The Best Concerts 2016 Gave Me

According to my records, I’ve attended 73 concerts this year, including those in festivals. As I always say, if I ever go to a concert, it’s to be thrilled, to be moved, to feel something. Mind that I haven’t written about all of these 73 and some of them I have, but elsewhere. So… what follows is nothing but the list of those concerts that have meant something to me on that day, for whatever reason. There I go, and in chronological order…

1. Florence + The Machine – 17/4/16, Palacio Vistalegre, Madrid 

That concert meant meeting Mané López for the first time (it seems as if it had happened so long ago!)  and not having to write about it for any mag, unlike what I did for the same gig in Barcelona. Though I did write about it anyway. It was too good to let it escape. I had a  whale of a time despite the fact that the concert was pretty much the same as the one in Barcelona. Oh well…

2. Marlango – 24/4/16, Sala BARTS, Barcelona

marlango

When I grow up, I just wanna be like Leonor Watling. Period. And this.

3. The Lazy Lies & Indigos – 21/5/16, Sala BeGood, Barcelona

Indigos-Lazy

That eve was pretty emotional, as for the first time, I met Malou Bustos, former TLL manager, with whom I had been talking now and then for ages on Twitter. I also met Iván Gil, the photographer who invited me to a Coke before the gig (I still owe you!) to get to know each other and later on became my friend. Way.to.go. It all made me enjoy the concerts in a very special mood. As for the gigs, I was gladly surprised about the quality of both bands, them being rather unknown. Who would’ve thought as well that would be the starting point for so many connections. It’s a small world, indeed. And yes, I also wrote about both performances.

4. Queen + Adam Lambert – 22/5/16, Palau Sant Jordi, Barcelona

queen + adam lambert

Yeah, Adam Lambert is not Freddie Mercury. But I arrived late at the party. Better late than never, though. (more)

5. Coldplay – 26/5/16, Estadi Olímpic de Barcelona

A helluva show. Something like this.

6. Daughter- 2/6/16, Parc del Fòrum, Primavera Sound 

daughter (4)

If someone makes you cry with the beauty of their performance, what else can you ask for?

7. PJ Harvey – 4/6/16, Parc del Fòrum, Primavera Sound

PJ Harvey (47)

Having no idea what she’s in for and ending up totally mesmerized. That’s the PJ Harvey effect.

8. Mika – 11/6/16, Poble Espanyol, Barcelona 

P1100544

Nothing but fun. And joy. And friendship. And bliss. And this.

9. Ramon Mirabet & Alabama Shakes, Cruïlla, Parc del Fòrum 

CruÏlla 2016 collage

I would’ve liked to add Damien Rice too but he moved me more at PS2015. In any case, from Cruïlla 2016, the highlights were: Alabama Shakes, who were outstanding, and Ramon Mirabet, undoubtedly a promise of the present Catalan music scene.

10. Whitney – 23/10/16, Sala Apolo, Barcelona

2016-whitney

If their album is one of my faves this year, their performance did nothing but confirm that they are great.

11. Placebo – 19/11/16, Sportpaleis, Antwerp

If one of your fave bands isn’t coming to town, you gotta go after them to celebrate their 20th anniversary comme il faut.

Bring it on for more concerts, 2017!

Entrades relacionades:

Advertisements

Primavera Sound 2016 – Dia 3 i 4

radioheadEstaria molt bé poder dir que vaig veure Radiohead. Sí, estaria molt bé. Però no és cert. Els vaig sentir de lluny estant. També estaria molt bé que em marqués la gran crònica d’ells, però no ho faré porque ante todo, honestidad. Vaig arribar just abans que comencessin, i tot i poder dir que els vaig sentir (al principi ben poc, perquè no havien encara solucionat els problemes de so del dia anterior, i a més tenien problemes amb les càmeres), no puc dir: ¡oh, peazo concierto! ¡oh, sí, pude disfrutar de la segunda vez que tocaban ‘Creep’ en mil años!’, perquè no és veritat. Així doncs, diguem que puc dir que vaig estar present en el concert de Radiohead i que, efectivament, els segueixo tenint pendents. De sortida vaig passar per davant d’Animal Collective per poder dir que els havia vist, però res més. Fi de la crònica del 3r dia del Primavera. Corramos un estúpido velo.

Brian Wilson (7)El dia 4 vaig tenir relativament més sort, tot i que no la vaig encertar del tot en escollir els escenaris on estar a primera fila. Ah, you never know, i més quan ets anti-spoilers (cosa que m’estic començant a plantejar a canviar, ni que sigui per veure snippets sense fil argumental). Començaria la jornada amb Wild Nothing, que havent-los escoltat relativament poc per Spotify, em van convèncer en directe. Com que vaig decidir estar-me al Heineken durant tota la jornada, vaig veure Manel des de la distància i, pel que diuen, ho van petar. I arribaria llavors el torn de Brian Wilson performing Pet Sounds. Aquí és on m’hauria de posar filosòfica i cantar les virtuts d’aquest àlbum i del que va significar, però em limitaré a dir una cosa: em va fer peneta, molta, la posada en escena. Que sí, que la gent va gaudir i tot el que tu vulguis, però no pots anar pel món anunciant la gran gira de l’any amb una veu que substitueix les originals de la mà d’un cantant que es queda a mig camí de potència i no té cap timbre que sigui res de l’altre món. Posa un conjunt de veus principals o un cor, coi!

PJ Harvey (47).JPGVolent veure PJ Harvey des de primera fila, em vaig perdre Chairlift, però no em va saber massa greu, malgrat la veu de la Caroline Polachek sigui destacable. Mare de déuxxxxxxx, PJ Harvey va estar brutal. Tot molt estudiat, s’ha de dir, i amb la prohibició dels càmeres de passar de més enllà de la meitat de l’escenari. No sóc gran coneixedora de l’obra de PJ Harvey, però he de dir que em va captivar només sortir a l’escenari, no només per la seva veu, sinó per la coreografia estudiadíssima de mans, moviments de cap i alguna que una altra flexió de cames així com els moviments dels músics, que no eren pocs. D’altra banda, la realització de les càmeres era de 1o. S’ha de celebrar també que no hi va haver cap problema de so. No sé res de la seva personalitat, però intueixo que si hi hagués hagut algun problema, s’hauria rebel·lat i hauria dit “aquí cantará tu tía Rita”. Sens dubte, el seu va ser un dels concerts que fan que pagui la pena comprar l’abonament del Primavera Sound abans que surti el line-up (de fet, ella va ser de les últimes confirmacions) abans no pugi de preu.

Després de PJ Harvey, oh la disjuntiva: o Sigur Rós des de la distància i Moderat des de primera fila o al revés… I novament no vaig fer la millor tria. Tot i que el públic que esperava per a Moderat era d’allò més solidari i ens anàvem fent torns per anar a veure l’espectacle espectacularment espectacular de Sigur Rós a l’H&M, no és el mateix, és clar. El tema és que em vaig quedar a primera fila per a Moderat, per poder gaudir al màxim de ‘Bad Kingdom’, però va resultar en un gran fiasco: el volum era desorbitat i, a mi que em perdonin: Ningú no els ha dit als grups de música electrònica que sortir a l’escenari amb granota de mecànic està ja molt, però que molt desfasat i és hortera a mort? D’altra banda, la veu de Sascha Ring tampoc no s’apreciava del tot bé i l’espectacle de llums i visuals tampoc era res de l’altre món.

Malgrat les decepcions o tries desencertades, novament ja torno a tenir l’abonament per a l’any que ve. Serà qüestió de menjar-se uns quants spoilers per poder escollir millor en la propera edició.

Galeria d’imatges.