The Best Concerts 2018 Gave Me

This has certainly been a crazy year, in which I’ve undergone a job promotion (and its corresponding prior public contest), I’ve started living with perhaps the best person I could ever share my life with, I’ve quit the language school I had been 13 years working for,  I’ve visited the Azores (among other places) and Porto (twice!) and I’ve been to concerts. Fewer than I would’ve wanted to. As usual, not all the ones I’ve been to I’ve written about. Days have 24 hours as they used to, yes, but life changes. So do one’s habits. And one’s priorities. And one’s plans for the (near) future. If this year the number of concerts has decreased considerably as compared to last year’s, this number will decrease even more with my leaving for the US in a research stay from Feb to May, and perhaps with one more stay in Chile (yet to be confirmed). What is certain is that my love of (live) music will never disappear even if the circumstances don’t allow me to go there and cry and shiver and feel moved with it. Without further ado, and in chronological order, here is my top of concerts 2018 gave me.

1. Roger Waters – 14/4/18, Palau Sant Jordi. 

If you keep on talking about a show for two months, it’s because that show was forking amazeballs.

2. Editors – 26/4/18, Razzmatazz

Tom Smith stole my heart the first time I saw him live. He did it again last April.

editors-razz

3. Vetusta Morla – 18/5/18, Palau Sant Jordi.

Pucho is the friggin’ boss on stage. There’s no denying.

Vetusta Morla Palau Sant Jordi 2018

4. Jane Birkin – 2/6/18, Primavera Sound

Not knowing any of one’s songs but one and getting to be moved by her elegance, savoir faire and voice is what Jane Birkin got to do to me last June. Her daughter was fantastic, but the original genes won over the derivates this time.

5. Lorde – 2/6/18, Primavera Sound

Seeing a true artist grow on stage is a privilege. Seeing Lorde own it is priceless.

6. Joan Dausà – 13/7/18, Cruïlla

Not sure if I was pmed or what, but Joan Dausà made me cry at 6pm in the sunshine. Take that.

7. Ramon Mirabet – 14/4/18, Cruïlla

Learning about Mirabet’s life makes you understand even better that what he does on stage is just him and nothing else.  (vídeo d’un altre concert)

8. The Soft Moon – 13/10/18, Apolo 2.

Needing so badly to see someone banging drums and whatever he has nearby can’t be a good sign, but that’s what I needed and that’s what I found.

The Soft Moon

9. Marlango – 28/11/18, Sala BARTS. 

That I love Leonor Watling is no secret, and that she’s the reason why I think that a good vocalist does the trick in certain bands goes without saying. And of course, you need that one song, ‘Dime que llegaremos lejos’ that makes you go and see them for the third time in your life and never have enough.

 

 

Advertisements

Roger Waters estrena Us+Them a Bcn

Hi ha conceptes, i conceptes. Hi ha innovadors, i innovadors. Hi ha visionaris, i visionaris. Hi ha creatius, i creatius. Hi ha concerts, i concerts. I Roger Waters cau en tots i cada un dels casos en el segon calaix; en una segona categoria d’aquelles que et fa distingir la pedra preciosa autèntica d’entre un munt de bijuteria, ni que sigui de la d’alta gamma.  Roger Waters va portar el seu tour ‘Us + Them’ divendres i dissabte passat a Barcelona i va demostrar un cop més que de gemes n’hi ha poques. Ell n’és, sens dubte, una d’elles.

De petita, al menjador de casa, no era gens estrany sentir helicòpters, despertadors, caixes registradores i explosions de tant en tant. Sorolls que conformaven música. Música de Pink Floyd. Efectivament, Pink Floyd, que no Roger Waters només, forma part del meu imaginari infantil, juntament amb aquella foto de quan mons pares promesos eren promesos en què mon pare llueix una samarreta amb l’icònic triangle de Dark Side Of The Moon. Així doncs, l’actual (i probablement última) gira de l’avi Roger Waters, era un d’aquells must-see-before-dying. Les expectatives eren altes, molt altes, tant per la qualitat de base de l’artista com pel hype de coneguts i amics.

Clàssics i no clàssics (la quota de cançons noves s’havia de mantenir) es van anar succeint en un espectacle audiovisual excels. Es van succeir els himnes necessaris per extasiar tant el públic de tota la vida (‘Money’, ‘Wish You Were Here’, ‘Pigs’) com el recentment adoptat, fruit de la no fàcil tasca dels progenitors en adentrar els seus descendents en el món pink-floydià. Però Pink Floyd no s’entén sense l’audiovisual. Si ja presentaven genialitats en els 70, què no haurien arribat a fer si haguessin disposat de la tecnologia necessària back then.

‘Us+Them’ presenta un recorregut per la història de Pink Floyd, on les portades dels diferents discos van tenir picades d’ullet al llarg de l’espectacle, cobrant vida total o parcialment mentre la figura imponent de Roger Waters es passejava de punta a punta de l’escenari, cedint el protagonisme necessari sobretot a dues coristes destacables. No obstant això, si una imatge ens quedarà gravada d’aquell escenari, serà la figura de Waters, vestit tot de negre,  i la recurrent i mítica bola de DSOTM.

pink floyd bola

El concepte de l’espectacle, dividit en dues parts amb un intermig amenitzat amb sorolls i converses random a mode de home cinema, deixava palès el que, mig incrèdula, vaig sentir a l’entrevista en exclusiva a Roger Waters a TV3, on refermava el seu compromís polític i social i contra el consumisme. (Jo també em faig activista cobrant una mitjana de 100€ per entrada!). Detalls com l’aparició de Rajoy en pantalla, a més del “Trump, eres gilipollas”, verificaven que, no sé si compromís social, però com a mínim, consciència regional sí que en té l’avi Waters.

Els 100€ van ser per 2h30′ d’espectacle que en cap moment es van fer llargues, cosa que no sé si el fa més just a Waters, però sí que em deixa la consciència més tranquil·la a mi. Això i el fet que, durant la mitja part, li vaig preguntar al meu company: ‘Què t’està agradant més?’ La seva resposta va ser: ‘Els audiovisuals’. És a dir, l’espectacle en la seva globalitat. Això quan encara no havia aparegut la fàbrica suspesa a sobre del públic construïda a base de lones que pujaven i baixaven i que es transformarien en una continuació de la pantalla central que solucionava el problema d’angle dels també putos amos de l’audiovisual U2 a ‘Innocence+Experience Tour‘. Si bé el porc volador era potser una mica massa ortopèdic, comparat amb l’estàndard general de l’espectacle, l’èxtasi es va crear amb la formació lumínica del triangle fractal també sobre el públic, amb un joc de llums ES-PEC-TA-CU-LAR i on el leit motiv de la bola va acabar presidint el Palau Sant Jordi.

En acabar el concert, li vaig preguntar al meu company: ‘Creus que li hauria agradat a mon pare?’. La seva resposta va ser: ‘Això agrada a qualsevol’. Doncs això, un concert per al record, segurament l’últim de Waters. Time for David Gilmour, another gem, to return.