Depeche Mode presenten Spirit al Stadion Letzigrund

Quan una arriba a l’edat en què tenir fills està a l’ordre del dia, els plans d’anar a veure Depeche Mode a Zürich amb una teva amiga que ja ha estat partner in crime anteriorment i que per aquelles coses de la vida viu a prop de Bern, poden canviar lleugerament i convertir-se en un cap de setmana de relax en família amb un concert que apareix per allà al mig com un bolet. Així doncs, diumenge passat em trobava entre panyals, gelats i passejades amb balloons a Luzern i Bern i un concert de rock electrònic d’un trio que, també per aquelles coses de la vida, es troben en el meu top 10 d’all-time faves.

Anar a un concert fora d’Espanya és sempre una experiència en si per les regulacions i costums del país d’acollida. Així doncs, malgrat tenir seient, una servidora es plantava al Stadion Letzigrund a quarts de sis, amb una solana de justícia, per veure els teloners, que començaven, sobre el paper, a les 19h i, de facto, a les 18:55. Aquí els rellotges de precisió suïssa van fallar una miqueta. Tot això no sense abans posar-me els taps de silicona de rigor propis, tot i que, de no portar-ne, a l’entrada en tenia de disponibles, cortesia dels organitzadors. Una que és cauta es va reservar hotel a la vora de l’estadi, no fos cas que em quedés sense transport públic per les aglomeracions en un lloc poc familiar i sense dades al mòbil. No hagués calgut, però, perquè a les pantalles informatives de l’estadi apareixien també totes les combinacions possibles de transport, amb plànols a parades i combinacions de transbordament diverses. Això és Suïssa, senyors meus.

Algiers, els teloners en aquesta ocasió, em van flipar al Primavera Sound de l’any passat i per això celebrava tornar-los a veure. Aquest cop, però, no sé si per la solanera que ens obligava a tots a posar-nos la bossa de visera malgrat portar ulleres de sol, potser pel fet que malgrat tenir una audiència nombrosa la reacció d’aquesta era de ni fred ni calor (és que ni amb aquest tros de tema que és ‘The Underside of Power‘!!!), em van deixar bastant indiferent durant els primers temes.  No obstant això, a mesura que avançava el seu set de 40 minuts ben bons, vaig entendre (i crec que la resta d’assistents també) el seu maridatge amb Depeche Mode,  amb temes més obscurs, electrònics i foscos.

A les 20:15, ara sí puntualíssims, Depeche Mode apareixia davant del públic del Letzigrund Stadion, la majoria del qual concentrat a pista, amb unes xifres que crec que difícilment serien permeses aquí a Queterunya. Encara amb un sol justicier fins al setè tema, cosa que afegia un punt de psicodèlia a la situació, s’engegava el concert amb dos temes pre-gravats, ‘Revolution’ de The Beatles, fent referència al tema central de l’àlbum més recent dels d’Essex, Spirit, on es valen d’una crítica ferotge a la societat de l’evolució tecnològica i la involució patent en el conformisme davant de les injustícies (‘Where’s the revolution?‘ resaria el 12è tema del vespre/nit).

depeche mode letzigrund stadion.JPG

Depeche Mode poden ser tres, però està clar que l’estrella de la nit, descarat, divertit, bromista, xulesc, amb el permís puntual de Martin Gore, ha estat sempre, és i serà Dave Gahan, amb tres canvis de vestuari, sus movimientos femenino-sepsis i la seva transformació facial progressiva en una barreja de Johnny Hallyday, Freddie Mercury i Antonio Banderas, con su barba de dos días ya de color de Santa Claus. Que als seus 55 anys segueix brillant dalt de l’escenari (amb pauses per a recuperació física ben estudiades) és inqüestionable, i que per això està també Martin Gore que, aquest cop sí, malgrat tenir el seu moment unplugged, ens va regalar ‘A Question of Lust’ i ‘Home’ en plena esplendor electrònica. Yassssssssssssss! El que no va brillar de cara a la galeria, m’atreviria dir que per no voler, i pel simple fet que diria que només va aparèixer en pantalla en directe tres vegades comptades (una, dues i tres), és Andy Fletcher. Hi ha estrelles i estrelles. Acceptable i comprensible.

Parlant de pantalles, els elements visuals d’aquesta gira no són res de l’altre dijous i, I’m sorry, però és més que previsible que enfoquin els ulls del prota en dir ‘In my eyes’ o que el vídeo projectat per a ‘In Your Room’ tingui lloc on? Ecco! Tronat, molt tronat. Per no esmentar l’excés de reverberació en alguns punts. Ja no es porta. Nope. Potser al públic, de mitjana d’edat de 45 (me sentí más joven todavía), els mola, però algú els ha de dir al tècnic de so que porten que se n’estigui una mica. Gràcies.

Els temes de Spirit (2017) van ser ben rebuts, a l’igual que els de Sounds Of The Universe (2008), amb un ‘Wrong’ amb un rotllo hip-hopper sorprenent, i Playing The Angel (2005). Ho dic simplement per callar les boques d’aquells que professen que Depeche Mode es van acabar amb Ultra (1997). Significatiu és, però, que no incloguessin ni un sol tema de Delta Machine (2012) en el set list.

Està clar, però, que no podien deixar de banda ELS temes que MAI no poden faltar dels treballs anteriors (amb el regalàs, aquest cop, de Stripped) i que van fer vibrar el Letzigrund Stadion com era de preveure (malgrat, per mi, la relliscada d’incloure la versió de ‘Heroes de David Bowie… ja no toca). Són aquests, juntament amb una inclusió sorprenent (‘Somebody’ del Some Great Reward, 1984) els que ens van confirmar per què Depeche Mode són qui són i han arribat allà on són, amb gairebé 40 anys de carrera a l’esquena (i puntualitat suïssa en acabar a les 22:30).

 

Veure galeria d’imatges.

 

Advertisements

Depeche Mode – Delta Machine Tour

Hi ha molts grups i artistes que, per una raó o una altra, m’han marcat. Depeche Mode és, sense dubte, un d’ells; m’atreviria a dir que estan entre els Top 5. Son buenos; muy buenos. Han tingut els seus alts i baixos, com tothom, però en directe són de lo mejorcito que he vist. I aquesta era la tercera vegada que els veia. Però tal i com no he vist grups i /o artistes en directe perquè he arribat tard (Queen, The Beatles,The Bee Gees, molts Motown, Michael Jackson, i molts molts molts altres) i ho accepto (perquè no em queda més remei, ha!), amb Depeche em passa una cosa que no em passa amb els altres. Per a ells, hauria d’haver nascut 7 anys abans. Eing? M’explico: en un gran concert com el d’avui ens han presentat una setlist amb alguna que una altra cosa millorable (o ‘canviable’) així com alguna versió de la que lamento no haver escoltat mai en directe la més fidel a la gravada. Eing? Que no t’expliques, Maria Del Mar! A veure, elabora l’argument.

Estem d’acord que amb 13 discos a les esquenes, és difícil fer una setlist, i que a més, sigui al gust de tothom, però traient un disc nou amb cançons brutals com “Alone” o “Broken” o “Soothe My Soul“, vas y me pones el primer single (“Heaven“), que és el “menys Depeche” del disc. Home! I això no seria tan “greu” (a veure, que tampoco me voy a morir per això) tenint moltes altres cançons lentorres que, como es harto conocido, Martin Gore domina a la perfección y siempre caen. Also, hi ha cançons que són un must (always? really?) tot i que sempre amb variacions, sobretot a l’inici i al final, i sempre en la seva versió electrònica. A mi “Personal Jesus“, p.ex., no m’ha acabat mai de fer el pes (sí, sóc rara, què vols que t’hi digui), però sempre hi és porque si no, el público los espera a la salida pa’ tirarles tomates. OK. “Enjoy the Silence” segueix causant-me goosebumps, així que ja m’està bé que hi sigui, però altres “clàssiques”, com “Shake the Disease“, encara estic desitjant de sentir-ne la versió electrònica. Les tres vegades que l’he sentida, ha estat amb el Martin, en su momento de gloria, acompanyat d’un piano. Snif, snif. I novament, això no seria tan “greu” (i again, tampoco me voy a morir por esto, I know), si els dos moments de glòria del Martin no haguessin estat totalment acústics. Que sí, que té bona veu; que sí, que es mereix que centrem l’atenció en ell com a vocalista; però una mica d’electrònica amb ell, for a change, no vindria malament, almenys en un dels seus dos solos, com suposo que deurien fer en directe tot just van treure aquestes cançons.

Martin Gore desenchufao.
Martin Gore desenchufao.

En aquest sentit, ens han plantificat com un bolet, cap al final, “Just Can’t Get Enough”, que cantava la Traviata amb la resta de la setlist. Momentazo para los nostálgicos, no ho dubto. Però estant ja desfassada; potser hauria estat recomanable posar-hi una mica de conya a l’assumpte, com fan per exemple els Take That quan es posen a fer les coreos de los 90 del palo “por diox, y a la gente le molábamos haciendo ESTO!”. Però no, Dave Gahan, la ha tratado como la más respetable de las canciones. Y la ha bordado y tó. I tot i que sembla fins ara que no hagi gaudit del concert, la veritat és que és tot el contrari. Com he dit en algun altre lloc, ha estat “espectaculà”. Superhipermegacontenta a més de què hagin acabat el concert amb “Never Let Me Down Againcon su baño de brazos correspondiente que a une le sube la moral y lo otro que no puedo decir aquí, que me censuran. Això sí, no m’estaré de dir que la versió accelerad(íssim)a de “Precious” se l’haurien poguda estalviar…

Y ahora vamos a centrarnos en THE MAN, que no es otro que Dave Gahan. Depeche son tres, sí, però estic segura que la majoria dels assistents teníem el 90% del temps els ulls posats en ell, a qui he batejat en moltes ocasions com “the man with the sexiest voice on earth”. OJU, que dic “voice”, not him. Però jo, como el resto de los mortales esta noche en el Sant Jordi, he caído y sucumbido a su presencia arrolladora en el escenario. La meva atracció (físico-sexual) per a en Dave es de menos tres trillones, però es que se come el escenario. Él es el escenario. Per començar, estableix una relació (íntima) amb el pal del micròfon que només li he vist a en Freddie Mercury.

Dave Gahan dándole el masajito correspondiente al palo del micro.
Dave Gahan dándole el masajito correspondiente al palo del micro.

Balla com una tia, pero es que da igual, todos babeamos con sus movimientos de cadera y sus contoneos a lo “pero qué tipo tengo, o más bien, tenía, pero da igual, porque me muevo que te cagas en las bragas” (con perdón de la expresión). Per no dir els strip-tease (parciales) que se te marca y que a una ya la ponen in the mood y cuando te hace esos remolinos con el brazo para indicar que el público siga cantando te imaginas que lo que está ondeando son los pantalones o los calzoncillos que se hubiera podido acabar de quitar.

Dave tó sepsi.
Dave tó sepsi.

Aquest protagonisme fa que a en Martin no le quede otra que brillar en sus momentos acústicos o en sus pequeñas coreos ensayadas con Dave (a las fotos me remito) y que se tenga que vestir a cuadros con bambas de color plata para destacar, i que l’Andrew Fletcher opti per mirar-s’ho tot des de la seva plataforma i es passi l’estona concentrado en su teclado (que és la seva feina al capdavall) i que fins i tot tingui temps de fer exercicis d’estiraments entre cançó i cançó. Y por eso nos mola a L. A. y a mí, porque, visto desde fuera, es como si estuviera viendo el concierto en DVD desde el salón de su casa… o como el segurata en la puerta de entrada. Però sense ell, Depeche Mode no serían lo que son.

Andrew Fletcher está para dar palmas, y ahí se acaba su coreo.
Andrew Fletcher está para dar palmas, y ahí se acaba su coreo.

Y así son las cosas (desde mi punto de vista), y así se las hemos contado. I ara, time to “enjoy the silence“.