¡Oh, Lorde! ¡Qué bella es Ella!

Lorde aterrizaba por primera vez en Barcelona este año, tras esquivarnos en la gira de su álbum debut, Pure Heroine. La que escribe tenía la esperanza de que viniera entonces ni que fuera a una Apolo, como hizo la también kiwi Kimbra, pero no fue así. Sus seguidores, no obstante, vieron cumplido su sueño este pasado lunes en el Sant Jordi Club, con un show de presentación de Melodrama. Un espectáculo de una hora y media que resultó a poco, pues un concierto excelente sin necesidad de parafernalias superfluas siempre sabe a aperitivo solamente.

Lorde

A punto de cumplir los 21 (como gran parte de su público), si algo me impactó nada más verla entrar en el escenario es lo bella que es Ella Marija Lani Yelich-O’Connor. ¡Oh Lorde! Por otra parte, cualquier temor que pudiera tener de exceso de influencia de su ya no tan amiga Taylor Swift se desvaneció viéndola bailar con su peculiar estilo, con una amplia sonrisa permanente, un vigor constante y un emotivo parlamento, dirigido no solo a los fans del lugar sino también a todo aquél que, como ella, en algún sentido se ha sentido o bien demasiado, o bien demasiado poco, como bien explica en su segundo álbum, Melodrama. 

La escenografía, sencilla: un televisor un pelín demasiado cerca del suelo que marcaba los interludios del concierto, unas luces a modo de ramal de flores que combinaron perfectamente con los girasoles gigantes que le proveyeron unos asistentes y dos bailarinas destacables pero que poco interactuaban con Lorde. Hubo también tres cambios de vestuario siempre muy en la línea de Lorde: un traje chaqueta negro que para nada refleja la figura que se percibe de la cantante en televisión, un vestido fresco blanco y lentejuelas variadas para el fin de fiesta. Un fin de fiesta que dejó al público con la certeza de haber presenciado un espectáculo fresco a la vez que estudiado y con una calidad destacable que no hace más que confirmar que Lorde tendrá solo dos álbumes, por el momento, pero su talento promete una carrera extensa, lejos de ser un fenómeno de usar y tirar.

Voy de frente cuando reconozco que la dificultad vocal de los temas de Lorde no es equiparable a las competiciones de deportista de élite, pero ello no desmerece ni su calidad vocal, ni su puesta en escena, ni su profesionalidad con el loop. Aun con una producción y calidad sonora cuidada, el Sant Jordi Club amilanó quizás los silencios que aportan fuerza y efecto “momentum”, especialmente en “Melodrama”, pero todo ello pasó desapercibido para el público, en todo momento entregado, respetuoso y conocedor del mundo Lorde. Efectivamente, no hubo sold-out, pero los allí presentes saben que Lorde no entra fácilmente, pero cuando entra, lo hace para quedarse.

No puedo darle más que las gracias por empezar con “Homemade Dynamite”, que aquí la que escribe había tenido todo el santo día martilleándole el cerebro. Muerto y dinamitado el tema, Dy-dy-dy-dynamite dio paso a, ¡oh Lorde!, la inesperada “Magnets“, con la que colaboró en el último álbum de Disclosure. Si la noche era evidente que había empezado por todo lo alto, los ánimos no bajarían en ningún momento. Puede que echara de menos la hunger-gamesiana “Yellow Flicker Beat”, cuya impactante interpretación en los AMAs del 2014 le dio motivos de sobra a David Bowie para decirle a Ella que estaba (y está) en el buen camino, a pesar de (o además de por gracia de) su descoordinación corporal tan genuinamente Lorde. No obstante, no me puedo quejar de la presencia de “Sober”, “Green Light” (con confeti de “Melodrama Forever” incluido), “Buzzcut Season” (mi preferida, de lejos, del álbum debut), “Liability” o la más-que-trallada “Royals”. Si no sales de un concierto pensando que le has encontrado una nueva lectura a algún tema, algo (malo) pasa. Nuevamente, no fue el caso: lo acartonado de “The Louvre” pasó totalmente desapercibido para dar lugar a un tema que, sin duda, creó una burbuja sonora y clamorosa en el recinto, como lo hizo también “Perfect Places”.

No sabemos si el Sant Jordi Club fue un “perfect place” para Lorde pero, sin duda, lo fue para lo que ha sido uno de los mejores conciertos de este año en la Ciudad Condal. ¡Oh, Lorde!

Galería de imágenes.

Advertisements

Ed Sheeran omple el Sant Jordi amb ÷

El cuqui pèl-roig d’Ed Sheeran, aka el Damien Rice comercial i amb deixos rappers que agrada als joves d’avui (i no tan joves, que gent no acompanyant de 35+ n’hi havia al concert), omplia aquest passat diumenge el Palau Sant Jordi amb la presentació de ÷ – Divide, el que és el seu tercer i pitjor àlbum a dia d’avui.

Diuen que estava gripós. Sincerament, des de primera graderia, no es va notar. El que sí vam veure és que Ed Sheeran va oferir durant 1h35′ escassos el mateix tipus d’espectacle que porta oferint des del principi dels seus dies, independentment del tamany i tipus de recinte al que s’enfronti. El muntatge gegantí de pantalles seria, no obstant, la petita gran novetat, ja que anteriorment ja duia pantalles que el duplicaven a ell, però no de tal envergadura.

Com a carta de presentació del concert, ‘Castle On The Hill’, amb una guitarra “edgiana” innegable, ja que Divide està carregat d’influències, per anomenar-les d’alguna manera: des de folk irlandès combinat amb més o menys gràcia amb frases rapperes, ritmes tropicals repetitius per homenatjar noies o Barcelona, quasi-plagis (‘Shape Of You’ i ‘No Scrubs’ de TLC)  i autoplagis, com és ‘Dive’ amb ‘Thinking Out Loud’, per anomenar-ne alguns de molts).  I el que veuríem a ‘Castle On The Hill’ seria el mateix que veuríem durant la resta del setlist: loops sobre loops, amb intervals rappers i un públic entregat des del primer moment. Que sí, que és veure’l a dalt de l’escenari amb aquell somriure i posat de trapella desgarbat i no pots fer res més que rendir-te als peus de Sheeran.

ed sheeran divide

No ens podem pas queixar de la tria del setlist, tot i que hi segueix faltant ‘Small Bump’ per a mi i ‘Tenerife Sea’. Fins a 11 cançons d’un total de 17 (amb combinacions curioses com ‘Don’t’ amb ‘New Man’ i ‘Human‘ de Rag’N’Bone amb l’himne lacrimògen que és ‘I See Fire’) eren de ÷ – Divide, un disc que sortia ara fa dos mesos escassos. El poc temps de preparació per aprendre’s les lletres, però, no va ser cap impediment perquè les fans coregessin i rapegessin les lletres de principi a fi. Si per a alguna cosa se li ha de donar les gràcies a Ed Sheeran, i ho dic de tot cor, és per elevar la fluïdesa en anglès dels sheeranites adolescents d’avui en dia (el contingut sobre farres amb alcohol i els llocs comuns de les lletres ja els deixo per a un altre dia, si això). És difícil, per tant, dir, quin dels temes va ser millor rebut que els altres, ja que els Sheeranites medul·lars ho canten i coregen tot, però destacarem el gran muntatge visual d’ ‘I See Fire’, els ‘ah’ que es van sentir durant les primeres notes de ‘Thinking Out Loud’ i els cors de ‘Sing’, tema que aquí una present no suporta. Però no el suporta menys que la joia de la corona de ÷ – Divide, la polemiquíssima ‘Barcelona’. Dir que el ginger s’ha lluït amb el tema és quedar-se curt. Quan sona, no saps en quin moment et sortirà un guiri amb barret de mariachi o demanant una gerra de 2 litres de sangria. Sigui com sigui, va ser el tema més ovacionat: no sabem si per l’agraïment d’haver dedicat una cançó a la Ciutat Comtal, si per la indulgència que gastem o simplement per veure gaudir el cantant i compositor de 26 anys com si fos un nen de 12 menjant-se una taula de xocolata d’amagat. Que la lletra del tema és de vergonya aliena és un fet, però aquí la firmant el va ballar i riure amb les seves acompanyants. I tant, ‘mamasita rica’! ¡Que hay que ‘viv’ la vida! [sic]

Ed Sheeran I see Fire
‘I See Fire’ en el tour de ‘Divide’

El problema ve quan amb perspectiva, amb el cap fred i el cor tebi, et poses objectiu i comences a analitzar el que has vist, ballat, cantat i, és clar que sí, gaudit. Sheeranites, teniu la meva jugular localitzada? És perquè hi aneu directes i tal…

El d’Ed Sheeran és un espectacle que, de moment, li serveix per omplir ell solet fins i tot Wembleys durant tres dies seguits (ahí es ná) i passar en cosa de dos anys i mig d’un Sant Jordi Club a un Palau Sant Jordi. Efectivament, li canvies la setlist d’aquella crònica que vaig escriure per al concert del 2014, i val perfectament per al que va passar diumenge passat al Sant Jordi gran. Però com molt bé pronostica el cap del seu manàger (no other than Elton John), o amplia la cosa i hi afegeix parafernàlia, o tindrà els seus dies comptats en la primera fila. Es lo que tiene el mainstream i un preu d’entrada un pèl inflat.

Així doncs, Ed, la cuquilesa que destiles és innegable, però si no vols que les Sheeranites jovenetes acabin renegant de tu d’aquí a uns anys o obrin els ulls de cop, com els ha passat a moltes Beliebers, fes-li cas al Papa Elton, que per alguna cosa t’ha portat fins on has arribat, talent teu inclòs.

Veure galeria d’imatges.

Temes més spinnejats – 2016

A continuació, aquells temes que m’han robat el cor enguany i que, un cop he començat a investigar, o bé no he trobat la resta de l’àlbum o m’he quedat una mica ‘meh’ amb el resultat complet. Em permeto la llicència d’incloure algun tema del 2015, que vaig descobrir un pèl tard. Sin más preámbulos y en orden alfabético…

Ariana Grande – ‘Dangerous Woman’ i ‘Into You’. No us espanteu, que no se me n’ha anat la flepa. Està en primer lloc perquè comença amb l’A. Mira que no puc amb les veus de diva a menys que se tiren por el ritmo pegadizo. Les admiro, però em cansen. I amb anys sense un àlbum decent de part de la Christina Aguilera, buena es una Ariana Grande. Una Ariana que se’ns ha fet gran (broma fàcil). En fi, que la tia se atreve hasta a colgar la interpretació d’aquests dos temes, fins i tot sense instrumentació (I i II). I perquè “a little less conversation and a little more touch my body“, si ja està tot dit, no ve malament del tot. Ara bé, tot i així, les bunny ears de làtex justificades per no sé quina afirmació de la seva sexualitat, etc., no tenen perdó de déu… ni meu.

Cigarettes After Sex‘Affection’ i ‘Keep On Loving You’. Va ser la meva amiga Sabah la que em va introduir a aquests Beach House de Brooklyn que, amb poca producció i molt espaiada amb el temps, prometen… i molt.

Foxtrott – ‘Beyond Our Means’. Publicat aquest any oficialment, tot i que ja porta anys girant-lo, aquest tema prometia ser la medul·la espinal d’un àlbum que acaba essent repetitiu. Però, ei, no per això ‘Beyond Our Means’ deixa de ser, per la seva simplicitat, una joieta de ritmes marcats, flow R&B i greus captivadors.

Justin Bieber – ‘Sorry’ i ‘Love Yourself’. Sí, Justin Bieber. I no, no estic borratxa ni vaig high. Tot i que Purpose és del 2015, jo en vaig escoltar els singles quan tocava, és a dir, a finals del 2015/principis del 2016, i per això cau aquí. Deixant polèmiques de banda, Justin Bieber s’ha sabut envoltar de grans col·laboradors, entre els quals el ginger Ed Sheeran, que no deja de ser un pequeño Damien Rice i que li ha deixat aquesta cançó amable, amb rerefons, i una coreografia al vídeo ben reshula.

Lo Moon – ‘Loveless’. Tema d’un grup misteriós del qual només he escoltat un tema, però que em va agradar a la primera, després d’escoltar-los a Double J. Estan de tour, per la qual cosa han de tenir més cosa publicada… a iTunes?

Majical Cloudz – ‘Downtown’. Publicat el 2015, aquest tema et transporta a una posició levitatòria on el buit no desapareix, però tampoc no s’hi arriba mai. Perquè “[…] if suddenly I die/ I hope they will say/ That he was obsessed, and it was OK.”

Melody Pool – ‘Deep Dark Savage Heart’, ‘Romantic Things’, ‘Love, She Loves Me’ i ‘City Lights’. Aclarim primer que tot l’àlbum Deep Dark Savage Heart està molt ben parit, però com que no estic precisament en fase de depresión máxima com quan es va composar aquest àlbum (no en va té una cançó anomenada ‘Black Dog’), el segon àlbum de l’australiana no és precisament spirit-lifting en la seva totalitat. De totes maneres, té aquestes joietes que cal compartir. Aclarim també que ‘Romantic Things’ no és una masterpiece, però con ese aire a Fleetwood Mac que té, no me pude resistir.

Moderat – ‘Reminder’. Si bé ‘Reminder’ no supera les vegades que he posat ‘Bad Kingdom‘ seguides (moltes, com vint i em quedo curta), se li acosta.

The Range‘Falling Out Of Phase’ i ‘No Loss’: L’àlbum sencer no hi ha per on agafar-lo. És una lluita contra l’ever-changing universe amb samples accelerats, mescles de hip-hop i reminiscències de Burial. La gràcia que té l’àlbum és que està fet de samples de gent que no coneixen ni a casa seva pillats de YouTube, que ja en sí té el seu què.  CoS en destaca ‘Copper Wire’, ‘Retune’ i ‘1804’; Pitchfork, ‘Regular’ i ‘Superimpose’. Yo, en mi línea de rebelde sin causa, les dues esmentades abans. [que jo sàpiga, no corre per YouTube]

Summer Moon – ‘With You Tonight’. Novament, una banda amb una sola cançó publicada a la xarxa i que, sorprenentment, també ha estat de gira. Es tracta del nou projecte del baixista de The Strokes Nikolai Fraiture que ara li ha donat pel pop amb sintes.

Vaults – ‘Midnight River’ i ‘One Last Night’: una feel-good song que recorda rítmicament la Céline Dion més comercial sense tenir la seva potència vocal, that is. La versió de ‘One Day I’ll Fly Away‘, una delícia, també.

Young Magic – ‘Lucien’. En un món ideal, Young Magic, que em recorda fins a cert punt a Hundred Waters, hagués seguit la línia del Breathing Statues i, sobretot, del seu ‘Fall In’. Però com que shit happens sometimes, això no és així i de Still Life del 2016, em quedo només amb ‘Lucien’.

I ara em permetreu dos guilty pleasures, publicats last year, que no he començat a gaudir fins aquest any. Ara que m’han reprogramat la ràdio, espero que no em torni a passar. Perquè encara que arribi late to the party, la qüestió és arribar-hi.

Jason Derulo – ‘Want To Want Me’.

DNCE – ‘Cake By The Ocean’. Don’t judge me on this, ok?

 

 

Blaumut’s Tour Comes to an End

blaumut-xavi-de-la-iglesia

It is a fact that I’m not much into music sung in Catalan so I don’t know much about many of what’s going on in the Catalan scene despite there actually being groups with a deserved reputation. However, if there is a group that I can say I know quite a bit about, that will be Blaumut, whose “El primer arbre del bosc” tour came to an end last Tuesday at the Sala Apolo with a sold-out gig. Theirs was a great gig, very Blaumut-like, with all their essence, their jokes, their closeness, their kindness and their spirit. Some other Catalan artists joined them on stage to celebrate not just the end of this era, but what seems to be the beginning of a new one, with a third album already in the works.

You can read the review here and see some more pics here.

 

Cruïlla 2016: No Sleep for Me This Time!

After having ended up knackered at last year’s Cruïlla, this year I had to give the best of me there, as I was attending the fest as a press member. This meant no sleep for me this time, at least not at the Forum. Nope!

cruilla-2016I started covering the Cruïlla event on Hipsterian Circus a bit “late”, as compared to some websites’ coverage, as I first had to finish the probation period, then suggest the topic, get the approval and then get down to it. Covering a festival, both the pre- and the while- is no easy task, as there are many goings-on related to it: new confirmations, playlists announcements, changes in the schedule… That also includes, of course, choosing the bands you think you are going to enjoy the most or you are most interested in – and if you are not, then make the effort to get to know them and go see them with an open mind. Finally, the fest itself, which means hours and hours of music and fun but also loads of energy spent to be attentive and getting the essence of what will end up being the backbone of the different gigs.

So here’s my coverage of the Cruïlla festival for Hipsterian Circus. First of all, the schedule announcement. As opposed to Primavera’s – and there being fewer stages -, I was happy to see that there were hardly any overlaps involving the bands that I was most excited to see. Of couse, you cannot say this in an article meant to be impartial or, rather, ‘general(isable)’, so I kept that to myself and wrote about how cool it is that Cruïlla offers a wide variety of styles and that their line-up has so many different ingredients that you can decide on your own menu depending on the mood you have on such or such other day. That is precisely what I ended up doing: my mental schedule kept on changing as the nights were advancing.

After this article, I realized that the fest was publishing a series of playlists in their social networks made either by the organization or by the very artists performing in the fest. In order to make up for my delay in the coverage of the fest, I summarized whatever lists they had published up to that day in this article. I kind of felt proud to have taken the initiative to write about something that, apparently uninteresting, could also offer some food for thought as to whether the platform used for such purpose was the most convenient one regarding collaboration/interaction from punters.

Then I wrote the item of news on the Cruïlla covers competition. Even though the news wasn’t that extraordinary, I believed I could give it a humorous touch that I myself would appreciate as a reader. Several other competitions were set up by the festival organizer, about which I wrote in this article.

Finally, the fest review, which appeared as a featured news item that week! As encouraged by my ‘bosses’ at Hipsterian, I did say what I thought from the bottom of my heart and so I included some humor and pseudoirrelevant comments to leave my personal mark in the article, unlike what you might find in reviews of regular newspapers. This being a festival review, I also covered logistics aspects, such as toilets, food trucks or stages location.

The thing is that, on the fest days, I ended up going to fewer gigs than I had planned in my mind but it was a very enjoyable experience anyway that I lived along with several friends. The gigs I enjoyed the most were, undoubtedly, Damien Rice, Alabama Shakes and Vetusta Morla (* fan girling mode on for this one *), which I believe shows in my review. Also, I wish I had had the energy to stay for Skunk Anansie, but it was too late at night. I must be getting old…

CruÏlla 2016 collage

I also took pictures of the performances with my compact camera, as we weren’t granted a photo pass. That means the quality of the pics is just acceptable. If only I could’ve got in with at least my hybrid cam. In spite of that, I’m a bit proud of some of the pics I took of Brittany Howard from Alabama Shakes and of Pucho from Vetusta Morla. Oh my, those beautiful human beings!

See you next year, Cruïlla!

El gusto es nuestro… y de los más devotos

Ana Belén, Victor Manuel, Joan Manuel Serrat i Miguel Ríos portaven el passat 28 de juny l’espectacle “El gusto es nuestro” al Palau Sant Jordi, per celebrar els 20 anys de la seva actuació junts en el mateix recinte, al qual tornaran a finals d’any.

el gusto es nuestro

Quan li vaig dir a un amic meu que hi anava, la seva reacció va ser alguna cosa així com: “Quin palaco; és un concert per a tons pares”. I en part tenia raó, perquè 3h30′ d’aquest quartet pot arribar a ser un pèl massa. Però tenia els meus motius per anar-hi: només havia vist l’Ana Belén el 2013 al Palau de la Música i a Miguel Ríos en la seva gira de comiat al Sant Jordi Club (“el petit, allà on només l’han volgut a ell”) el 2010. Però encara tenia pendents el Víctor Manuel i el Serrat. Si vaig anar a veure en solitari l’Ana Belén va ser perquè aquesta dona m’encanta: amb la seva edat, té una presència per allà on passa brutal. Al Miguel Ríos hi vaig anar en un d’aquells “concerts en família” (com aquest que m’ocupa), en què teòricament era l’última oportunitat que tenia de viure alguns dels temes amb què havia crescut a casa. A un concert de Víctor Manuel en solitari no hi hagués anat i, a un del Serrat, als preus que els posa, tampoc. Així doncs, vaig pensar que aquesta combo era l’oportunitat ideal per repetir un dels nostres “concerts en família” y matar cuatro pájaros de un tiro a un preu mig raonable, pel que va resultar ser: més de 40 temes. No vam ni arribar a acabar el concert (ergo, no vi “La Puerta de Alcalá”, buaaaaaaaaaaah) perquè ja eren les quinientas mil de la nit d’un dimarts i l’endemà diuen que s’ha d’anar a treballar.

De l’experiència, doncs diré que em va encantar sentir Víctor Manuel, tot i que el vaig veure gran. Més gran encara i desmillorat vaig veure en Serrat, que naturalment, ja no conserva la veu tan característica que tenia uns quants anys enrere. Al Miguel Ríos ja el vaig veure de capa caiguda fa sis anys, quan fins i tot s’oblidava de les lletres. Ara, òbviament, qué te voy a contar. Però si a algú vaig veure amb una sexiness, un aura, una elegància i una veu encara més que decent, aquesta va ser, sens dubte, Ana Belén. 65 anys diu que té. 65.

El concert va ser d’aquells en què només els més devots poden gaudir de principi a fi. A les dues hores, jo ja en tenia prou (tenia raó el meu amic, “vaya palaco”). No obstant això, va ser un gaudi poder escoltar les explicacions de mon pare referents als temes que s’interpretaven. L’altre gust va venir de part, novament, d’Ana Belén, amb la seva versió de “Cómo pudiste hacerme esto a mí” d’Alaska y Dinarama, temazo que, com va dir ella mateixa,”a las canciones buenas, se les puede dar la vuelta e interpretar de mil maneras”.

All in all, quatre ticks més a la llista de must-see-once-before-they-die.

Galeria de fotos.

Blissful Happiness with Mika & Molotov Jukebox

P1100544

Even though I didn’t know whether I’d be able to make it – a friend was supposed to come over -, I wrote the announcement of the Bona Nit Barcelona Festival, an eco-friendly festival that has taken place at El Poble Espanyol for the last three years. To be honest, I only knew the headliner of its line-up, MIKA, who I had wanted to see live for years, but for some reason or another I hadn’t. Before him, though, I saw quite a few acts, namely Acció, who were okayish; Brika, who was alright; Caloncho, who were entertaining; Molotov Jukebox, who were lots of fun; and MIKA, who made me cry of happiness, which is in fact an accomplishment for any artist who, with their performance, get to my most inner self. Gosh, Mika’s smile is infectious. Finally, even though there was a DJ session to round up the evening, I didn’t stay there for it.

The evening was looooooooong as it all started at around 7pm. Or, rather, much earlier than that: the people at Indiescretos had been told that there existed the possibility of interviewing Natalia Tena from Molotov Jukebox and maybe Mika. That meant extra pressure and, of course, prior preparation of the questions for the interviews. In the end, none of this happened (we were told Molotov Jukebox were tight on time before their performance and so we didn’t even ask about Mika). Oh well, the questions are there, who knows if I’ll be able to recycle them one day.

Curiously, I met quite a few friends from different contexts at El Poble Espanyol (yep, we are all social beings), so I spent a little time with each of them, finishing the night, though, almost front row with a group of teens, one of whom is a lovely and amazingly creative student of mine. That was tons of fun, as he was accompanied by some of his friends, one of whom was, believe it or not, the main source of inspo to write the part of the review on Molotov Jukebox, which you find here. Doubtless, I instantly became a fan of that girl who, with her happiness (pun intended), enthusiasm, spontaneity and humor could raise all the spirits around her, including, of course, mine.

A great night, prelude of a great summer, hopefully.

Pics.