Depeche Mode presenten Spirit al Stadion Letzigrund

Quan una arriba a l’edat en què tenir fills està a l’ordre del dia, els plans d’anar a veure Depeche Mode a Zürich amb una teva amiga que ja ha estat partner in crime anteriorment i que per aquelles coses de la vida viu a prop de Bern, poden canviar lleugerament i convertir-se en un cap de setmana de relax en família amb un concert que apareix per allà al mig com un bolet. Així doncs, diumenge passat em trobava entre panyals, gelats i passejades amb balloons a Luzern i Bern i un concert de rock electrònic d’un trio que, també per aquelles coses de la vida, es troben en el meu top 10 d’all-time faves.

Anar a un concert fora d’Espanya és sempre una experiència en si per les regulacions i costums del país d’acollida. Així doncs, malgrat tenir seient, una servidora es plantava al Stadion Letzigrund a quarts de sis, amb una solana de justícia, per veure els teloners, que començaven, sobre el paper, a les 19h i, de facto, a les 18:55. Aquí els rellotges de precisió suïssa van fallar una miqueta. Tot això no sense abans posar-me els taps de silicona de rigor propis, tot i que, de no portar-ne, a l’entrada en tenia de disponibles, cortesia dels organitzadors. Una que és cauta es va reservar hotel a la vora de l’estadi, no fos cas que em quedés sense transport públic per les aglomeracions en un lloc poc familiar i sense dades al mòbil. No hagués calgut, però, perquè a les pantalles informatives de l’estadi apareixien també totes les combinacions possibles de transport, amb plànols a parades i combinacions de transbordament diverses. Això és Suïssa, senyors meus.

Algiers, els teloners en aquesta ocasió, em van flipar al Primavera Sound de l’any passat i per això celebrava tornar-los a veure. Aquest cop, però, no sé si per la solanera que ens obligava a tots a posar-nos la bossa de visera malgrat portar ulleres de sol, potser pel fet que malgrat tenir una audiència nombrosa la reacció d’aquesta era de ni fred ni calor (és que ni amb aquest tros de tema que és ‘The Underside of Power‘!!!), em van deixar bastant indiferent durant els primers temes.  No obstant això, a mesura que avançava el seu set de 40 minuts ben bons, vaig entendre (i crec que la resta d’assistents també) el seu maridatge amb Depeche Mode,  amb temes més obscurs, electrònics i foscos.

A les 20:15, ara sí puntualíssims, Depeche Mode apareixia davant del públic del Letzigrund Stadion, la majoria del qual concentrat a pista, amb unes xifres que crec que difícilment serien permeses aquí a Queterunya. Encara amb un sol justicier fins al setè tema, cosa que afegia un punt de psicodèlia a la situació, s’engegava el concert amb dos temes pre-gravats, ‘Revolution’ de The Beatles, fent referència al tema central de l’àlbum més recent dels d’Essex, Spirit, on es valen d’una crítica ferotge a la societat de l’evolució tecnològica i la involució patent en el conformisme davant de les injustícies (‘Where’s the revolution?‘ resaria el 12è tema del vespre/nit).

depeche mode letzigrund stadion.JPG

Depeche Mode poden ser tres, però està clar que l’estrella de la nit, descarat, divertit, bromista, xulesc, amb el permís puntual de Martin Gore, ha estat sempre, és i serà Dave Gahan, amb tres canvis de vestuari, sus movimientos femenino-sepsis i la seva transformació facial progressiva en una barreja de Johnny Hallyday, Freddie Mercury i Antonio Banderas, con su barba de dos días ya de color de Santa Claus. Que als seus 55 anys segueix brillant dalt de l’escenari (amb pauses per a recuperació física ben estudiades) és inqüestionable, i que per això està també Martin Gore que, aquest cop sí, malgrat tenir el seu moment unplugged, ens va regalar ‘A Question of Lust’ i ‘Home’ en plena esplendor electrònica. Yassssssssssssss! El que no va brillar de cara a la galeria, m’atreviria dir que per no voler, i pel simple fet que diria que només va aparèixer en pantalla en directe tres vegades comptades (una, dues i tres), és Andy Fletcher. Hi ha estrelles i estrelles. Acceptable i comprensible.

Parlant de pantalles, els elements visuals d’aquesta gira no són res de l’altre dijous i, I’m sorry, però és més que previsible que enfoquin els ulls del prota en dir ‘In my eyes’ o que el vídeo projectat per a ‘In Your Room’ tingui lloc on? Ecco! Tronat, molt tronat. Per no esmentar l’excés de reverberació en alguns punts. Ja no es porta. Nope. Potser al públic, de mitjana d’edat de 45 (me sentí más joven todavía), els mola, però algú els ha de dir al tècnic de so que porten que se n’estigui una mica. Gràcies.

Els temes de Spirit (2017) van ser ben rebuts, a l’igual que els de Sounds Of The Universe (2008), amb un ‘Wrong’ amb un rotllo hip-hopper sorprenent, i Playing The Angel (2005). Ho dic simplement per callar les boques d’aquells que professen que Depeche Mode es van acabar amb Ultra (1997). Significatiu és, però, que no incloguessin ni un sol tema de Delta Machine (2012) en el set list.

Està clar, però, que no podien deixar de banda ELS temes que MAI no poden faltar dels treballs anteriors (amb el regalàs, aquest cop, de Stripped) i que van fer vibrar el Letzigrund Stadion com era de preveure (malgrat, per mi, la relliscada d’incloure la versió de ‘Heroes de David Bowie… ja no toca). Són aquests, juntament amb una inclusió sorprenent (‘Somebody’ del Some Great Reward, 1984) els que ens van confirmar per què Depeche Mode són qui són i han arribat allà on són, amb gairebé 40 anys de carrera a l’esquena (i puntualitat suïssa en acabar a les 22:30).

 

Veure galeria d’imatges.

 

Advertisements

Noche de happenings en Sónar de noche

Este sábado noche tuve mi primera cita con el Sónar. Hace dos años, a puntito estuve de ir, pero con unos solapamientos que me dolían en el alma (Bat For Lashes con KraftwerkMajor Lazer con Two Door Cinema Club), me cogió una pataleta de las mías y me negué a pagar lo mismo para ver la mitad. Algo similar me pasó esta noche de sábado. Aunque me planteé no ir, terminé yendo, a pesar de que los solapamientos de este año también me dolían en el alma. Organización, ¿¡a quién se le ocurre programar a casi la misma hora los dos platos fuertes del sábado – FKA Twigs y Duran Duran más los otros dos postres consistentes – The Chemical Brothers y Flying Lotus!?

Últimamente estoy que me salgo, ya me lo dicen, pero un día me van a canear. Lo veo, lo veo. Supongo que es lo que pasa cuando ves que no tienes por qué aguantar ciertas cosas. Así pues, mi primer contacto con el Sónar fue precisamente a través de un encontronazo con unos asistentes al mismo que me tocaban lo que no suena en el ferrocarril. Esos especímenes se repetirían entre el público ya en el recinto, con excepciones, claro está. Si bien mi amiga Ana dice que el Primavera está lleno de modernos y por eso el Cruïlla – más alternativo – mola más, desde aquí te digo, Ana, que prefiero 10 veces más el público hipsteriano del Primavera que el que va pasado de vueltas del Sónar. Y es que ya en los ferrocarriles un grupo de cuatro personas que ya iban de subidón, por decirlo fino, perdieron la noción del espacio interpersonal. Yo, con mis cascos puestos, les metí una de esas miradas de que, si mataran, ya estarían fundidos. Al salir, a pesar de llevar los auriculares, oí que uno de ellos decía, “Mírala, la cara de amargada que lleva”  (cualquier cosa menos amargada, ¡válgame Flo!), por lo que me giré, me quité los cascos y le espeté: “Que lleve los cascos puestos no significa que no oiga, y que sepas que tú y yo vamos al mismo sitio; la diferencia es que yo voy bien”. Le llego a añadir el #punintended y ya lo bordo.

En fin, ya en la Fira, me dispuse a ocupar primera fila para mi queridísima FKA Twigs, no sin antes tener que tragar escuchar un tal DJ Cascales (dónde vas con ese nombre), cuyo público ocasional pasaba de él como de comer chinchetas. Entre el público, no obstante, conocí a un chico que no hacía daño a la vista, bebedor de agua embotellada (condemorrrr), ingeniero de caminos, con tapones para los oídos como los míos (puntazo), y con la misma cara de tedio que yo con el Cascales (ahí, ahí). David me acompañaría durante el concierto de FKA Twigs y comentaría la jugada conmigo.

FKA Twigs

Qué decir de Tahliah Debrett Barnett que no haya dicho ya… Pues autocitándome (porque yo lo valgo), que estuvo “twiggy” en toqueteos y vestuario, y “biggie” en voz, baile y actuación, cosa que es de agradecer. Con sus movimientos aparentemente erráticos aunque profundamente estudiados y requetepracticados, y ataviada con un top y pantalones blancos de transparencias, Tahliah elevó la temperatura del escenario y más allá. Añádele unas sandalias monísimas con unos taconazos de vértigo y ya tienes el conjunto completo para una actuación que no podía parar de imaginar que se estaba produciendo en una de esas salas del Centre Pompidou que tanto me gustan. FKA Twigs es la musa del pop / R&B / electrónica del futuro. Sus ingredientes: simplicidad escénica (sus tres músicos, científicos de los teclados, sintetizadores y percusión), efectismo lumínico que la convirtió momentáneamente en espectro a la vez que ángel caído y voz juguetona a la vez que sensual. No hace falta decir nada más. FKA Twigs es más que una cantante, más que una bailarina, más que una realizadora y directora de vídeos musicales: es una cabeza pensante de la creación artística global que no tiene reparo en rozar los límites establecidos (?!) en el panorama experimental actual.

De Duran Duran enganché las últimas tres canciones: (“Reach Up for the ) Sunrise”, “Planet Earth” y “Rio” – la última, que ni me viene ni me va. Suerte que ya los vi en el 2011. Por lo que pude ver, el público, con una media de edad superior al de FKA Twigs, estuvo entregado y disfrutó de la actuación de los iconos de la new wave, que aunque ya están maduros, ya se sabe que la experiencia es un grado y Simon sigue siendo Bon, Simon LeBon (04:24).

Duran Duran

Tras otra sesión de DJ, esta vez con Erol Alkan, que no estuvo mal pero tampoco para tirar cohetes, fallo técnico incluido, llegó el otro gran momentazo de la noche con The Chemical Brothers (Flying Lotus, otra vez será). Actuación impresionante, motivadora, transmisora de sensaciones, una rave en toda regla de la mano de Ed SimonsTom Rowlands. Rave que terminaría afectando en demasía a algunos de los asistentes, by the way. Pero no nos vamos a hacer mala sangre, Maria del Mar. Aunque las imágenes de fondo no mataran, el espectáculo lumínico fue de lo más, sin olvidar para nada la interacción con el público, cosa que es de admirar. Muy buena actuación, Bros.

The Chemical BrothersThe Chemical Brothers

Y ahora, con vuestro permiso, os dejo, que me voy a la zapatería a hacerme con un par de taconazos a lo Tahliah.

– Galería de imágenes