Cruïlla eclèctic – Dia 2 (Little Steven i Pet Shop Boys)

En la segona jornada del CruÏlla, hi havia tres noms imperdibles: Benjamin Clementine, Little Steven i Pet Shop Boys. Havent vist ja el primer, i avui tenint Foster The People a l’agenda, vaig optar per limitar-me als dos últims.

Steve Van Zandt, àlies Little Steven, mà dreta de Bruce Springsteen a la E Street Band, va brillar davant un públic format, a les primeres files, de fans fidels de… Pet Shop Boys! Efectivament, a quarts de vuit qui ja ocupava posicions per assegurar-se una bona visibilitat eren els membres del club de fans de Pet Shop Boys, mobilitzats alguns d’ells en grans grups. Little Steven, guitarrista i cantant, va brillar, però també ho van fer, com qualsevol bona banda de blues, la resta de components, especialment els metalls (la flauta travessera al principi una mica massa pel volum desproporcionat) i les coristes, tot i que pobretes, el vestuari que ens duien no era pas el més adequat per aguantar petaques de micròfon amb tant de bot i meneíto. L’únic moment més fluixet, potser, va ser el moment d’enllaç de tres temes amb aires de calypso. Per la resta, tot el que us pugueu esperar d’una banda de rock i blues de les de tota la vida hi va ser, i ben representat.

Little Steven CruÏlla 2017

Pet Shop Boys encetava el concert amb un “Somos los Pet Shop Boys y hoy todos somos pop kids“. El mateix “pop” (i altres referents a la discografia de la banda) que es veia en les desenes i desenes de samarretes que desfilaven en les primeres files de davant de l’escenari. Davant d’un públic de mitjana d’edat granadeta, Neil Tennant i Chris Lowe (granats del tot) van estar acompanyats de tres músics més joves que van defensar els temes nous i els de sempre dels elegantíssims anglesos (pues están los chándales de Pet Shops Boys y están los chándales de Jamiroquai). Que tenien el públic al seu favor era un fet, però que aconseguirien fer-ne plorar a alguns al final del concert estava per veure. I així va ser. No diré que van triomfar més els temes de sempre que els nous perquè només tinc el referent dels fans de les primeres files i aquests es desganyitaven amb tot, però que malgrat tornar al passat Pet Shop Boys són capaços de donar nous i frescos girs als seus temes de sempre i amb gust es va també constatar amb “Go West” i una dolça versió de “Home And Dry”.

pet shop boys cruÏlla

Neil Tennant tampoc té la necessitat de deixar-se la pell fent acrobàcies als 62 anys al so de synthpop. Lluny de resultar repetitiu, però, l’elegància natural i el paper ben après al llarg dels anys van fer que resultés un concert dinàmic i variat. Els constants canvis de vestuari i de capes de l’escenari van ajudar també a l’evolució del concert, amb constants canvis de posició dels músics (excepte de Chris Lowe) i capes mòbils de decoració. Potser els vídeos de les produccions no mataven, però aconseguien fusionar-se perfectament amb els temes i amb les posicions estàtiques estudiades de Tennant. Que hi hagués bis, malgrat ser un festival, va ser també una sorpresa difícil de superar.

Algú m’ha dit avui, jugant amb el títol del seu últim àlbum, que el concert de Pet Shop Boys va estar “inSUPERable”. Insuperable o no, el que sí puc dir és que són uns sirs del synthpop. Que no és poc.

Com a nota de tancament del Festival Cruïlla d’enguany, però, voldria constatar que, si no arriba a ser per alguns dels concerts, per a mi la nota del festival baixa respecte de la de les edicions anteriors. A més, suspèn en forçar la màquina amb l’aforament del divendres i la consegüent gestió del mateix, que es va veure reflectit en gent més passada de voltes del compte, trasllats lents, ocupació d’escales, llargues cues i impossibilitat d’arribar a veure un concert com cal a menys que t’hi haguessis plantat amb una hora i mitja d’antelació i el consegüent sacrifici d’una altra actuació. No anem bé, Cruïlla, no anem bé.

Galeria d’imatges.

Advertisements

Cruïlla eclèctic – Dia 1

Si alguna cosa vaig pensar en sortir el cartell del Festival Cruïlla d’enguany, va ser: “¡menudo pastiche!”, perquè ajuntar die Antwoord amb Luthea Salom i Jamiroquai, no és altra cosa que un còctel que pot resultar desconcertant.

Barreja d’estils seria també a la que m’enfrontaria en la jornada d’ahir, que vaig començar amb la primera part de l’actuació de Luthea Salom, per a qui l’encavallament amb Youssou N’Dour feia que només 5 minuts abans de començar el concert fóssim no més de 50 persones a la carpa Movistar+. Per sort, l’audiència es va ampliar a mesura que avançava el concert i, suposo, que deuria estar plena per al seu tema més conegut a dia d’avui, “Blank Piece Of Paper” (tema de capçalera de Cites de TV3). El que jo vaig poder veure va ser un quartet en què la protagonista de la vetllada, la Luthea Salom, molt cuqui ella, celebrava com de guai era tocar al Cruïlla i apuntava que si fos per ella, se n’anava tot seguit després del concert a banyar-se a la platja en calcetes. Igual de simpàtics (i molt variats!) van ser els acompanyaments de vent i percussió de Roger Gascon (Chet, The Lazy Lies), que acompanya l’afincada a Nova York quan va amb banda (i no està distribuint ventalls entre les seves amigues americanes), a l’igual que Jorge San Juan (Saudade) a la trompeta, que aportava llum sonora a l’actuació. Sigui com sigui, a la Luthea Salom l’he de veure està pendent de veure-la en un context més íntim que no pas una carpa de festival suposadament indie on certs artistes no reben l’atenció que es mereixen.

CruÏlla Luthea Salom

El motiu de marxar abans de Luthea no era cap altre que estar a la vora de l’escenari per a Two Door Cinema Club. Després d’un inici avorrit, on un Alex Trimble primíssim i consumidor exclusiu d’aigua (l’alcohol anterior li ha passat ja prou factura?) es limitava a reproduir les cançons tal i com foren gravades en disc en el seu moment. No va ser fins al cinquè tema que Alex Trimble semblava adequadament posat en situació i disposat a animar el públic, a qui no li calia més llenya, ja que els temes de Two Door ja són de per si energètics i propensos a la festa. No obstant això, si bé en el seu moment Two Door eren bandera d’un so propi i genuí, uns anys després de l’auge indie, s’han convertit en una altra banda estàndard que no destaca per res en concret (i per tant, el seu creixement en seguidors es deu haver estancat en els de la primera fornada) però que tampoc no desagrada. Un cap de cartell de primera línia en un festival més gran? Potser fa tres/quatre anys sí. Per a un Cruïlla, cobreix l’expedient.

Two Door Cinema Club Alex Trimble Cruïlla

Que Jamiroquai feia poc que havia estat ingressat a l’hospital era conegut per tots, i tampoc esperàvem que nos diera los bailoteos del año. Sortir en xandall també sembla que sigui quelcom que no és pas estrany en ell (tot i que no cal ser cap influencer de moda per saber que les cremalleres grogues sobre fons negre ressalten la corba de la felicitat).

CruÏlla Jamiroquai

De la seva actuació, per tant, no ens posarem pas amb ell, que prou va fer per no anul·lar el concert, sinó que serem inflexibles amb dos elements que interactuaven i que van fer del concert de Jamiroquai un desconcert. La uniformitat sonora del conjunt, on no hi destacava gens res, tot i que vam poder comprovar que l’afinació de Jamiroquai és impecable. Ara bé: algú sentia les coristes? Veure que dues anaven a l’hora i l’altra feia la seva, sí, però sentir-les? Els músics no paraven d’assenyalar el cel, no pas per invocar els déus sinó per pujar els volums que van fer també que els temes antics sonessin tots molt més tranquils, fluïds, i potser més armoniosos mentre que els temes de l’últim àlbum, molts més rics en matisos instrumentals, semblaven, en conjunt, una olla de grills o, en ocasions, la caiguda d’una estanteria de ferreteria (sometimes I can be such a bitch!). La gota que colmó el vaso, pasen y vean…

cruilla jamiroquai

La gran afluència de públic a l’escenari Estrella Damm va fer que no m’atrevís a marxar abans de la finalització de Jamiroquai per agafar primeres files per a Dorian. Craso error. L’espai esponsoritzat per Radio 3 estava ple a vessar per a un concert en què l’esplanada es va quedar curta va però poder gaudir d’un concertàs dels de la casa. Per mi, EL concert del Cruïlla fins ara. La banda, que va fer un concert similar al de l’Arenal Sound (inclosos els comentaris entre cançons, afegint-hi la reivindicació en contra de l’especulació de l’habitatge a Barcelona), va fer vibrar el públic (i l’aquí present) amb temes lligats amb gust i adaptats plenament al directe, arribant a emocionar-me amb  “Verte Amanecer”, “Cualquier Otra Parte” i “La Tormenta de Arena” malgrat la distància entre ells i jo. La propera vegada, a primera fila s’ha dit. Hands down, Dorian, hands down.

CruÏlla Dorian

 

Veure galeria d’imatges.

Cruïlla 2016: No Sleep for Me This Time!

After having ended up knackered at last year’s Cruïlla, this year I had to give the best of me there, as I was attending the fest as a press member. This meant no sleep for me this time, at least not at the Forum. Nope!

cruilla-2016I started covering the Cruïlla event on Hipsterian Circus a bit “late”, as compared to some websites’ coverage, as I first had to finish the probation period, then suggest the topic, get the approval and then get down to it. Covering a festival, both the pre- and the while- is no easy task, as there are many goings-on related to it: new confirmations, playlists announcements, changes in the schedule… That also includes, of course, choosing the bands you think you are going to enjoy the most or you are most interested in – and if you are not, then make the effort to get to know them and go see them with an open mind. Finally, the fest itself, which means hours and hours of music and fun but also loads of energy spent to be attentive and getting the essence of what will end up being the backbone of the different gigs.

So here’s my coverage of the Cruïlla festival for Hipsterian Circus. First of all, the schedule announcement. As opposed to Primavera’s – and there being fewer stages -, I was happy to see that there were hardly any overlaps involving the bands that I was most excited to see. Of couse, you cannot say this in an article meant to be impartial or, rather, ‘general(isable)’, so I kept that to myself and wrote about how cool it is that Cruïlla offers a wide variety of styles and that their line-up has so many different ingredients that you can decide on your own menu depending on the mood you have on such or such other day. That is precisely what I ended up doing: my mental schedule kept on changing as the nights were advancing.

After this article, I realized that the fest was publishing a series of playlists in their social networks made either by the organization or by the very artists performing in the fest. In order to make up for my delay in the coverage of the fest, I summarized whatever lists they had published up to that day in this article. I kind of felt proud to have taken the initiative to write about something that, apparently uninteresting, could also offer some food for thought as to whether the platform used for such purpose was the most convenient one regarding collaboration/interaction from punters.

Then I wrote the item of news on the Cruïlla covers competition. Even though the news wasn’t that extraordinary, I believed I could give it a humorous touch that I myself would appreciate as a reader. Several other competitions were set up by the festival organizer, about which I wrote in this article.

Finally, the fest review, which appeared as a featured news item that week! As encouraged by my ‘bosses’ at Hipsterian, I did say what I thought from the bottom of my heart and so I included some humor and pseudoirrelevant comments to leave my personal mark in the article, unlike what you might find in reviews of regular newspapers. This being a festival review, I also covered logistics aspects, such as toilets, food trucks or stages location.

The thing is that, on the fest days, I ended up going to fewer gigs than I had planned in my mind but it was a very enjoyable experience anyway that I lived along with several friends. The gigs I enjoyed the most were, undoubtedly, Damien Rice, Alabama Shakes and Vetusta Morla (* fan girling mode on for this one *), which I believe shows in my review. Also, I wish I had had the energy to stay for Skunk Anansie, but it was too late at night. I must be getting old…

CruÏlla 2016 collage

I also took pictures of the performances with my compact camera, as we weren’t granted a photo pass. That means the quality of the pics is just acceptable. If only I could’ve got in with at least my hybrid cam. In spite of that, I’m a bit proud of some of the pics I took of Brittany Howard from Alabama Shakes and of Pucho from Vetusta Morla. Oh my, those beautiful human beings!

See you next year, Cruïlla!

Diuen que vaig anar al Cruïlla i vaig acabar perjudicada… fins a cert punt – Dia 2

Després d’una primera jornada on Jamie Cullum em va deixar mortttta, i havent només dormit tres hores, em disposava a gaudir novament en el segon dia d’aquest Cruïlla 2015, once again amb només una Coca-Cola Zero i un parell de cafès com estimulants per poder aguantar fins, novament, altes hores de la matinada. Ilusa yo.

Últimament, a més de perdre el filtre pel camí si cal (rebelde con causa, siempre), m’ha donat per tuitejar random thoughts. Com diu el meu amic Javi, a qui no li agradi, unfollow i bon vent. Visca la democràcia a la xarxa. Així doncs, encetava aquesta segona jornada del Cruïlla amb una Coca-Cola Zero al body i amb moltes, però moltes ganes de veure Milky Chance en directe, cosa que suposo que es deuria reflectir en el meu Twitter timeline.
vague

Suposo que us ha passat alguna vegada d’haver viscut un moment que, per alguna raó, saps que recordaràs durant molt de temps, o qui sap si fins la resta dels teus dies. Com ja vaig explicar, això és el que em va passar amb Milky Chance, part de la meva banda sonora l’agost de l’any passat. És per això que, si bé no són una formació per tirar coets (la seva proposta és ben senzilla i repetitiva), tenia moltíssimes ganes de reviure aquell vespre de clima tropical a Cairns de la mà dels propis creadors de “Flashed Junk Mind“. Per cert, si us agrada aquest rotllo “rimember güén”, La Belle Musique prepara unes mixtapes molt cool que van perfectes per recordar “el so” de certa temporada. La de Milky Chance seria la de Summer Memories del 2014.

Milky Chance
Desde luego, estas fans…

L’anècdota del concert la van posar les fans agosarades que van començar a tirar sostenidors a l’escenari. La reacció del guitarrista, en Philipp Dausch, va ser posar-se vermell com un tomàquet, mentre que el cantant i també guitarrista Clemens Rehbein va agrair els assistents “all the love”, assenyalant l’estesa de roba interior que en pocs minuts es va crear als seus peus.

Després del moment flashback 2014, tocava una bona dosi de R&B i soul de la mà d’Emeli Sandéque m’atreviria a dir que ha passat bastant desapercebuda aquí a Espanya, mentre que a Gran Bretanya va tenir especial ressonància durant el 2011-13.

Emeli Sandé
Alegria i molt de ritme de part de l’escocesa Emeli Sandé.

Com el dia anterior, després d’un parell de concert bons que justificaven el preu de l’entrada, tocava una bona dosi de gespa i de random conversation, però molt random, amb Aloe Blacc de fons, que va estar bé, però no m’atreviria a dir-ne res (léase, bien poco caso le hice). Tot això, no sense abans anar a fer un cop d’ull a Ms. Lauryn Hill, cap de cartell que es va autosabotejar l’actuació con sus aires de diva, començant tard i amb un so pèssim. Oh well. Tots estaven d’acord que després d’Aloe Blacc, Damian Marley, uno de los tropecientos mil descendientes del gran Bob Marley, era un must, però com que a mi el reggae y lo que me he encontrado hoy me dan exactamente lo mismo excepte quatre cançons comptades, vaig optar per anar a veure l’alternativa electrònica proposada per Archive.

Archive
Archive. Check ’em out!

Érem quatre gats comptats a l’espai reservat per a Archive, però quatre gats que van poder disfrutar d’una molt bona proposta. A seguir-los la pista!

De Damian Marley vaig poder veure’n el final, en què un nen moníssim (descendiente de descendiente de descendiente) ja apuntava maneres. El denominador comú del concert de Damien Marley i el del compositor d’indie folk i reggae Xavier Rudd, el següent concert que vam veure, va ser les banderes que onejaven durant la seva actuació, en algun cas, de dubtosa salubritat o disseny, cosa que va portar al meu amic Xavier Daniel a preguntar-se si això que onejava en Xavier Rudd eren les calces brutes de la iaia. Oh well. Again.

Xavier Rudd
Xavier Rudd, que lo dio tó, pero poco cogí.

Mentiria si digués que vaig gaudir de l’actuació de Xavier Rudd. Té composicions xules i tinc algun que un altre àlbum seu perdut a l’ordinador, però no és cap sant de la meva devoció (fans seus, tireu-me pedres, que me dejo). A tot això, afegiu-li que una comença a tenir una edat, havia dormit tres hores y ya no podía con su alma. Ozú! Després d’anar a veure un grup de quatre matats de cuyo nombre no quiero acordarme, vam anar a petar a Los Retrovisores, un grup amb una proposta que recupera els guateques dels 60, un neo-yeyé amb dosis supremes d’humor i bon rotllo. No obstant això, aquí és quan la Maria del Mar no va poder més i va petar. Del tot.

zzz
Es pot dormir en un concert, a 6 metres escassos de l’escenari. Es pot.

Es pot dormir en un concert. Catalunya, sí que es pot, tot i que no profundament. Quina va ser la meva sorpresa quan dos cops que vaig mig-obrir els ulls, molt amablement, dos desconeguts diferents em van oferir un Ibuprofè. Senyors meus, un pot agafar una gandula per banda i dormir al bell mig d’un concert simplement per tenir son, no per anar taja o passada de voltes. Gràcies.

I és que els que em coneixeu, ja sabeu que en ma vida he begut només dues vegades: una cervesa de gerds als 21 anys, que ni em vaig acabar, i un gin-tònic aquest Cap d’Any, per inaugurar la jornada de portes obertes a tó 2015. Durant tota la vida, a mi una Coca-Cola (o dos) ya me hace un apaño per fer festa. I ara a l’estiu, on hi hagi una bona orxata, que se quite lo demás.

orxata

Mi estado de trance a quarts de quinze de la matinada no em permet recordar gaire més d’aquella nit. Vaig arribar a casa, sí; vaig dormir novament 3-4 hores, sí; vaig arrossegar jet lag durant 3 dies, sí; i ja tinc l’entrada per al Cruïlla de l’any que ve. Sí.

Veure galeria d’imatges – Dia 2.

Diuen que vaig anar al Cruïlla i vaig acabar perjudicada… fins a cert punt – Dia 1

En un estiu que m’estic prenent de vacances llaaaaaaargues i ben merescudes, “festival” o “concert” (i platja, però molta platja) són un denominador comú. I és que la vida són dos dies, un ja ha passat i s’ha de fer el que a un li ve de gust. Així doncs, després del Primavera i del Sónar, tocava anar al Cruïlla. Tres festivals so far, tres experiències ben diferents.

Si bé el Primavera és un festival macro amb multitud de gent hipster i/o “moderna” (o no), amb un gran volum de guiris i una oferta ben variada musicalment parlant (sense arribar a res megacomercial), el Sónar és molt més acotat pel que fa al gènere i el públic assistent també hi va a conjunt. Ara bé, el Cruïlla, el tema d’aquesta entrada (i la que ve), és una altra història. Per començar, és un festival molt més barat, comparat amb els altres dos (38€ els 3 dies vs. els 115€ dels 4 dies del Primavera vs. els 74€ del Sónar un sol dia que em va costar – desconec el preu de sortida). L’oferta musical del Cruïlla és també més hippielondia (reggae, jazz, ska, folk, música experimental, patxanga i una mica d’electrònica per error) i considerablement menor que la del Primavera, donde hay para estresarse y solapamientos que fan pupa. Però al Cruïlla sempre hi ha aquell cap de cartell que et fa dir “Hi vaig!”. Al cap i a la fi, preu per preu, sabates grosses. El públic és també ben variat, però hi predominen els assistents locals, acompanyats tot sovint dels més petits de la família, i el concepte aglomeració, a diferència dels altres dos festis, només es dóna puntualment el segon dia.

Situats en aquest context, val a dir que anar de festival sola o anar acompanyada no té res a veure. It’s a fact. Al Primavera, els dos primers dies i part del tercer (dia 1, dies 2 i 3) vaig fer la meva, a saco, per poder absorbir as much as possible del cartell que m’havia fet a mida, mentre que el quart dia, pues eso que te adaptas als acompanyants i fas de més i de menys. Al Sónar hi vaig tornar a anar sola (y fui a lo que iba) mentre que al Cruïlla vaig estar acompanyada la major part del temps. D’aquí que, el que ve a continuació – i ja em perdonareu -,  més que una crítica musical pròpiament dita, serà una crònica de dos dies de tranquis, de bailonguis, de molt poc dormir i de molt riure, amb música d’a prop però també de fons. Això sí, de fons només un cop ja vaig tenir la suficient dosi d'”a prop” que em permetia dir “ja tens l’entrada amortitzada per avui” (que sóc catalana i això també es mira, tu!).

Va començar el meu Cruïlla particular amb una mica de CocoRosie, un grup que desconeixia i del qual no crec que me n’arribi a comprar mai cap disc, tot i que la seva proposta és, si més no, original. Presenten un univers oníric proper al circ (només cal veure’n les pintes, amb nombroses capes superposades), acompanyant-se d’instruments tradicionals (teclat, flauta i arpa), així com un beatboxing i un impressionant desplegament de percussió vocal.

CocoRosie
Les germanes Casady, aka CocoRosie

Però el que va fer que pogués afirmar sense cap mena de dubte que tenia l’entrada del Cruïlla amortitzada ja no només per divendres sinó per dissabte i diumenge va ser el gran Jamie Cullum. Tot i que alguna crítica que he llegit l’acusa que es tirés massa cap al seu cantó pop, que el públic va rebre amb els braços oberts a través dels seus medleys de Rihanna i Jackson 5, I’m #sorrynotsorry, però hands down per a aquest pianista i cantant anglès. Por él, hasta me convertiría al jazz, que ja és dir. Si no l’heu vist mai, ja esteu trigant. Te va de una punta al otro del escenario, tan bon punt et salta a sobre del piano com et fa percussió amb la tapa o els bombos y te organiza un coro improvisado con el público dirigit amb les baquetes. Públic i ell acaben morts d’èxtasi.

Jamie Cullum
Director Jamie Cullum

Tal va ser l’energia de la seva actuació que em va deixar tocada (en el bon sentit de la paraula). Fins a tal punt, que ben poc cas els vaig fer a Of Monsters and Men (pobrets, no en tenien cap culpa). Vaig necessitar ben bé 45 minuts per recuperar-me de tal infusió d’energia. D’altra banda, els Of Monsters… tenien el baixista de baixa (¡juas!), per la qual cosa van reduir el seu espectacle a 45 minuts justets. 45 minutets que vam passar estirats de tranquis a la gespa de davant de l’escenari, calculant el percentatge de diferència de preu entre les begudes grans i petites. Que som catalans… i molt friquis!

Enfilaríem el final de la nit ballant sense parar al so dels australians The Cat Empire, que presenten una barreja de ska, jazz, funk i rock amb un punt disco que els fa molt ballables. I ara el comentari xorra però amb el que tots vam estar d’acord, ballar tant i tan motivats venia també promogut pel fet que el seu frontman, en Felix Riebl, està com un quès. Ale, ya lo he dicho.

The Cat Empire
Felix Riebl

Tancaríem la primera jornada ballant des de la distància, a todo lo ancho, al so de Capital Cities, que vocalment no és que fossin res de l’altre món, però que amb el seu ‘Safe and Sound’ s’han guanyat més d’un i de dos fans.

A lo tonto a lo tonto, la menda arribava morta a casa amb els primers rajos de sol, con una Coca-Cola Zero como único estimulante en el body, as always, que ja deuria córrer més avall dels peus. Com diu la meva amiga Sandra, arribar de festa de dia, a l’estiu, no mola: et fa sentir encara més pendó. And not just that, si a això li sumem el fet que tant hi fa que vagi a dormir a les 12, o que hi vagi a les 5, ja que em desperto com a molt tard a les 9 del matí i després que duerma Rita… Doncs això, dormir tres hores tindria les seves conseqüències l’endemà, però això ja ho explicaré en el proper post.

Continuarà…

Veure galeria d’imatges.

Segona part – Cruïlla dia 2.

Cruïlla 2013

Cruïlla – dia 1: 5/7/13

Problemes tècnics a l’entrada fan que tots els concerts comencin més tard. Vaig primer a Cat Power, un concert de pasa-palabra, amb problemes tècnics, desafinades monumentals vàries i una cantant principal que surt fumant, a mig concert segueix fumant, tot i tenir problemes de tos i a mig del concert va haver de sortir un moment per seguir tossint!?!?!. Per qüestions ‘x’ em perdo el primer tros de Rufus Wainwright i l’he de veure des de les grades. Rufus és RUFUS. BRILLANT. EXTRAORDINARI. Gràcies, Pere, per descobrir-me’l. Trobada amb uns amics, amb qui seguim amb un James Morrison que sona de P.M. (i descobrim que és guapo! haha) i marxem cap a Suede, on ens trobem amb un amic nostre paradigma dels modernos (que s’ha equivocat de festival – “el Primavera es para hipsters, el Cruïlla para hippies!”). Suede, que ofereixen un bon espectacle, tot i que a mi la seva música, plin. Finalment, marxem cap a Wyclef Jean tot i que jo volia anar a Standstill, però noooooooo passa res. A mig concert, cansats i no gaire motivats pel Wyclef després d’haver cantant el seu greitest jit amb els Fugees (‘Ready or Not’), marxem cap a casa sense veure WhoMadeWho, ja que avui dissabte, ens espera la traca final.

Malgrat un principi més que decebedor, un bon dia (i nit), after all.

Cat Power, decebedora
                Cat Power, decebedora
RUFUS WAINWRIGHT. ASÍ, EN MAYÚSCULAS.
       RUFUS WAINWRIGHT. ASÍ, EN MAYÚSCULAS.
James Morrison
         Resulta que és guapot i tot!
Suede
  Suede, que no estuvieron mal. Es más, estuvieron bien. 

Cruïlla – dia 2: 6/7/13

Segon i últim dia de Cruïlla. Vamos allá. Primer vaig anar a veure el Goran Bregovic, que té molta anomenada, però a mi la seva música no em diu res, així que m’hi vaig quedar una estoneta només i vaig decidir anar cap al Deezer, per aconseguir primera fila per a Morcheeba. De camí, uns castellers, que mai no està de més veure. No van ser espectaculars, però sí que fan país, digoooo, nació. Morcheeba, elegantíssima. L’elegància és innata, i està clar que Skye Edwards la té de naixement. Ains… De camí cap als Mambo Jambo (el swing mai no passarà de moda :) ), ens vam trobar amb Snoop Dogg, que – yo lo siento – pero no puedo con él. Finalment, una breu estona a Fermín Muguruza i una estoneta de Trombone Shorty, dels quals em sonaven alguns temes. Fi de la nit. Cap a casa hi falta gent. Novament, 21.50€ ben aprofitats.

Goran Bregovic
          Goran Bregovic
Skye Edwards de Morcheeba. Jo de gran vull ser com ella.
  Skye Edwards de Morcheeba. Jo de gran vull ser com ella.
Snoop Dogg. Ew!
    Snoop Dogg. Ew!
Maaaaaaambo!
            Maaaaaaambo!