The Best Concerts 2016 Gave Me

According to my records, I’ve attended 73 concerts this year, including those in festivals. As I always say, if I ever go to a concert, it’s to be thrilled, to be moved, to feel something. Mind that I haven’t written about all of these 73 and some of them I have, but elsewhere. So… what follows is nothing but the list of those concerts that have meant something to me on that day, for whatever reason. There I go, and in chronological order…

1. Florence + The Machine – 17/4/16, Palacio Vistalegre, Madrid 

That concert meant meeting Mané López for the first time (it seems as if it had happened so long ago!)  and not having to write about it for any mag, unlike what I did for the same gig in Barcelona. Though I did write about it anyway. It was too good to let it escape. I had a  whale of a time despite the fact that the concert was pretty much the same as the one in Barcelona. Oh well…

2. Marlango – 24/4/16, Sala BARTS, Barcelona

marlango

When I grow up, I just wanna be like Leonor Watling. Period. And this.

3. The Lazy Lies & Indigos – 21/5/16, Sala BeGood, Barcelona

Indigos-Lazy

That eve was pretty emotional, as for the first time, I met Malou Bustos, former TLL manager, with whom I had been talking now and then for ages on Twitter. I also met Iván Gil, the photographer who invited me to a Coke before the gig (I still owe you!) to get to know each other and later on became my friend. Way.to.go. It all made me enjoy the concerts in a very special mood. As for the gigs, I was gladly surprised about the quality of both bands, them being rather unknown. Who would’ve thought as well that would be the starting point for so many connections. It’s a small world, indeed. And yes, I also wrote about both performances.

4. Queen + Adam Lambert – 22/5/16, Palau Sant Jordi, Barcelona

queen + adam lambert

Yeah, Adam Lambert is not Freddie Mercury. But I arrived late at the party. Better late than never, though. (more)

5. Coldplay – 26/5/16, Estadi Olímpic de Barcelona

A helluva show. Something like this.

6. Daughter- 2/6/16, Parc del Fòrum, Primavera Sound 

daughter (4)

If someone makes you cry with the beauty of their performance, what else can you ask for?

7. PJ Harvey – 4/6/16, Parc del Fòrum, Primavera Sound

PJ Harvey (47)

Having no idea what she’s in for and ending up totally mesmerized. That’s the PJ Harvey effect.

8. Mika – 11/6/16, Poble Espanyol, Barcelona 

P1100544

Nothing but fun. And joy. And friendship. And bliss. And this.

9. Ramon Mirabet & Alabama Shakes, Cruïlla, Parc del Fòrum 

CruÏlla 2016 collage

I would’ve liked to add Damien Rice too but he moved me more at PS2015. In any case, from Cruïlla 2016, the highlights were: Alabama Shakes, who were outstanding, and Ramon Mirabet, undoubtedly a promise of the present Catalan music scene.

10. Whitney – 23/10/16, Sala Apolo, Barcelona

2016-whitney

If their album is one of my faves this year, their performance did nothing but confirm that they are great.

11. Placebo – 19/11/16, Sportpaleis, Antwerp

If one of your fave bands isn’t coming to town, you gotta go after them to celebrate their 20th anniversary comme il faut.

Bring it on for more concerts, 2017!

Entrades relacionades:

Advertisements

Queen + Reina Adam Lambert celebren Freddie Mercury a Barcelona

queen - a-kind-of-magic

Cuenta la leyenda que, de petita, jo volia aprendre anglès per cantar les cançons que escoltava a casa. Cuenta la leyenda també que Queen és un dels grups preferits de ma mare (i meus!) i que, quan ma mare va comprar el vinil  A Kind Of Magic (1986) -discazo donde los haya -, jo agafava la funda del vinil on hi venien les lletres per marcar-me uns bons sing-alongs amb les cançons, les lletres de les quals em vaig acabar aprenent de memòria sense saber gairebé què deien (tenia 6 anys!). Però de mica en mica, vaig anar aprenent a fer servir diccionaris i a desxifrar la (no-)correspondència so/grafia de l’anglès. Y así terminé, cantando de todo un poco, y cogiendo mi acento actual en inglés que no és d’enlloc i a la vegada és de tot arreu.

Cuenta la leyenda també que de sempre havia volgut veure Queen en directe però que la maleïda sida va fer que Freddie Mercury i les seves quatre octaves de veu ens deixessin molt abans del que era d’esperar (el 1991, amb 45 anys) i, per tant, que aquell dia no arribés mai. És per això que des de llavors tenia una assignatura pendent amb Queen, aquests enormes virtuosos del rock en majúscules. L’assignatura quedaria aprovada, i amb una nota excel·lent, amb el concert d’aquest diumenge de Queen + Adam Lambert al Palau Sant Jordi, però amb aquella espineta de no haver pogut veure en directe aquell tros d’artista que es posava el públic a la butxaca amb només sortir a l’escenari i que va ser el protagonista indiscutible d’una de les millor actuacions rock EVER en un estadi davant de 72.000 persones al Live Aid de 1985.

Així doncs, aquest diumenge vam veure un 50% dels Queen originals: Brian May – un altre virtuós, en aquest cas de la guitarra – i Roger Taylor a la bateria, ja que John Deacon, el baixista del grup, va decidir retirar-se el 1997 i era contrari a qualsevol represa de Queen amb substituts de Mercury. Aquesta mitja taronja venia acompanyada de Rufus Tiger Taylor, fill de Roger Taylor a la bateria secundària en la majoria dels temes i d’ un teclista i un baixista que van passar totalment desapercebuts per als de realització de les càmeres del Palau fins al comiat final. Completava el grup un diva-queen-neoromàntic-glam-rockià de veu potent, amb una range de 3 octaves i sis semitons, i gran presència a l’escenari que surt d’un programa de talents americà: Adam Lambert.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA
Queen + Paul Rodgers en concert a Frankfurt, Alemanya, el 2005. Foto: Thomas Steffan . CC BY-SA 3.0

Amb la mort de Freddie, May i Taylor van reprendre el projecte amb diversos cantants i col·laboracions puntuals, però només van sortir de gira durant el període 2005 – 2008 amb Paul Rodgers, conegut per ser el vocalista del grup de rock dur i blues rock Free (sí, home sí, aquells que canten “Aaaaaaaaaaall riiiiiiiiiiiiiiiiight nooooooooooow, baby it’s aaaaaaall riiiiiiiight nooooow“, però el fracàs de taquilla va ser considerable, almenys a Espanya. Si bé Freddie Mercury admirava Rodgers, it doesn’t take a genius per adonar-se que posar Paul Rodgers de vocalista de Queen per ocupar el lloc de l’insubstituïble Freddie Mercury és com anar a menjar un arròs de peix a l’Escala i posar-hi ketchup, per molt que Paul Rodgers sigui considerat un dels grans cantants de rock de la història. Siempre y cuando cante en sus bandas.

S’ha de tenir valor per ocupar el lloc de Mercury, però substituir Paul Rodgers a Queen aplanava el camí per a Adam Lambert. Sens subte. Així doncs, si bé Lambert no va impedir que de tant en tant pensés “Oh, aquí Freddie segur que ho hauria fet així”, va fer un molt bon paper amb clins d’oeil a les dots interpretatives i d’interacció amb el públic amb els “Eeeeeeeererere” tan Mercury però sense perdre la seva personalitat artística. Prova d’això, els nombrosos canvis de vestuari amb pal de micro a conjunt (tot i que els pantalons ajustats tenien molt de Mercury), les ulleres i pentinat cantón, i aquelles plataformes i talons vertiginosos que li feien un caminar con movimiento de cadera tal que la propera vegada que el vegi li he de demanar com s’ho fa. Jo també vull moure el cul així i sentir-me la reina del mambo.  #no

Començava el concert amb ‘Flash’, que amb la retirada de cortina continuaria amb una rècula de temes rockers dels més contundents de la discografia de Queen tals com ‘The Hero’, ‘Hammer to Fall’, ‘Seven Seas of Rhye’ i ‘Stone Cold Crazy’. En lloc de ‘The Hero’, per donar el tret de sortida al concert jo hi hagués posat la genialíssima ‘One Vision‘ amb el seu gran final ‘just gimme gimme gimme gimme fried chicken’, el tema que obre A Kind Of Magic i que és un levantamuertos en tota regla, però em vaig quedar amb les ganes. Oh well.

Començaríem el que es diu a ballar properly speaking amb ‘Fat Bottomed Girls’, on Adam Lambert començaria a mostrar sus dotes de reinona, que després d’una tranquil·lota ‘Play The Game’ farien la seva gran explosió sobre un tro negre i contorsions pernilesques diverses. Després de les salutacions diverses adreçades a la ciutat, aquest cop en català, Adam Lambert agrairia al públic que li hagués donat l’oportunitat de cantar les cançons de Queen. Quedava clar i català anglès, doncs, que la seva funció era la de prestar la seva veu i artisteo natal a unes cançons que no eren seves però que les intentaria defensar amb el major respecte possible, ja que en paraules de Lambert, ‘there’s only one [Mercury], there will only be one ever. Let’s celebrate HIM together.

queen + adam lambert
Queen + reina Adam Lambert en su trono

Les llums liles donarien pas a ‘I Want To Break Free’ (casualitat connotativa colorística?) que ens va transportar al també icònic vídeo de marres.

Si Lambert ja s’havia començat a lluir amb els seus gorgoritos de tenor here and there, no seria fins a ‘Somebody To Love’ que nos dejaría patitiesos amb un final de lo más pletórico. Després del moment anecdòtic (i un pèl llarg) de la selfie de 360º de Brian May, que va dirigir al públic unes paraules d’agraïment tant en català com en  castellà, viuríem un dels moments més intensos de la nit amb la projecció d’imatges de Freddie en les pantalles mentre May, amb la guitarra acústica, cantava ‘Love of My Life’. Més d’una llàgrima es va escapar entre els assistents. Jo no hi vaig arribar, però quasi.

may - freddie - queen

Seguiria l’homenatge Roger Taylor a la veu amb ‘These Are The Days of Our Lives’ per donar pas a un d’aquells moments que, yo lo siento, pero me encantan, com són els duels tan rock dels 70s de bateries a duo rotllo Genesis per acabar tocant simultàniament. Sí, tengo debilidad por la batería y aprenderé a tocarla en otra vida. L’homenatge dins de l’homenatge es veuria materialitzat amb la projecció d’imatges de David Bowie mentre queia ‘Under Pressure’, aquella peça que cada vegada que escolto em posa la gallina de piel per tot seguir recordar – després de desganyitar-me -, que de cordes vocals només en tenim unes a la vida i les hem de cuidar.

roger taylor queen

L’ambient del Palau Sant Jordi es va tornar encara més festiu amb la bailonga ‘Crazy Little Thing Called Love’ que va fer aixecar la majoria del públic de les grades. Després d’un “Eeeeeeeeeerererere” interactiu de Lambert amb el públic que va ser d’aquells moments on vaig pensar “Ains, en Freddie no ho hauria fet exactament així”, vindria ‘Don’t Stop Me Now’, ara amb reminiscències tsòtsils. ‘Another One Bites The Dust’ va ser també d’aquells moments fluixets sense arribar més avall del notable. May es va lluir i de valent durant tota l’actuació, però està clar que un dels temes que ens permeten afirmar que bé es mereix el reconeixement mundial que té com a guitarrista és ‘I Want It All’, els solos de la qual van diferir força de la versió d’estudi. ‘Who Wants To Live Forever’, cançó que sempre m’ha avorrit i que sembla que no sabessin com acabar, em va sorprendre gratament per l’escenificació amb bola de disco gegant inclosa molt espacial, tot plegat, temàtica que seria el teló de fons del solo de guitarra de Brian May, doctor en astrofísica i col·laborador de la NASA en la seva missió de Plutó; ahí es ná.

Amb un nou canvi de vestuari i després de ‘Tie Your Mother Down’, vindria un moment pretesament emotiu però que em va deixar, sorprenentment, sense fred ni calor: ‘The Show Must Go On’, potser perquè aquesta sí que sí o sí hauria d’haver estat Freddie qui la cantés, i perquè el final em va sonar esmorteït més que no d’un vibrant electrònic cíclic, com la tenia al cap. Evidentment, ‘Bohemian Rhapsody’ (* muere * ) i ‘Radio Ga Ga’ no podien faltar, l’última amb el corresponent acompanyament de picada de mans de base amb tot el Palau Sant Jordi als peus de Queen mentre sonaven la seva base rítmica tan mítica. Tancarien la vetllada les arxiconegudes ‘We Will Rock You’ i ‘We Are The Champions’, cançons que mai no m’han fet el pes però que entenc que estan fetes per i per a aixecar estadis, amb un Adam Lambert lluïnt corona de reina. Faltaria plus.

Queen + Adam Lambert van fer un excel·lent paper si ens posem en el frame of mind “homenatge al gran Freddie Mercury”. Em pregunto, però, si – com diuen que tenen la intenció de fer – funcionaria de la mateixa manera amb temes nous composats pel 50% de Queen amb o sense la col·laboració d’Adam Lambert. Sincerament, no ho veig. No només per la diferència d’edat, sinó veient també l’estil i estètica musical que es gasta Adam Lambert en solitari i el paper rellevant que tenen des dels inicis May i Taylor a Queen. Time will tell.

Galeria d’imatges

Piece on the Release of ‘The Rocky Horror Picture Show 2016’

RockyHorrorPictureShow-600x280

When you collaborate for a website tackling not only music but also cinema and other showbiz events, chances are that you will be asked to write about things that have nothing to do with your background culture. Believe it or not, before writing this piece on the release of the remake of The Rocky Horror Picture Show 2016, I had no idea of the existence of the cult movie it stems from. It turns out I should’ve been familiar with it, as there have even been events in Barcelona running for years related to this movie. All in all, writing this piece meant a couple of hours browsing the net, watching videos to grasp what the whole thing with the original movie and the remake is about and write the final piece. Knowing that Adam Lambert is in it and having just attended his concert with Queen makes me feel like watching this remake. Who would’ve thought!

 

Robbie Williams, “entertainer” hasta la médula

Hace poco más de cinco meses, Robbie Williams nos sorprendía con un anuncio que poco nos esperábamos algunos…

                      Sí, el vídeo da un poco de grima a pesar de las rimas.

Tras un teaser del mismo vídeo publicado en las interwebs de Robbie que nos dejó medio-incrédulos, medio-expectantes, y ya con el anuncio en firme del Let Me Entertain You Tour, Robbie Williams acaba de dar el pistoletazo de salida a una gran gira que lo llevará a visitar lugares donde no ha estado nunca, o donde ha tronado, relampagueado y llovido a mares desde la última vez que ofreció un concierto. Este es el caso de Barcelona, a donde no venía desde el 2003. “Boo the managementindeed.

No me voy a detener a repasar extensivamente la carrera en solitario de l’enfant terrible de los antes Take That, ahora, tras la marcha también de Jason Orange, Half That (molt aguda, Ana!), pues no me considero versada en Robbie Williams para nada. De él, hasta hace poco, solo tenía los discos de swing, el Reality Killed the Video Starel Take The Crown (que debo haber escuchado tres veces) y uno en directo del 2003. Si no llega a ser por mis queridísimas Gemmins y Eva Fletcher, que me hicieron un curso exprés y me pasaron su discografía completa, hubiera ido al concierto de este pasado 27 de marzo conociendo poco más que eso y sus hits de la radio. Y me hubiera bastado, pues de eso va este “Let Me Entertain You Tour“: de un repaso exhaustivo de los singles que más han sonado en las radios mainstream aderezado con versiones de otros artistas, contemporáneos (“Royals” de Lorde) o no (p.ej. “Shout” de The Isley Brothers).

Tras un diálogo pantalla-público en que se preguntaba a los asistentes al Palau Sant Jordi si estaban listos para el espectáculo (a preguntas obvias, respuestas obvias), salió Robbie Williams, vestido de negro, cuernos en la cabeza, tó cuadrao (ay omá) y de rubio platino (no sé si peor o mejor que el negro azabache del tour Swing Both Ways), anunciando que ‘Tonight your ass is mine’. Y así empezó la perversión escatológica diversión escapológica al más puro estilo Robbie (‘My name is Robbie Peter Williams and I’m a pop star’, por si no os había quedado claro), que duraría dos horas sin ningún bajón, momentos emotivos incluídos.

I am the king of the world. No hace falta que me lo digas tú, que ya lo sé yo. Foto: Gemma Comas.
I am the king of the world. No hace falta que me lo digas tú, que ya lo sé yo. Foto: Gemma Comas.

El escenario, luminoso en todo momento y con un backdrop que iba cambiando según la canción, optando sobre todo por tonos negros, dorados, azules y rojos, complementaba perfectamente la imagen de hooligan sempiterno del de Stoke-On-Trent. Aunque los diseños de fondo no fueran tan coloridos o versátiles como los del tour anterior, para nada desentonaban con la estética general del espectáculo: banda vestida de oscuro, coristas de negro y enseñando piernaca y/o busto, y un Robbie que sabe que aunque diga tacos, se ponga falda para enseñarte el pompis mejor y te recuerde que lleva la bragueta abierta, tiene a muchas nenas y acompañantes de cuarenta and counting a sus pies. A mí que me va lo más “fisno”, me resisto.

Tonight your ass is mine, pero tranquilos que del mío no os vais a olvidar. Foto: Gemma Comas
Tonight your ass is mine, pero tranquilos, que del mío tampoco os vais a librar. Foto: Gemma Comas.
Los llevo amarillos con dibujitos comprados en el mercadillo. foto: Mª del Mar Suárez
Los llevo amarillos, con dibujitos, comprados en el mercadillo. Foto: Mª del Mar Suárez.

Los highlights de la noche son numerosos, y tu tiempo y el mío escasos, por lo que me voy a limitar a destacar unas cosillas en plan telegrama. Primero, arrancó con dos temazos, “Let Me Entertain You” y “Rock DJ“, con los que se aseguró que el público experimentara un subidón que iría remitiendo y recuperándose durante el show según la canción al uso. Luego, empezó a hablar de sus dos hijos y les dedicó una canción. Y si aquí el público femenino ya babeaba, tuvieron que sacar la fregona para cuando invitó a su padre a cantar con él al escenario, tal y como hiciera en el Swing Both Ways Tour. No se olvidó tampoco de su punto swing, con una versión tó chula de “Swing Supreme“. Cómo no, el entertainer que es se manifestó en todo momento no solo con los bailes con tintes Take-Thatescos, sino también con los guiños constantes y diálogos hilarantes con el público (“Bésame mucho” – “You too”), con el colofón de sacar a una recién divorciada (o eso ponía su pancarta), y llevársela a la cama para cantar y bailar “Candy“. Para terminar, dos momentos que tocan más la fibra. El primero, cantar “No Regrets“, que compuso originalmente como, pongámosle, rabieta de crío para con sus entonces ex-compañeros de Take That. Y el segundo, los bises. Unos bises tan breves como intensos: una versión de “Bohemian Rhapsody” que a muchos seguramente les llevó a pensar que por qué no podría haber estado Robbie en el lugar que ocupa ahora mismo Adam Lambert (pasa-palabra) y, cómo no, un “Angels” espectacular con el que abandonara el escenario haciendo lo que mis amigas bautizaron como “marcarse un Ed (Sheeran)”: dejar al público cantando a cappella, mientras tú te las piras tranquilamente como aquel que se va a hacer un pis al excusado, siguiendo fieles al motivo escatológico escapológico del concierto.

Robbie swingero. Foto: Gemma Comas.
Robbie swingero. Foto: Gemma Comas.

Papá Robbie está en plena forma. Ha también demostrado más de una vez y de dos que no necesita a nadie (léase Gary Barlow) para reinventarse, caerse y volverse a levantar, llenando de paso recintos multitudinarios. Y aunque no sea santo de mi devoción (#sorrynotsorry), no titubeo al decir que, a pesar de los pseudo-fracasos discográficos que haya podido tener fuera de su Reino Unido natal, Roberto Pedro Guillermos es uno de los mejores entertainers que nos ha dado el pop rock de los últimos 25 años. Y punto.

Ver galería completa de imágenes.