The Best Concerts 2018 Gave Me

This has certainly been a crazy year, in which I’ve undergone a job promotion (and its corresponding prior public contest), I’ve started living with perhaps the best person I could ever share my life with, I’ve quit the language school I had been 13 years working for,  I’ve visited the Azores (among other places) and Porto (twice!) and I’ve been to concerts. Fewer than I would’ve wanted to. As usual, not all the ones I’ve been to I’ve written about. Days have 24 hours as they used to, yes, but life changes. So do one’s habits. And one’s priorities. And one’s plans for the (near) future. If this year the number of concerts has decreased considerably as compared to last year’s, this number will decrease even more with my leaving for the US in a research stay from Feb to May, and perhaps with one more stay in Chile (yet to be confirmed). What is certain is that my love of (live) music will never disappear even if the circumstances don’t allow me to go there and cry and shiver and feel moved with it. Without further ado, and in chronological order, here is my top of concerts 2018 gave me.

1. Roger Waters – 14/4/18, Palau Sant Jordi. 

If you keep on talking about a show for two months, it’s because that show was forking amazeballs.

2. Editors – 26/4/18, Razzmatazz

Tom Smith stole my heart the first time I saw him live. He did it again last April.

editors-razz

3. Vetusta Morla – 18/5/18, Palau Sant Jordi.

Pucho is the friggin’ boss on stage. There’s no denying.

Vetusta Morla Palau Sant Jordi 2018

4. Jane Birkin – 2/6/18, Primavera Sound

Not knowing any of one’s songs but one and getting to be moved by her elegance, savoir faire and voice is what Jane Birkin got to do to me last June. Her daughter was fantastic, but the original genes won over the derivates this time.

5. Lorde – 2/6/18, Primavera Sound

Seeing a true artist grow on stage is a privilege. Seeing Lorde own it is priceless.

6. Joan Dausà – 13/7/18, Cruïlla

Not sure if I was pmed or what, but Joan Dausà made me cry at 6pm in the sunshine. Take that.

7. Ramon Mirabet – 14/4/18, Cruïlla

Learning about Mirabet’s life makes you understand even better that what he does on stage is just him and nothing else.  (vídeo d’un altre concert)

8. The Soft Moon – 13/10/18, Apolo 2.

Needing so badly to see someone banging drums and whatever he has nearby can’t be a good sign, but that’s what I needed and that’s what I found.

The Soft Moon

9. Marlango – 28/11/18, Sala BARTS. 

That I love Leonor Watling is no secret, and that she’s the reason why I think that a good vocalist does the trick in certain bands goes without saying. And of course, you need that one song, ‘Dime que llegaremos lejos’ that makes you go and see them for the third time in your life and never have enough.

 

 

Advertisements

Banda sonora collita 2018

Aquilo – ii Electro pop sense el rocoquisme de The XX ni la ploranera inevitable que et podria causar un Vancouver Sleep Clinic o un Bon Iver. L’equilibri.

The Crab Apples – A Drastic Mistake. Potser no és dels millors àlbums de l’any – de fet, no l’he vist a les famoses llistes de. No obstant això, s’ha de reconèixer que per la poca experiència que tenen – i que demostren en algun altre més que cutre vídeo que sorprenentment va ser showcased al TN de TV3 (mande?!?!?) -, aquest àlbum ha estat mereixedor de ser promocionat pel PS i per uns quants concerts al Razz. Felicitats.

Clara Peya – EstómacEl moment que vaig veure que la Magalí Sare, la soprano del Quartet Mèlt que va enamorar mitja Catalunya, posava la veu al disc de Clara Peya, vaig pensar: ‘ A això li has de donar una oportunitat’. A la primera no entra, però a la segona, ja hi estàs abduït.

Editors – Violence. Que sí, que els Editors d’ara no són els d’abans, però i què? La seva evolució em sembla d’allò més natural, i d’aquí aquest Violence, que van defensar amb el mateix orgull i convicció que els seus treballs anteriors. Y que viva Tom Smith, leñe.

Glen Hansard – Between Two Shores. Pa llorar. Y bien a gusto. Glen Hansard segueix en la seva línia, que és la que fa que s’hagi creat un públic fidel que repeteix i repeteix i repeteix en els seus concerts i que no busquen res més que el que ja tenen.

Laurel – Dogviolet. La Brit que es va fer famosa gravant maquetes de qualitat suprema des de la seva habitació, s’ha marcat un discàs d’indie pop del qual la marca de la casa és la seva veu trencada i amb melodies que recorden en ocasions a First Aid Kid. Qui sap si per poques vendes o per què, el seu concert a la Sidecar es va cancel·lar. Haurem d’esperar a què aparegui en algun festival, I guess.

The Lazy Lies – Less Talk More Action. Després del seu àlbum homònim, fet per ballar i disfrutar, va arribar un grau superior de complexitat, temes potser un pèl més elaborats, d’estructura no tan previsible (i que no entren potser a la primera però sí a la segona) i, amb ells, un dels temes que més m’han posat els pèls de punta en directe enguany: Just Fine. El que no es pot deixar perdre, però, de tot plegat, és el treball meta- del videoclip per a Spiral Skies.

Low – Double Negative. Els Apparat que van posar la banda sonora a la portada de Dark amb la mà de Justin Vernon de per mig. Un àlbum per escoltar with peace of mind. Or else, les conseqüències poden ser devastadores. Un tema: ‘Dancing and Blood’.

Lo Moon – Lo Moon. Després de múltiples singles publicats amb compta-gotes anteriorment, finalment vam poder gaudir d’aquest albumàs que és Lo Moon. Un pop que omple i que et fa sentir optimista fins i tot en les cançons més intimistes.

Lowtide – Southern Mind.  Tenen l’habilitat de començar cançons com si de fet ja estessin avançades, com si fossin talls de melodies sense un principi (ni un final) clar. Tot molt random.

PAVVLA – Homemade Stuff. Una col·lecció de demos que deixen al descobert els jocs vocals als que ja ens tenia acostumats PAVVLA. Una favorita, “Planets And Stars”. L’única pega és que només dura 18 minuts. Però per això va venir després Secretly Hoping You Catch Me Looking.

Temples –  Volcano. Del 2017, ok, però és que el meu company de vida no me’l va posar fins enguany, i no l’he hagut de, primer, patir, i després gaudir fins enguany, fins al punt que ha estat, segons Spotify, l’àlbum que més s’ha sentit a casa durant tot aquest any. Ara només falta que els del Vida Festival es comportin i ens els portin l’estiu del 2019 com van fer per al Secret Vida.

The Soft Moon – Criminal. La meva dosi anual de rock industrial i post-punk. Cupo cubierto.

Still Corners –  Slow Air.  Malgrat fer anys que volten, sorprenentment van acabar a anar parar al Razz aquest passat 26 de novembre. Circumstàncies ‘x’ (deixar el xorbo a casa el dia del nostre aniversari, vaja) van fer que acabés no anant a veure’ls malgrat que de ganes n’hi havia. Fan un dream pop gens innovador, però sí que suficientment escapista com per escoltar-lo en loop.

Vance Joy –  Nation of Two. L’avançament amb ‘Lay On Me’ el 2017 ja apuntava maneres, com vaig avançar. L’àlbum sencer, d’enguany, un discàs. Stupid me que em vaig esperar a comprar les entrades per veure’l a la Bikini i es van esgotar. Sort que la vida ens guarda segones oportunitats. Ens veiem el proper mes de juny al Razz!

Àlbums esmentats disponibles a Spotify en aquesta llista.

The Soft Moon: Teràpia de ‘hump day’

Amb 90 redaccions, 90 imatges i 90 vídeos esperant-me per ser revisats, només em puc permetre el luxe de dedicar quatre paràgrafs a la teràpia de rock industrial que vaig tenir de part de The Soft Moon aquest dimecres passat a La 2 de l’Apolo.

El rock industrial i post-punk de The Soft Moon, com el noise rock de HEALTH o Blanck Mass, encara que qualsevol no ho diria a la primera escolta, és d’allò més relaxant. Per a a mi, almenys. És quan experimento aquesta sensació que puc arribar a entendre els que diuen que escoltar heavy metal els porta a un estat de tranquil·litat total. No és el meu mètode preferit (alguns en diuen que això és simplement soroll), però sí al qual opto quan vaig passada de voltes per la feina. És per això que anar al concert que The Soft Moon, malgrat significar un factor de cansament afegit, va ser alhora, una injecció de recol·locament general.

The Soft MoonLa 2 de l’Apolo no estava ni de bon tros plena, però el que sí que vaig notar és que no vaig tenir en compte, de cap manera, el dress code: Mª del Mar, a un concert de post-punk trallero s’hi va de negre, no amb la bruseta mona de farbalans de floretes roses i pantalons grisos amb sabates de talonet a conjunt. Just wrong. Sigui com sigui, I didn’t feel out of place at all, perquè a un concert així, s’hi va a tancar els ulls la gran part del temps i a obrir-los quan Luis Vasquez, a part d’agrair-te amb el seu castellà nadiu que estiguis allà, et brinda els seus solos de percussió b-r-u-t-a-l-s.

The Soft Moon van sortir 25′ tard (la gran lacra dels espectacles en els temps que corren), a retruc també del retard dels teloners. Venien a presentar un dels àlbums que més porto escoltats enguany, Criminal, tot i que no van faltar temes dels àlbums anteriors, inclosos ‘Black’ i ‘Far’ (goosebumps!), de l’altra joia que és Deeper (2015). De totes maneres, ho vaig flipar molt amb ‘Burn’ (que no ser pels arranjaments/estil, la melodia podria ser perfectament de qualsevol banda de rock alternatiu dels 90), i el solo final de ‘Want’.

El muntatge del concert va resultar fluït, natural. Potser se sentia un pèl massa discreta la línima melòdica d’alguns dels temes, aquelles que et fan tancar els ulls encara més fort i bellugar els braços perquè les vibracions es distribueixin millor per tot el cos. Però tampoc no hem vingut a queixar-nos. D’altra banda, havia llegit que The Soft Moon juguen molt amb el muntatge de llums. No diré que no, tenint en compte les limitacions de la recentment renovada sala. La grandària limitada de l’escenari també afavoria a l’efecte de clarobscurs, però segurament tot plegat hagués lluït més en un altre emplaçament.

Sigui com sigui, el concert de The Soft Moon va ser un alto en el camino en un hump day plujós que, innegablement, va recarregar la bateria de tots els assistents.

Teloners: Whispering Sons – bon preludi del que estava per venir, amb l’afegit de l’ambigüitat del cantant.

Galeria d’imatges

Temes més spinnejats – 2017

Aquí els temes que m’han cridat l’atenció aquest any però que, un cop escoltat l’àlbum sencer, m’he quedat igual que estava abans de descobrir-ne ‘el’ tema, excepte de CUT_ (prové d’un EP de 3 temes), The Soft Moon (només ha tret dos temes enguany) i The Crab Apples, que sembla que preparen disc per al 2018 però només en tenim un teaser. En ordre alfabètic…

Bonobo – ‘Surface’ ft. Nicole Miglis. La veu de la cantante de Hundred Waters protagonitza una cançó que bé que podria ser de la seva pròpia banda.

The Crab Apples – ‘Open Your Mind’. Les catalanes dominen l’escenari que t’hi cacks, i el nou senzill (preludi d’un nou àlbum?), promet, i molt.

CUT_ – ‘Electrify‘. Llàstima que la resta de l’EP d’on prové em deixa indiferent. La versió “unplugged” bé que mereix més d’una escolta també.

Cut Copy – ‘Standing In the Middle Of The Field’. L’àlbum d’on prové té un punt de LCD Soundsystem barrejat amb Hot Chip i pop dels 90. L’àlbum no molesta, però tampoc no mata. Per això em quedo amb aquesta i prou.

Daughter – ‘Burn It Down’. De Music From Before the Storm, composat per a un videojoc, destaco aquest tema on l’Elena s’expressa com ho fa per als temes més colpidors del grup.

HAIM – ‘Want You Back’. Vaig renegar d’elles el que no es pot arribar a explicar, sobretot del seu primer disc. Bé, no, puntualitzem, del “bombo y platillo” que se li va fer al seu àlbum debut, que no es corresponia, al meu entendre, amb la força percussiva i energia que mostren en directe, havent-les vist un parell de vegades el 2012 de teloneres de Florence + The Machine. La gota que va fer vessar el got va ser veure-les intimíssimes de la Swiftie. No obstant això, he de confessar que, superada la decepció inicial, he caigut a la xarxa d’aquest pop ballable de les germaníssimes HAIM amb aquest tema.

L Kan – ‘Ay Marie Kondo’. La febre de desfer-se de coses i posar les que ens queden ben ordenadetes va aparèixer molt oportunament amb l’auge del “coaching” aplicat a tot allò que se’t pugui passar pel cap. Aprofitant l’ocasió, Marie Kondo va tenir un nínjol increïble per publicar no un llibre, sinó dos, sobre com ordenar el teu espai i, ja de pas, la teva vida. Que dius: calen dos llibres que t’expliquin com posar les coses als calaixos? Doncs probablement, no. D’aquí que em fes fan instantàniament d’aquest tema-paròdia.

Real Estate – ‘Darling’. Sense tenir un so tan definit com els The War On Drugs, sens dubte, l'”impatiently” arriba  a acompanyar-te en les tardes d’oci.

Slowdive – ‘Sugar For The Pill’. Un grup que he arribat a veure en directe sense fred ni calor i l’àlbum del qual, Slowdive, apareix en no poques llistes del milloret d’aquest any. Jo què voleu que us digui, rescato ‘Sugar…’ i, fins a cert punt, ‘No Longer Making Time’.

The Soft Moon – ‘It Kills’. La meva dosi anual de rock industrial.

Vance Joy – ‘Lay It On Me’. Un single que apareix a Spotify com un bolet i que és una bona entrada per familiaritzar-se amb el cantautor australià.

Llista de reproducció a Spotify. 

Entrades relacionades:

FIB 2016 Line-Up per Stages

fib-2016-cartelAh, the irony! Having to write a piece on the final distribution of acts of one of the coolest line-ups of the summer in Spain and not being able to go. FIB is one of those festivals that always has that particular act that you wish you could see and that is always missing at Primavera Sound or any other fest close to Bcn. This year, in particular, I’d be so happy to see The Soft Moon, Massive Attack, La Femme, The Vaccines (again, why not) and, above all, Jamie XX, whose latest album is gold. Oh well, you can’t have it all, and certainly, this is further evidence.