The Best Concerts 2017 Gave Me

According to my records, I’ve attended 42 concerts this year, including those in festivals. That’s a figure considerably lower than last year’s (73) as I didn’t attend Primavera Sound this year.  As I always say, if I ever go to a concert, it’s to be thrilled, to be moved, to feel something regardless of the elements that reviewers would focus on. So, what follows is nothing but the list of those concerts that have meant something to me on that day, for whatever reason. There I go, and in chronological order…

1.The Lazy Lies – 11/2/2017, Nota79

TLL Nota 79

I’ve lost count of the times I’ve seen TLL live, but their first gig at Nota79 this year (they performed in the same place a few months later) certainly heated the cold winter we were experiencing. Now go kill me, I didn’t write any review of it. Damn!

2. Glen Hansard – 28/3/2017, Casino del Poblenou

2017 glen hansard

It’s no news that I’m in love with this musician, so I might not even be objective with him any more. This time, I must thank Glen for letting me discover Escuchando Elefantes, so once again, apart from making me laugh and cry in the same gig, thanks for that too, man! (review)

3. Ed Sheeran – 9/4/2017, Palau Sant Jordi

Ed Sheeran I see Fire
‘I See Fire’ en el tour de ‘Divide’

His latest album might not be the bomb, but he’s still in full shape. Plus, dancing to ‘Shape Of You’ with your teen cousins is just priceless. (review)

4. Escuchando Elefantes – 6/5/2017, Sala Continental

escuchando elefantes

Though it turn out a bit too long in the end, that was by all means one of the best birthday presents I’ve ever got. Thanks, Dedé. (review)

5. Depeche Mode – 19/6/2017, Hallenstadion Letzigrund, Zurich

depeche mode letzigrund stadion

As with Eddie, DM’s latest album might not be among their best ones, but they’re still alive and kicking, despite the fact that the Swiss don’t seem to enjoy concerts the way Mediterranean people do. (review)

6. Phoenix – 29/6/2017, Vida Festival

phoenix vida

Being able to enjoy the band without being surrounded by unconscious Italians as in PS 2013 made me discover that Phoenix is much more than ‘If I Ever Feel Better’. I wrote a review on the festival for Hipsterian Circus, which you can find here.

7. Pet Shop Boys – 8/7/2017, Festival Cruïlla

pet shop boys cruÏlla

Seeing 50-year-olds crying around you after their concert is just one further proof that they are eternal. I explain it here.

8. Foster The People – 9/7/2017, Razzmatazz

foster the people

Writing their review paid off with both a follow and an RT from their CM and close to 1,000 visits. Shame I didn’t write it in English.

9. Lorde – 9/10/17, Sant Jordi Club

Lorde

She’s grown up in so many senses!

10. London Grammar – 6/12/2017, Halle Tony Garnier, Lyon.

Unfortunately, I couldn’t find the time to write a proper review of this concert. So I’ll sum it up briefly here: London Grammar are great live, Hannah’s voice is as powerful and haunting as on record and they remake quite a few songs to play them in front of an audience, so what you get is not what you could just listen to from the couch at home. Yet what I feared the most happened: the concert was only very little more than one hour long. This was one of the main complaints of their fans in their previous tour, the length of the concerts of which could be justified, up to a certain extent, due to the fact that they just had one album back then. But, hello, this is not the case any more. Also, Hannah wasn’t in full shape, so they even canceled a couple of concerts right after the one in Lyon. Despite all this, them being one of my fave bands at present, and taking into account that I shared it with one of my fave people on Earth, it deserves to be here. By the way, French audiences in stands don’t tend to take pics, so all I could get is this crappy pic above.

 

Related entries:

Advertisements

Àlbums del 2017 que ni fred ni calor

Aquest any esperava la sortida d’uns quants àlbums que, a l’hora de la veritat, no m’han arribat a impactar. Aquí el repàs.

alt-J – Relaxer.  Relaxer val per la pena pels temes que fan honor al seu títol però pel que fa la resta, corramos un (es)túpido velo. Mentre que els dos àlbums anteriors de la formació són escoltables de principi a fi, les sobtades pujades i baixades de volum d’aquest, juntament amb una falta de cohesió important, fan la sensació que alt-J s’han perdut intentant buscant-se. De les pitjors coses que et pot passar, havent-se, per mi, ja trobat des dels inicis, amb una identitat sonora clara i gens convencional.

Ed Sheeran – Divide. El primer i segon àlbum del ginger apuntaven maneres d’aquest Damien Rice per a jovenetes (i més granades com jo). El tercer ha caigut en l’autocòpia i en la vena comercial a dosis sobrehumanes. Una pena, tot i que me’l posi igual. Un molt guilty pleasure.   

Depeche Mode – Spirit És com si fos el cares B del Delta Machine. M’agradaria dir que és un d’aquells àlbums que grows on you cada cop que l’escoltes. M’agradaria dir-ho, però no puc.

Father John Misty Pure Comedy. Havent descobert el seu treball anteriorment, esperava quelcom que em recordés el Father John Misty més divertit a la vegada que descarat. No ha estat així, tot i que per a moltes llistes, sí.

Foster The People – Sacred Hearts Club El seu directàs és indiscutible, però l’últim àlbum en si, malgrat la crítica a la societat actual, potser deixa de banda tenir temes que es reconeguin de bones a primeres com Foster.

Imagine Dragons – Evolve. L'”evolve” es deu referir a fer-se cada vegada més pop i intentar imitar més i més OneRepublic. Oh well.

Milky Chance  – BlossomUna vegada explotada la fórmula al seu primer llarga durada, ja no hi resta lloc per a l’interès ni per a la sorpresa.

Robbie Williams Under The Radar (Vol. 2)

És ballable, és comercial, torna a tirar pel recurs “utilitzo samples megaconeguts i així em poso el públic a la butxaca a la primera de canto”… Certament, no és dels àlbums que em posaria cada dia ni per al qual aniria expressament a un concert. Ara, que si ve en Robbie, hi vaig per poc que pugui. També em sorprèn el poc ressò que ha tingut globalment. Food for thought.

 

Take That – Wonderland. Meeeeeeeeeeh! El bo que té aquest àlbum és que fa que III, que ja vaig considerar un àlbum de 6/10, sembli millor del que realment és. Robbie, fes-los un favor: torna!!!

 

Entrades relacionades:

Ed Sheeran omple el Sant Jordi amb ÷

El cuqui pèl-roig d’Ed Sheeran, aka el Damien Rice comercial i amb deixos rappers que agrada als joves d’avui (i no tan joves, que gent no acompanyant de 35+ n’hi havia al concert), omplia aquest passat diumenge el Palau Sant Jordi amb la presentació de ÷ – Divide, el que és el seu tercer i pitjor àlbum a dia d’avui.

Diuen que estava gripós. Sincerament, des de primera graderia, no es va notar. El que sí vam veure és que Ed Sheeran va oferir durant 1h35′ escassos el mateix tipus d’espectacle que porta oferint des del principi dels seus dies, independentment del tamany i tipus de recinte al que s’enfronti. El muntatge gegantí de pantalles seria, no obstant, la petita gran novetat, ja que anteriorment ja duia pantalles que el duplicaven a ell, però no de tal envergadura.

Com a carta de presentació del concert, ‘Castle On The Hill’, amb una guitarra “edgiana” innegable, ja que Divide està carregat d’influències, per anomenar-les d’alguna manera: des de folk irlandès combinat amb més o menys gràcia amb frases rapperes, ritmes tropicals repetitius per homenatjar noies o Barcelona, quasi-plagis (‘Shape Of You’ i ‘No Scrubs’ de TLC)  i autoplagis, com és ‘Dive’ amb ‘Thinking Out Loud’, per anomenar-ne alguns de molts).  I el que veuríem a ‘Castle On The Hill’ seria el mateix que veuríem durant la resta del setlist: loops sobre loops, amb intervals rappers i un públic entregat des del primer moment. Que sí, que és veure’l a dalt de l’escenari amb aquell somriure i posat de trapella desgarbat i no pots fer res més que rendir-te als peus de Sheeran.

ed sheeran divide

No ens podem pas queixar de la tria del setlist, tot i que hi segueix faltant ‘Small Bump’ per a mi i ‘Tenerife Sea’. Fins a 11 cançons d’un total de 17 (amb combinacions curioses com ‘Don’t’ amb ‘New Man’ i ‘Human‘ de Rag’N’Bone amb l’himne lacrimògen que és ‘I See Fire’) eren de ÷ – Divide, un disc que sortia ara fa dos mesos escassos. El poc temps de preparació per aprendre’s les lletres, però, no va ser cap impediment perquè les fans coregessin i rapegessin les lletres de principi a fi. Si per a alguna cosa se li ha de donar les gràcies a Ed Sheeran, i ho dic de tot cor, és per elevar la fluïdesa en anglès dels sheeranites adolescents d’avui en dia (el contingut sobre farres amb alcohol i els llocs comuns de les lletres ja els deixo per a un altre dia, si això). És difícil, per tant, dir, quin dels temes va ser millor rebut que els altres, ja que els Sheeranites medul·lars ho canten i coregen tot, però destacarem el gran muntatge visual d’ ‘I See Fire’, els ‘ah’ que es van sentir durant les primeres notes de ‘Thinking Out Loud’ i els cors de ‘Sing’, tema que aquí una present no suporta. Però no el suporta menys que la joia de la corona de ÷ – Divide, la polemiquíssima ‘Barcelona’. Dir que el ginger s’ha lluït amb el tema és quedar-se curt. Quan sona, no saps en quin moment et sortirà un guiri amb barret de mariachi o demanant una gerra de 2 litres de sangria. Sigui com sigui, va ser el tema més ovacionat: no sabem si per l’agraïment d’haver dedicat una cançó a la Ciutat Comtal, si per la indulgència que gastem o simplement per veure gaudir el cantant i compositor de 26 anys com si fos un nen de 12 menjant-se una taula de xocolata d’amagat. Que la lletra del tema és de vergonya aliena és un fet, però aquí la firmant el va ballar i riure amb les seves acompanyants. I tant, ‘mamasita rica’! ¡Que hay que ‘viv’ la vida! [sic]

Ed Sheeran I see Fire
‘I See Fire’ en el tour de ‘Divide’

El problema ve quan amb perspectiva, amb el cap fred i el cor tebi, et poses objectiu i comences a analitzar el que has vist, ballat, cantat i, és clar que sí, gaudit. Sheeranites, teniu la meva jugular localitzada? És perquè hi aneu directes i tal…

El d’Ed Sheeran és un espectacle que, de moment, li serveix per omplir ell solet fins i tot Wembleys durant tres dies seguits (ahí es ná) i passar en cosa de dos anys i mig d’un Sant Jordi Club a un Palau Sant Jordi. Efectivament, li canvies la setlist d’aquella crònica que vaig escriure per al concert del 2014, i val perfectament per al que va passar diumenge passat al Sant Jordi gran. Però com molt bé pronostica el cap del seu manàger (no other than Elton John), o amplia la cosa i hi afegeix parafernàlia, o tindrà els seus dies comptats en la primera fila. Es lo que tiene el mainstream i un preu d’entrada un pèl inflat.

Així doncs, Ed, la cuquilesa que destiles és innegable, però si no vols que les Sheeranites jovenetes acabin renegant de tu d’aquí a uns anys o obrin els ulls de cop, com els ha passat a moltes Beliebers, fes-li cas al Papa Elton, que per alguna cosa t’ha portat fins on has arribat, talent teu inclòs.

Veure galeria d’imatges.

Primavera Sound 15 – Días 2 y 3

Jueves 28 de mayo

Digamos que el segundo día del Primavera fue bastante olvidable. Primero, Mª del Mar, cóscate que Acollective no es ninguna abreviación de Animal Collective, que sí te gustan, y por eso fuiste y te encontraste lo que te encontraste. Y luego, pues eso que te paseas de escenario en escenario a ver qué ves u oyes perdiéndote lo que según los medios fue el conciertaco de la noche, Antony and The Johnsons (aunque los asistentes también reportaban otros grandes momentos – para gustos, colores). Con un solapamiento que hacía daño (The Black Keys y Chet Faker), opté por los primeros, que resultarían ser el momento “meh” de la noche. Les faltaban ganas, sobraban los silencios entre canciones, la interacción con el público brilló por su ausencia y la calidad del sonido tampoco era nada del otro jueves.

The Black Keys

Tras The Black Keys, un poquito de James Blake para poder decir que lo has visto ni que sea un ratico y que sabes de qué palo va. I cap a  casa hi falta gent, que demà has d’anar a treballar.


Viernes 30 de mayo

Tras el frustre del jueves, Damien Rice no solo compensó el bajón, sino que lo superó con creces. OMG. Él solo, con su guitarra y un looper utilizado a la perfección con multitud de recursos corporales, musicales y vocales, llenó un escenario que no tendría ninguna iluminación hasta que cayera la noche. Una vez más, el talento demostró que no necesitas fuegos artificiales para poner los pelos como escarpias, la gallina de piel y hacer que te frotes los ojos para poder comprobar que lo que estás viendo – y oyendo – es real. Damien Rice, el padre musical de Ed Sheeran (solo hace falta escuchar “Give Me Love” del ginger y “I Remember” del susodicho), se mostró tímido y fue a por faena. Los asistentes, numerosos; pues era su primera vez en Barcelona. No estuvo demasiado parlanchín el irlandés (cosa que hubiera quizás ayudado a acercarlo un poquito más al público, como hace mi queridísimo Glen Hansard), pero estuvo de quitarse el sombrero de todos modos. Hubiera sido ya la bomba que lo hubiera acompañado la dulce Lisa Hannigan. Habrá que ver si en sus giras propias se hace acompañar y seguirle la pista.

Damien Rice

Tras escuchar de relleno a las Sleater Kinney y de lejos a Ride, que presentaron un buen set, llegó el otro gran esperado momento de este Primavera para mí: Alt-J. Para quien no los conozca, Alt-J es un grupo de indie rock experimental que, o te gustan, o no soportas, especialmente teniendo en cuenta la voz de Joe Newman, su cantante principal. Y a juzgar por los miles de asistentes a su concierto su música disonante en ocasiones no solo gusta sino que hizo que no pudiéramos parar de ondear brazos, cuerpo y cabeza, que por alguna razón inexplicable, al escucharlos, uno baja automáticamente para mirar el suelo y así, deduzco, poderse concentrar en las ondas musicales que van y vienen. Que el público coreara de pe a pa sus letras confirma también que el éxito mundial de los de Leeds no es porque sean buenos sino lo siguiente. Suenan incluso mejor que en disco, que ya es decir. Casi estáticos y en línea sobre el escenario, con un backdrop luminoso espectacular a sus espaldas, demostraron que una buena percusión puesta en lugares a veces inesperados y unos teclados característicamente oníricos y efectistas, más unas letras con contenido a veces pasado de vueltas, gustan, y que con solo dos discos, pueden mover masas. Y en esta ocasión, no sólo por postureo primaveral.

Alt-J

Ver galería de fotos.

Flo lanza “What Kind of Man” y los tuiteros lo disfrutan como enanos

A principios de febrero nos enteramos del estreno del nuevo single de Florence + The Machine, “What Kind of Man”, de su próximo álbum, How Big, How Blue, How Beautiful, a la venta el próximo mes de junio. Que tras cuatro años sin escuchar nada nuevo de Flo estrictamente dicho (no cuento las colaboraciones), te llegue tal notición es como para calificarlo de “alegría del día”. Nada más verlo, estoy segura que a tres personitas que conozco situadas en tres extremos distintos de la Península Ibérica nos dio un salto el corazón. Y, evidentemente, nos hicimos un hueco en la agenda para poder resolver la duda: ¿Llegará a cumplir con nuestras expectativas, la pelirroja de bote? No solo las cumplió, sino que las superó. Pero no a la primera escucha, en que tras el cambio guitarrero, al menos yo y uno que yo me sé nos quedamos un poco WTF. Gracias, BBC Radio 1, por dejarnos reflexionar unos minutos y ponérnosla otra vez, Sam, para poder digerir el guitarrazo – que resulta que después tampoco había para tanto-, y poder apreciarlo en la totalidad del conjunto.

Pero es que ese estreno no quedó solo así. A las pocas horas, el estreno radiofónico del primer single vino nada más y nada menos que acompañado de, ¡bombazo!, estreno de vídeo.

Y con él, las reacciones en Twitter, de las que me quedo con…

No hase falta que dise nada más.
No hase falta que dises nada más, Lu.

Esta no es la primera vez, y espero que no sea la última en que pueda compartir una experiencia tuitera que no solo me lleve a poder sentir que estoy haciendo lo mismo que miles de personas a la vez (como en Fin de Año, oiga), sino que además, haga que me entre la gran carcajada del siglo, incluso tras ver un vídeo bastante trágico y complejo. Lástima que el segundo vídeo, precioso, nos haya caído del cielo sin aviso previo alguno.

Y es que es lo que tienen los media, ese poder de estar espatarrada en el sofá de casa, te pillas un live stream del Festival de iTunes y terminas con 40 comentarios en Fasebú comentando la jugada. A falta de festival pan, buenas son tortas.

ed sheeran
Ed Sheeran petándolo en mi muro del Fasebú.

Estamos de acuerdo que cuando vas a un concierto con gente, vives una experiencia inexplicable y luego comentas la jugada, pero esta nueva manera de vivir un evento es algo que, unos pocos años atrás, era impensable. Lástima que no encontrara a nadie que le guste Placebo tanto como a mí como para hacer lo propio en el pasado Festival de iTunes 2014. No preocuparsus, que, instead, ya brinqué en la habitación como es debido, aprovechando que no me veía nadie. ;)

Próxima cita online: Coachella esta Semana Santa. ¿Habrá alguien around online?

Mi banda sonora cosecha del 2014

Ten gustos distintos em va suggerir fer la “lista de los discos del año” (léase restringido al rollo indie, pop-rock y electrónico en el que nos movemos). Overloaded with work, ya digo ahora que no tendré tiempo de escribir más sobre ellos (shame!). Lo que viene ahora no es que sea necesariamente bueno, sino lo que más he escuchado durante el año. El orden en que aparecen también es totalmente random.

The Acid – Liminal : ¡¡¡toy enganchá!!!
FKA Twigs: LP1 : OMG, ¡peazo LP!
HAERTS – Haerts : con altibajos, más altos que bajos, así que lo incluyo.
Angus and Julia Stone – Julia and Angus Stone (self-titled): ¡y qué buenos son en directo!
Lana Del Rey – Ultraviolence: al final decido que sí makes the cut, pero sería de los ultimitos de la lista; tiene gems, aunque ella sea todo un personaje…)
Perfume Genius – Too Bright

Hundred Waters – The Moon Rang Like A Bell LP
Warpaint – Warpaint
No. 1 Dads – About Face
Alt-J – This is All Yoursaunque el anterior era mejor, imo.
Ed Sheeran – X
Damien Rice – My Favourite Faded Fantasy
Damon Albarn – Everyday Robots

The War On Drugs – Lost In The Dream
Kishi Bashi – Lighght
SOHN – Tremors
Chet Faker – Built On Glass
Hozier – Hozier

Hay muchos que mencionan Caribou. Está bien, para mí, pero no me acaba de… El último de St. Vincent está bien un rato, pero tampoco me emociona y no puedo con Taylor Swift, ni con el 1989 ni con ninguno. #SorryNotSorry.

Y sí, gran vacío de música nacional…

 

Ed Sheeran: The self-sufficient, self-made man (Multiply Tour)

Ginger Ed Sheeran sold out his show of the Multiply Tour last Monday at Sant Jordi Club, which was full of screaming teens who couldn’t resist the unintendedly sweet presence that the ‘A-Team’ singer has on stage. After almost three hours queuing we made it to the venue, leaving outside tens of teens crying inconsolably when they realized that they were not allowed in for not being accompanied by either one of their parents or their legal tutor (organizers, didn’t you make it clear?!). Poor little ladies!

Ticket to cutie EdI must confess I didn’t expect such young audience (how naive of me!). Ed Sheeran, 23 (only 23), was first noticed by Sir Elton John and Jamie Foxx, which gave him the chance to become what he’s now: a young guy who is sacrificing part of his personal life for the success he’s enjoying at present (hey, he’s just sold out three Wembleys!) ’cause he’s now “supposed to chart and celebrate / But good things are over fast”. And we all know the music industry works like this, so he’s chosen to “turn you [his girlfriends] off and switch on my [his] professional features” (‘The Man’ in Ed’s + Plus).

Eddie facing the sheeranitas.
                  Ed Sheeran singing to the sheeranites.

His lyrics in + Plus revisit mostly those personal experiences you would expect from a regular British guy you could find at any metro station busking his songs, with recurrent themes such as getting drunk, getting his heart broken and what not, with three remarkable exceptions, ‘Lego House’, ‘Small Bump’ and ‘The A-Team’, which earned him a Grammy nomination. However, in just three years, after the release of his first album ‘+’, this guy “you don’t want to see shirtless” (thank you, Ed, I like you better as Annie!) has gone from re-writing the typical ”just how beautiful you are” to writing true gems on his second album, X Multiply, the one he’s touring now, and for other artists, like One Direction and Taylor Swift (hence the average age of the audience, Mar!). X is a delicate album, overflowing sensitivity and emotions – the same sensitivity and emotions you find on stage (‘I See Fire’, ‘One’, ‘Tenerife Sea’, ‘Bloodstream’, ‘Photograph’ – together with rap combos (‘Don’t’) and R&B rhythms (‘Sing’, ‘Nina’) that depart from themost folk-rocky Ed to let him release his energy at the most precise moments. And that’s because there was no dull moment in a concert in which we could also, obviously, drool at ‘Thinking Out Loud’ while recalling one of the sweetest, most romantic (and some will say cheesiest) music clips the human kind has ever seen on screen.

This red-haired guy has a surprisingly resistant (being a smoker!) and orotund rapper voice which sounds sweet and soft in the ballads and slow tunes in his catalog. He only needs himself, a guitar to play and tap, a looper and some base rhythms to keep his audience amused and awed for almost two hours. He knows how to address the punters, how to make them even keep quiet (ah, teens!) and how to fill in a whole stage only adorned with some lights and with six screens on the background, showing mostly videos made for the occasion. He blends his own songs and introduces some bits from others (BSB’s “Everybody” – Hello!?) where you wouldn’t expect it. He’s the boss at home – the stage he’s on – and as many bosses, he leaves when you expect it the least. Duh! He’s not one to like the fanfare and the extravagance of the music biz, but he’ll probably have to offer something more when hitting bigger venues, or more mature audiences. No doubt he can do so, though.

Ed Sheeran is that guy who’s now enjoying his luck as much as he can, pleasing as many fans as he comes across (thank you, Gemma, for keeping me up to date with all his kind gestures, making the ‘four cities, three planes the same day’ come true to meet a little lady on a TV program or even getting engaged with a terminal girl), while having fun and keeping his feet on the ground (or so it seems). And if at the same time he makes those teens go to the merch stall and, without realizing, order an item in English (I saw it with my own eyes!), I say Ed, keep on doing what you are doing the way you’re doing it, as you’re doing it right. Yeah!

Visit pic gallery.