Banda sonora collita 2018

Aquilo – ii Electro pop sense el rocoquisme de The XX ni la ploranera inevitable que et podria causar un Vancouver Sleep Clinic o un Bon Iver. L’equilibri.

The Crab Apples – A Drastic Mistake. Potser no és dels millors àlbums de l’any – de fet, no l’he vist a les famoses llistes de. No obstant això, s’ha de reconèixer que per la poca experiència que tenen – i que demostren en algun altre més que cutre vídeo que sorprenentment va ser showcased al TN de TV3 (mande?!?!?) -, aquest àlbum ha estat mereixedor de ser promocionat pel PS i per uns quants concerts al Razz. Felicitats.

Clara Peya – EstómacEl moment que vaig veure que la Magalí Sare, la soprano del Quartet Mèlt que va enamorar mitja Catalunya, posava la veu al disc de Clara Peya, vaig pensar: ‘ A això li has de donar una oportunitat’. A la primera no entra, però a la segona, ja hi estàs abduït.

Editors – Violence. Que sí, que els Editors d’ara no són els d’abans, però i què? La seva evolució em sembla d’allò més natural, i d’aquí aquest Violence, que van defensar amb el mateix orgull i convicció que els seus treballs anteriors. Y que viva Tom Smith, leñe.

Glen Hansard – Between Two Shores. Pa llorar. Y bien a gusto. Glen Hansard segueix en la seva línia, que és la que fa que s’hagi creat un públic fidel que repeteix i repeteix i repeteix en els seus concerts i que no busquen res més que el que ja tenen.

Laurel – Dogviolet. La Brit que es va fer famosa gravant maquetes de qualitat suprema des de la seva habitació, s’ha marcat un discàs d’indie pop del qual la marca de la casa és la seva veu trencada i amb melodies que recorden en ocasions a First Aid Kid. Qui sap si per poques vendes o per què, el seu concert a la Sidecar es va cancel·lar. Haurem d’esperar a què aparegui en algun festival, I guess.

The Lazy Lies – Less Talk More Action. Després del seu àlbum homònim, fet per ballar i disfrutar, va arribar un grau superior de complexitat, temes potser un pèl més elaborats, d’estructura no tan previsible (i que no entren potser a la primera però sí a la segona) i, amb ells, un dels temes que més m’han posat els pèls de punta en directe enguany: Just Fine. El que no es pot deixar perdre, però, de tot plegat, és el treball meta- del videoclip per a Spiral Skies.

Low – Double Negative. Els Apparat que van posar la banda sonora a la portada de Dark amb la mà de Justin Vernon de per mig. Un àlbum per escoltar with peace of mind. Or else, les conseqüències poden ser devastadores. Un tema: ‘Dancing and Blood’.

Lo Moon – Lo Moon. Després de múltiples singles publicats amb compta-gotes anteriorment, finalment vam poder gaudir d’aquest albumàs que és Lo Moon. Un pop que omple i que et fa sentir optimista fins i tot en les cançons més intimistes.

Lowtide – Southern Mind.  Tenen l’habilitat de començar cançons com si de fet ja estessin avançades, com si fossin talls de melodies sense un principi (ni un final) clar. Tot molt random.

PAVVLA – Homemade Stuff. Una col·lecció de demos que deixen al descobert els jocs vocals als que ja ens tenia acostumats PAVVLA. Una favorita, “Planets And Stars”. L’única pega és que només dura 18 minuts. Però per això va venir després Secretly Hoping You Catch Me Looking.

Temples –  Volcano. Del 2017, ok, però és que el meu company de vida no me’l va posar fins enguany, i no l’he hagut de, primer, patir, i després gaudir fins enguany, fins al punt que ha estat, segons Spotify, l’àlbum que més s’ha sentit a casa durant tot aquest any. Ara només falta que els del Vida Festival es comportin i ens els portin l’estiu del 2019 com van fer per al Secret Vida.

The Soft Moon – Criminal. La meva dosi anual de rock industrial i post-punk. Cupo cubierto.

Still Corners –  Slow Air.  Malgrat fer anys que volten, sorprenentment van acabar a anar parar al Razz aquest passat 26 de novembre. Circumstàncies ‘x’ (deixar el xorbo a casa el dia del nostre aniversari, vaja) van fer que acabés no anant a veure’ls malgrat que de ganes n’hi havia. Fan un dream pop gens innovador, però sí que suficientment escapista com per escoltar-lo en loop.

Vance Joy –  Nation of Two. L’avançament amb ‘Lay On Me’ el 2017 ja apuntava maneres, com vaig avançar. L’àlbum sencer, d’enguany, un discàs. Stupid me que em vaig esperar a comprar les entrades per veure’l a la Bikini i es van esgotar. Sort que la vida ens guarda segones oportunitats. Ens veiem el proper mes de juny al Razz!

Àlbums esmentats disponibles a Spotify en aquesta llista.

Advertisements

Vida Festival Biggest Line-Up Announcement To Date

Vida FestivalVida Festival announced last week 30 new names for the line-up. A line-up that is still to get me hooked despite the confirmation of the performance of The Crab Apples, whose lead singer Carla Gimeno I happened to bump into the morning of the day I wrote this news item.

Temes més spinnejats – 2017

Aquí els temes que m’han cridat l’atenció aquest any però que, un cop escoltat l’àlbum sencer, m’he quedat igual que estava abans de descobrir-ne ‘el’ tema, excepte de CUT_ (prové d’un EP de 3 temes), The Soft Moon (només ha tret dos temes enguany) i The Crab Apples, que sembla que preparen disc per al 2018 però només en tenim un teaser. En ordre alfabètic…

Bonobo – ‘Surface’ ft. Nicole Miglis. La veu de la cantante de Hundred Waters protagonitza una cançó que bé que podria ser de la seva pròpia banda.

The Crab Apples – ‘Open Your Mind’. Les catalanes dominen l’escenari que t’hi cacks, i el nou senzill (preludi d’un nou àlbum?), promet, i molt.

CUT_ – ‘Electrify‘. Llàstima que la resta de l’EP d’on prové em deixa indiferent. La versió “unplugged” bé que mereix més d’una escolta també.

Cut Copy – ‘Standing In the Middle Of The Field’. L’àlbum d’on prové té un punt de LCD Soundsystem barrejat amb Hot Chip i pop dels 90. L’àlbum no molesta, però tampoc no mata. Per això em quedo amb aquesta i prou.

Daughter – ‘Burn It Down’. De Music From Before the Storm, composat per a un videojoc, destaco aquest tema on l’Elena s’expressa com ho fa per als temes més colpidors del grup.

HAIM – ‘Want You Back’. Vaig renegar d’elles el que no es pot arribar a explicar, sobretot del seu primer disc. Bé, no, puntualitzem, del “bombo y platillo” que se li va fer al seu àlbum debut, que no es corresponia, al meu entendre, amb la força percussiva i energia que mostren en directe, havent-les vist un parell de vegades el 2012 de teloneres de Florence + The Machine. La gota que va fer vessar el got va ser veure-les intimíssimes de la Swiftie. No obstant això, he de confessar que, superada la decepció inicial, he caigut a la xarxa d’aquest pop ballable de les germaníssimes HAIM amb aquest tema.

L Kan – ‘Ay Marie Kondo’. La febre de desfer-se de coses i posar les que ens queden ben ordenadetes va aparèixer molt oportunament amb l’auge del “coaching” aplicat a tot allò que se’t pugui passar pel cap. Aprofitant l’ocasió, Marie Kondo va tenir un nínjol increïble per publicar no un llibre, sinó dos, sobre com ordenar el teu espai i, ja de pas, la teva vida. Que dius: calen dos llibres que t’expliquin com posar les coses als calaixos? Doncs probablement, no. D’aquí que em fes fan instantàniament d’aquest tema-paròdia.

Real Estate – ‘Darling’. Sense tenir un so tan definit com els The War On Drugs, sens dubte, l'”impatiently” arriba  a acompanyar-te en les tardes d’oci.

Slowdive – ‘Sugar For The Pill’. Un grup que he arribat a veure en directe sense fred ni calor i l’àlbum del qual, Slowdive, apareix en no poques llistes del milloret d’aquest any. Jo què voleu que us digui, rescato ‘Sugar…’ i, fins a cert punt, ‘No Longer Making Time’.

The Soft Moon – ‘It Kills’. La meva dosi anual de rock industrial.

Vance Joy – ‘Lay It On Me’. Un single que apareix a Spotify com un bolet i que és una bona entrada per familiaritzar-se amb el cantautor australià.

Llista de reproducció a Spotify. 

Entrades relacionades:

Festival Parc de la Linera Item

parc lineraIt seems that Parets del Vallès will be holding the Festival Parc de la Linera for the third time, event about which I wrote this little piece for Hipsterian Circus. Although this year this festival doesn’t seem to have any well-known acts (yet), it has welcomed names that are now rather known in the present local music scene, such as Cala Vento and The Crab Apples, the latter participating in this year’s Primavera Sound. You never know where a festival like Parc de la Linera will surprise you or not, so it can certainly be a good chance to discover a new band which might enjoy some success in the (near) future.

Nit amb The Crab Apples i Joan Queralt & The Seasicks a la Sidecar

Avui en dia, en què si no instagrameges el cafè en llet amb el cor decorat és com si no te l’haguessis pres, em trobo davant la situació d’haver assistit a un bolaco dels guapos, però sense càmera ni llibreta on apuntar. Damn it!  I és que l’objectiu d’anar ahir a veure The Crab Apples, d’una banda, i Joan Queralt & The Seasicks, de l’altra, al Sidecar (Barcelona) no era cap altre que passar una bona estona en bona companyia i veure per primera vegada com Joan & co. s’ho munten en directe. Per tant, sense fotos, ni setlist, ni notes d’on poder basar els meus comentaris, allá voy.  Con un par. Així doncs, el que segueix, tot i que no pot qualificar de crònica pro, no és perquè consti per a mi, sinó perquè qui s’estigui pensant anar a veure ambdues bandes,  tingui una opinió més a l’hora de ponderar entre ells i altres opcions potencials (Luthea Salom, Varry Brava, next time!).

Ja havia pogut gaudir de l’espectacular presència sobre l’escenari de The Crab Apples al Concert de Zoo XXI. Haver arribat començada la seva actuació tampoc no ajuda en poder dir gaire cosa sobre ell(e)s  – els anomenen en femení en algunes publicacions (cupaires?), però el bateria és un noi (?!). Per tant, em limitaré a reiterar el que ja vaig poder apreciar en el seu moment al bolo de la presentació del disc de Zoo XXI. Què coi fan encara fent sovint de teloner(e)s?!?! Carla Gimeno (veu), Laia Martí (baix), Laia Alsina (guitarra) i Mauro (bateria) a un Apolo 1, un Vida o un Cruïlla però ja!  Seran tan joves com vulgueu, però d’inexpertes sobre l’escenari no en tenen ni un pèl. I si el material que tenen publicat ja brilla per si sol, el seu directe només fa que confirmar que en aquest país, o et fas notar com les Hinds (Ew!), o el talent real triga a ser percebut pels que realment mouen els fils. Ai làs!

Estava clar que la claca de Joan Queralt & The Seasicks estava formada, en part, per amics i coneguts (n’hi havia de recent aterrats d’Atenes i Shangai!), els quals van ser objecte i subjecte de més d’una complicitat de part dels barcelonins. El Sidecar tampoc dóna per molt més assistents ni difusió en els mitjans (una llàstima), però això no va impedir que l’actuació d’ahir a la nit fos extrapolable a qualsevol altre entorn amb més cara i ulls (o com a mínim, a un recinte on no només els de sobre l’escenari puguin veure qui hi ha més enllà de la 6a fila). Bromes i complicitats personalitzades i sales tubulars a banda, Joan Queralt (veu i guitarra), acompanyat de la seva banda, The Seasicks (amb Ignasi Miranda al baix i Iván Morales aka Chufi a la bateria), van deixar clar que formen un conjunt de folk, blues i rock cohesionat, elaborat i reflexionat, i que quan toca, se centren en el que cal: formular i executar una actuació on temes del seu nou EP, Time Made of Sand (amb el pas del temps com a fil conductor), combinats encertadament amb temes dels treballs anteriors de Joan Queralt en solitari (I Miss the WavesWelcome Home) fan que un concert de poc més una hora tingui un regust a fugaç.

La bona sintonia entre el grup, per començar, el públic per continuar, i els teloners The Crab Apples van ser també el que van fer possible que la Carla Gimeno tornés a l’escenari amb Queralt & co. per regalar-nos un ‘Girls Just Want To Have Fun’ on la cridòria festiva ocasional de Cyndi Lauper va donar pas al flux de veu de la Carla que recorda que la diversió pot ser a vegades salvatge, però, com les actuacions d’ahir a la nit, pot tenir el seu punt de delicatessen mesurada però no per això menys plaent.