Banda sonora collita del 2017

Cigarettes After Sex – Apocalypse. Definida com música per tenir una estona íntima, la música de Cigarettes After Sex ja em va seduir anteriorment amb el seu primer EP. L’àlbum confirma el que el curt ja apuntava: que allò que és bo, en aquest context, si llarg, dues vegades bo.

Julien Baker – Turn Out The Lights. Pel seu dramatisme, que destaca en moments àlgids, i sobretot per l’intimisme que embolcalla la resta del llarga durada.

Lana del Rey – Lust For Life. Potser ja he perdut una mica l’interès en ella i no és el primer àlbum de l’americana que em ve de gust posar, però no la puc deixar d’esmentar per ser la banda sonora de tants i tants moments de tranquil·litat i harmonia en la millor companyia.

London Grammar –  Truth Is A Beautiful Thing. El directe només va fer que confirmar que London Grammar són un gran grup de músics. A falta d’àlbum de Daughter enguany, ben rebut sigui un dels anglesos. Les melodies no són tan previsibles com les del primer. Guanyen, per tant, en complexitat, sense per això perdre en emotivitat.

Lorde – Melodrama. El disc del que vaig dir que m’havia fet tornar les ganes d’aprendre’m les lletres de les cançons. I és que qui es pot resistir a cantar ‘She thinks you love the beach, you’re such a damn liar‘ sense posar cara de repúdia, com a mínim.

LUWTEN – Luwten. Un grup neerlandès del que poc se sap més que han tret un àlbum que experimenta amb el pop electrònic que experimenta en cada tema.

The National –  Sleep Well Beast. D’aquest àlbum s’ha dit que està pensat per gent de 35 en amunt. Quiliquà. Esperem veure’ls de nou al PS!

Nick Murphy – Missing Link. L’abans Chet Faker ens regala una conversió a l’electrònica estilosa que no deixa d’abandonar del tot el Chet Faker amb el que es va donar a conèixer.

Perfume Genius – No Shape. Si Mike Hadreas ja em va sorprendre el 2014, el que trobem aquí és la culminació d’un atreviment d’una tendresa infinita i amb detalls del tot imprescindibles.

Phoenix – Ti Amo. De Phoenix vaig passar bastant des del seu ‘If I Ever Feel Better’ fins que un tema seu, ‘Entertainment’, aparegués als títols de crèdit de Now You See Me. Retrobar-los m’ha donat l’alegria que és Ti Amo de principi a fi.

SOHN – Rennen. R&B alternatiu amb moments àlgids com ‘Hard Liquor’ o ‘Falling’.

Spoon  – Hot Thoughts. Si t’agrada Arcade Fire, però només una estona, com a mi, que més de tres temes em porten a l’avorriment suprem, Spoon són com els Arcade, amb l’experimentació dels Flaming Lips, però sense convertir-se en el pitjor dels teus malsons. Qui dóna més!

Vancouver Sleep Clinic – Revival. El Bon Iver menys soporífic s’ajunta amb James Blake i en surt aquest paisatge sonor d’hivern eteri.

Vetusta Morla Mismo Sitio, Distinto Lugar. De la part de Ñ, com no, Vetusta Morla, que ja només per fer una cançó satírica titulada ‘El Discurso del Rey’ es mereixen aparèixer aquí. Arribar al nivell de La Deriva era gairebé impossible, però se li acosta.

Mencions destacades:

Algiers – The Underside Of Power. Sense arribar a ser la bomba – cosa que sí són en directe, Algiers presenta un àlbum menys gospel i més electrònic que el seu debut.

Arca – Arca. Del que ha treballat amb Björk ens arriba un àlbum que abandona les pujades i baixades de volum tirant a violentes anteriors per presentar-nos un llarg tranquil alhora que inquietant, com prova ‘Urchin’.

Austra – Future Politics. No és un àlbum que entri a la primera, a més que l’estil t’ha d’agradar. Però havent-la vist en directe, entenc potser millor el concepte.

Grizzly Bear – Painted Ruins. Uns Grizzly Bear renovats, que bona falta els feia.

Hundred Waters Communicating. Malgrat tenir-ne de bons, m’hi falta algun tema ballable que realment em faci aixecar de la cadira com em va passar amb Xtalk. No obstant això, Hundred Waters segueixen explorant el seu univers sonor amb destresa i consistència.

Lydia Ainsworth – Darling Of The Afterglow: La versió light, és a dir, ni la meitat de passada de voltes, FKA Twigs sin sex appeal involved (qui no la sent a Afterglow o a The Road) . Però són potser les cançons menys ‘FKA Twigs’, per anomenar-les d’alguna manera, tals com ‘Ricochet’, les que em van enganxar, i el fet d’anar més enllà, de no encasellar-se en un sol estil. Escoltar Lydia Ainsworth és sentir  x y z, tots en una sola persona.

Ten Fé – Hit The Light. Uns The 1975 sense els seus histrionismes.

U2 Songs of ExperienceAl contrari del que m’ha passat amb l’últim de Depeche, que sembla un recull de cares B del seu treball anterior, U2 ja van anunciar que el seu treball tenia una concepció doble: Songs of Innocence primer, i ara Songs of Experience. Apareix aquí perquè no he tingut temps d’endinsar-m’hi, però de ben segur que m’acabarà agradant tant com la primera tanda.

The War On Drugs – A Deeper Understanding.  Conscient que moltes revistes els posen pels núvols, la qualitat d’aquest àlbum és inqüestionable, però per mi ha perdut l’encant de Lost In The Dream per recordar-me a un Sting barrejat amb Springsteen en un àlbum, no obstant això, impecable.

Àlbums a Spotify

Entrades relacionades:

 

Advertisements

Àlbums del 2017 que ni fred ni calor

Aquest any esperava la sortida d’uns quants àlbums que, a l’hora de la veritat, no m’han arribat a impactar. Aquí el repàs.

alt-J – Relaxer.  Relaxer val per la pena pels temes que fan honor al seu títol però pel que fa la resta, corramos un (es)túpido velo. Mentre que els dos àlbums anteriors de la formació són escoltables de principi a fi, les sobtades pujades i baixades de volum d’aquest, juntament amb una falta de cohesió important, fan la sensació que alt-J s’han perdut intentant buscant-se. De les pitjors coses que et pot passar, havent-se, per mi, ja trobat des dels inicis, amb una identitat sonora clara i gens convencional.

Ed Sheeran – Divide. El primer i segon àlbum del ginger apuntaven maneres d’aquest Damien Rice per a jovenetes (i més granades com jo). El tercer ha caigut en l’autocòpia i en la vena comercial a dosis sobrehumanes. Una pena, tot i que me’l posi igual. Un molt guilty pleasure.   

Depeche Mode – Spirit És com si fos el cares B del Delta Machine. M’agradaria dir que és un d’aquells àlbums que grows on you cada cop que l’escoltes. M’agradaria dir-ho, però no puc.

Father John Misty Pure Comedy. Havent descobert el seu treball anteriorment, esperava quelcom que em recordés el Father John Misty més divertit a la vegada que descarat. No ha estat així, tot i que per a moltes llistes, sí.

Foster The People – Sacred Hearts Club El seu directàs és indiscutible, però l’últim àlbum en si, malgrat la crítica a la societat actual, potser deixa de banda tenir temes que es reconeguin de bones a primeres com Foster.

Imagine Dragons – Evolve. L'”evolve” es deu referir a fer-se cada vegada més pop i intentar imitar més i més OneRepublic. Oh well.

Milky Chance  – BlossomUna vegada explotada la fórmula al seu primer llarga durada, ja no hi resta lloc per a l’interès ni per a la sorpresa.

Robbie Williams Under The Radar (Vol. 2)

És ballable, és comercial, torna a tirar pel recurs “utilitzo samples megaconeguts i així em poso el públic a la butxaca a la primera de canto”… Certament, no és dels àlbums que em posaria cada dia ni per al qual aniria expressament a un concert. Ara, que si ve en Robbie, hi vaig per poc que pugui. També em sorprèn el poc ressò que ha tingut globalment. Food for thought.

 

Take That – Wonderland. Meeeeeeeeeeh! El bo que té aquest àlbum és que fa que III, que ja vaig considerar un àlbum de 6/10, sembli millor del que realment és. Robbie, fes-los un favor: torna!!!

 

Entrades relacionades:

Primavera Sound Teases Line-Up

primavera sound teaser.jpgI must confess I got bitchy-inspired for the item on the Primavera Sound line-up teaser. Apparently, 10 megacool people from all around the world were the lucky ones to get to know the Primavera Sound 2018 line-up before the rest of mortals. In the video, you can see how they react to the announcements. Some of them get really emotional, up to the point that it makes me wonder if their reactions are as natural as they can be or if they are a bit fake, considering that the Primavera Sound line-up contains tens and tens of names that, honestly, who knows them!

Temes més spinnejats – 2017

Aquí els temes que m’han cridat l’atenció aquest any però que, un cop escoltat l’àlbum sencer, m’he quedat igual que estava abans de descobrir-ne ‘el’ tema, excepte de CUT_ (prové d’un EP de 3 temes), The Soft Moon (només ha tret dos temes enguany) i The Crab Apples, que sembla que preparen disc per al 2018 però només en tenim un teaser. En ordre alfabètic…

Bonobo – ‘Surface’ ft. Nicole Miglis. La veu de la cantante de Hundred Waters protagonitza una cançó que bé que podria ser de la seva pròpia banda.

The Crab Apples – ‘Open Your Mind’. Les catalanes dominen l’escenari que t’hi cacks, i el nou senzill (preludi d’un nou àlbum?), promet, i molt.

CUT_ – ‘Electrify‘. Llàstima que la resta de l’EP d’on prové em deixa indiferent. La versió “unplugged” bé que mereix més d’una escolta també.

Cut Copy – ‘Standing In the Middle Of The Field’. L’àlbum d’on prové té un punt de LCD Soundsystem barrejat amb Hot Chip i pop dels 90. L’àlbum no molesta, però tampoc no mata. Per això em quedo amb aquesta i prou.

Daughter – ‘Burn It Down’. De Music From Before the Storm, composat per a un videojoc, destaco aquest tema on l’Elena s’expressa com ho fa per als temes més colpidors del grup.

HAIM – ‘Want You Back’. Vaig renegar d’elles el que no es pot arribar a explicar, sobretot del seu primer disc. Bé, no, puntualitzem, del “bombo y platillo” que se li va fer al seu àlbum debut, que no es corresponia, al meu entendre, amb la força percussiva i energia que mostren en directe, havent-les vist un parell de vegades el 2012 de teloneres de Florence + The Machine. La gota que va fer vessar el got va ser veure-les intimíssimes de la Swiftie. No obstant això, he de confessar que, superada la decepció inicial, he caigut a la xarxa d’aquest pop ballable de les germaníssimes HAIM amb aquest tema.

L Kan – ‘Ay Marie Kondo’. La febre de desfer-se de coses i posar les que ens queden ben ordenadetes va aparèixer molt oportunament amb l’auge del “coaching” aplicat a tot allò que se’t pugui passar pel cap. Aprofitant l’ocasió, Marie Kondo va tenir un nínjol increïble per publicar no un llibre, sinó dos, sobre com ordenar el teu espai i, ja de pas, la teva vida. Que dius: calen dos llibres que t’expliquin com posar les coses als calaixos? Doncs probablement, no. D’aquí que em fes fan instantàniament d’aquest tema-paròdia.

Slowdive – ‘Sugar For The Pill’. Un grup que he arribat a veure en directe sense fred ni calor i l’àlbum del qual, Slowdive, apareix en no poques llistes del milloret d’aquest any. Jo què voleu que us digui, rescato ‘Sugar…’ i, fins a cert punt, ‘No Longer Making Time’.

The Soft Moon – ‘It Kills’. La meva dosi anual de rock industrial.

Vance Joy – ‘Lay It On Me’. Un single que apareix a Spotify com un bolet i que és una bona entrada per familiaritzar-se amb el cantautor australià.

Llista de reproducció a Spotify. 

Entrades relacionades:

First Names Of Cruïlla Festival

Cruïlla 2018It seems I’ll also be in charge to cover the Cruïlla Festival, one of my fave festivals by far… in principle, since, to be honest, I’m not that excited about any of the six names that appear in the first line-up announcement, lack that probably shows in my rather neutral piece for Hipsterian. Let’s hope for some other big announcement in the days to come… 7 months to go!

Cigarettes After Sex… o lo que surja

“Música para follar”. Así definieron en Notodo, Jenesaispop y en muchos otros lugares cibernéticos el trabajo debut de los Cigarettes After Sex.  La verdad, no lo he probado (soy más de… bueno, de lo que sea), pero sí  es verdad que preparándome escuchando su disco homónimo para su concierto de este miércoles en la Sala Apolo me puse tonta. Muy tonta. Demasiado tonta.

cigarettes after sex

Creía poder curar la tontuna suprema que arrastraba encima durante su actuación en la Sala Apolo, que presentaba un sold-out de hacía semanas, tras el cambio de la 2 a su hermana mayor. Pero no fue así. ¿Estuvo el concierto bien? Sí, pero tampoco para tirar cohetes. ¿Hacía falta empezar 15 minutos tarde? Pues no. Tener a una pareja de amigos comentando la jugada gran parte del rato tampoco ayudó, también es verdad. Pero, a diferencia de otros muchos conciertos, a los que voy sola y ya me basto, quizás hubiera estado bien tener a alguien a mi vera. Who knows. O quizás tampoco así.

Que sí, que la atmósfera se creó de escenario negro iluminado por luz blanca, con vídeos acordes, y vestuario también negro (con esos toques de cuero que… bien, ya tú sabeh) fueron de lo más oportunos.  Melancolía y evocación fueron una constante, con temas muy celebrados por los asistentes, como con K y Apocalypse. Del final, me sorprendió ver a gente abrazada, como si justo terminaran de vivir una catarsis colectiva. Woah menos uno. Yo.

Greg González nos sorprendió con esa voz de radiofonista de noche que contrasta con su voz de casi-mujer al cantar, así como con su presencia absorta, al igual que la de todos los demás componentes, destacando ese bajo que da cuerpo a todos y cada uno de los temas y una batería sutil que no cesa. Sin embargo, un poco más de interpretación de parte de González no hubiera estado de más. O quizás no hacía falta si de lo que se trataba es de que cada uno se montara lo suyo. Solo o acompañado. Ya tú sabeh.

Sea como sea, el directo no supera el disco. Disco que siempre he escuchado sola. Quizás sea hora de hacerlo acompañada. O de darles otra oportunidad en directo… Aunque vistos una vez, no creo que puedan ofrecer mucho más, de seguir en la línea de música en la que se mueven. Pues lo suyo en directo parece ser que es música para eso, para lo que surja.

Galería de imágenes.