Depeche Mode presenten Spirit al Stadion Letzigrund

Quan una arriba a l’edat en què tenir fills està a l’ordre del dia, els plans d’anar a veure Depeche Mode a Zürich amb una teva amiga que ja ha estat partner in crime anteriorment i que per aquelles coses de la vida viu a prop de Bern, poden canviar lleugerament i convertir-se en un cap de setmana de relax en família amb un concert que apareix per allà al mig com un bolet. Així doncs, diumenge passat em trobava entre panyals, gelats i passejades amb balloons a Luzern i Bern i un concert de rock electrònic d’un trio que, també per aquelles coses de la vida, es troben en el meu top 10 d’all-time faves.

Anar a un concert fora d’Espanya és sempre una experiència en si per les regulacions i costums del país d’acollida. Així doncs, malgrat tenir seient, una servidora es plantava al Stadion Letzigrund a quarts de sis, amb una solana de justícia, per veure els teloners, que començaven, sobre el paper, a les 19h i, de facto, a les 18:55. Aquí els rellotges de precisió suïssa van fallar una miqueta. Tot això no sense abans posar-me els taps de silicona de rigor propis, tot i que, de no portar-ne, a l’entrada en tenia de disponibles, cortesia dels organitzadors. Una que és cauta es va reservar hotel a la vora de l’estadi, no fos cas que em quedés sense transport públic per les aglomeracions en un lloc poc familiar i sense dades al mòbil. No hagués calgut, però, perquè a les pantalles informatives de l’estadi apareixien també totes les combinacions possibles de transport, amb plànols a parades i combinacions de transbordament diverses. Això és Suïssa, senyors meus.

Algiers, els teloners en aquesta ocasió, em van flipar al Primavera Sound de l’any passat i per això celebrava tornar-los a veure. Aquest cop, però, no sé si per la solanera que ens obligava a tots a posar-nos la bossa de visera malgrat portar ulleres de sol, potser pel fet que malgrat tenir una audiència nombrosa la reacció d’aquesta era de ni fred ni calor (és que ni amb aquest tros de tema que és ‘The Underside of Power‘!!!), em van deixar bastant indiferent durant els primers temes.  No obstant això, a mesura que avançava el seu set de 40 minuts ben bons, vaig entendre (i crec que la resta d’assistents també) el seu maridatge amb Depeche Mode,  amb temes més obscurs, electrònics i foscos.

A les 20:15, ara sí puntualíssims, Depeche Mode apareixia davant del públic del Letzigrund Stadion, la majoria del qual concentrat a pista, amb unes xifres que crec que difícilment serien permeses aquí a Queterunya. Encara amb un sol justicier fins al setè tema, cosa que afegia un punt de psicodèlia a la situació, s’engegava el concert amb dos temes pre-gravats, ‘Revolution’ de The Beatles, fent referència al tema central de l’àlbum més recent dels d’Essex, Spirit, on es valen d’una crítica ferotge a la societat de l’evolució tecnològica i la involució patent en el conformisme davant de les injustícies (‘Where’s the revolution?‘ resaria el 12è tema del vespre/nit).

depeche mode letzigrund stadion.JPG

Depeche Mode poden ser tres, però està clar que l’estrella de la nit, descarat, divertit, bromista, xulesc, amb el permís puntual de Martin Gore, ha estat sempre, és i serà Dave Gahan, amb tres canvis de vestuari, sus movimientos femenino-sepsis i la seva transformació facial progressiva en una barreja de Johnny Hallyday, Freddie Mercury i Antonio Banderas, con su barba de dos días ya de color de Santa Claus. Que als seus 55 anys segueix brillant dalt de l’escenari (amb pauses per a recuperació física ben estudiades) és inqüestionable, i que per això està també Martin Gore que, aquest cop sí, malgrat tenir el seu moment unplugged, ens va regalar ‘A Question of Lust’ i ‘Home’ en plena esplendor electrònica. Yassssssssssssss! El que no va brillar de cara a la galeria, m’atreviria dir que per no voler, i pel simple fet que diria que només va aparèixer en pantalla en directe tres vegades comptades (una, dues i tres), és Andy Fletcher. Hi ha estrelles i estrelles. Acceptable i comprensible.

Parlant de pantalles, els elements visuals d’aquesta gira no són res de l’altre dijous i, I’m sorry, però és més que previsible que enfoquin els ulls del prota en dir ‘In my eyes’ o que el vídeo projectat per a ‘In Your Room’ tingui lloc on? Ecco! Tronat, molt tronat. Per no esmentar l’excés de reverberació en alguns punts. Ja no es porta. Nope. Potser al públic, de mitjana d’edat de 45 (me sentí más joven todavía), els mola, però algú els ha de dir al tècnic de so que porten que se n’estigui una mica. Gràcies.

Els temes de Spirit (2017) van ser ben rebuts, a l’igual que els de Sounds Of The Universe (2008), amb un ‘Wrong’ amb un rotllo hip-hopper sorprenent, i Playing The Angel (2005). Ho dic simplement per callar les boques d’aquells que professen que Depeche Mode es van acabar amb Ultra (1997). Significatiu és, però, que no incloguessin ni un sol tema de Delta Machine (2012) en el set list.

Està clar, però, que no podien deixar de banda ELS temes que MAI no poden faltar dels treballs anteriors (amb el regalàs, aquest cop, de Stripped) i que van fer vibrar el Letzigrund Stadion com era de preveure (malgrat, per mi, la relliscada d’incloure la versió de ‘Heroes de David Bowie… ja no toca). Són aquests, juntament amb una inclusió sorprenent (‘Somebody’ del Some Great Reward, 1984) els que ens van confirmar per què Depeche Mode són qui són i han arribat allà on són, amb gairebé 40 anys de carrera a l’esquena (i puntualitat suïssa en acabar a les 22:30).

 

Veure galeria d’imatges.

 

Primavera Sound 2016 – Dia 2

Aquest dijous era sens dubte un dels dies forts del Primavera. Començava la jornada amb Algiers, grup que vaig descobrir fent el screening dels grups que volia anar a veure aquest PS. D’haver-los conegut l’any passat, haurien entrat en la llista dels més escoltats, ja que el seu àlbum debut Algiers (2015), una barreja de post-rock gospelià amb soul psicodèlic i tons africans sobretot en la part de percussió és una experiència suprema per als sentits, experiència que van transportar al directe amb un frontman (Franklin James Fisher) entregadíssim. Ryan Mahan, als sintes, era també tot un espectacle veure’l. Un nou descobriment que recomano, i molt.

algiers (5)
Algiers: si no els coneixeu, ja esteu trigant!!!

Volent estar a primera fila per a Daughter, que han publicat un disc aquest any que segur que va a la llista dels més escoltats a finals d’any, vaig escoltar des de l’altra banda del descampat d’escenaris principals The James Hunter Six, que pel que vaig veure per pantalla, va ser una festa total.

Daughter, sota un cel blau groguenc, va portar la màgia al Primavera. Amb un segon disc que confirma que són una banda a seguir, es van mostrar com un grup consolidat des de la primera vegada que van aparèixer pel Primavera fa un parell d’anys (i que em vaig saltar, darn!). Elena Tonra, the cutest thing, no feia més que mostrar-se agraïda amb el públic (i amb el que li proporcionava les guitarres, que no costa res dir gràcies!) i el seu rubor va despertar més d’un i dos ‘ooooh, que mona’. Els moments màgics, per mi, van ser tres: dos proporcionats per dos joies del seu segon disc Not To Disappear (2016): ‘Numbers‘ i, sobretot, sobretot, sobretot, ‘Doing The Right Thing‘, que es va guanyar el silenci sepulcral dels assistents i més d’una llàgrima de l’aquí que escriu. El tercer moment àlgid, la coneguda ‘Youth‘, que novament es va guanyar més d’una llàgrima i de dues meves. Voldria destacar la realització de la càmera situada a l’esquerra de l’escenari, que oferia uns plans desenfocats que no feien més que emfasitzar l’emotivitat del moment, amb músics reflexius dins del silenci musical i retorçaments d’entranyes, ànimes i esperits dels assistents davant de la duresa i cruesa de les lletres de Tonra embolcallades d’una sensibilitat i dolçor que feien fins i tot mal de com eren de precioses.

daughter (4)
Daughter: Per plorar a gust. De gust. Perquè és un gust. 

Volent anar a veure Tame Impala des d’a la vora per la història que el seu àlbum va implicar l’any passat, però tenint la disjuntiva de també voler veure Explosions in the Sky, vaig optar finalment pels primers. Això implicava anar a veure Air per agafar posicions. Segurament, no la millor decisió que hagués pogut prendre. Oh well, mai se sap què et trobaràs.

Air els tenia pendents des de feia segles. Veient-los hi havia també molts i molts “modernets” que van al Primavera per posar check a la llista de modernez pro primaveral aunque no tenga ni la más remota idea de lo que estoy escuchando y por eso, me dedico a tocar los webs a los de alrededor. Efectivament, els del meu voltant i aquí la menda vam ser víctimes del típico moderno que va a un concert a tocar els webs més enllà del que no sona i a parlar amb els acompanyants com qui ven peix a la subhasta. Li vam donar un toque; es va calmar per tornar a tocar els webs una cançó després, amb la consegüent mirada assassina meva; se hizo el moderno máximo quan va sonar l’arxiconeguda ‘Sexy Boy‘, que hasta mi abuela conocía, moderno, más que moderno, per tornar a seguidament tocar els webs màxims amb el consegüent “Oh escoltes el concert o fots el camp d’aquí” meu, després del qual va optar per desaparèixer. Mª del Mar 1 – Modernet 0. Me sorprendo a mí misma de la autoridad que puedo llegar a tener con mi 1m 58′. Ozú. Referent al concert, doncs una actuació correcta d’electrònica psicodèlica amb un setlist esperable i uns visuals que no van ser res de l’altre món. Que fos de dia tampoc hi va contribuir pas massa.

Gràcies a la novetat de projectar els concerts que s’estan portant a terme a l’altra banda del descampat en les pantalles de l’escenari del davant, vaig poder gaudir – amb un so acceptable-, del concert d’Explosions in the Sky mentre esperava per Tame Impala, tot i que amb retrospectiva, després de Daughter m’hauria d’haver quedat a la primera fila d’allà per veure Explosions i LCD Soundsystem. If only I had a crystal ball to read my future. Explosions in the Sky , amb àlbum recentment publicat, va estar B-R-U-T-A-L. Ja a través de la pantalla sortia energia a borbollons. Van tocar vuit temes, amb una breu pausa entre un i altre, començant precisament per ‘Wilderness’, que dóna nom al seu últim àlbum. Veure els components propers a un estat de trànsit no feia més que transportar el públic a tal estat. Repeteixo: B-R-U-T-A-L-S.

Les altes expectatives per a Tame Impala van quedar minvades durant els dos primers temes, ‘Nangs’ i ‘Let It Happen’, per l’excessiu protagonisme de la percussió. Potser perquè provenen d’un àlbum amb una producció destacable, les progressions musicals d’ambdós temes van quedar bastant deslluïdes, aspecte que es va llimar més endavant. D’altra banda, suposo que per un efecte òptic, semblava com si la banda estigués apilotonada cap a la dreta de l’escenari (tot i que veient les càmeres, no feia aquest efecte).  Kevin Parker, l’ànima de Tame Impala no és un mal frontman però entenc que el seu timbre pugui arribar a tocar el llindar del ridícul si no es coneix la seva obra. El que sí que no vaig arribar a entendre eren les passejades ocasionals de punta a punta de l’escenari. Més que fer-lo proper al públic, recordaven a les passejades d’ídol adolescent que no és i que causaven una incongruència amb la psicodèlia de l’espectacle. Espectacle de llums psicodèlics i confetti també, d’acord amb l’estètica de les portades del disc i de la música en si, que lluïen molt més per la projecció de la pantalla que en la cortina del fons de l’escenari. Val esmentar el reconeixement de les influències d’Air en la seva música i l’honor que li suposava a Kevin Parker tocar en el mateix escenari (y lo bien que hubiera estado una colaboración onstage…), per la qual cosa els va dedicar ‘Yes I’m Changing‘. Destaco també la simpatia que va professar davant dels problemes tècnics que van deixar sense so a Tame Impala just quan començava la tornada d”Eventually‘, cosa que va donar molt de joc al públic.

Tame Impala (11)
Tame Impala… too tame?

I per fi va arribar el torn de LCD Soundsystem, grup dance-punk que ha tornat del no res havent-se acomiadat “definitivament” fa 5 anys. Havent-me perdut l’espectacle singular que van oferir a la BARTS aquest dimarts per als afortunats que van poder pillar entrada, no em va quedar més remei que veure’ls entre la massa des de les últimes files del públic. Directàs en majúscules però del qual només vaig ser testimoni durant els 5 primers temes, perquè l’endemà, c’est à dire, avui, s’ha de treballar. Pel que veig a la setlist online, només vaig veure un terç del que prometia ser un concert èpic de principi a fi i on la maduresa no deixa de ser més que un punt afegit i la participació d’Al Doyle dels meus estimats Hot Chip que sempre és d’agrair. Bola discotequera gegant inclosa, una festa de la que en vaig tenir l’aperitiu i de la que, hopefully, gaudiré sometime elsewhere.

LCD Soundsystem (8)
LCD Soundsystem van fer vibrar el públic fins altes hores de la matinada.

I aquesta nit, més!

Galeria d’imatges.