Cruïlla 2016: No Sleep for Me This Time!

After having ended up knackered at last year’s Cruïlla, this year I had to give the best of me there, as I was attending the fest as a press member. This meant no sleep for me this time, at least not at the Forum. Nope!

cruilla-2016I started covering the Cruïlla event on Hipsterian Circus a bit “late”, as compared to some websites’ coverage, as I first had to finish the probation period, then suggest the topic, get the approval and then get down to it. Covering a festival, both the pre- and the while- is no easy task, as there are many goings-on related to it: new confirmations, playlists announcements, changes in the schedule… That also includes, of course, choosing the bands you think you are going to enjoy the most or you are most interested in – and if you are not, then make the effort to get to know them and go see them with an open mind. Finally, the fest itself, which means hours and hours of music and fun but also loads of energy spent to be attentive and getting the essence of what will end up being the backbone of the different gigs.

So here’s my coverage of the Cruïlla festival for Hipsterian Circus. First of all, the schedule announcement. As opposed to Primavera’s – and there being fewer stages -, I was happy to see that there were hardly any overlaps involving the bands that I was most excited to see. Of couse, you cannot say this in an article meant to be impartial or, rather, ‘general(isable)’, so I kept that to myself and wrote about how cool it is that Cruïlla offers a wide variety of styles and that their line-up has so many different ingredients that you can decide on your own menu depending on the mood you have on such or such other day. That is precisely what I ended up doing: my mental schedule kept on changing as the nights were advancing.

After this article, I realized that the fest was publishing a series of playlists in their social networks made either by the organization or by the very artists performing in the fest. In order to make up for my delay in the coverage of the fest, I summarized whatever lists they had published up to that day in this article. I kind of felt proud to have taken the initiative to write about something that, apparently uninteresting, could also offer some food for thought as to whether the platform used for such purpose was the most convenient one regarding collaboration/interaction from punters.

Then I wrote the item of news on the Cruïlla covers competition. Even though the news wasn’t that extraordinary, I believed I could give it a humorous touch that I myself would appreciate as a reader. Several other competitions were set up by the festival organizer, about which I wrote in this article.

Finally, the fest review, which appeared as a featured news item that week! As encouraged by my ‘bosses’ at Hipsterian, I did say what I thought from the bottom of my heart and so I included some humor and pseudoirrelevant comments to leave my personal mark in the article, unlike what you might find in reviews of regular newspapers. This being a festival review, I also covered logistics aspects, such as toilets, food trucks or stages location.

The thing is that, on the fest days, I ended up going to fewer gigs than I had planned in my mind but it was a very enjoyable experience anyway that I lived along with several friends. The gigs I enjoyed the most were, undoubtedly, Damien Rice, Alabama Shakes and Vetusta Morla (* fan girling mode on for this one *), which I believe shows in my review. Also, I wish I had had the energy to stay for Skunk Anansie, but it was too late at night. I must be getting old…

CruÏlla 2016 collage

I also took pictures of the performances with my compact camera, as we weren’t granted a photo pass. That means the quality of the pics is just acceptable. If only I could’ve got in with at least my hybrid cam. In spite of that, I’m a bit proud of some of the pics I took of Brittany Howard from Alabama Shakes and of Pucho from Vetusta Morla. Oh my, those beautiful human beings!

See you next year, Cruïlla!

Advertisements

Adele (em) convenç en una nit de contrastos

Adele presentava 25, el seu tercer melancòlic i elegant àlbum,  aquest dimarts 24 de maig al Palau Sant Jordi.

Una ocasió per no deixar escapar, havent-me perdut la primera vegada que va estar per Barcelona davant un públic reduït, segons ella a Razzmatazz (segons Sant Google, a la Sala Bikini), amb destrossa hotelera posterior inclosa després de fotre’s, per tot seguit vomitar,  8 gots de sangria i dues ampolles de vi ella soleta, tal i com va explicar. No és d’estranyar, doncs, que ni la mateixa Adele no recordi ni el nom del lloc on va actuar. I és que l’elegància i força vocal de les seves actuacions en un escenari de disseny delicat a la vegada que clàssic (sense connotacions pejoratives) com és el del tour 25 no estan renyits amb els renecs, els riures escandalosos, les carotes i els posats ravalescos de cul en pompa de l’anglesa. Lo dice aquí una hija de San Roque Conecsion que nunca se ha mostrado barriobajera ante la gente y ha sido educada en los mejores (?!) centros educativos de la ciudad, pero que sabe de lo que habla. Que si me tengo que poner chunga, tengo a quién parecerme.

P1090986

Adele, la que va ser una cantant que compleix tots els cànons d’artista revelació amb 19 i 21 sense caure en l’estètica popera-sexy (ull, però, que la pèrdua de pes recent va ser notícia!), es presenta ara amb una estètica a l’escenari i en el vestuari clàssica dels 60 però, alhora amb una actitud molt de xunga de La Salut, amb tattoos i moviments, diguem, poc delicats (?), a l’hora de dirigir-se al públic amb les seves anècdotes i bromes. Sigui com sigui, l’espectacle que presenta Adele, igual en tots i cada un dels llocs que l’ha fet, té un punt exquisit que fa que el públic oblidi, o potser fins i tot agraeixi, aquestes sortides de to que contrasten amb les emocions que transmeten les seves lletres punyents, la seva força vocal, la seva bellesa nítida i resplandent (porque guapa lo es un rato) i un vestit elegantíssim de lluentons que centrava l’atenció en ella i només ella. Perquè es tractava d’això: d’un concert d’Adele i punt. Adele, l’estrella de la nit. Adele i la seva veu. Adele i les seves composicions. Acompanyada, això sí, d’un grup de músics que va anar presentant paulatinament.

La meva reluctància respecte del concert abans d’anar-hi es basava precisament en la repetició i la rutina del seu espectacle. Val a dir que Adele es va disculpar per si algú ja l’havia anat a veure en aquesta gira i havia sentit alguna de les seves anècdotes prèviament. Malgrat l’espectacle fix i calculat, hi va haver lloc per a l’espontaneïtat, i sobretot, molt de lloc per a crear una comunió màgica amb el públic, que responia a les peticions d’Adele per il·luminar la sala amb els mòbils. Públic que responia també a les seves preguntes… a vegades. Perquè no ens enganyem: l’accent de l’Adele de barri no és el de l’àlbum i, tenint present el baix nivell d’anglès del país, molts dels assistents no van poder copsar gran part de les bromes i anècdotes de la de Tottenham. No obstant això, la gran presència de Brits arrossegava la resta del públic a complaure les peticions i contestar les preguntes més complexes de la cantant.

Puntual, i amb un escenari amb un teló en forma de polígon amb vèrtex a l’extrem en què es projectava el seu ull a les dues bandes, donava la benvinguda al ja enganxós ‘Hello, it’s me…’ que quan sents no et pots treure del cap ni amb teràpia, amb una Adele que apareixia en un piló al mig del Sant Jordi i que tornaria a visitar més endavant. Sense acabar la cançó, es va dirigir cap a l’escenari principal, on en la segona cançó, ‘Hometown Glory’, s’hi veurien projectades imatges de Barcelona en les seves mans, recurs socorregut que no és nou (OneRepublic i molts altres que no he vist) però que sempre és d’agrair. No va ser fins a la tercera cançó, ‘One and Only’, que veuríem finalment l’orquestra de corda, metall i la percussió amb les coristes que acabaven de donar cos a la potent i majestuosa veu d’Adele, que amb la seva intensa mirada (ullarros!) i les seves expressions facials arrodonien els temes més enllà de la melodia i la lletra dels seus temes. I és això el que em va convèncer del concert d’Adele: més enllà de l’àlbum d’estudi, poder sentir que les cançons són interpretades… a vegades, juntament amb la combinació humorística dels intervals forjant la complicitat del públic. Tot plegat va fer que l’hora i mitja de concert passés volant en un concert en què no s’hi va trobar a faltar cap tema essencial.

En paraules d’Adele, si havíem vingut a ballar, el seu no era el concert més indicat. A un concert d’Adele s’hi va a plorar. I a desganyitar-se. I a recordar-se de los exes y los no exes pero que hubieran podido ser exes, y de los futuros exes, y de los exes de las amigas, y de los amigos y amigas de los exes que ya no son exes pero que volverán a serlo (¡error!) y de los desamores habidos y por haber. Després de preguntar si la nostra entrada era fruit d’un regal de Nadal o d’aniversari  (lamentant-se Adele que ja té un peu més als 30 que als 25 – ¡quién los pillara!), ‘Rumour Has It’ era la concessió explícita que ens oferia Adele per aixecar-nos a bellugar el body excepcionalment, concessió que es repetiria, aquest cop sense el seu permís, amb ‘Under The Bridge’ i  ‘Rolling in the Deep’ (no tant per bellugar l’esquelet sinó per quedar-nos afònics), tema amb el que va concloure el concert amb setlist més que repetit i calculat al llarg de la seva gira.

Més enllà de les emocions a flor de pell (les cares d’alguns assistents mentre cantaven eren un poema), vam agrair moltíssim la frescor d’Adele, que no es va tallar un pèl en dir que se sentia suada com un pollastre després de la ballaruca i que suposava que nosaltres també ho estàvem, amb la diferència que la suor del públic no es veia projectada a les pantalles mentre la seva sí. O quan es va trobar restes de confetti del concert de Queen i va preguntar de de quin set sous de concert sortia allò, o quan es va imitar a si mateixa eruptant. Olé ella y oeeeeeeeeee oeoeoeeeeeeeeé esa ola del Sant Jordi. Van ser molts els moments de xerrameca durant el concert, moments que trencaven el ritme indiscutiblement i que solien acabar amb els riures de la pròpia Adele, però potser és precisament això el que fa que un concert d’Adele no es pugui comparar amb cap de cantants melòdics com ella i el que fa que el seu espectacle es converteixi en una experiència propera a la crisi esquizofrènica.

P1100015Si he de destacar tres moments de tots els emotius que es van succeir aquella nit, aquests serien sens dubte, en primer lloc, el provocat per la combinació de la interpretació de ‘Set Fire to the Rain’ a l’escenari secundari mentre queia aigua real (quantes vegades s’ha projectat pluja lumínica als concerts!). El segon, quan va explicar, per presentar ‘When  We Were Young’, els canvis que li van provocar a nivell de creixement personal la seva relativament recent maternitat, fent-li replantejar qui ha estat ella com a persona en totes les etapes anteriors de la seva (encara) curta vida. La cançó vindria acompanyada de la projecció de fotografies personals, acabant amb una preciosa foto d’ella embarassada acariciant-se el ventre mentre mira per la finestra, símbol d’aquell futur incert que implica la maternitat. Finalment, la pluja de confeti final, gràcies a la qual el públic va poder emportar-se un tros d’Adele a casa, ja que el confetti venia amb frases escrites per la mateixa Adele a banda i banda del paper. Les hores que es deuria passar escrivint tots i cada un dels paperets! :P

Sigui com sigui, aquest i molts altres detalls, incloent la funda en què enviaven a casa les entrades comprades en preventa, d’un disseny també exquisit (sí, aparentment una xorrada com un piano, però tot suma!), van fer que la meva desconfiança respecte d’anar a un concert d’Adele desaparegués per convèncer-me que és una cantant, que no sempre intèrpret, destacable en els seus temes estrella que ben bé podria tenir el seu paral·lel (pun intended) en la teva veïna del 4t si vius en una de les zones menys agraciades de la ciutat.

Galeria d’imatges.

Hozier, víctima de su ‘Take Me To Church’ en Razz

Tras oír ciertos comentarios tanto en la cola como ya en el interior de Razzmatazz, sobre alguno de los cuales tuiteé, y un tanto harta de la situación en sí, salía este martes del concierto de Hozier con este pensamiento

hozier1
Como alguien te reconozca, Mª del Mar, te van a canear…

Así que, con un poco más de perspectiva, y ya digerida la mezcla de decepción, disgusto y desesperanza hacia determinados individuos representantes de la raza humana, aquí estoy para – espero – no crear demasiada animadversión. Sobre todo, entre la mayoría de las teens y young adults asistentes al evento, muchas de las cuales  – me atrevería a decir – ávidas oyentes de radio-fórmula (more on this later).

Ya en la cola pude apreciar que la media de edad del público con el que compartiría las siguientes horas era bastante inferior a la de aquí la moi. Media de edad que se vería incrementada sólo por los padres acompañantes de turno y algún que otro despistado como yo, a quien le mola el blues ese que entra sin demasiado esfuerzo y que se dejó caer por el Razz como aquel que va al cine un día entre semana.

Si bien en la cola ya pude comprobar la desesperación por entrar de ciertas jovencitas que, irremediablemente, de traspasar la puerta antes que sus amigas, las perderían por el camino, la experiencia en el interior fue de Guatemala a Guatepeor. Tuve la ocasión de ver cómo se snapchateaba sobre Hosier [sic] y se hacían comentarios sobre la playlist [sic] del concierto (set list, bonitas, set list, para playlists, las de Spotify). Se comentaba también que una quería “la cosa esa con la que toca la guitarra” (se llama “púa”, corazón), se aventuraba que lo que sonaba de fondo era Janet Jackson (cuando en verdad era John Lennon) y se afirmaba que “yo toco la guitarra española pero sin acordes” (?!?!?!). De esta última aún no me he recuperado.

Tras una actuación bastante extensa de Rhodes, telonero de quien muchos sudaron, a juzgar por el griterío de fondo, saldría al escenario, con casi 20 minutos de retraso injustificado, Hozierthe present mainstream radio victim. En efecto, nos encontramos ante una víctima del efecto one hit wonder, al menos en la promoción para el concierto de Barcelona, pues estupefacta e indignada me puse al oír cómo se anunciaba su concierto en televisión: el voice-over animaba al público a asistir al concierto porque Hozier “lleva un año (?!?!) tocando el tema ‘Take Me To Church‘”, canción que cantó, efectivamente, y como manda la mala tradición, al final, antes de los bises.

Ataquemos, pues, lo que es el concierto. Hozier, guapo, además de casi 20 minutos tarde, tampoco es que te explayaras demasiado, que ni el único disco que tienes entero tocaste. En poco más de una hora, el de Wicklow (Irlanda) se ventiló los 14 temas de la playlist, digo set list, incluyendo “Blackbird“, una cuqui-cover de Paul McCartney que dejó bastante indiferente a los asistentes (“me suena, pero no me sé la letra”, dijo la de al lado, no habiendo entendido de quién era). Hozier dejó también en el tintero temazos, para mí, imprescindibles como “In The Woods Somewhere“. Tampoco es que hablara demasiado el irlandés entre tema y tema (you know, como aquel que no quiere, para alargar la cosa ni que sea) ni que explicara demasiado el por qué de tal y tal canción, que chicha, la tienen. Hozier, con sólo 20 añitos, ya escribías letrazas que me dieron para una hora entera de clase, y vas y me las desaprovechas en el escenario. Juventud, temible tesoro. En vez de eso, vas y me promocionas por activa y por pasiva a tu compi Alana Henderson.  Por cierto, horror hoy al ver el post esponsorizado en el CaraLibro.

hozier1

Al final de la obra, pues ni frío ni calor. Un concierto correcto. Bombillas que se apagaban y encendían con los subidones a modo de vela churchera, un batería cuya ejecución en ocasiones recordaba esos beats imprescindibles de “No Light, No Light” (03:14) de Goddess Flo y que, sorprendentemente, pasan sin pena ni gloria en la versión de estudio del álbum epónimo de Hozier.  Había también una violoncelista (bueno, de ésta no hablo más), dos coristas más otros tres back vocals multiinstrumentistas… Todo ello en un intento de crear un ambiente eucarístico que se quedó en eso, en intento. Y no por Hozier & co. sólo, sino más bien por un público que, además de chillidos histéricos sueltos que no venían a cuento, al llegar EL momento, empezó a cantar a voz en grito el “Take Me To Church“, echando así a perder la magia que, a mi ver, conlleva tal pieza ganadora del “Song of the Year” de los Grammy 2015. Terrible, apocalíptico. Al menos, a diferencia de lo que pasaba con el otro mal llamado one hit wonder Gotye y su ‘Somebody That I Used To Know‘ en su gira por Norteamérica, aquí el público se quedó tras el greatest hit que daba cierre a la parte principal. Que som catalans i hem pagat per veure-ho tot!

P1080832
Playlist Set list de Hozier en Razzmatazz.

Que sí, que todos hemos sido jóvenes y tal. Que todo el mundo tiene un pasado (y un presente) y yo también me he emocionado al ver a los Backstreet Boys y a Take That al salir al escenario y he hecho la bromita de “Oh my God, oh my God, quiero un hijo tuyo”. Pero aún así, en mis años mozos (es decir, ayer), me ofuscaba igual al asistir a conciertos en que los asistentes se convierten en competidores por el Premio-a-la-que-más-se-desgañita-mientras-de-paso-te-dejo-sin-tímpano. No cal. No toca. Es más, es contraproducente. Y choni. Muy de “Arriba la Esteban”. Suerte de mis imprescindibles tapones que cuidan de mis tímpanos, que me tienen que durar sanos hasta el fin de mis días y de mis noches.

Soy muy fan de los teens y los young adults. Trabajo cada día con ellos y me dan una vidilla alucinante y aprendo de ellos una barbaridad. Sin embargo, y aunque una muy buena amiga mía hace nada me dijera que ‘you don’t care for normal‘ y que ‘you require a bit of effort‘, estoy convencida de que el concierto de Hozier quedó deslucido por una parte del público objetivamente atroz por lo joven e inexperto, un público que venía a escuchar LA canción y que probablemente el año que viene ni se acuerde de lo delicado y profundo que es Hozier. Público que, mucho me temo, será del mismo palo que el del concierto de James Bay el 12 marzo también en Razz. Así que, James, bonito, si eso, nos vemos en 10 añitos, cuando ‘Hold Back The River‘ ya no suene en Los 40.

Ver galería de imágenes.

Diuen que vaig anar al Cruïlla i vaig acabar perjudicada… fins a cert punt – Dia 2

Després d’una primera jornada on Jamie Cullum em va deixar mortttta, i havent només dormit tres hores, em disposava a gaudir novament en el segon dia d’aquest Cruïlla 2015, once again amb només una Coca-Cola Zero i un parell de cafès com estimulants per poder aguantar fins, novament, altes hores de la matinada. Ilusa yo.

Últimament, a més de perdre el filtre pel camí si cal (rebelde con causa, siempre), m’ha donat per tuitejar random thoughts. Com diu el meu amic Javi, a qui no li agradi, unfollow i bon vent. Visca la democràcia a la xarxa. Així doncs, encetava aquesta segona jornada del Cruïlla amb una Coca-Cola Zero al body i amb moltes, però moltes ganes de veure Milky Chance en directe, cosa que suposo que es deuria reflectir en el meu Twitter timeline.
vague

Suposo que us ha passat alguna vegada d’haver viscut un moment que, per alguna raó, saps que recordaràs durant molt de temps, o qui sap si fins la resta dels teus dies. Com ja vaig explicar, això és el que em va passar amb Milky Chance, part de la meva banda sonora l’agost de l’any passat. És per això que, si bé no són una formació per tirar coets (la seva proposta és ben senzilla i repetitiva), tenia moltíssimes ganes de reviure aquell vespre de clima tropical a Cairns de la mà dels propis creadors de “Flashed Junk Mind“. Per cert, si us agrada aquest rotllo “rimember güén”, La Belle Musique prepara unes mixtapes molt cool que van perfectes per recordar “el so” de certa temporada. La de Milky Chance seria la de Summer Memories del 2014.

Milky Chance
Desde luego, estas fans…

L’anècdota del concert la van posar les fans agosarades que van començar a tirar sostenidors a l’escenari. La reacció del guitarrista, en Philipp Dausch, va ser posar-se vermell com un tomàquet, mentre que el cantant i també guitarrista Clemens Rehbein va agrair els assistents “all the love”, assenyalant l’estesa de roba interior que en pocs minuts es va crear als seus peus.

Després del moment flashback 2014, tocava una bona dosi de R&B i soul de la mà d’Emeli Sandéque m’atreviria a dir que ha passat bastant desapercebuda aquí a Espanya, mentre que a Gran Bretanya va tenir especial ressonància durant el 2011-13.

Emeli Sandé
Alegria i molt de ritme de part de l’escocesa Emeli Sandé.

Com el dia anterior, després d’un parell de concert bons que justificaven el preu de l’entrada, tocava una bona dosi de gespa i de random conversation, però molt random, amb Aloe Blacc de fons, que va estar bé, però no m’atreviria a dir-ne res (léase, bien poco caso le hice). Tot això, no sense abans anar a fer un cop d’ull a Ms. Lauryn Hill, cap de cartell que es va autosabotejar l’actuació con sus aires de diva, començant tard i amb un so pèssim. Oh well. Tots estaven d’acord que després d’Aloe Blacc, Damian Marley, uno de los tropecientos mil descendientes del gran Bob Marley, era un must, però com que a mi el reggae y lo que me he encontrado hoy me dan exactamente lo mismo excepte quatre cançons comptades, vaig optar per anar a veure l’alternativa electrònica proposada per Archive.

Archive
Archive. Check ’em out!

Érem quatre gats comptats a l’espai reservat per a Archive, però quatre gats que van poder disfrutar d’una molt bona proposta. A seguir-los la pista!

De Damian Marley vaig poder veure’n el final, en què un nen moníssim (descendiente de descendiente de descendiente) ja apuntava maneres. El denominador comú del concert de Damien Marley i el del compositor d’indie folk i reggae Xavier Rudd, el següent concert que vam veure, va ser les banderes que onejaven durant la seva actuació, en algun cas, de dubtosa salubritat o disseny, cosa que va portar al meu amic Xavier Daniel a preguntar-se si això que onejava en Xavier Rudd eren les calces brutes de la iaia. Oh well. Again.

Xavier Rudd
Xavier Rudd, que lo dio tó, pero poco cogí.

Mentiria si digués que vaig gaudir de l’actuació de Xavier Rudd. Té composicions xules i tinc algun que un altre àlbum seu perdut a l’ordinador, però no és cap sant de la meva devoció (fans seus, tireu-me pedres, que me dejo). A tot això, afegiu-li que una comença a tenir una edat, havia dormit tres hores y ya no podía con su alma. Ozú! Després d’anar a veure un grup de quatre matats de cuyo nombre no quiero acordarme, vam anar a petar a Los Retrovisores, un grup amb una proposta que recupera els guateques dels 60, un neo-yeyé amb dosis supremes d’humor i bon rotllo. No obstant això, aquí és quan la Maria del Mar no va poder més i va petar. Del tot.

zzz
Es pot dormir en un concert, a 6 metres escassos de l’escenari. Es pot.

Es pot dormir en un concert. Catalunya, sí que es pot, tot i que no profundament. Quina va ser la meva sorpresa quan dos cops que vaig mig-obrir els ulls, molt amablement, dos desconeguts diferents em van oferir un Ibuprofè. Senyors meus, un pot agafar una gandula per banda i dormir al bell mig d’un concert simplement per tenir son, no per anar taja o passada de voltes. Gràcies.

I és que els que em coneixeu, ja sabeu que en ma vida he begut només dues vegades: una cervesa de gerds als 21 anys, que ni em vaig acabar, i un gin-tònic aquest Cap d’Any, per inaugurar la jornada de portes obertes a tó 2015. Durant tota la vida, a mi una Coca-Cola (o dos) ya me hace un apaño per fer festa. I ara a l’estiu, on hi hagi una bona orxata, que se quite lo demás.

orxata

Mi estado de trance a quarts de quinze de la matinada no em permet recordar gaire més d’aquella nit. Vaig arribar a casa, sí; vaig dormir novament 3-4 hores, sí; vaig arrossegar jet lag durant 3 dies, sí; i ja tinc l’entrada per al Cruïlla de l’any que ve. Sí.

Veure galeria d’imatges – Dia 2.

Hozier Sings ‘Take Me to Church’, or ‘…to Bed’, for that Matter

A couple of weeks ago, a student of mine asked if we could work on a song in class. With no hesitation, I exclaimed, ‘Of course! Which one?’. ‘Hozier’s ‘Take Me to Church’‘ from his eponymous album, Hozier. I liked the song, and I liked the idea of working on it too. But I had never ever before paid attention to the lyrics. I was convinced it was a love song (like many others) or a religious one (the gospel vibe in it is undeniable), though the latter was kinda puzzling to me, it playing on mainstream radio. I asked the class if they knew which song we were talking about, and one of them said, ‘Yes, he’s Irish, and he’s good. I have his album’. Then another one asked me, ‘Have you seen the video?’ and I said, ‘Yes, I have!,’  but at that very moment my mind was going like ‘Oopsie, the vid! You’ve seen it, Mª del Mar, but what the heck does the vid have to do with the lyrics?’

It’s not that my student didn’t understand the words strictly speaking (hey, she has a C1 level of English!), but she was having trouble in deciphering what the whole meaning of the song is. She had seen a couple of interviews with Andrew Hozier-Byrne, but couldn’t make out what the whole thing was about. And neither could I. Not then.

So I spent the whole Saturday afternoon, a long while of Sunday afternoon and most Monday morning watching interviews with Hozier, learning about his past and present life (oh my, leave the guy and his hair alone!), reading about Catholic beliefs and several interpretations of the song by people who have shared their ideas on the song. What a surprise that the song has at least three possible readings (including the one contained in the music video, which helped the song become viral), two of which we could qualify as Rated R. In the end, I came up with a pretty comprehensive analysis that I complemented with a listening activity, some quotes from interviews that we read to set the mood for the analysis  as well as some discussion questions that we didn’t get the time to deal with in class.

Here you can find the first three parts of the class (the first listening, some quotes from interviews with Hozier that we commented on, and then the breakdown to the lyrics of the song, complemented by my students’ comments and the additions by a medievalist friend of mine. I must say my students were impressed that someone as young as Hozier could write such deep and complex song, lyrics-wise.

Edition (March 26): Thanks, Gustos Distintos, for the heads up on this website where you can find more insights into this song (and many others!).

John Legend, All of Him (All of Me tour)

Tot i conèixer només un parell de cançons d’ell, quan vaig veure que venia John Legend a l’Auditori del Fòrum, per al qual tinc certa debilitat amb aquell sostre tan ‘cool’ que té, em vaig dir, hi has d’anar.

John Legend ticket

Viure a la vora de Barcelona és un regal, però també és un fet que els humans sempre volem allò que no tenim. Quantes vegades m’he dit a mi mateixa: “Tant de bo visqués a Londres; tots els concerts guapos es fan allà”. I és que amb la ditxosa crisi, no “tots”, però sí que molts artistes passen de llarg #truefact. Doncs bé, comprar una entrada amb tropecientos mesos d’antel·lació va fer que dijous tingués el corazón partío perquè, no t’ho perdis, hi havia dos concerts més a Barcelona -no a Londres-, pels que m’hi hagués deixat caure: Angus and Julia Stone i Caribou. Pero como el don de la ubicuidad no lo tengo y no está el horno para dejar perder los 33€ de una entrada, en el Fórum me planté.

Després d’un breu tast del quartet de corda, va fer la seva entrada John Legend, amb vestit gris, sabates negres de xarol, camisa negra y porte perfecto *tose-de-tanta-elegancia-concentrada-en-un-solo-cuerpo*. No aniré de guais i començaré a citar títols de cançons que no conec, previa googleada de setlist, perquè només pseudo-coneixia les que corren d’ell per Grooveshark, però aquesta no va ser, per la meva sorpresa, la tònica generalitzada. John Legend, que porta des del 1998 trying to make it in the music biz, tenia una claca a Barcelona que molts artistes com ell dels quals només han sortit un parell de singles ja voldrien. Sense un minut de silenci, John Legend ens va conduir per la seva carrera musical tant en les seves cançons, amb títols propis des de 2004 (!) com amb la seva autobiografia recitada amb piano d’acompanyament, que inclou les aventures axí com desgràcies del que comporta voler arribar a veure el teu nom més enllà de com a “backing vocals” de l’Alicia Keys o com a pianista de Lauryn Hill.

John Legend
Si bé el tribut a la Motown jo me l’hagués estalviat (sorry, John, I’d rather see it with some real moves), no hi va haver cap “dull” moment en una actuació d’hora i tres quarts en què John Legend ens va regalar cançons molt ben executades vocalment, deixant veure que té una potència que molts voldrien però de la qual no n’abusa; cançons acompanyades deliciosament per l’extensió dels seus dits que van ser les tecles blanques i negres del piano de cua, element central de l’escenari. John Legend, que va fer una versió “stripped-back” i “unplugged” de les seves cançons, va oferir una mica de soul, RnB, gospel i blues, a més de jazz (el marc del concert era el Festival de Jazz, però no va ser l’únic estil que hi va haver en aquesta actuació).

L’ambient va ser relaxat, tranquil, melós, suau… com el d’aquells cafès amb pianista dels anys 20 o dels 40 en blanc i negre de les pelis (sí, la vida es puro teatro y a veces hay que vivirla como en las pelis, ¿pasa algo?) en que estàs desitjant dir “Torna-la a tocar, Sam”. Potser precisament això és el que fa que John Legend no sigui ídol de masses adolescents, malgrat tenir-ne les qualitats no només musicals, sinó també físiques. O si no se lo creen, pasen y vean.

M’imaginava a què anava, però no a com s’ho muntaria en Joan Llegenda, que ho podria resumir amb un “Cuenta la leyenda” que John Legend ha estat, citant els de Minoria Absoluta, un “desaprofitat” durant molts anys però que la perseverància l’ha portat a guanyar-se un públic que no només anava a escoltar “All Of Me” (cançó amb la que ha fet llegenda) i a fer una gira mundial que inclou (os pedrer!), Barcelona. John Legend també va dir que espera tornar, i de ben segur que els assistents al concert de dijous també ho esperen.

John Newman rebosa energía en su 24 cumpleaños en Barcelona

Este es el segundo año que se celebra el Festival de Pedralbes, una serie de conciertos en un emplazamiento de lo más pijins: unos bellos jardines que alojan unas terrazas de verano de lo más cool alrededor de fuentes ideales rodeadas de flores y verde, mucho verde, que conducen a un escenario que deja un poco bastante que desear.

En este contexto tuvieron lugar el pasado martes 16 de junio dos conciertos de lo más dispares. Joan Dausà, en acústico, al frente de un piano de cola y sin sus “Tipus d’Interès”, tenía que empezar su función de telonero de John Newman a las 20:30, pero vista la escasa afluencia para la actuación del compositor local, empezó 15 minutos más tarde, tras tomarse una cervecita a precio impopular con unos amigos. Joan no esperaba tener demasiado público, y mucho menos que éste conociera sus piezas musicales, por lo que aprovechó para hacer de este desconocimiento el tema central de las bromas que sirvieron de hilo conductor de su concierto. En 40 minutos desgranó los temas más representativos de su discografía, destacando la banda sonora de Barcelona Nit d’Estiu, por la que ganó un Premio Gaudí y una vuelta nostálgica a los temas de su disco debut Jo Mai Mai, que sí conocían un par de fans acérrimas (seguramente las dos únicas no amigas o conocidas del cantante que se hallaban en el lugar). Al final de su actuación, Joan recibió algunos aplausos, los esperables a tenor de las 50 personas a lo sumo que habían hecho una parada en el camino antes de dirigirse al escenario principal.

Pasados unos minutos de las 22h, y sin lluvia a la vista, empezaba a sonar la voz pregrabada de Tribute, que lista todos aquellos artistas que han inspirado el LP debut del británico John Newman, mezclados con tintes de hip-hop, house y música orquestal. La noche del lunes era noche de fiesta, pues John celebraba su 24 cumpleaños. Eufórico, a la vez que cercano, John agradeció con alegría sincera el “Happy Birthday” que le regaló el público (de mediana edad en su mayoría, y que no llenó) y les devolvió la felicitación con una celebración de su propia música, combinada con bailes de esos que volvían locos a los jóvenes de los 1950s (John no escogió la chaqueta blanca con listas y los calcetines blancos con mocasines negros al tuntún), bailes que se contagiaron entre el público, coreando canciones como “Cheating” (irónico, ¡eh!) y “Try”. Si sigue en este estilo, y quiere ofrecer algo distinto (que no nuevo), quizás tendría que explotar esta vena bailonga en espectáculos de mayor envergadura. Y lanzo este dardo porque la voz de John Newman, rasposa y única, tiene unos límites que le impedirán convertirse en the next best crooner a menos que se esfuerce. Mucho. Ahí lo dejo. No obstante, los momentos de las canciones más reposadas (“Down The Line”, “Easy”) se disfrutaron de igual manera e hicieron que el público pudiera ver que John Newman es más que el par de singles bailables que suenan en la radio comercial de turno sin llegar al exceso de dulzonería ni a convertirse en ídolo de adolescentes.

newman_

El concierto de John Newman tuvo lugar en un marco incomparable, pero con un sonido bastante deplorable, al menos en la tribuna superior, en que los agudos quedaban ahogados (aunque John Newman tampoco es que tenga unos agudos de lo más), y en que las coristas sonaban secas, burdas, en combinación con la música. El escenario, simple (tampoco hacía falta nada del otro jueves), pero las luces dejaban un tanto que desear, pues eran al más puro estilo Tocata (todo vuelve) y dejaban a oscuras a los músicos la mayor parte del tiempo.

Para terminar la noche, “Not Giving In”, interrumpida por un fallo técnico con el sonido y que hizo pensar al público, considerado con el contratiempo, que se quedaría sin la mítica “Love Me Again”. Pero no fue así. Los barceloneses y visitantes varios pudieron gozar no solo de una gran interpretación del exitazo de Newman sino que también pudieron tenerlo a escasos metros con esa inesperada incursión entre el público que el culo inquieto de Newman regaló, de nuevo, a los asistentes. Y otro punto más que positivo para John, el aplauso que él mismo dedicó al público durante un buen minuto, con autógrafos y fotos ocasionales incluídas. Un regalazo de noche de verano que espero que John Newman recuerde en sus próximos cumpleaños, si puede ser, aún sobre un escenario.

Galería de imágenes.