20 Years of Placebo – Part II

Quan un grup t’agrada molt i no anuncien cap concert a la teva ciutat o rodalies, procures veure’ls on sigui, i així ho vaig fer el novembre passat amb Placebo a Antwerp. La tocada de nassos és quan mesos després t’anuncien que vénen a Barna. Qué hacer… Pues la carne es débil, claro está. La mateixa crònica que vaig escriure en el seu moment per al concert d’Antwerp aplicaria per al que vam veure aquest dijous a Razzmatazz (amb sold out tant per dimecres com per dijous).

Hi va haver, però, algunes diferències que poc tenen a veure amb l’actuació en si:

  1. Els teloners, Digital 21 + Stefan Osdal, no són terribles, sinó tremendament inescoltables. No obstant això, hi havia qui va aprofitar el revers de l’entrada per escriure un missatge per al malagueny Miguel López Mora  (aka Digital 21) que deia “Where is the album?”. Inexplicable. Episodi de Cuarto Milenio. O Quinto.
  2. Razzmatazz no té res a veure amb el Sportpaleis d’Antwerp, ni en temes de capacitat ni de qualitat de so ni, don’t take me wrong, el públic. No diré que em trobava out of place a Razz, però sí que m’apunto per a la propera vegada anar de negre i maquillada amb els ulls vermells. Perquè… per què no?
  3. Misteriosament, els fotògrafs només van estar autoritzats a fer preses durant una cançó i mitja (normalment se’ls en permet tres) i les primeres files d’assistents (léase, las tres primeras), rebien un toc d’atenció dels guardes de seguretat si en prenien ells. Inquietant.
  4. El moment tribut a David Bowie poc va tenir a veure amb els 3 minuts de standing ovation d’Antwerp. El factor temps hi fa. Molt. Si es que ya lo decían mis vecinas de San Roque Conecsion, que “no somos naide”. [sic]

Però què voleu que us digui, no hi ha res que no aguanti, suporti i superi una prèvia de sopar/berenar d’un bon entrepà de petxuga de pollastre, enciam i alvocat, que por algo me tienen bien alimentá.

Ah, Placebo, que per molts anys, i tal.

Galeria d’imatges (poques i de qualitat bastant deplorable, per raons òbvies).

Advertisements

The Best Concerts 2016 Gave Me

According to my records, I’ve attended 73 concerts this year, including those in festivals. As I always say, if I ever go to a concert, it’s to be thrilled, to be moved, to feel something. Mind that I haven’t written about all of these 73 and some of them I have, but elsewhere. So… what follows is nothing but the list of those concerts that have meant something to me on that day, for whatever reason. There I go, and in chronological order…

1. Florence + The Machine – 17/4/16, Palacio Vistalegre, Madrid 

That concert meant meeting Mané López for the first time (it seems as if it had happened so long ago!)  and not having to write about it for any mag, unlike what I did for the same gig in Barcelona. Though I did write about it anyway. It was too good to let it escape. I had a  whale of a time despite the fact that the concert was pretty much the same as the one in Barcelona. Oh well…

2. Marlango – 24/4/16, Sala BARTS, Barcelona

marlango

When I grow up, I just wanna be like Leonor Watling. Period. And this.

3. The Lazy Lies & Indigos – 21/5/16, Sala BeGood, Barcelona

Indigos-Lazy

That eve was pretty emotional, as for the first time, I met Malou Bustos, former TLL manager, with whom I had been talking now and then for ages on Twitter. I also met Iván Gil, the photographer who invited me to a Coke before the gig (I still owe you!) to get to know each other and later on became my friend. Way.to.go. It all made me enjoy the concerts in a very special mood. As for the gigs, I was gladly surprised about the quality of both bands, them being rather unknown. Who would’ve thought as well that would be the starting point for so many connections. It’s a small world, indeed. And yes, I also wrote about both performances.

4. Queen + Adam Lambert – 22/5/16, Palau Sant Jordi, Barcelona

queen + adam lambert

Yeah, Adam Lambert is not Freddie Mercury. But I arrived late at the party. Better late than never, though. (more)

5. Coldplay – 26/5/16, Estadi Olímpic de Barcelona

A helluva show. Something like this.

6. Daughter- 2/6/16, Parc del Fòrum, Primavera Sound 

daughter (4)

If someone makes you cry with the beauty of their performance, what else can you ask for?

7. PJ Harvey – 4/6/16, Parc del Fòrum, Primavera Sound

PJ Harvey (47)

Having no idea what she’s in for and ending up totally mesmerized. That’s the PJ Harvey effect.

8. Mika – 11/6/16, Poble Espanyol, Barcelona 

P1100544

Nothing but fun. And joy. And friendship. And bliss. And this.

9. Ramon Mirabet & Alabama Shakes, Cruïlla, Parc del Fòrum 

CruÏlla 2016 collage

I would’ve liked to add Damien Rice too but he moved me more at PS2015. In any case, from Cruïlla 2016, the highlights were: Alabama Shakes, who were outstanding, and Ramon Mirabet, undoubtedly a promise of the present Catalan music scene.

10. Whitney – 23/10/16, Sala Apolo, Barcelona

2016-whitney

If their album is one of my faves this year, their performance did nothing but confirm that they are great.

11. Placebo – 19/11/16, Sportpaleis, Antwerp

If one of your fave bands isn’t coming to town, you gotta go after them to celebrate their 20th anniversary comme il faut.

Bring it on for more concerts, 2017!

Entrades relacionades:

Placebo fan 20 anys (Antwerp, 19/11/16)

Placebo celebren aquest 2016 vint anys de carrera amb una gira que, de moment, no passa per Barcelona. Con lo que a mí me va una fiesta y un viaje, i tractant-se d’un dels meus all-time faves, l’ocasió va tenir lloc aquest dissabte al Sportpaleis d’Antwerp (Bèlgica), amb The Joy Formidable de teloners.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Aquesta seria una nit emotiva a molts nivells, començant pel principi, com no, amb un homenatge a Leonard Cohen amb la projecció del rostre del recentment desaparegut músic. Tot seguit, veuríem la versió alternativa (i amb fotogrames una mica desagradables) del vídeo del tema Every Me, Every You” Avid Cut 17/11/98 – Eyes version  -o “Every You, Every Me” si ho preferiu (long story)-, que forma part de les petites joies que els fans han pogut anar descobrint durant aquest any de celebració, mai abans publicades al seu canal de YouTube. Veure el vídeo va significar que ja es donava per interpretada, cosa que em va conduir inexorablement a un quasi “No os lo perdonaré jamás, Placebo. Jamás.”, però les 2h25′ següents de concert, conformades per 25 temes, compensarien aquesta mini-desil·lusió.

Brian Molko, Stefan Olsdal i la banda de gira (ja sense la bèstia de bateria que és Steve Forrest, snif, snif) sortirien per desgranar el concert, que tindria clarament dues parts. La primera, qualificada pel propi Brian Molko com de “melancòlica”, abastaria les 16 primeres cançons, de les que no em puc deixar de destacar, d’una banda, “Pure Morning”, “Special Needs”, “I Know” i, sobretot, “Exit Wounds”, que malgrat tenir un videoclip horrorós, és per a mi una de les millors composicions de Loud Like Love (2013), l’últim llarga durada de la banda. Una llàstima, però, que la realització de càmeres no posés en primer pla Brian Molko en els moments més dramàtics d’aquestes. Val a dir també que “Jesus’ Son“, la cançó publicada aquest any per celebrar els 20 anys va passar bastant desangelada. D’altra banda, evidentment, no puc deixar d’esmentar el més que sentit homenatge a David Bowie, per al qui havien fet de teloners en el seus inicis i amb el qui els unia una gran amistat. L’homenatge va tenir lloc amb  “Without You I’m Nothing” per estendard, tema que, amb aquestes publicacions de rareses pel seu 20è aniversari, vam poder-ne descobrir justament el dia després de la seva defunció una versió a duo amb el propi David Bowie backstage. Com era d’esperar, el públic va respondre amb una standing ovation sincera, de més de dos minuts*, tant com la de l’homenatge de Placebo a Bowie amb la carta que li van dedicar per les xarxes socials (y no como la de otros que se apuntaron al carro aprovechando la ocasión).

Havent dedicat el concert a totes les ladies and gentlemen and those in-between, molt d’acord amb l’ambivalència que sempre ha desprès Brian Molko, començaria la birthday party pròpiament dita. Una festa d’aniversari en què, amb el permís del mestre de cerimònies (que más allá de los Pirineos la gente de concierto en gradas no se levanta sin permiso), un s’ha d’aixecar a ballar i, com en el meu cas, darlo todo como si no hubiera mañana. Arrencaria aquesta secció la frenètica “For What It’s Worth”, seguida de “Slave To The Wage”, i el frenesí arribaria in crescendo amb “Special K”, “Song To Say Goodbye” i, evidentment, “The Bitter End”, on no vaig poder evitar recordar, novament, les versionaques de la mà de Steve Forrest. Els primers bisos els tancava un “Infra-Red” que vaig sentir ple, amb moltíssim cos, com mai, ni a Barna, en un concert el subidón del qual em va durar dos dies.

Per mi, faltaven dos temes, “Every Me, Every You” i una d’aquelles excepcions, al meu veure, en què la versió supera l’original: “Running Up That Hill (A Deal With God)” (original de Kate Bush) gràcies a l’eradicació d’elements pop i inclusió de sons electrònics intermitents. M’imaginava que em quedaria sense la primera, com he dit abans, però just quan estava a punt d’exclamar indignada un segon “Que no toquéis ‘Running Up That Hill’ no os lo perdonaré jamás, Placebo. Jamás.”, ahí sonó, y con ella, mi última catarsis extasíaca de la noche y el correspondiente baño de masas de Brian Molko y Stefan Olsdal.

Aquesta no era pas la primera vegada que veia Placebo, tot i que sí la primera que veia en persona a Brian Molko amb implants capil·lars, que quan me’l vaig trobar el 2012 al Pg. de Gràcia li vaig veure la coroneta…! De totes maneres, però, en guardaré igual de bon record que quan els vaig veure a Razz, sense la meitat de parafernàlia, en un concert que, havent tingut lloc en el meu annus horribilis health wise i amb el subidón que em va provocar, em costarà oblidar. Now, si es decideixen a passar per Barcelona, és probable que ho facin novament pel Razz, ja que aquí no tenen ni la meitat d’anomenada que al nord-est d’Europa. Al Razz hi arriba el metro, té bona acústica, se’ls veu d’a la vora… y yo repetiría lo que hiciera falta. Si algú s’hi vol apuntar, considereu-ho la meva birthday party.

Galeria d’imatges.

*actualitzat 24/11/16

Alguna cosa així com síndrome d’abstinència

Fa cosa d’uns dies em notava inquieta, com que em faltava alguna cosa, no sabia com explicar-ho. Fins que hi vaig caure: feia un mes que no anava a un concert. Un mes. 30 dies. Quatre setmanes. Oh my. Si bé és veritat que quan he hagut d’anar a més d’un concert a la setmana o quan vaig a festivals acabo per preguntar-me per què coi m’he comprat l’entrada sense tenir en compte els factors workload o cansament – sobretot pel que fa a festivals -, mai abans havia sentit aquesta mena d’ànsia per haver estat “tant” de temps sense trepitjar un recinte amb ple de gent i on el volum adequat de la música, juntament amb la interpretació  (que no només toquen i prou) d’una banda fa que em el meu cervell secreti vés a saber què que em manté viva i amb energia durant uns dies. Sense deixar de banda la raó “un concert més a la butxaca, una experiència més sobre la qual construir una història de vida”.

També és veritat que a vegades et compres una entrada i quan arriba el dia, et preguntes: realment em ve de gust ara? O potser tens aquell pla B amb els amics ‘x’ que fins i tot et ve més de gust. Gran pua això de les entrades megaanticipades: jo què sé si el 5/2/17 podré anar a veure els Bastille, malgrat tenir-ne ja l’entrada: O si, per contra, em vindrà més de gust quedar-me a casa fent macramé.

upcoming concerts

Sigui com sigui, fins a l’octubre no tinc cap entrada en ferm (en Rufus Wainwright m’espera once again) i després tinc els 20 anys de Placebo, un dels meus all-time faves amb diferència, a Antwerp (Jarrrrllll) i l’abans esmentat concert de Bastille l’any en què en faré 37. I encara m’he de mirar què fer amb el festival de Músiques Sensibles. La resta són tot de “si no tinc res més a fer/si no tinc classe/si algú em diu d’anar-hi/si hi vaig com a membre de premsa, doncs m’hi deixaré caure”. Però si a algú li ve de gust anar acompanyat a algun esdeveniment musical i no té amb qui anar-hi, sapigueu que mi no em costa res fer d’acompanyant. Just saying.

Bowie’s ‘Space Oddity’ for reported speech practice

If you, dear reader, know me well, or even if any of my students ever read this, you will all nod when I say that I’m a walking jukebox. Yep, my everyday speech is full of random quotes from lyrics, and in class, uff, that randomness increases exponentially. I just can’t help it. Actually, the reason why I started studying English by myself was because I wanted to be able to sing along to the songs that I listened to on the radio. Inevitably, this means that, whenever I can, I also play songs in class or use quotes from songs to explain grammar. Not to mention the wink-wink links I insert in my forum messages or in my happy-living good-weekend wishes. Below, a selection from the latest wink-winks I sent during this academic year on the virtual campus featuring The Weeknd‘s ‘I Can’t Feel My Face‘, Deep Dish‘s ‘Say Hello‘, Depeche Mode‘s ‘Enjoy The Silence‘ and The Young Rascals‘ ‘Groovin’‘, to showcase a few.

 

weekend

Of course, when I’m given the freedom to leave the textbook aside, I also use real song materials to practice full grammar topics. That’s what I did when I realized that David Bowie‘s ‘Space Oddity‘ was a full dialogue from beginning to end; containing examples of statements, questions and commands; with a coherent storyline as well; from which I could also exploit the double meanings of ‘tin can’, the ‘blue planet’, the ‘whose shirt you wear’, ‘the stars look(ing) different’…. Of course, whenever I use this activity, I take advantage of the situation to infuse some good intravenous injection to my students of what David Bowie means for the history of (sometimes not so popular music and his collabs with some of my fave artists, including Queen and Placebo, among many, many, many, many, many others. So, here, my ridiculously tiny homage to the great star that was is David Bowie.

RIP

Flo lanza “What Kind of Man” y los tuiteros lo disfrutan como enanos

A principios de febrero nos enteramos del estreno del nuevo single de Florence + The Machine, “What Kind of Man”, de su próximo álbum, How Big, How Blue, How Beautiful, a la venta el próximo mes de junio. Que tras cuatro años sin escuchar nada nuevo de Flo estrictamente dicho (no cuento las colaboraciones), te llegue tal notición es como para calificarlo de “alegría del día”. Nada más verlo, estoy segura que a tres personitas que conozco situadas en tres extremos distintos de la Península Ibérica nos dio un salto el corazón. Y, evidentemente, nos hicimos un hueco en la agenda para poder resolver la duda: ¿Llegará a cumplir con nuestras expectativas, la pelirroja de bote? No solo las cumplió, sino que las superó. Pero no a la primera escucha, en que tras el cambio guitarrero, al menos yo y uno que yo me sé nos quedamos un poco WTF. Gracias, BBC Radio 1, por dejarnos reflexionar unos minutos y ponérnosla otra vez, Sam, para poder digerir el guitarrazo – que resulta que después tampoco había para tanto-, y poder apreciarlo en la totalidad del conjunto.

Pero es que ese estreno no quedó solo así. A las pocas horas, el estreno radiofónico del primer single vino nada más y nada menos que acompañado de, ¡bombazo!, estreno de vídeo.

Y con él, las reacciones en Twitter, de las que me quedo con…

No hase falta que dise nada más.
No hase falta que dises nada más, Lu.

Esta no es la primera vez, y espero que no sea la última en que pueda compartir una experiencia tuitera que no solo me lleve a poder sentir que estoy haciendo lo mismo que miles de personas a la vez (como en Fin de Año, oiga), sino que además, haga que me entre la gran carcajada del siglo, incluso tras ver un vídeo bastante trágico y complejo. Lástima que el segundo vídeo, precioso, nos haya caído del cielo sin aviso previo alguno.

Y es que es lo que tienen los media, ese poder de estar espatarrada en el sofá de casa, te pillas un live stream del Festival de iTunes y terminas con 40 comentarios en Fasebú comentando la jugada. A falta de festival pan, buenas son tortas.

ed sheeran
Ed Sheeran petándolo en mi muro del Fasebú.

Estamos de acuerdo que cuando vas a un concierto con gente, vives una experiencia inexplicable y luego comentas la jugada, pero esta nueva manera de vivir un evento es algo que, unos pocos años atrás, era impensable. Lástima que no encontrara a nadie que le guste Placebo tanto como a mí como para hacer lo propio en el pasado Festival de iTunes 2014. No preocuparsus, que, instead, ya brinqué en la habitación como es debido, aprovechando que no me veía nadie. ;)

Próxima cita online: Coachella esta Semana Santa. ¿Habrá alguien around online?

Primavera Sound 2014 – Días 3 y 4

Diez horas de trabajo casi non-stop comiendo incluso en el metro (así de tristes son mis viernes) hicieron que me librara del chaparrón que cayó por la tarde pero también que me perdiera a las Haim. Aunque ya las vi en el 2012 como teloneras de Florence and The Machine, me hubiera gustado ver su evolución tras casi dos, de melenudas rockeras enseñando pierna pero haciendo ruido del bueno, convertidas ya en las Jonas Brothers del pop-rock actual de radio fórmula con bailecitos BritneySpearianos. Me tuve que conformar con ver, de nuevo desde la distancia, a Pixies mientras aguardaba en una buena posición para The National. Nota para el año que viene a todo asistente: no todas las primeras filas, aunque lo parezca por la distribución de las vallas, están reservadas a los VIP. Si das la vuelta, por detrás, puedes acceder a la mitad reservada a los pobres. Pero una que es discreta, no cayó en la cuenta de preguntar y vio a The National bien, pero los hubiera podido ver desde primera fila. Qué le vamos a hacer…

Pixies
Pixies

Es triste admitir que me interesé (un poco, tampoco exageremos) por Pixies tras la cover de “Where Is My Mind?” de Placebo. Sin embargo, su despliegue de canciones nuevas en su actuación para el Primavera hizo que no conociera parte de su setlist. Cabezas de cartel, aunaron a un gran número de asistentes que se mostraron satisfechos con la inclusión de las ya clásicas “La La Love You” o “Bone Machine”, asistentes que solo tuvieron que andar unos metros para asistir a la convincente actuación de The National. A diferencia de lo que pasó con Warpaint el día anterior, el silencio reinaba en entre el público, absorto en la voz y seriedad de Matt Berninger, de negro riguroso, vestimenta que contrastaba con un fondo luminoso sencillo pero efectivo. No voy a negar que se me pusieron en el bolsillo con su preciosa interpretación de “I Need My Girl”, pero la actuación de The National tuvo muchos otros momentos anecdóticos, como la participación de Justin Vernon (Bon Iver) en “Slow Show”, el paseo por el pasillo central de Matt, que compensó mi mala fortuna al no conseguir primera fila y el accidente con el micro que hizo que la última canción corriera a cargo de los Dessner.

The National necesitan a su chica...
The National necesitan a su chica…

El sábado es el día de las familias en el Primavera, y eso se nota en el aumento del número de personitas de menos de 1’30’’ probablemente fans de The Vamps, OneDirection o Auryn que se encuentran en el recinto, muchas de las cuales disfrutaron como enanos (valga la redundancia) de la actuación de Caetano Veloso en una tarde por fin, sin nubes amenazadoras aunque de un fresco más otoñal que primaveral. La intención era ir a ver Sílvia Pérez Cruz y Raúl Fernández Miró en el Auditori, que seguramente deleitaron a los asistentes a su concierto, pero el sofá y la siesta correspondiente ganaron a las ganas de hacer cola bajo la lluvia desde una hora antes del concierto. Así pues, tras una reparadora tarde de sofá, peli y manta, me dirigí al Fórum para ver a un músico ya consagrado. Solo por ver disfrutar a esos pequeños acompañantes de sus papás sin canguro (que hay crisis), ya valió la pena asistir al espectáculo de Caetano, un pelín más rockero que de costumbre (¡que estaba en el Primavera!) pero que montó una auténtica fiesta en el espacio Ray-Ban, bis incluido.

Caetano Veloso
Caetano Veloso

Mi aventura festivalera terminó comedida, con Volcano Choir, liderados por Justin Vernon, que destacó lo afortunado que era de poder haber disfrutado del Festival como asistente desde el primer día y de haberse reencontrado con viejos amigos. El tatuado y fumador Bon Iver, así como el resto de la banda junto a su equipo técnico, se encargaron de que la calidad del sonido en su actuación fuera impecable. Como pasó con The National, el silencio y respeto por los músicos reinó entre el público, al que los mismos músicos tuvieron que invitar a hacer un poco de ruido, invitación que no rechazaron pero que tampoco hicieron efectiva. Y es que la música de Volcano Choir no es precisamente para ponerse a saltar y berrear como si no hubiera mañana, sino para disfrutar en un ambiente tranquilo y relajado como el que se dio esa noche en el Fórum.

El hombre de los tres nombres.
El hombre de los tres nombres.

De nuevo, un fondo luminoso, más difuso que el de The National pero no por eso menos efectivo, adornó esta actuación de la noche del sábado sin fiebre alguna y que marcaba el fin de mi paso por este Primavera Sound de lluvia, sol, frío, objetivos frustrados por las inclemencias del tiempo y grandes descubrimientos en vivo. Que al fin y al cabo, es de lo que se trata.

Ver galería de fotos completa.

Artículo originalmente publicado en Vértice Musical.