Àlbums del 2016 que ni fred ni calor

Quan t’agrada un grup i estàs al dia del que fan o deixen de fer, que et treguin un disc és com si arribés Nadal qualsevol dia de l’any. Tenir altes expectatives és negatiu (a veure si n’aprens, Mª del Mar!) i a vegades no comporten res més que decepcions. Aquí unes quantes d’aquest any. Ep! Que no vol dir que siguin àlbums dolents… O sí, jo què sé. À vous à les juger.

Bastille – Wild World. Tinc moltes ganes d’anar al concert i de veure com es defensa en directe la veu tan especial de Dan Smith, però Wild World, malgrat tenir el bon rotllo de Bad Blood, li falta la força del mateix. No m’atreveixo ni a destacar-ne cap tema.

Broods – Conscious. Figura que aquests dos germans kiwis han madurat, s’han cuinat ells solets aquest àlbum i han tingut no sé quantes mil influències que anaven explicant a mode de teaser mentre no sortia el que seria el… gran fiasco de single que va ser per mi ‘Free’. Que sí, que no es desvia excessivament dels temes amb més càrrega electrònica de l’Evergreen, però no arriba a l’alçada de ni tan sols el seu EP homònim, que m’agrada potser fins i tot més que l’àlbum en el que va derivar.

Bruno Mars – 24k Magic. En el seu moment ja vaig dir de Bruno Mars que no existeix com a tal, sinó que és una còpia de molts. I el seu últim àlbum què és? Doncs això.

Colour Bomb –  Colour Bomb. Els primers singles del que seria l’àlbum debut d’aquest duo australià van sortir fa anys, tants com entre tres i quatre. Qui m’anava a dir, però, que aquells serien els millors temes d’un disc que es queda en això, en els seus primers dos singles: ‘On The Run’ i ‘Beautiful Parade’.

M83 – Junk. Sense entrar en la broma fàcil jugant amb el nom de l’àlbum, i sense oblidar el directe decebedor que es gasten, se salva quin tema… espera que pensi…

OneRepublic – Oh My, My, My. Pues eso, oh my, my, my pelotilla de tracks que tenía ahí guardados y que he puesto todos juntos en un álbum que no té ni solta ni volta. Per favorttttt, on són els OneRepublic de Native?!?!?!

Rihanna – Anti.  Pobreta, (no) en té la culpa que li agafés una mania notòria des de l’últim concert d’ella a què vaig anar i en què estava més estona a Mart que al Sant Jordi. Figura que Anti és bo, i de fet apareix a moltes llistes de ‘Los mejores del 2016’, però tinc atravessada a la pobra Ri-Ri. No obstant això, li cedeixo els honors amb ‘Work‘, ‘Love On The Brain’ i ‘Never Ending’. Provinents d’Anti, el disc que, segons part de la crítica, consolida Rihanna com a diva del R&B i pop que no destaca pels pelotazos comercials més que el ‘Work’. Per contra, té temes que et deixen una mica WTF, com la col·laboració amb Kevin Parker. Sigui com sigui, en destaco aquestes tres… i escolteu-vos-el, que val la pena.

St. Lucia – Matter. Sempre he pensat que si vinguessin St. Lucia, no els aniria mai a veure, perquè en directe són d’aquelles bandes que s’ho passen millor ells que els que tenen a davant, que queden al marge de tot el que passa a l’escenari. I és precisament això el que passa al seu segon àlbum. Si al primer àlbum, When The Night, feia gràcia el retonno als ritmes que et transportaven a un episodi de Magnum, quan ho exageres fins a nivells estratosfèrics tirant sempre del mateix recurs, el que et fa especial acaba per devorar-te. Too much.

Two Door Cinema Club – Gameshow: La sensació que em va donar la primera vegada que el vaig escoltar va ser, a grans trets, de banda sonora de peli de dissabte a la tarda. No li vaig donar cap altra més oportunitat. Now go kill me.

Warpaint – Heads Up. Després del temassu que és ‘Love Is To Die‘ (Warpaint, 2013), en un disc més que destacable, sorprèn que el tema amb què Warpaint presenti Heads Up sigui, precisament, una cançó pop de manual, com és ‘New Song’, vídeo quasi-casero inclòs. Que s’enganxa, i és mooooooolt guaaaaaaaaai, pero no pega ni con cola para ellas. No he perdut pas la fe totalment en elles amb aquest disc, però, ja que  ‘Heads Up’ i ‘So Good’ no estan gens malament tampoc.

The Weeknd – Starboy. Era difícil superar la bomba que és Beauty Behind The Madness només un any després de la seva publicació. De eso es capaz Beyoncé tirando de agenda de contactos y muy pocos más. Així doncs, de moment, de Starboy  em quedo amb el tema homònim i para de comptar.

Weval- Weval.  Amb Half Age, un EP a les esquenes que posava els pèls de punta, esperava pèls d’eriçó amb extensions i allisat japonès, però no. La intro mola, però se queda en un coitus interruptus todo plegado… Li hauré de donar una altra oportunitat, ja que vénen al PS…

Yeasayer – Amen & Goodbye. Yeasayer no es caracteritzen per entrar a la primera, tot i que tinc tots els seus treballs anteriors, que admiro malgrat haver estat matxacats per la crítica a parts desiguals. Un cop hi ets, t’atrapen… fins que arriba Amen & Goodbye i estàs esperant trobar aquell ‘Longevity’, aquell ‘Henrietta’ o aquell ‘Madder Red’. Arriba potser amb ‘I Am Chemistry‘, però com a chemistry, el tema en té poca amb la resta del conjunt… D’altra banda, els intents d’emulació vocals à la Beatles del Sgt Peppers són una mica quiero y no puedo.

Advertisements

Alguna cosa així com síndrome d’abstinència

Fa cosa d’uns dies em notava inquieta, com que em faltava alguna cosa, no sabia com explicar-ho. Fins que hi vaig caure: feia un mes que no anava a un concert. Un mes. 30 dies. Quatre setmanes. Oh my. Si bé és veritat que quan he hagut d’anar a més d’un concert a la setmana o quan vaig a festivals acabo per preguntar-me per què coi m’he comprat l’entrada sense tenir en compte els factors workload o cansament – sobretot pel que fa a festivals -, mai abans havia sentit aquesta mena d’ànsia per haver estat “tant” de temps sense trepitjar un recinte amb ple de gent i on el volum adequat de la música, juntament amb la interpretació  (que no només toquen i prou) d’una banda fa que em el meu cervell secreti vés a saber què que em manté viva i amb energia durant uns dies. Sense deixar de banda la raó “un concert més a la butxaca, una experiència més sobre la qual construir una història de vida”.

També és veritat que a vegades et compres una entrada i quan arriba el dia, et preguntes: realment em ve de gust ara? O potser tens aquell pla B amb els amics ‘x’ que fins i tot et ve més de gust. Gran pua això de les entrades megaanticipades: jo què sé si el 5/2/17 podré anar a veure els Bastille, malgrat tenir-ne ja l’entrada: O si, per contra, em vindrà més de gust quedar-me a casa fent macramé.

upcoming concerts

Sigui com sigui, fins a l’octubre no tinc cap entrada en ferm (en Rufus Wainwright m’espera once again) i després tinc els 20 anys de Placebo, un dels meus all-time faves amb diferència, a Antwerp (Jarrrrllll) i l’abans esmentat concert de Bastille l’any en què en faré 37. I encara m’he de mirar què fer amb el festival de Músiques Sensibles. La resta són tot de “si no tinc res més a fer/si no tinc classe/si algú em diu d’anar-hi/si hi vaig com a membre de premsa, doncs m’hi deixaré caure”. Però si a algú li ve de gust anar acompanyat a algun esdeveniment musical i no té amb qui anar-hi, sapigueu que mi no em costa res fer d’acompanyant. Just saying.