Calexico Coming to Vida Festival

Calexico Vida FestivalGosh, I had just finished writing the piece on St. Vincent coming to the Vida Festival when, bam! another e-mail waiting in my inbox announcing the news that Calexico are also joining the Vida Festival next year. Mini-piece on it, here. Tbh, no idea who they are, so I’ll have to do quite a lot of research on them if I intend to appreciate their concert a bit.

Advertisements

Cruïlla eclèctic – Dia 2 (Little Steven i Pet Shop Boys)

En la segona jornada del CruÏlla, hi havia tres noms imperdibles: Benjamin Clementine, Little Steven i Pet Shop Boys. Havent vist ja el primer, i avui tenint Foster The People a l’agenda, vaig optar per limitar-me als dos últims.

Steve Van Zandt, àlies Little Steven, mà dreta de Bruce Springsteen a la E Street Band, va brillar davant un públic format, a les primeres files, de fans fidels de… Pet Shop Boys! Efectivament, a quarts de vuit qui ja ocupava posicions per assegurar-se una bona visibilitat eren els membres del club de fans de Pet Shop Boys, mobilitzats alguns d’ells en grans grups. Little Steven, guitarrista i cantant, va brillar, però també ho van fer, com qualsevol bona banda de blues, la resta de components, especialment els metalls (la flauta travessera al principi una mica massa pel volum desproporcionat) i les coristes, tot i que pobretes, el vestuari que ens duien no era pas el més adequat per aguantar petaques de micròfon amb tant de bot i meneíto. L’únic moment més fluixet, potser, va ser el moment d’enllaç de tres temes amb aires de calypso. Per la resta, tot el que us pugueu esperar d’una banda de rock i blues de les de tota la vida hi va ser, i ben representat.

Little Steven CruÏlla 2017

Pet Shop Boys encetava el concert amb un “Somos los Pet Shop Boys y hoy todos somos pop kids“. El mateix “pop” (i altres referents a la discografia de la banda) que es veia en les desenes i desenes de samarretes que desfilaven en les primeres files de davant de l’escenari. Davant d’un públic de mitjana d’edat granadeta, Neil Tennant i Chris Lowe (granats del tot) van estar acompanyats de tres músics més joves que van defensar els temes nous i els de sempre dels elegantíssims anglesos (pues están los chándales de Pet Shops Boys y están los chándales de Jamiroquai). Que tenien el públic al seu favor era un fet, però que aconseguirien fer-ne plorar a alguns al final del concert estava per veure. I així va ser. No diré que van triomfar més els temes de sempre que els nous perquè només tinc el referent dels fans de les primeres files i aquests es desganyitaven amb tot, però que malgrat tornar al passat Pet Shop Boys són capaços de donar nous i frescos girs als seus temes de sempre i amb gust es va també constatar amb “Go West” i una dolça versió de “Home And Dry”.

pet shop boys cruÏlla

Neil Tennant tampoc té la necessitat de deixar-se la pell fent acrobàcies als 62 anys al so de synthpop. Lluny de resultar repetitiu, però, l’elegància natural i el paper ben après al llarg dels anys van fer que resultés un concert dinàmic i variat. Els constants canvis de vestuari i de capes de l’escenari van ajudar també a l’evolució del concert, amb constants canvis de posició dels músics (excepte de Chris Lowe) i capes mòbils de decoració. Potser els vídeos de les produccions no mataven, però aconseguien fusionar-se perfectament amb els temes i amb les posicions estàtiques estudiades de Tennant. Que hi hagués bis, malgrat ser un festival, va ser també una sorpresa difícil de superar.

Algú m’ha dit avui, jugant amb el títol del seu últim àlbum, que el concert de Pet Shop Boys va estar “inSUPERable”. Insuperable o no, el que sí puc dir és que són uns sirs del synthpop. Que no és poc.

Com a nota de tancament del Festival Cruïlla d’enguany, però, voldria constatar que, si no arriba a ser per alguns dels concerts, per a mi la nota del festival baixa respecte de la de les edicions anteriors. A més, suspèn en forçar la màquina amb l’aforament del divendres i la consegüent gestió del mateix, que es va veure reflectit en gent més passada de voltes del compte, trasllats lents, ocupació d’escales, llargues cues i impossibilitat d’arribar a veure un concert com cal a menys que t’hi haguessis plantat amb una hora i mitja d’antelació i el consegüent sacrifici d’una altra actuació. No anem bé, Cruïlla, no anem bé.

Galeria d’imatges.

Cruïlla eclèctic – Dia 1

Si alguna cosa vaig pensar en sortir el cartell del Festival Cruïlla d’enguany, va ser: “¡menudo pastiche!”, perquè ajuntar die Antwoord amb Luthea Salom i Jamiroquai, no és altra cosa que un còctel que pot resultar desconcertant.

Barreja d’estils seria també a la que m’enfrontaria en la jornada d’ahir, que vaig començar amb la primera part de l’actuació de Luthea Salom, per a qui l’encavallament amb Youssou N’Dour feia que només 5 minuts abans de començar el concert fóssim no més de 50 persones a la carpa Movistar+. Per sort, l’audiència es va ampliar a mesura que avançava el concert i, suposo, que deuria estar plena per al seu tema més conegut a dia d’avui, “Blank Piece Of Paper” (tema de capçalera de Cites de TV3). El que jo vaig poder veure va ser un quartet en què la protagonista de la vetllada, la Luthea Salom, molt cuqui ella, celebrava com de guai era tocar al Cruïlla i apuntava que si fos per ella, se n’anava tot seguit després del concert a banyar-se a la platja en calcetes. Igual de simpàtics (i molt variats!) van ser els acompanyaments de vent i percussió de Roger Gascon (Chet, The Lazy Lies), que acompanya l’afincada a Nova York quan va amb banda (i no està distribuint ventalls entre les seves amigues americanes), a l’igual que Jorge San Juan (Saudade) a la trompeta, que aportava llum sonora a l’actuació. Sigui com sigui, a la Luthea Salom l’he de veure està pendent de veure-la en un context més íntim que no pas una carpa de festival suposadament indie on certs artistes no reben l’atenció que es mereixen.

CruÏlla Luthea Salom

El motiu de marxar abans de Luthea no era cap altre que estar a la vora de l’escenari per a Two Door Cinema Club. Després d’un inici avorrit, on un Alex Trimble primíssim i consumidor exclusiu d’aigua (l’alcohol anterior li ha passat ja prou factura?) es limitava a reproduir les cançons tal i com foren gravades en disc en el seu moment. No va ser fins al cinquè tema que Alex Trimble semblava adequadament posat en situació i disposat a animar el públic, a qui no li calia més llenya, ja que els temes de Two Door ja són de per si energètics i propensos a la festa. No obstant això, si bé en el seu moment Two Door eren bandera d’un so propi i genuí, uns anys després de l’auge indie, s’han convertit en una altra banda estàndard que no destaca per res en concret (i per tant, el seu creixement en seguidors es deu haver estancat en els de la primera fornada) però que tampoc no desagrada. Un cap de cartell de primera línia en un festival més gran? Potser fa tres/quatre anys sí. Per a un Cruïlla, cobreix l’expedient.

Two Door Cinema Club Alex Trimble Cruïlla

Que Jamiroquai feia poc que havia estat ingressat a l’hospital era conegut per tots, i tampoc esperàvem que nos diera los bailoteos del año. Sortir en xandall també sembla que sigui quelcom que no és pas estrany en ell (tot i que no cal ser cap influencer de moda per saber que les cremalleres grogues sobre fons negre ressalten la corba de la felicitat).

CruÏlla Jamiroquai

De la seva actuació, per tant, no ens posarem pas amb ell, que prou va fer per no anul·lar el concert, sinó que serem inflexibles amb dos elements que interactuaven i que van fer del concert de Jamiroquai un desconcert. La uniformitat sonora del conjunt, on no hi destacava gens res, tot i que vam poder comprovar que l’afinació de Jamiroquai és impecable. Ara bé: algú sentia les coristes? Veure que dues anaven a l’hora i l’altra feia la seva, sí, però sentir-les? Els músics no paraven d’assenyalar el cel, no pas per invocar els déus sinó per pujar els volums que van fer també que els temes antics sonessin tots molt més tranquils, fluïds, i potser més armoniosos mentre que els temes de l’últim àlbum, molts més rics en matisos instrumentals, semblaven, en conjunt, una olla de grills o, en ocasions, la caiguda d’una estanteria de ferreteria (sometimes I can be such a bitch!). La gota que colmó el vaso, pasen y vean…

cruilla jamiroquai

La gran afluència de públic a l’escenari Estrella Damm va fer que no m’atrevís a marxar abans de la finalització de Jamiroquai per agafar primeres files per a Dorian. Craso error. L’espai esponsoritzat per Radio 3 estava ple a vessar per a un concert en què l’esplanada es va quedar curta va però poder gaudir d’un concertàs dels de la casa. Per mi, EL concert del Cruïlla fins ara. La banda, que va fer un concert similar al de l’Arenal Sound (inclosos els comentaris entre cançons, afegint-hi la reivindicació en contra de l’especulació de l’habitatge a Barcelona), va fer vibrar el públic (i l’aquí present) amb temes lligats amb gust i adaptats plenament al directe, arribant a emocionar-me amb  “Verte Amanecer”, “Cualquier Otra Parte” i “La Tormenta de Arena” malgrat la distància entre ells i jo. La propera vegada, a primera fila s’ha dit. Hands down, Dorian, hands down.

CruÏlla Dorian

 

Veure galeria d’imatges.

Fugaç pas pel Primavera Sound 2017

Malgrat tenir l’abonament des de feia mesos, circumstàncies ‘x’ van fer que el cedís. Això implicava que, o bé m’acreditaven, o bé no hi anava. Malauradament, s’ha complert la segona possibilitat. És per això que aquest any, el meu primer i últim dia pel PS d’enguany es va produir ahir, malgrat haver-me preparat a consciència l’horari distribuït per dies.

Qui hagués anat a veure? A més de Cigarettes After Sex dimarts (que per sort tornen el novembre a l’Apolo), doncs avui, sens dubte, Nikki Lane, Jens Lekman, Broken Social Scene i Bon Iver, i amb una mica de son, Aphex Twin. Demà, havent de treballar a la tarda fins tard, hauria anat a veure només The XX, Jamie xx i Flying Lotus. Dissabte, per acabar de morir, hauria anat a veure Weyes Blood, Angel Olsen i Weval. Em fa molt de mal perdre’m Jens Lekman, Broken Social Scene i Weyes Blood, perquè m’hi jugo el que vulguis que no tornaran pas. Bon Iver el vaig veure ja com a Vulcano Choir, així que què hi farem, i The xx és com anar a escoltar un disc en viu, ja que tampoc és que ofereixin massa sobre l’escenari, així que… qui no es consola és perquè no vol (o el meu autoengany és de campionat, més aviat).

Però com que la realitat és la que és, ara em limitaré a comentar breument els dos concerts que vaig presenciar ahir, durant la sessió inaugural gratuïta: Gordi i Local Natives. No ens enganyem, vaig anar a veure Gordi per agafar bon lloc per a Local Natives, i així va ser: de segona vaig passar a primera fila per als americans de Los Angeles. Gordi no va estar malament, tot i que només reaccionava vers el públic que realment era fan d’ella (llegeixi’s aquells que seguien les seves cançons i es feien notar pujats a les espatlles del voluntari de torn). Un festival és sovint una finestra a possibles nous fans. Si només els fas cas als que ja tens a la butxaca, estàs perdent una oportunitat d’or per guanyar-te’n uns quants més. D’altra banda, la broma “my name means ‘fat baby’” és prou fàcil com per no haver-la de repetir com a única mostra de complicitat amb el públic, guapi. Una altra cosa criticable, i ja em perdonarà la fatty australiana, és el fet que sí, que et dius com et dius, però gran pes de la teva actuació el portava el noi de la percussió, de qui no en sabem el nom perquè, ei, ‘I’m Gordi’,  y a los demás, que les den.

Una opinió totalment oposada és la que em mereix Local Natives, als qui he de confessar que vaig descobrir preparant-me el fracassat horari del PS d’enguany. Quan els escoltava a casa em feia la sensació d’estar escoltant un Brandon Flowers amb tocs de The Killers, però la realitat és que em vaig trobar amb no un frontman (Taylor Rice), sinó també un segon quasi-frontman (Kelcey Ayer), perfectament coordinats, cohesionats amb la resta del grup (ull amb el cos dels cors!) i que, amb no sé quants anys a l’esquena, van poder comparar públics i apreciar que la present experiència poc tenia a veure amb la tronada que van tenir al Razz 7 anys enrere.

Local Natives, que no només presentaven disc nou, sinó que van fer un repàs maco dels seus treballs anteriors i es van atrevir fins i tot amb un nou tema i una versió de Kanye West, van demostrar el que és ser una banda de rock on totes les peces funcionen i on malgrat estar en un festival, no van escatimar els deu segons de comiat del públic després d’una actuació gaudida tants per aquells que es trobaven sobre l’escenari com pels que, des del terra de l’espai Vueling, veien com l’afany de protagonisme no té lloc en un grup com el de Los Angeles. Indubtablement, van guanyar-se una nova admiradora.

Galeria d’imatges

Fuzzville!!! #3 Line-Up Announcement

A couple of days ago I was asked by the Hipstefuzzville-3rian Circus contents staff to write about the announcement of a festival that I had no idea about: the Fuzzville!!! #3. As pieces on announcements like this one should be published asap and I had taken a couple of days off, I wasn’t able to get deep into the contents before the news was published. Therefore, I basically rewrote the press release and transformed it into an article-like kind of text adding some religious puns, as the fest takes place during Easter.

What I’d like to highlight of this piece is my own choice of contents. The original press release included what I considered a blatantly obvious amount of advertising on record labels that, imo, were of little (if none) interest for the general reader, so I decided to overlook anything related to it straight away. Here’s the final result.

The Best Concerts 2016 Gave Me

According to my records, I’ve attended 73 concerts this year, including those in festivals. As I always say, if I ever go to a concert, it’s to be thrilled, to be moved, to feel something. Mind that I haven’t written about all of these 73 and some of them I have, but elsewhere. So… what follows is nothing but the list of those concerts that have meant something to me on that day, for whatever reason. There I go, and in chronological order…

1. Florence + The Machine – 17/4/16, Palacio Vistalegre, Madrid 

That concert meant meeting Mané López for the first time (it seems as if it had happened so long ago!)  and not having to write about it for any mag, unlike what I did for the same gig in Barcelona. Though I did write about it anyway. It was too good to let it escape. I had a  whale of a time despite the fact that the concert was pretty much the same as the one in Barcelona. Oh well…

2. Marlango – 24/4/16, Sala BARTS, Barcelona

marlango

When I grow up, I just wanna be like Leonor Watling. Period. And this.

3. The Lazy Lies & Indigos – 21/5/16, Sala BeGood, Barcelona

Indigos-Lazy

That eve was pretty emotional, as for the first time, I met Malou Bustos, former TLL manager, with whom I had been talking now and then for ages on Twitter. I also met Iván Gil, the photographer who invited me to a Coke before the gig (I still owe you!) to get to know each other and later on became my friend. Way.to.go. It all made me enjoy the concerts in a very special mood. As for the gigs, I was gladly surprised about the quality of both bands, them being rather unknown. Who would’ve thought as well that would be the starting point for so many connections. It’s a small world, indeed. And yes, I also wrote about both performances.

4. Queen + Adam Lambert – 22/5/16, Palau Sant Jordi, Barcelona

queen + adam lambert

Yeah, Adam Lambert is not Freddie Mercury. But I arrived late at the party. Better late than never, though. (more)

5. Coldplay – 26/5/16, Estadi Olímpic de Barcelona

A helluva show. Something like this.

6. Daughter- 2/6/16, Parc del Fòrum, Primavera Sound 

daughter (4)

If someone makes you cry with the beauty of their performance, what else can you ask for?

7. PJ Harvey – 4/6/16, Parc del Fòrum, Primavera Sound

PJ Harvey (47)

Having no idea what she’s in for and ending up totally mesmerized. That’s the PJ Harvey effect.

8. Mika – 11/6/16, Poble Espanyol, Barcelona 

P1100544

Nothing but fun. And joy. And friendship. And bliss. And this.

9. Ramon Mirabet & Alabama Shakes, Cruïlla, Parc del Fòrum 

CruÏlla 2016 collage

I would’ve liked to add Damien Rice too but he moved me more at PS2015. In any case, from Cruïlla 2016, the highlights were: Alabama Shakes, who were outstanding, and Ramon Mirabet, undoubtedly a promise of the present Catalan music scene.

10. Whitney – 23/10/16, Sala Apolo, Barcelona

2016-whitney

If their album is one of my faves this year, their performance did nothing but confirm that they are great.

11. Placebo – 19/11/16, Sportpaleis, Antwerp

If one of your fave bands isn’t coming to town, you gotta go after them to celebrate their 20th anniversary comme il faut.

Bring it on for more concerts, 2017!

Entrades relacionades:

PS 2017 Programme Per Days

primaverasound2017por_dias

A couple of weeks ago, the people at Hipsterian Circus HQ asked me what festivals I was planning to go to next year. I told them that, for sure, Primavera Sound, Cruïlla and Vida Festival, as I already have the tickets for them. Attending those festivals, and potentially covering them, means giving updates on them too, as announcements see the light. This is the case of this little piece I wrote last Wednesday on the presentation of the programme per day of the Primavera Sound 2017. I could already see that I’ll most probably be miss Cigarettes After Sex unless they play from 9pm on and that Friday, which is my worst day regarding working hours, is packed with big names such as Flying Lotus, Frank Ocean and The xx. I just now pray to God for all of them to play after 10:30pm… and with no overlaps!
[to be continued…]