ‘Reminder’ no supera les vegades que he posat ‘Bad Kingdom‘ seguides (moltes, com vint i em quedo curta), se li acosta.

The Range‘Falling Out Of Phase’ i ‘No Loss’: L’àlbum sencer no hi ha per on agafar-lo. És una lluita contra l’ever-changing universe amb samples accelerats, mescles de hip-hop i reminiscències de Burial. La gràcia que té l’àlbum és que està fet de samples de gent que no coneixen ni a casa seva pillats de YouTube, que ja en sí té el seu què.  CoS en destaca ‘Copper Wire’, ‘Retune’ i ‘1804’; Pitchfork, ‘Regular’ i ‘Superimpose’. Yo, en mi línea de rebelde sin causa, les dues esmentades abans. [que jo sàpiga, no corre per YouTube]

Summer Moon – ‘With You Tonight’. Novament, una banda amb una sola cançó publicada a la xarxa i que, sorprenentment, també ha estat de gira. Es tracta del nou projecte del baixista de The Strokes Nikolai Fraiture que ara li ha donat pel pop amb sintes.

Vaults – ‘Midnight River’ i ‘One Last Night’: una feel-good song que recorda rítmicament la Céline Dion més comercial sense tenir la seva potència vocal, that is. La versió de ‘One Day I’ll Fly Away‘, una delícia, també.

Young Magic – ‘Lucien’. En un món ideal, Young Magic, que em recorda fins a cert punt a Hundred Waters, hagués seguit la línia del Breathing Statues i, sobretot, del seu ‘Fall In’. Però com que shit happens sometimes, això no és així i de Still Life del 2016, em quedo només amb ‘Lucien’.

I ara em permetreu dos guilty pleasures, publicats last year, que no he començat a gaudir fins aquest any. Ara que m’han reprogramat la ràdio, espero que no em torni a passar. Perquè encara que arribi late to the party, la qüestió és arribar-hi.

Jason Derulo – ‘Want To Want Me’.

DNCE – ‘Cake By The Ocean’. Don’t judge me on this, ok?

 

 

The Best Concerts 2016 Gave Me

According to my records, I’ve attended 73 concerts this year, including those in festivals. As I always say, if I ever go to a concert, it’s to be thrilled, to be moved, to feel something. Mind that I haven’t written about all of these 73 and some of them I have, but elsewhere. So… what follows is nothing but the list of those concerts that have meant something to me on that day, for whatever reason. There I go, and in chronological order…

1. Florence + The Machine – 17/4/16, Palacio Vistalegre, Madrid 

That concert meant meeting Mané López for the first time (it seems as if it had happened so long ago!)  and not having to write about it for any mag, unlike what I did for the same gig in Barcelona. Though I did write about it anyway. It was too good to let it escape. I had a  whale of a time despite the fact that the concert was pretty much the same as the one in Barcelona. Oh well…

2. Marlango – 24/4/16, Sala BARTS, Barcelona

marlango

When I grow up, I just wanna be like Leonor Watling. Period. And this.

3. The Lazy Lies & Indigos – 21/5/16, Sala BeGood, Barcelona

Indigos-Lazy

That eve was pretty emotional, as for the first time, I met Malou Bustos, former TLL manager, with whom I had been talking now and then for ages on Twitter. I also met Iván Gil, the photographer who invited me to a Coke before the gig (I still owe you!) to get to know each other and later on became my friend. Way.to.go. It all made me enjoy the concerts in a very special mood. As for the gigs, I was gladly surprised about the quality of both bands, them being rather unknown. Who would’ve thought as well that would be the starting point for so many connections. It’s a small world, indeed. And yes, I also wrote about both performances.

4. Queen + Adam Lambert – 22/5/16, Palau Sant Jordi, Barcelona

queen + adam lambert

Yeah, Adam Lambert is not Freddie Mercury. But I arrived late at the party. Better late than never, though. (more)

5. Coldplay – 26/5/16, Estadi Olímpic de Barcelona

A helluva show. Something like this.

6. Daughter- 2/6/16, Parc del Fòrum, Primavera Sound 

daughter (4)

If someone makes you cry with the beauty of their performance, what else can you ask for?

7. PJ Harvey – 4/6/16, Parc del Fòrum, Primavera Sound

PJ Harvey (47)

Having no idea what she’s in for and ending up totally mesmerized. That’s the PJ Harvey effect.

8. Mika – 11/6/16, Poble Espanyol, Barcelona 

P1100544

Nothing but fun. And joy. And friendship. And bliss. And this.

9. Ramon Mirabet & Alabama Shakes, Cruïlla, Parc del Fòrum 

CruÏlla 2016 collage

I would’ve liked to add Damien Rice too but he moved me more at PS2015. In any case, from Cruïlla 2016, the highlights were: Alabama Shakes, who were outstanding, and Ramon Mirabet, undoubtedly a promise of the present Catalan music scene.

10. Whitney – 23/10/16, Sala Apolo, Barcelona

2016-whitney

If their album is one of my faves this year, their performance did nothing but confirm that they are great.

11. Placebo – 19/11/16, Sportpaleis, Antwerp

If one of your fave bands isn’t coming to town, you gotta go after them to celebrate their 20th anniversary comme il faut.

Bring it on for more concerts, 2017!

Entrades relacionades:

Placebo fan 20 anys (Antwerp, 19/11/16)

Placebo celebren aquest 2016 vint anys de carrera amb una gira que, de moment, no passa per Barcelona. Con lo que a mí me va una fiesta y un viaje, i tractant-se d’un dels meus all-time faves, l’ocasió va tenir lloc aquest dissabte al Sportpaleis d’Antwerp (Bèlgica), amb The Joy Formidable de teloners.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Aquesta seria una nit emotiva a molts nivells, començant pel principi, com no, amb un homenatge a Leonard Cohen amb la projecció del rostre del recentment desaparegut músic. Tot seguit, veuríem la versió alternativa (i amb fotogrames una mica desagradables) del vídeo del tema Every Me, Every You” Avid Cut 17/11/98 – Eyes version  -o “Every You, Every Me” si ho preferiu (long story)-, que forma part de les petites joies que els fans han pogut anar descobrint durant aquest any de celebració, mai abans publicades al seu canal de YouTube. Veure el vídeo va significar que ja es donava per interpretada, cosa que em va conduir inexorablement a un quasi “No os lo perdonaré jamás, Placebo. Jamás.”, però les 2h25′ següents de concert, conformades per 25 temes, compensarien aquesta mini-desil·lusió.

Brian Molko, Stefan Olsdal i la banda de gira (ja sense la bèstia de bateria que és Steve Forrest, snif, snif) sortirien per desgranar el concert, que tindria clarament dues parts. La primera, qualificada pel propi Brian Molko com de “melancòlica”, abastaria les 16 primeres cançons, de les que no em puc deixar de destacar, d’una banda, “Pure Morning”, “Special Needs”, “I Know” i, sobretot, “Exit Wounds”, que malgrat tenir un videoclip horrorós, és per a mi una de les millors composicions de Loud Like Love (2013), l’últim llarga durada de la banda. Una llàstima, però, que la realització de càmeres no posés en primer pla Brian Molko en els moments més dramàtics d’aquestes. Val a dir també que “Jesus’ Son“, la cançó publicada aquest any per celebrar els 20 anys va passar bastant desangelada. D’altra banda, evidentment, no puc deixar d’esmentar el més que sentit homenatge a David Bowie, per al qui havien fet de teloners en el seus inicis i amb el qui els unia una gran amistat. L’homenatge va tenir lloc amb  “Without You I’m Nothing” per estendard, tema que, amb aquestes publicacions de rareses pel seu 20è aniversari, vam poder-ne descobrir justament el dia després de la seva defunció una versió a duo amb el propi David Bowie backstage. Com era d’esperar, el públic va respondre amb una standing ovation sincera, de més de dos minuts*, tant com la de l’homenatge de Placebo a Bowie amb la carta que li van dedicar per les xarxes socials (y no como la de otros que se apuntaron al carro aprovechando la ocasión).

Havent dedicat el concert a totes les ladies and gentlemen and those in-between, molt d’acord amb l’ambivalència que sempre ha desprès Brian Molko, començaria la birthday party pròpiament dita. Una festa d’aniversari en què, amb el permís del mestre de cerimònies (que más allá de los Pirineos la gente de concierto en gradas no se levanta sin permiso), un s’ha d’aixecar a ballar i, com en el meu cas, darlo todo como si no hubiera mañana. Arrencaria aquesta secció la frenètica “For What It’s Worth”, seguida de “Slave To The Wage”, i el frenesí arribaria in crescendo amb “Special K”, “Song To Say Goodbye” i, evidentment, “The Bitter End”, on no vaig poder evitar recordar, novament, les versionaques de la mà de Steve Forrest. Els primers bisos els tancava un “Infra-Red” que vaig sentir ple, amb moltíssim cos, com mai, ni a Barna, en un concert el subidón del qual em va durar dos dies.

Per mi, faltaven dos temes, “Every Me, Every You” i una d’aquelles excepcions, al meu veure, en què la versió supera l’original: “Running Up That Hill (A Deal With God)” (original de Kate Bush) gràcies a l’eradicació d’elements pop i inclusió de sons electrònics intermitents. M’imaginava que em quedaria sense la primera, com he dit abans, però just quan estava a punt d’exclamar indignada un segon “Que no toquéis ‘Running Up That Hill’ no os lo perdonaré jamás, Placebo. Jamás.”, ahí sonó, y con ella, mi última catarsis extasíaca de la noche y el correspondiente baño de masas de Brian Molko y Stefan Olsdal.

Aquesta no era pas la primera vegada que veia Placebo, tot i que sí la primera que veia en persona a Brian Molko amb implants capil·lars, que quan me’l vaig trobar el 2012 al Pg. de Gràcia li vaig veure la coroneta…! De totes maneres, però, en guardaré igual de bon record que quan els vaig veure a Razz, sense la meitat de parafernàlia, en un concert que, havent tingut lloc en el meu annus horribilis health wise i amb el subidón que em va provocar, em costarà oblidar. Now, si es decideixen a passar per Barcelona, és probable que ho facin novament pel Razz, ja que aquí no tenen ni la meitat d’anomenada que al nord-est d’Europa. Al Razz hi arriba el metro, té bona acústica, se’ls veu d’a la vora… y yo repetiría lo que hiciera falta. Si algú s’hi vol apuntar, considereu-ho la meva birthday party.

Galeria d’imatges.

*actualitzat 24/11/16

Coldplay y la alegría multicolor de ‘A Head Full of Dreams’

Coldplay convierte indiscutiblemente el Estadi Olímpic en una gran fiesta multitudinaria, vitalista y multicolor.

coldplay a head

Una última vuelta de tuerca al tour de Mylo Xyloto. Así podríamos definir la gira A Head Full of Dreams, que trajo el último y controvertido álbum de Coldplay e hizo vibrar a todo el Estadi Olímpic Lluís Companys (y, según varios pajaritos, también a parte del Poble Sec y el Raval) durante la noche del jueves y del viernes durante dos horas.

Esta era ya la tercera vez que veía a los británicos (las anteriores fueron para el X&Y en el Sant Jordi y para el Mylo Xyloto en el Calderón tras incomprensiblemente – o no, ya que estaba en plena tesis y vivía en un mundo paralelo –  perderme el de Viva la Vida or Death and All His Friends, en el Olímpic en el 2009), por lo que mis expectativas fundadas eran altas en algunos aspectos y no tan optimistas en otros. Además, empecé mal el día en relación al concierto: unos cambios de última hora hicieron que mi ilusión por el evento bajara a menos mil y el retraso en la coordinación en la hora de entrada hizo que todo lo que viera fuera a través de pantalla. Nota para futuros acompañantes: Mª del Mar, aquí la moi, es a) de máximo segunda gradería; b) de primeras filas aunque haga falta hacer cola durante horas; c) de ultimísima fila, en que el ángulo y distancia respecto de las cabezas de delante te permite verlo todo. Cualquier otra opción que contemple sucedáneos o medias tintas queda directamente descartada. Vaya por delante también que asistí al concierto del jueves y que fuentes fiables me han confirmado que el del viernes estuvo mejor en cuestión de calidad sonora.

A lo que iba, pues. Las expectativas de grado medio, partiendo de la experiencia previa, se debían, precisamente, a Chris Martin: un gran líder de banda, sin duda, pero con una voz que no es nada del otro jueves aunque por fin haya aprendido que no por mucho estirar el cuello se llega a las notas altas. Líder que no es la primera vez ni la última que para un tema en medio de un concierto porque no sabe por dónde va (efectivamente, volvió a pasar). Las altas: el espectáculo en sí, pues Coldplay han ido in crescendo en ese aspecto (exceptuando la mini-gira del paréntesis de “¡Ah, qué lamentosos son los efectos del pasado en el presente y del amor incondicional!” que se gastaban en el mini-tour con Ghost Stories, publicado en 2014), convirtiéndose así en una banda capaz de hacer vibrar un estadio lleno hasta la bandera como es el Olímpic en masa, al unísono, cantando y bailando como si no hubiera mañana tal que fiesta de la alegría y la felicidad, ah ah ah ah. Todo ello, gracias a cuatro elementos clave: 1) unos temas cada vez más y más bailables, aunque no por ello de mejor calidad que los anteriores o que sus paralelos en otras bandas actuales, ni mucho menos; 2) la disposición del escenario en varias unidades con su correspondiente pasarela; 3) un espectáculo lumínico y audiovisual que quita el hipo; y 4) la interactividad -que no tanto interacción por mucho castellano que hablara Martin (Gwyneth Paltrow hizo los deberes como tícher) – a través de las pulseras lumínicas y sonoras, recurso ya utilizado por la banda anteriormente.

coldplay visuals

Efectivamente, esta es la gira de A Head Full of Dreams (2015), ese álbum en que cualquier rastro del Coldplay de Parachutes (2000), A Rush of Blood to the Head (2002) y X&Y  (2005) desaparece casi que por completo para hacer que Coldplay se convierta en un grupo con temas pop ultrapegadizos, de estructura predecible y muchísima más producción que en obras anteriores. Producción que se trasladaría en música enlatada para el directo, pues cuatro músicos en el escenario dan para lo que dan. Para los más puristas y fervientes defensores de los primeros álbumes de Coldplay, este último álbum es un truño de álbum regularcín pero que, escuchados todos los álbumes de la banda en conjunto (sí, es a lo que me he dedicado hoy antes de ponerme a escribir esto), se explica como una evolución lógica aunque no por ello completamente sensata. Hasta que lo vives en directo y aprehendes que veinte años de carrera dan para mucho cambio, colaboraciones y adaptación a los tiempos incluidas. Asimilas también que si tu objetivo es darle de comer a tus hijos y a los de la gente que trabaja para ti manteniendo o superando el listón conseguido en giras anteriores, tienes que llenar estadios manteniéndote atractivo para un público que abarque tanto a tus fans de siempre como a los nuevos jóvenes. Y en ese contexto, el pop que han ido incorporando Coldplay progresivamente o cualquier variante rock is the way to go. Me pregunto si Coldplay hubieran sido capaces de llenar un Estadi Olímpic dos noches seguidas con 7 álbumes del estilo de sus dos primeros sin que decayera el ritmo. Y me aventuro y oso decir que la respuesta es un no rotundo. Además, Coldplay se presentan en este tour con un set list orquestado de manera tal que no da lugar a ningún bajón aun tocando, a petición del público ‘Don’t Panic‘ o ‘Trouble, ambas de Parachutes (ains, que tendría que haber ido el viernes para esta joyita)… hasta que la banda se tiene que trasladar a otro mini-escenario y se produce el silencio en uno de los traslados. ¡Craso error! No obstante, y de aquí también el éxito de las plataformas, los miembros de Coldplay se mostraron unidos y cercanos al público en estas plataformas, aunque no tanto en el escenario, de grandes dimensiones pero que veía a Will Champion, Jonny Buckland, al guapérrimo de Guy Berryman y a Chris Martin cuando no le daba por la vena saltimbanqui-planeador, apelotonados, y casi estáticos, a lo que ya nos tienen acostumbrados. Salvo estos menos y el sonido amortiguado de las primeras frases musicales que sonaron el jueves y que me encogieron el estómago temiendo su eternización o la repetición de lo ocurrido en el Estadi también en 2008, el ritmo no decayó.

guy berryman + other members

Y vayamos al set list, que cubrió casi todas mis necesidades básicas aunque echara de menos ‘Politik‘, ‘Lovers in Japan‘ y ‘Talk‘ o ‘Square One‘, comprendiendo y asumiendo dócilmente que el tiempo es el que es (aunque Bruce Springsteen y Damon Albarn superen las tres horas de show, ehem). Y es que me doy con un canto en los dientes de poder haber escuchado ‘The Scientist‘, ‘Magic‘ (aunque un pelín vacía), la simplona pero dulce ‘Ink‘, por supuesto ‘Charlie Brown‘ (que compensa la ausencia de ‘Lovers in Japan’), un remix de ‘Paradise‘ vía DJ Tiësto durante la que esperabas que en cualquier momento te saliera David Guetta pegando saltos por ahí y un snippet de la BonIveriana (aunque desconcertante por tratarse de Coldplay) ‘Midnight‘, que me encrespó los pelos. Me sobró, no obstante –  y no me peguéis- , ‘Heroes’ como tardío homenaje a Bowie.

Soy de las que, por más que lo intente no le encuentro la gracia al álbum A Head Full of Dreams dada su previsibilidad y, en algunos momentos, impostada frescura, por lo que no voy a celebrar sus virtudes aunque tampoco condenar que cayeran los singles, como era de esperar. Precisamente por eso, porque es del tour del que estamos hablando. Es más, diré que fueron indudablemente una pieza clave más (¿la que más?) para que fuera posible el jolgorio vivido en el Estadi por más de 50.000 personas en cada una de esas dos fechas. Abría el concierto el tema que da nombre al álbum y que aboga por tener sueños en la vida, un tema olvidable musicalmente pero que ya ponía las bases de la noche. Exceptuando  la lenta ‘Everglow‘, los demás cortes de A Head… (‘Hymn For The Weekend, la oldish-discotequera Adventure of a Lifetime con palmas espontáneas asincopadas del público y coreografía grupal, la calvinharrisiana ‘A Sky Full of Dreams‘- qué jolgorio, qué alboroto, otro perrito piloto- y el cierre con ‘Up & Up‘ como cierre a modo cool down pero no por ello menos edificante, optimista e inspiradora, no hicieron más que levantar a las masas e inyectarles una energía gravitatoria sin par. No obstante, sí que me voy a lamentar de que eso implicara también añadirle unos graves rarunos a ‘Clocks‘ que hicieron que las campanas relojiles no brillaran como las veces anteriores (¿debido también a las dimensiones del Estadi?) y un zumbido también raruno unido a una base rítmica hotchippera en ‘Fix You‘ que hizo que perdiera la esencia de la original aunque mantuviera la tan mítica carrera de Martin a lo largo de la pasarela. Me remito también a mis fuentes fiables para decir que el viernes estos dos temas recuperaron parte de su forma original.

Volviendo a los elementos clave, en cierto modo inseparables, destaco lo que da la forma y el hilo argumental a todo el espectáculo, independientemente del álbum de procedencia del tema que se esté interpretando: los visuales. El elemento que muestra ese pequeño a la vez que gran paso respecto del Mylo Xyloto, en que ya teníamos un piano “manchado” con pintura de colores que ahora da paso a un piano decorado a conciencia, la misma conciencia del diseño de vestuario y de las múltiples mandalas que se sucedían sin parar así como los diseños en 3D, los brillos y resplandores y los paisajes que quitaban la respiración. Más de un ‘ooooooooh’ al unísono se oyó ante la espectacularidad y vitalidad de los visuales que, sin duda, contribuyeron, junto a los confetis repetidos, a que incluso los temas de A Head Full of Dreams sonaran a grandes himnos (sin necesariamente serlo). Sin duda, el objetivo de Coldplay era que su público lo pasara en grande y lo lograron, puesto que, aunque su último álbum no te guste especialmente, es imposible no vivirlo al máximo en tal contexto, imaginándote estar bailando cual turista en una fiesta en la playa vestida de blanco, con falda corta vaporosa, ya sea con sandalias, ya sea descalza, y ataviada con collares de cuentas y plumas o, en su defecto, pulseras y pulseras de piel marrón trenzadas. Contribuían también a tales ‘ooooooh’, las luces y sonidos que portaban los asistentes en la pulsera distribuida en la entrada (y que se supone que es de Huelva), un recurso ya conocido por sus fans pero no por ello menos efectivo ni aburrido. Destaco también especialmente el juego de la cámara aérea de plano picado que creaba un juego fascinante con los filtros lumínicos a capas que se convertían en el falso suelo cambiante de los escenarios secundarios.

plano picado coldplay - copia

Puedo decir alto y claro que el tour A Head Full of Dreams salva el álbum y muestra fielmente la evolución, que no involución en sentido peyorativo, de Coldplay, adaptándose (¿a la vez que vendiéndose?) a las tendencias del mercado mainstream. Más allá del giro de tuerca experimentado desde el Viva la Vida y el Mylo Xyloto, cuando se le ha preguntado recientemente a Chris Martin ‘What’s next?’ ante sus declaraciones acerca de que A Head Full of Dreams suponía un punto y aparte para Coldplay, rumbo a un nuevo destino para la banda, su respuesta ha sido que harían un álbum de flamenco cantado en holandés, obviamente bromeando. Seguir en la misma línea de A Head… probablemente les crearía más detractores aún, algo a lo que no se pueden arriesgar. No obstante, viendo cómo han logrado conjugar con éxito su carrera en dos horas de concierto, me decantaría por un retorno al X&Y o al Viva la Vida o instalarme en un Mylo Xyloto que logre llenar estadios igualmente y haga vibrar y latir corazones a miles y miles de personas como pocas veces ocurre en tales eventos. Aunque, por mí, ojalá tiraran por lo experimental BonIveriano de lo que nos dieron muestra en ‘Midnight’ con toques electro, la fiesta estaría asegurada también. Sea como sea, Coldplay se confirman como una banda de estadios de manual, que se acompaña con un diseño visual espectacular y una gran maestría en el terreno interactivo/millennial acorde con su estadio generacional.

Galería de imágenes.

*De telonera vi un trozo de la actuación de Lianne La Havas, que tendré que investigar…

Queen + Reina Adam Lambert celebren Freddie Mercury a Barcelona

queen - a-kind-of-magic

Cuenta la leyenda que, de petita, jo volia aprendre anglès per cantar les cançons que escoltava a casa. Cuenta la leyenda també que Queen és un dels grups preferits de ma mare (i meus!) i que, quan ma mare va comprar el vinil  A Kind Of Magic (1986) -discazo donde los haya -, jo agafava la funda del vinil on hi venien les lletres per marcar-me uns bons sing-alongs amb les cançons, les lletres de les quals em vaig acabar aprenent de memòria sense saber gairebé què deien (tenia 6 anys!). Però de mica en mica, vaig anar aprenent a fer servir diccionaris i a desxifrar la (no-)correspondència so/grafia de l’anglès. Y así terminé, cantando de todo un poco, y cogiendo mi acento actual en inglés que no és d’enlloc i a la vegada és de tot arreu.

Cuenta la leyenda també que de sempre havia volgut veure Queen en directe però que la maleïda sida va fer que Freddie Mercury i les seves quatre octaves de veu ens deixessin molt abans del que era d’esperar (el 1991, amb 45 anys) i, per tant, que aquell dia no arribés mai. És per això que des de llavors tenia una assignatura pendent amb Queen, aquests enormes virtuosos del rock en majúscules. L’assignatura quedaria aprovada, i amb una nota excel·lent, amb el concert d’aquest diumenge de Queen + Adam Lambert al Palau Sant Jordi, però amb aquella espineta de no haver pogut veure en directe aquell tros d’artista que es posava el públic a la butxaca amb només sortir a l’escenari i que va ser el protagonista indiscutible d’una de les millor actuacions rock EVER en un estadi davant de 72.000 persones al Live Aid de 1985.

Així doncs, aquest diumenge vam veure un 50% dels Queen originals: Brian May – un altre virtuós, en aquest cas de la guitarra – i Roger Taylor a la bateria, ja que John Deacon, el baixista del grup, va decidir retirar-se el 1997 i era contrari a qualsevol represa de Queen amb substituts de Mercury. Aquesta mitja taronja venia acompanyada de Rufus Tiger Taylor, fill de Roger Taylor a la bateria secundària en la majoria dels temes i d’ un teclista i un baixista que van passar totalment desapercebuts per als de realització de les càmeres del Palau fins al comiat final. Completava el grup un diva-queen-neoromàntic-glam-rockià de veu potent, amb una range de 3 octaves i sis semitons, i gran presència a l’escenari que surt d’un programa de talents americà: Adam Lambert.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA
Queen + Paul Rodgers en concert a Frankfurt, Alemanya, el 2005. Foto: Thomas Steffan . CC BY-SA 3.0

Amb la mort de Freddie, May i Taylor van reprendre el projecte amb diversos cantants i col·laboracions puntuals, però només van sortir de gira durant el període 2005 – 2008 amb Paul Rodgers, conegut per ser el vocalista del grup de rock dur i blues rock Free (sí, home sí, aquells que canten “Aaaaaaaaaaall riiiiiiiiiiiiiiiiight nooooooooooow, baby it’s aaaaaaall riiiiiiiight nooooow“, però el fracàs de taquilla va ser considerable, almenys a Espanya. Si bé Freddie Mercury admirava Rodgers, it doesn’t take a genius per adonar-se que posar Paul Rodgers de vocalista de Queen per ocupar el lloc de l’insubstituïble Freddie Mercury és com anar a menjar un arròs de peix a l’Escala i posar-hi ketchup, per molt que Paul Rodgers sigui considerat un dels grans cantants de rock de la història. Siempre y cuando cante en sus bandas.

S’ha de tenir valor per ocupar el lloc de Mercury, però substituir Paul Rodgers a Queen aplanava el camí per a Adam Lambert. Sens subte. Així doncs, si bé Lambert no va impedir que de tant en tant pensés “Oh, aquí Freddie segur que ho hauria fet així”, va fer un molt bon paper amb clins d’oeil a les dots interpretatives i d’interacció amb el públic amb els “Eeeeeeeererere” tan Mercury però sense perdre la seva personalitat artística. Prova d’això, els nombrosos canvis de vestuari amb pal de micro a conjunt (tot i que els pantalons ajustats tenien molt de Mercury), les ulleres i pentinat cantón, i aquelles plataformes i talons vertiginosos que li feien un caminar con movimiento de cadera tal que la propera vegada que el vegi li he de demanar com s’ho fa. Jo també vull moure el cul així i sentir-me la reina del mambo.  #no

Començava el concert amb ‘Flash’, que amb la retirada de cortina continuaria amb una rècula de temes rockers dels més contundents de la discografia de Queen tals com ‘The Hero’, ‘Hammer to Fall’, ‘Seven Seas of Rhye’ i ‘Stone Cold Crazy’. En lloc de ‘The Hero’, per donar el tret de sortida al concert jo hi hagués posat la genialíssima ‘One Vision‘ amb el seu gran final ‘just gimme gimme gimme gimme fried chicken’, el tema que obre A Kind Of Magic i que és un levantamuertos en tota regla, però em vaig quedar amb les ganes. Oh well.

Començaríem el que es diu a ballar properly speaking amb ‘Fat Bottomed Girls’, on Adam Lambert començaria a mostrar sus dotes de reinona, que després d’una tranquil·lota ‘Play The Game’ farien la seva gran explosió sobre un tro negre i contorsions pernilesques diverses. Després de les salutacions diverses adreçades a la ciutat, aquest cop en català, Adam Lambert agrairia al públic que li hagués donat l’oportunitat de cantar les cançons de Queen. Quedava clar i català anglès, doncs, que la seva funció era la de prestar la seva veu i artisteo natal a unes cançons que no eren seves però que les intentaria defensar amb el major respecte possible, ja que en paraules de Lambert, ‘there’s only one [Mercury], there will only be one ever. Let’s celebrate HIM together.

queen + adam lambert
Queen + reina Adam Lambert en su trono

Les llums liles donarien pas a ‘I Want To Break Free’ (casualitat connotativa colorística?) que ens va transportar al també icònic vídeo de marres.

Si Lambert ja s’havia començat a lluir amb els seus gorgoritos de tenor here and there, no seria fins a ‘Somebody To Love’ que nos dejaría patitiesos amb un final de lo más pletórico. Després del moment anecdòtic (i un pèl llarg) de la selfie de 360º de Brian May, que va dirigir al públic unes paraules d’agraïment tant en català com en  castellà, viuríem un dels moments més intensos de la nit amb la projecció d’imatges de Freddie en les pantalles mentre May, amb la guitarra acústica, cantava ‘Love of My Life’. Més d’una llàgrima es va escapar entre els assistents. Jo no hi vaig arribar, però quasi.

may - freddie - queen

Seguiria l’homenatge Roger Taylor a la veu amb ‘These Are The Days of Our Lives’ per donar pas a un d’aquells moments que, yo lo siento, pero me encantan, com són els duels tan rock dels 70s de bateries a duo rotllo Genesis per acabar tocant simultàniament. Sí, tengo debilidad por la batería y aprenderé a tocarla en otra vida. L’homenatge dins de l’homenatge es veuria materialitzat amb la projecció d’imatges de David Bowie mentre queia ‘Under Pressure’, aquella peça que cada vegada que escolto em posa la gallina de piel per tot seguir recordar – després de desganyitar-me -, que de cordes vocals només en tenim unes a la vida i les hem de cuidar.

roger taylor queen

L’ambient del Palau Sant Jordi es va tornar encara més festiu amb la bailonga ‘Crazy Little Thing Called Love’ que va fer aixecar la majoria del públic de les grades. Després d’un “Eeeeeeeeeerererere” interactiu de Lambert amb el públic que va ser d’aquells moments on vaig pensar “Ains, en Freddie no ho hauria fet exactament així”, vindria ‘Don’t Stop Me Now’, ara amb reminiscències tsòtsils. ‘Another One Bites The Dust’ va ser també d’aquells moments fluixets sense arribar més avall del notable. May es va lluir i de valent durant tota l’actuació, però està clar que un dels temes que ens permeten afirmar que bé es mereix el reconeixement mundial que té com a guitarrista és ‘I Want It All’, els solos de la qual van diferir força de la versió d’estudi. ‘Who Wants To Live Forever’, cançó que sempre m’ha avorrit i que sembla que no sabessin com acabar, em va sorprendre gratament per l’escenificació amb bola de disco gegant inclosa molt espacial, tot plegat, temàtica que seria el teló de fons del solo de guitarra de Brian May, doctor en astrofísica i col·laborador de la NASA en la seva missió de Plutó; ahí es ná.

Amb un nou canvi de vestuari i després de ‘Tie Your Mother Down’, vindria un moment pretesament emotiu però que em va deixar, sorprenentment, sense fred ni calor: ‘The Show Must Go On’, potser perquè aquesta sí que sí o sí hauria d’haver estat Freddie qui la cantés, i perquè el final em va sonar esmorteït més que no d’un vibrant electrònic cíclic, com la tenia al cap. Evidentment, ‘Bohemian Rhapsody’ (* muere * ) i ‘Radio Ga Ga’ no podien faltar, l’última amb el corresponent acompanyament de picada de mans de base amb tot el Palau Sant Jordi als peus de Queen mentre sonaven la seva base rítmica tan mítica. Tancarien la vetllada les arxiconegudes ‘We Will Rock You’ i ‘We Are The Champions’, cançons que mai no m’han fet el pes però que entenc que estan fetes per i per a aixecar estadis, amb un Adam Lambert lluïnt corona de reina. Faltaria plus.

Queen + Adam Lambert van fer un excel·lent paper si ens posem en el frame of mind “homenatge al gran Freddie Mercury”. Em pregunto, però, si – com diuen que tenen la intenció de fer – funcionaria de la mateixa manera amb temes nous composats pel 50% de Queen amb o sense la col·laboració d’Adam Lambert. Sincerament, no ho veig. No només per la diferència d’edat, sinó veient també l’estil i estètica musical que es gasta Adam Lambert en solitari i el paper rellevant que tenen des dels inicis May i Taylor a Queen. Time will tell.

Galeria d’imatges