Temes més spinnejats – 2017

Aquí els temes que m’han cridat l’atenció aquest any però que, un cop escoltat l’àlbum sencer, m’he quedat igual que estava abans de descobrir-ne ‘el’ tema, excepte de CUT_ (prové d’un EP de 3 temes), The Soft Moon (només ha tret dos temes enguany) i The Crab Apples, que sembla que preparen disc per al 2018 però només en tenim un teaser. En ordre alfabètic…

Bonobo – ‘Surface’ ft. Nicole Miglis. La veu de la cantante de Hundred Waters protagonitza una cançó que bé que podria ser de la seva pròpia banda.

The Crab Apples – ‘Open Your Mind’. Les catalanes dominen l’escenari que t’hi cacks, i el nou senzill (preludi d’un nou àlbum?), promet, i molt.

CUT_ – ‘Electrify‘. Llàstima que la resta de l’EP d’on prové em deixa indiferent. La versió “unplugged” bé que mereix més d’una escolta també.

Cut Copy – ‘Standing In the Middle Of The Field’. L’àlbum d’on prové té un punt de LCD Soundsystem barrejat amb Hot Chip i pop dels 90. L’àlbum no molesta, però tampoc no mata. Per això em quedo amb aquesta i prou.

Daughter – ‘Burn It Down’. De Music From Before the Storm, composat per a un videojoc, destaco aquest tema on l’Elena s’expressa com ho fa per als temes més colpidors del grup.

HAIM – ‘Want You Back’. Vaig renegar d’elles el que no es pot arribar a explicar, sobretot del seu primer disc. Bé, no, puntualitzem, del “bombo y platillo” que se li va fer al seu àlbum debut, que no es corresponia, al meu entendre, amb la força percussiva i energia que mostren en directe, havent-les vist un parell de vegades el 2012 de teloneres de Florence + The Machine. La gota que va fer vessar el got va ser veure-les intimíssimes de la Swiftie. No obstant això, he de confessar que, superada la decepció inicial, he caigut a la xarxa d’aquest pop ballable de les germaníssimes HAIM amb aquest tema.

L Kan – ‘Ay Marie Kondo’. La febre de desfer-se de coses i posar les que ens queden ben ordenadetes va aparèixer molt oportunament amb l’auge del “coaching” aplicat a tot allò que se’t pugui passar pel cap. Aprofitant l’ocasió, Marie Kondo va tenir un nínjol increïble per publicar no un llibre, sinó dos, sobre com ordenar el teu espai i, ja de pas, la teva vida. Que dius: calen dos llibres que t’expliquin com posar les coses als calaixos? Doncs probablement, no. D’aquí que em fes fan instantàniament d’aquest tema-paròdia.

Real Estate – ‘Darling’. Sense tenir un so tan definit com els The War On Drugs, sens dubte, l'”impatiently” arriba  a acompanyar-te en les tardes d’oci.

Slowdive – ‘Sugar For The Pill’. Un grup que he arribat a veure en directe sense fred ni calor i l’àlbum del qual, Slowdive, apareix en no poques llistes del milloret d’aquest any. Jo què voleu que us digui, rescato ‘Sugar…’ i, fins a cert punt, ‘No Longer Making Time’.

The Soft Moon – ‘It Kills’. La meva dosi anual de rock industrial.

Vance Joy – ‘Lay It On Me’. Un single que apareix a Spotify com un bolet i que és una bona entrada per familiaritzar-se amb el cantautor australià.

Llista de reproducció a Spotify. 

Entrades relacionades:

Advertisements

Banda sonora collita del 2016

En aquest 2016, en què sembla que publicar un àlbum conceptual es considera d’allò més in(die), procedeixo a publicar la llista del que, si heu o haguéssiu parat en algun moment per ca meva o pel 144 de les Mundet Mountains, hauríeu de ben segur escoltat. No patiu, que no es tracta d’una altra llista més del millor del 2016. Això seria de massa modern, i com ja sabeu, diuen de mi que “ets tan antimoderna que resultes moderna”, que dedueixo que vol dir que tinc criteri – no se sabe si recto o torcido, pero seguro que es propio. Així doncs, i tenint en compte allò de “dime qué escuchas y te diré quién eres” (perquè era així, no?), aquí va la meva jukebox d’allò publicat aquest 2016, amb alguna altra concessió del 2015 que vaig descobrir enguany. Ai las! L’ordre és alfabètic, per allò de què quadri amb la llista complementària de Spotify. Com sempre, no entro ni en rap, ni en lluç, ni en jazz, ni en ritmos latinos ni en clàssica ni en… Sigui com sigui, enjoy!

Angel Olsen – My Woman. Yo todo lo que mi Mané López recomienda me lo escucho. El noi va fer una crítica tan ben parida d’aquest disc, que crec que no hase falta que dises nada más.

ANOHNI  – Hopelessness. ‘4 Degrees’ ja apareixia a la meva llista de l’any passat de temes per no oblidar. La resta de l’àlbum, publicat enguany, no ha decebut, com tampoc no li perdono a l’Acadèmia que li donés l’Òscar a la millor cançó a Sam Smith i no a ella.

Blanck MassDumb Flesh. I si amb algunes de les cançons també arribava late to the party, no iba a ser menos amb els àlbums. A finals de l’any passat em vaig sorprendre a mi mateixa escoltant ‘noise rock‘. Encara no me’n faig a la idea… Lo que me costó admitirlo bien valió 3 sesiones de terapia… Si el 2015 aquest gènere va estar representat per HEALTH, aquest any ha estat el torn de Blanck Mass, 50% de Fuck Buttons i el seu Dumb Flesh, amb un dels seus cosins-germans com es el ‘drone’ i el post-rock electrònic, del que em pirra ‘Dead Format’, especialment. Enjoy… o no, pues no es apto para oídos delicados hasta 00:34.

Daughter – Not To Disappear. Si ja em van atrapar amb el seu més reverberant If You Leave, em quedo amb aquest segon àlbum on els temes (i problemes) quotidians (la malaltia, la demència, la maternitat, el deure, la misèria en certes relacions amoroses/familiars) es desgranen en temes madurs, melancòlics i punyents. Potser el disc es desvia una mica melòdicament a ‘No Care’, però la sequenciació està plenament justificada. Per acabar, només em falta pensar en whoever decided we have to do ‘the right thing’  i no ens oblidem pas que de ‘numb‘ a ‘numbers‘ només hi ha un pas interior de gegant… i tres lletres.

David Bowie – Blackstar. No m’entretindré a descriure’l, ja que ja ho han fet d’altres. Només constataré que escoltar un àlbum i que se te’n reveli el significat complet dos dies després per la pròpia mort de l’autor i acte seguit pensar en la sang freda que va tenir The White Duke en gravar el vídeo de ‘Lazarus’, amb les línies ‘Oh I’ll be free/ Ain’t that just like me’ és molt fort. Molt.

D.D. Dumbo – Utopia Defeated. Ritmes africans, veu que ens recorda a Sting amb un punt de Jeff Buckley i loops a dojo conformen un àlbum molt ben parit amb desenes d’influències amalgamades amb destresa.

Hunck – Never Had a DreamPop-rock melòdic amb un punt de shoegaze del que em pregunto com és que no sona a qualsevol cadena de ràdio-fórmula.

James Blake – The Colour In Anything. Un disc que requereix un esforç extra de qui escolta, que amb atenció, veurà com durant l’hora i quart que pren, els jocs de sintetitzadors acompanyats de veu i piano a la vegada que d’efectes especials et somergeixen en una atmosfera d’intensitat melancòlica que, si t’agafa en hores baixes, et pot deixar fet caldo. Avisats esteu.

The Lazy Lies – The Lazy Lies. Que ‘Who’s That Sally?’ enganxa a la primera goes without saying. D’altra banda, despertar-se amb ‘Beautiful Morning’ és del millor que es pot fer. És més, hauria d’estar integrat per inèrcia a la rutina matinal de tothom. O millor encara, hauria d’esdevenir el tema per excel·lència d”El matí i la mare que el va parir’ o qualsevol altre programa de ràdio matinal que posi les piles als ciutadans del món mundial. Amb qui s’ha de parlar perquè es faci realitat? Reivindicacions a banda, aquest quintet s’han marcat un revival dels 60 amb gust, ritme i amb moments amb un punt seductor-picaró per posar-hi un toc desenfadat. I són bona gent. Què més voleu?

Medicine Voice – I and Thou.  Estructures minimalistes on la percussió hi té un paper predominant, l’àlbum debut de Medicine Voice no se sap si és una invitació a una reunió sectària o a un sacrifici d’anyell. Però aquí està.

Miss Caffeina – Detroit. Seguir fans de Miss Caffeina, Love of Lesbian i Zahara a Twitter et porta a descobrir que el chicle-pop pot evolucionar i esdevenir Detroit, que no serà àlbum de l’any però que he gaudit sense pudor, sobretot del “sol flipante para todos” en este “verano del amor”.

Paul Dempsey – Strange Loop. Aquest segon àlbum en solitari de l’australià està ple de temes que necessiten de quatre a set minuts per desenvolupar tota la història sònica que tenen per explicar, que lluny de ser el típic folk de guitarra previsible, sorprèn amb percussió i línies de piano amb un cert punt de dissonància que apareixen en els punts àlgids sense molestar.

Phantogram – Three. Conscient que la crítica els deixa de volta i mitja, em sembla un àlbum amb alguns temes molt èpics amb tocs funky sense fugir del punt mainstream que té inevitablement Phantogram. Cançons que entren a la primera sense gaire esforç. Es lo que tiene el pop. Que potser no és el seu millor àlbum? Hi estic d’acord. Però que m’agrada igualment, també és cert.

Radiohead – A Moon Shaped Pool. Para qué nos vamos a engañar, Radiohead els tenia més que oblidats, però haver-los de veure al PS va fer que m’hi tornés a enganxar. Aquest àlbum en va ser un bon reinici, ja que recupera temes que tenien per allà desperdigats i que, tots plegats, resulten en un àlbum expansiu, que envaeix l’espai sense demanar permís.

Villagers – Where Have You Been All My Life. Si t’agrada el Villagers d’abans, t’ha d’agradar aquest, perquè no és més que la regravació en pla acústic de temes anteriors però rearranjats i ordenats en el que resulta un àlbum cohesionat i que és un regal per a les oïdes.

Whitney – Light Upon The Lake. ‘No Woman’ captiva a la primera, però no s’ha deixar de banda que pertany a un disc delicat, amorós, melancòlic sense caure en la llàgrima fàcil, de talls curts però rodons i amb l’acompanyament del metall que li dóna cos i força melòdica.

William Fitzsimmons – Charleroi: Pittsburgh Volume 2 Es tracta d’un mini-àlbum de 23 mins. de durada dedicat a la vida i mort de la seva àvia on aquest cantautor nordamericà d’indie folk amb un punt de Sufjan Stevens en l’aspecte melancòlic.

  

Menció honorífica:

Bat For Lashes – The Bride. Esto de que algunos álbumes conceptuales no tinguin un tema que et facin dir ‘aquest, aquest’ és una mè. I és el que em passa amb The Bride, al que l’hi trobo a faltar un ‘Daniel’, un ‘All Your Gold’, un ‘A Wall’ o un ‘Moon and Moon’, per dir-ne uns quants.

Bon Iver – 22, A Million. No he tingut paciència per investigar en profunditat què s’ha proposat en Justin Vernon amb un àlbum que, musicalment, no es desvia massa del que ja coneixíem d’ell. Però està bé. Deixem-ho aquí.

Minor Victories – Minor Victories. Supergrup format per membres d’Editors, Mogwai i Slowdive que s’han marcat un shoegaze amb tocs d’Editors que no està malament i que escolto perquè m’agrada, però no perquè hagin de guanyar un Grammy ni dos amb aquest LP.

Mucho – Pidiendo en las Puertas del Infierno. És un fet que no puc amagar que no estic posada en el producto nacional, així que pot ser que hi hagi molts àlbums que els donin mil voltes, però els vaig descobrir aquest any i tant en directe com en àlbum tenen el seu rotllo protesta i descarat que enganxa.

Pavvla – Creatures. Doncs sí, aquesta joveneta de 19 anys ha estat present en els meus loudspeakers força vegades aquest any amb el seu pop-folk electrònic en llengua anglesa. Si us agrada Soko amb un punt d’acceleració de Russian Red i la malenconia que es gasta Lana del Rey, Pavvla bé que mereix una oportunitat.

Robbie Williams – The Heavy Entertainment Show. Si t’agrada Robbie Williams, et trobes el papa Robbie en un pop còmode, que tira de primer single amb sample arxiconegut per assegurar-se el tret, però que té temes potser no tan formulaics i que amaguen un Robbie molt més experimental, com és la col·laboració amb Rufus Wainwright a ‘Hotel Crazy’.

The Rolling Stones – Blue & Lonesome. Després de dècades de sequera creativa, no els demanis que et vinguin amb el discàs de l’any, però si blues i Rollings pot semblar de bones a primeres una combo incompatible, no ho és. Serà l’edat…

Playlist a Spotify

– Entrades relacionades:

 

The Best Concerts 2016 Gave Me

According to my records, I’ve attended 73 concerts this year, including those in festivals. As I always say, if I ever go to a concert, it’s to be thrilled, to be moved, to feel something. Mind that I haven’t written about all of these 73 and some of them I have, but elsewhere. So… what follows is nothing but the list of those concerts that have meant something to me on that day, for whatever reason. There I go, and in chronological order…

1. Florence + The Machine – 17/4/16, Palacio Vistalegre, Madrid 

That concert meant meeting Mané López for the first time (it seems as if it had happened so long ago!)  and not having to write about it for any mag, unlike what I did for the same gig in Barcelona. Though I did write about it anyway. It was too good to let it escape. I had a  whale of a time despite the fact that the concert was pretty much the same as the one in Barcelona. Oh well…

2. Marlango – 24/4/16, Sala BARTS, Barcelona

marlango

When I grow up, I just wanna be like Leonor Watling. Period. And this.

3. The Lazy Lies & Indigos – 21/5/16, Sala BeGood, Barcelona

Indigos-Lazy

That eve was pretty emotional, as for the first time, I met Malou Bustos, former TLL manager, with whom I had been talking now and then for ages on Twitter. I also met Iván Gil, the photographer who invited me to a Coke before the gig (I still owe you!) to get to know each other and later on became my friend. Way.to.go. It all made me enjoy the concerts in a very special mood. As for the gigs, I was gladly surprised about the quality of both bands, them being rather unknown. Who would’ve thought as well that would be the starting point for so many connections. It’s a small world, indeed. And yes, I also wrote about both performances.

4. Queen + Adam Lambert – 22/5/16, Palau Sant Jordi, Barcelona

queen + adam lambert

Yeah, Adam Lambert is not Freddie Mercury. But I arrived late at the party. Better late than never, though. (more)

5. Coldplay – 26/5/16, Estadi Olímpic de Barcelona

A helluva show. Something like this.

6. Daughter- 2/6/16, Parc del Fòrum, Primavera Sound 

daughter (4)

If someone makes you cry with the beauty of their performance, what else can you ask for?

7. PJ Harvey – 4/6/16, Parc del Fòrum, Primavera Sound

PJ Harvey (47)

Having no idea what she’s in for and ending up totally mesmerized. That’s the PJ Harvey effect.

8. Mika – 11/6/16, Poble Espanyol, Barcelona 

P1100544

Nothing but fun. And joy. And friendship. And bliss. And this.

9. Ramon Mirabet & Alabama Shakes, Cruïlla, Parc del Fòrum 

CruÏlla 2016 collage

I would’ve liked to add Damien Rice too but he moved me more at PS2015. In any case, from Cruïlla 2016, the highlights were: Alabama Shakes, who were outstanding, and Ramon Mirabet, undoubtedly a promise of the present Catalan music scene.

10. Whitney – 23/10/16, Sala Apolo, Barcelona

2016-whitney

If their album is one of my faves this year, their performance did nothing but confirm that they are great.

11. Placebo – 19/11/16, Sportpaleis, Antwerp

If one of your fave bands isn’t coming to town, you gotta go after them to celebrate their 20th anniversary comme il faut.

Bring it on for more concerts, 2017!

Entrades relacionades:

Primavera Sound 2016 – Dia 2

Aquest dijous era sens dubte un dels dies forts del Primavera. Començava la jornada amb Algiers, grup que vaig descobrir fent el screening dels grups que volia anar a veure aquest PS. D’haver-los conegut l’any passat, haurien entrat en la llista dels més escoltats, ja que el seu àlbum debut Algiers (2015), una barreja de post-rock gospelià amb soul psicodèlic i tons africans sobretot en la part de percussió és una experiència suprema per als sentits, experiència que van transportar al directe amb un frontman (Franklin James Fisher) entregadíssim. Ryan Mahan, als sintes, era també tot un espectacle veure’l. Un nou descobriment que recomano, i molt.

algiers (5)
Algiers: si no els coneixeu, ja esteu trigant!!!

Volent estar a primera fila per a Daughter, que han publicat un disc aquest any que segur que va a la llista dels més escoltats a finals d’any, vaig escoltar des de l’altra banda del descampat d’escenaris principals The James Hunter Six, que pel que vaig veure per pantalla, va ser una festa total.

Daughter, sota un cel blau groguenc, va portar la màgia al Primavera. Amb un segon disc que confirma que són una banda a seguir, es van mostrar com un grup consolidat des de la primera vegada que van aparèixer pel Primavera fa un parell d’anys (i que em vaig saltar, darn!). Elena Tonra, the cutest thing, no feia més que mostrar-se agraïda amb el públic (i amb el que li proporcionava les guitarres, que no costa res dir gràcies!) i el seu rubor va despertar més d’un i dos ‘ooooh, que mona’. Els moments màgics, per mi, van ser tres: dos proporcionats per dos joies del seu segon disc Not To Disappear (2016): ‘Numbers‘ i, sobretot, sobretot, sobretot, ‘Doing The Right Thing‘, que es va guanyar el silenci sepulcral dels assistents i més d’una llàgrima de l’aquí que escriu. El tercer moment àlgid, la coneguda ‘Youth‘, que novament es va guanyar més d’una llàgrima i de dues meves. Voldria destacar la realització de la càmera situada a l’esquerra de l’escenari, que oferia uns plans desenfocats que no feien més que emfasitzar l’emotivitat del moment, amb músics reflexius dins del silenci musical i retorçaments d’entranyes, ànimes i esperits dels assistents davant de la duresa i cruesa de les lletres de Tonra embolcallades d’una sensibilitat i dolçor que feien fins i tot mal de com eren de precioses.

daughter (4)
Daughter: Per plorar a gust. De gust. Perquè és un gust. 

Volent anar a veure Tame Impala des d’a la vora per la història que el seu àlbum va implicar l’any passat, però tenint la disjuntiva de també voler veure Explosions in the Sky, vaig optar finalment pels primers. Això implicava anar a veure Air per agafar posicions. Segurament, no la millor decisió que hagués pogut prendre. Oh well, mai se sap què et trobaràs.

Air els tenia pendents des de feia segles. Veient-los hi havia també molts i molts “modernets” que van al Primavera per posar check a la llista de modernez pro primaveral aunque no tenga ni la más remota idea de lo que estoy escuchando y por eso, me dedico a tocar los webs a los de alrededor. Efectivament, els del meu voltant i aquí la menda vam ser víctimes del típico moderno que va a un concert a tocar els webs més enllà del que no sona i a parlar amb els acompanyants com qui ven peix a la subhasta. Li vam donar un toque; es va calmar per tornar a tocar els webs una cançó després, amb la consegüent mirada assassina meva; se hizo el moderno máximo quan va sonar l’arxiconeguda ‘Sexy Boy‘, que hasta mi abuela conocía, moderno, más que moderno, per tornar a seguidament tocar els webs màxims amb el consegüent “Oh escoltes el concert o fots el camp d’aquí” meu, després del qual va optar per desaparèixer. Mª del Mar 1 – Modernet 0. Me sorprendo a mí misma de la autoridad que puedo llegar a tener con mi 1m 58′. Ozú. Referent al concert, doncs una actuació correcta d’electrònica psicodèlica amb un setlist esperable i uns visuals que no van ser res de l’altre món. Que fos de dia tampoc hi va contribuir pas massa.

Gràcies a la novetat de projectar els concerts que s’estan portant a terme a l’altra banda del descampat en les pantalles de l’escenari del davant, vaig poder gaudir – amb un so acceptable-, del concert d’Explosions in the Sky mentre esperava per Tame Impala, tot i que amb retrospectiva, després de Daughter m’hauria d’haver quedat a la primera fila d’allà per veure Explosions i LCD Soundsystem. If only I had a crystal ball to read my future. Explosions in the Sky , amb àlbum recentment publicat, va estar B-R-U-T-A-L. Ja a través de la pantalla sortia energia a borbollons. Van tocar vuit temes, amb una breu pausa entre un i altre, començant precisament per ‘Wilderness’, que dóna nom al seu últim àlbum. Veure els components propers a un estat de trànsit no feia més que transportar el públic a tal estat. Repeteixo: B-R-U-T-A-L-S.

Les altes expectatives per a Tame Impala van quedar minvades durant els dos primers temes, ‘Nangs’ i ‘Let It Happen’, per l’excessiu protagonisme de la percussió. Potser perquè provenen d’un àlbum amb una producció destacable, les progressions musicals d’ambdós temes van quedar bastant deslluïdes, aspecte que es va llimar més endavant. D’altra banda, suposo que per un efecte òptic, semblava com si la banda estigués apilotonada cap a la dreta de l’escenari (tot i que veient les càmeres, no feia aquest efecte).  Kevin Parker, l’ànima de Tame Impala no és un mal frontman però entenc que el seu timbre pugui arribar a tocar el llindar del ridícul si no es coneix la seva obra. El que sí que no vaig arribar a entendre eren les passejades ocasionals de punta a punta de l’escenari. Més que fer-lo proper al públic, recordaven a les passejades d’ídol adolescent que no és i que causaven una incongruència amb la psicodèlia de l’espectacle. Espectacle de llums psicodèlics i confetti també, d’acord amb l’estètica de les portades del disc i de la música en si, que lluïen molt més per la projecció de la pantalla que en la cortina del fons de l’escenari. Val esmentar el reconeixement de les influències d’Air en la seva música i l’honor que li suposava a Kevin Parker tocar en el mateix escenari (y lo bien que hubiera estado una colaboración onstage…), per la qual cosa els va dedicar ‘Yes I’m Changing‘. Destaco també la simpatia que va professar davant dels problemes tècnics que van deixar sense so a Tame Impala just quan començava la tornada d”Eventually‘, cosa que va donar molt de joc al públic.

Tame Impala (11)
Tame Impala… too tame?

I per fi va arribar el torn de LCD Soundsystem, grup dance-punk que ha tornat del no res havent-se acomiadat “definitivament” fa 5 anys. Havent-me perdut l’espectacle singular que van oferir a la BARTS aquest dimarts per als afortunats que van poder pillar entrada, no em va quedar més remei que veure’ls entre la massa des de les últimes files del públic. Directàs en majúscules però del qual només vaig ser testimoni durant els 5 primers temes, perquè l’endemà, c’est à dire, avui, s’ha de treballar. Pel que veig a la setlist online, només vaig veure un terç del que prometia ser un concert èpic de principi a fi i on la maduresa no deixa de ser més que un punt afegit i la participació d’Al Doyle dels meus estimats Hot Chip que sempre és d’agrair. Bola discotequera gegant inclosa, una festa de la que en vaig tenir l’aperitiu i de la que, hopefully, gaudiré sometime elsewhere.

LCD Soundsystem (8)
LCD Soundsystem van fer vibrar el públic fins altes hores de la matinada.

I aquesta nit, més!

Galeria d’imatges.