Fugaç pas pel Primavera Sound 2017

Malgrat tenir l’abonament des de feia mesos, circumstàncies ‘x’ van fer que el cedís. Això implicava que, o bé m’acreditaven, o bé no hi anava. Malauradament, s’ha complert la segona possibilitat. És per això que aquest any, el meu primer i últim dia pel PS d’enguany es va produir ahir, malgrat haver-me preparat a consciència l’horari distribuït per dies.

Qui hagués anat a veure? A més de Cigarettes After Sex dimarts (que per sort tornen el novembre a l’Apolo), doncs avui, sens dubte, Nikki Lane, Jens Lekman, Broken Social Scene i Bon Iver, i amb una mica de son, Aphex Twin. Demà, havent de treballar a la tarda fins tard, hauria anat a veure només The XX, Jamie xx i Flying Lotus. Dissabte, per acabar de morir, hauria anat a veure Weyes Blood, Angel Olsen i Weval. Em fa molt de mal perdre’m Jens Lekman, Broken Social Scene i Weyes Blood, perquè m’hi jugo el que vulguis que no tornaran pas. Bon Iver el vaig veure ja com a Vulcano Choir, així que què hi farem, i The xx és com anar a escoltar un disc en viu, ja que tampoc és que ofereixin massa sobre l’escenari, així que… qui no es consola és perquè no vol (o el meu autoengany és de campionat, més aviat).

Però com que la realitat és la que és, ara em limitaré a comentar breument els dos concerts que vaig presenciar ahir, durant la sessió inaugural gratuïta: Gordi i Local Natives. No ens enganyem, vaig anar a veure Gordi per agafar bon lloc per a Local Natives, i així va ser: de segona vaig passar a primera fila per als americans de Los Angeles. Gordi no va estar malament, tot i que només reaccionava vers el públic que realment era fan d’ella (llegeixi’s aquells que seguien les seves cançons i es feien notar pujats a les espatlles del voluntari de torn). Un festival és sovint una finestra a possibles nous fans. Si només els fas cas als que ja tens a la butxaca, estàs perdent una oportunitat d’or per guanyar-te’n uns quants més. D’altra banda, la broma “my name means ‘fat baby’” és prou fàcil com per no haver-la de repetir com a única mostra de complicitat amb el públic, guapi. Una altra cosa criticable, i ja em perdonarà la fatty australiana, és el fet que sí, que et dius com et dius, però gran pes de la teva actuació el portava el noi de la percussió, de qui no en sabem el nom perquè, ei, ‘I’m Gordi’,  y a los demás, que les den.

Una opinió totalment oposada és la que em mereix Local Natives, als qui he de confessar que vaig descobrir preparant-me el fracassat horari del PS d’enguany. Quan els escoltava a casa em feia la sensació d’estar escoltant un Brandon Flowers amb tocs de The Killers, però la realitat és que em vaig trobar amb no un frontman (Taylor Rice), sinó també un segon quasi-frontman (Kelcey Ayer), perfectament coordinats, cohesionats amb la resta del grup (ull amb el cos dels cors!) i que, amb no sé quants anys a l’esquena, van poder comparar públics i apreciar que la present experiència poc tenia a veure amb la tronada que van tenir al Razz 7 anys enrere.

Local Natives, que no només presentaven disc nou, sinó que van fer un repàs maco dels seus treballs anteriors i es van atrevir fins i tot amb un nou tema i una versió de Kanye West, van demostrar el que és ser una banda de rock on totes les peces funcionen i on malgrat estar en un festival, no van escatimar els deu segons de comiat del públic després d’una actuació gaudida tants per aquells que es trobaven sobre l’escenari com pels que, des del terra de l’espai Vueling, veien com l’afany de protagonisme no té lloc en un grup com el de Los Angeles. Indubtablement, van guanyar-se una nova admiradora.

Galeria d’imatges

Temes més spinnejats – 2016

A continuació, aquells temes que m’han robat el cor enguany i que, un cop he començat a investigar, o bé no he trobat la resta de l’àlbum o m’he quedat una mica ‘meh’ amb el resultat complet. Em permeto la llicència d’incloure algun tema del 2015, que vaig descobrir un pèl tard. Sin más preámbulos y en orden alfabético…

Ariana Grande – ‘Dangerous Woman’ i ‘Into You’. No us espanteu, que no se me n’ha anat la flepa. Està en primer lloc perquè comença amb l’A. Mira que no puc amb les veus de diva a menys que se tiren por el ritmo pegadizo. Les admiro, però em cansen. I amb anys sense un àlbum decent de part de la Christina Aguilera, buena es una Ariana Grande. Una Ariana que se’ns ha fet gran (broma fàcil). En fi, que la tia se atreve hasta a colgar la interpretació d’aquests dos temes, fins i tot sense instrumentació (I i II). I perquè “a little less conversation and a little more touch my body“, si ja està tot dit, no ve malament del tot. Ara bé, tot i així, les bunny ears de làtex justificades per no sé quina afirmació de la seva sexualitat, etc., no tenen perdó de déu… ni meu.

Cigarettes After Sex‘Affection’ i ‘Keep On Loving You’. Va ser la meva amiga Sabah la que em va introduir a aquests Beach House de Brooklyn que, amb poca producció i molt espaiada amb el temps, prometen… i molt.

Foxtrott – ‘Beyond Our Means’. Publicat aquest any oficialment, tot i que ja porta anys girant-lo, aquest tema prometia ser la medul·la espinal d’un àlbum que acaba essent repetitiu. Però, ei, no per això ‘Beyond Our Means’ deixa de ser, per la seva simplicitat, una joieta de ritmes marcats, flow R&B i greus captivadors.

Justin Bieber – ‘Sorry’ i ‘Love Yourself’. Sí, Justin Bieber. I no, no estic borratxa ni vaig high. Tot i que Purpose és del 2015, jo en vaig escoltar els singles quan tocava, és a dir, a finals del 2015/principis del 2016, i per això cau aquí. Deixant polèmiques de banda, Justin Bieber s’ha sabut envoltar de grans col·laboradors, entre els quals el ginger Ed Sheeran, que no deja de ser un pequeño Damien Rice i que li ha deixat aquesta cançó amable, amb rerefons, i una coreografia al vídeo ben reshula.

Lo Moon – ‘Loveless’. Tema d’un grup misteriós del qual només he escoltat un tema, però que em va agradar a la primera, després d’escoltar-los a Double J. Estan de tour, per la qual cosa han de tenir més cosa publicada… a iTunes?

Majical Cloudz – ‘Downtown’. Publicat el 2015, aquest tema et transporta a una posició levitatòria on el buit no desapareix, però tampoc no s’hi arriba mai. Perquè “[…] if suddenly I die/ I hope they will say/ That he was obsessed, and it was OK.”

Melody Pool – ‘Deep Dark Savage Heart’, ‘Romantic Things’, ‘Love, She Loves Me’ i ‘City Lights’. Aclarim primer que tot l’àlbum Deep Dark Savage Heart està molt ben parit, però com que no estic precisament en fase de depresión máxima com quan es va composar aquest àlbum (no en va té una cançó anomenada ‘Black Dog’), el segon àlbum de l’australiana no és precisament spirit-lifting en la seva totalitat. De totes maneres, té aquestes joietes que cal compartir. Aclarim també que ‘Romantic Things’ no és una masterpiece, però con ese aire a Fleetwood Mac que té, no me pude resistir.

Moderat – ‘Reminder’. Si bé ‘Reminder’ no supera les vegades que he posat ‘Bad Kingdom‘ seguides (moltes, com vint i em quedo curta), se li acosta.

The Range‘Falling Out Of Phase’ i ‘No Loss’: L’àlbum sencer no hi ha per on agafar-lo. És una lluita contra l’ever-changing universe amb samples accelerats, mescles de hip-hop i reminiscències de Burial. La gràcia que té l’àlbum és que està fet de samples de gent que no coneixen ni a casa seva pillats de YouTube, que ja en sí té el seu què.  CoS en destaca ‘Copper Wire’, ‘Retune’ i ‘1804’; Pitchfork, ‘Regular’ i ‘Superimpose’. Yo, en mi línea de rebelde sin causa, les dues esmentades abans. [que jo sàpiga, no corre per YouTube]

Summer Moon – ‘With You Tonight’. Novament, una banda amb una sola cançó publicada a la xarxa i que, sorprenentment, també ha estat de gira. Es tracta del nou projecte del baixista de The Strokes Nikolai Fraiture que ara li ha donat pel pop amb sintes.

Vaults – ‘Midnight River’ i ‘One Last Night’: una feel-good song que recorda rítmicament la Céline Dion més comercial sense tenir la seva potència vocal, that is. La versió de ‘One Day I’ll Fly Away‘, una delícia, també.

Young Magic – ‘Lucien’. En un món ideal, Young Magic, que em recorda fins a cert punt a Hundred Waters, hagués seguit la línia del Breathing Statues i, sobretot, del seu ‘Fall In’. Però com que shit happens sometimes, això no és així i de Still Life del 2016, em quedo només amb ‘Lucien’.

I ara em permetreu dos guilty pleasures, publicats last year, que no he començat a gaudir fins aquest any. Ara que m’han reprogramat la ràdio, espero que no em torni a passar. Perquè encara que arribi late to the party, la qüestió és arribar-hi.

Jason Derulo – ‘Want To Want Me’.

DNCE – ‘Cake By The Ocean’. Don’t judge me on this, ok?

 

 

PS 2017 Programme Per Days

primaverasound2017por_dias

A couple of weeks ago, the people at Hipsterian Circus HQ asked me what festivals I was planning to go to next year. I told them that, for sure, Primavera Sound, Cruïlla and Vida Festival, as I already have the tickets for them. Attending those festivals, and potentially covering them, means giving updates on them too, as announcements see the light. This is the case of this little piece I wrote last Wednesday on the presentation of the programme per day of the Primavera Sound 2017. I could already see that I’ll most probably be miss Cigarettes After Sex unless they play from 9pm on and that Friday, which is my worst day regarding working hours, is packed with big names such as Flying Lotus, Frank Ocean and The xx. I just now pray to God for all of them to play after 10:30pm… and with no overlaps!
[to be continued…]