Cruïlla eclèctic – Dia 1

Si alguna cosa vaig pensar en sortir el cartell del Festival Cruïlla d’enguany, va ser: “¡menudo pastiche!”, perquè ajuntar die Antwoord amb Luthea Salom i Jamiroquai, no és altra cosa que un còctel que pot resultar desconcertant.

Barreja d’estils seria també a la que m’enfrontaria en la jornada d’ahir, que vaig començar amb la primera part de l’actuació de Luthea Salom, per a qui l’encavallament amb Youssou N’Dour feia que només 5 minuts abans de començar el concert fóssim no més de 50 persones a la carpa Movistar+. Per sort, l’audiència es va ampliar a mesura que avançava el concert i, suposo, que deuria estar plena per al seu tema més conegut a dia d’avui, “Blank Piece Of Paper” (tema de capçalera de Cites de TV3). El que jo vaig poder veure va ser un quartet en què la protagonista de la vetllada, la Luthea Salom, molt cuqui ella, celebrava com de guai era tocar al Cruïlla i apuntava que si fos per ella, se n’anava tot seguit després del concert a banyar-se a la platja en calcetes. Igual de simpàtics (i molt variats!) van ser els acompanyaments de vent i percussió de Roger Gascon (Chet, The Lazy Lies), que acompanya l’afincada a Nova York quan va amb banda (i no està distribuint ventalls entre les seves amigues americanes), a l’igual que Jorge San Juan (Saudade) a la trompeta, que aportava llum sonora a l’actuació. Sigui com sigui, a la Luthea Salom l’he de veure està pendent de veure-la en un context més íntim que no pas una carpa de festival suposadament indie on certs artistes no reben l’atenció que es mereixen.

CruÏlla Luthea Salom

El motiu de marxar abans de Luthea no era cap altre que estar a la vora de l’escenari per a Two Door Cinema Club. Després d’un inici avorrit, on un Alex Trimble primíssim i consumidor exclusiu d’aigua (l’alcohol anterior li ha passat ja prou factura?) es limitava a reproduir les cançons tal i com foren gravades en disc en el seu moment. No va ser fins al cinquè tema que Alex Trimble semblava adequadament posat en situació i disposat a animar el públic, a qui no li calia més llenya, ja que els temes de Two Door ja són de per si energètics i propensos a la festa. No obstant això, si bé en el seu moment Two Door eren bandera d’un so propi i genuí, uns anys després de l’auge indie, s’han convertit en una altra banda estàndard que no destaca per res en concret (i per tant, el seu creixement en seguidors es deu haver estancat en els de la primera fornada) però que tampoc no desagrada. Un cap de cartell de primera línia en un festival més gran? Potser fa tres/quatre anys sí. Per a un Cruïlla, cobreix l’expedient.

Two Door Cinema Club Alex Trimble Cruïlla

Que Jamiroquai feia poc que havia estat ingressat a l’hospital era conegut per tots, i tampoc esperàvem que nos diera los bailoteos del año. Sortir en xandall també sembla que sigui quelcom que no és pas estrany en ell (tot i que no cal ser cap influencer de moda per saber que les cremalleres grogues sobre fons negre ressalten la corba de la felicitat).

CruÏlla Jamiroquai

De la seva actuació, per tant, no ens posarem pas amb ell, que prou va fer per no anul·lar el concert, sinó que serem inflexibles amb dos elements que interactuaven i que van fer del concert de Jamiroquai un desconcert. La uniformitat sonora del conjunt, on no hi destacava gens res, tot i que vam poder comprovar que l’afinació de Jamiroquai és impecable. Ara bé: algú sentia les coristes? Veure que dues anaven a l’hora i l’altra feia la seva, sí, però sentir-les? Els músics no paraven d’assenyalar el cel, no pas per invocar els déus sinó per pujar els volums que van fer també que els temes antics sonessin tots molt més tranquils, fluïds, i potser més armoniosos mentre que els temes de l’últim àlbum, molts més rics en matisos instrumentals, semblaven, en conjunt, una olla de grills o, en ocasions, la caiguda d’una estanteria de ferreteria (sometimes I can be such a bitch!). La gota que colmó el vaso, pasen y vean…

cruilla jamiroquai

La gran afluència de públic a l’escenari Estrella Damm va fer que no m’atrevís a marxar abans de la finalització de Jamiroquai per agafar primeres files per a Dorian. Craso error. L’espai esponsoritzat per Radio 3 estava ple a vessar per a un concert en què l’esplanada es va quedar curta va però poder gaudir d’un concertàs dels de la casa. Per mi, EL concert del Cruïlla fins ara. La banda, que va fer un concert similar al de l’Arenal Sound (inclosos els comentaris entre cançons, afegint-hi la reivindicació en contra de l’especulació de l’habitatge a Barcelona), va fer vibrar el públic (i l’aquí present) amb temes lligats amb gust i adaptats plenament al directe, arribant a emocionar-me amb  “Verte Amanecer”, “Cualquier Otra Parte” i “La Tormenta de Arena” malgrat la distància entre ells i jo. La propera vegada, a primera fila s’ha dit. Hands down, Dorian, hands down.

CruÏlla Dorian

 

Veure galeria d’imatges.

Advertisements

Àlbums del 2016 que ni fred ni calor

Quan t’agrada un grup i estàs al dia del que fan o deixen de fer, que et treguin un disc és com si arribés Nadal qualsevol dia de l’any. Tenir altes expectatives és negatiu (a veure si n’aprens, Mª del Mar!) i a vegades no comporten res més que decepcions. Aquí unes quantes d’aquest any. Ep! Que no vol dir que siguin àlbums dolents… O sí, jo què sé. À vous à les juger.

Bastille – Wild World. Tinc moltes ganes d’anar al concert i de veure com es defensa en directe la veu tan especial de Dan Smith, però Wild World, malgrat tenir el bon rotllo de Bad Blood, li falta la força del mateix. No m’atreveixo ni a destacar-ne cap tema.

Broods – Conscious. Figura que aquests dos germans kiwis han madurat, s’han cuinat ells solets aquest àlbum i han tingut no sé quantes mil influències que anaven explicant a mode de teaser mentre no sortia el que seria el… gran fiasco de single que va ser per mi ‘Free’. Que sí, que no es desvia excessivament dels temes amb més càrrega electrònica de l’Evergreen, però no arriba a l’alçada de ni tan sols el seu EP homònim, que m’agrada potser fins i tot més que l’àlbum en el que va derivar.

Bruno Mars – 24k Magic. En el seu moment ja vaig dir de Bruno Mars que no existeix com a tal, sinó que és una còpia de molts. I el seu últim àlbum què és? Doncs això.

Colour Bomb –  Colour Bomb. Els primers singles del que seria l’àlbum debut d’aquest duo australià van sortir fa anys, tants com entre tres i quatre. Qui m’anava a dir, però, que aquells serien els millors temes d’un disc que es queda en això, en els seus primers dos singles: ‘On The Run’ i ‘Beautiful Parade’.

M83 – Junk. Sense entrar en la broma fàcil jugant amb el nom de l’àlbum, i sense oblidar el directe decebedor que es gasten, se salva quin tema… espera que pensi…

OneRepublic – Oh My, My, My. Pues eso, oh my, my, my pelotilla de tracks que tenía ahí guardados y que he puesto todos juntos en un álbum que no té ni solta ni volta. Per favorttttt, on són els OneRepublic de Native?!?!?!

Rihanna – Anti.  Pobreta, (no) en té la culpa que li agafés una mania notòria des de l’últim concert d’ella a què vaig anar i en què estava més estona a Mart que al Sant Jordi. Figura que Anti és bo, i de fet apareix a moltes llistes de ‘Los mejores del 2016’, però tinc atravessada a la pobra Ri-Ri. No obstant això, li cedeixo els honors amb ‘Work‘, ‘Love On The Brain’ i ‘Never Ending’. Provinents d’Anti, el disc que, segons part de la crítica, consolida Rihanna com a diva del R&B i pop que no destaca pels pelotazos comercials més que el ‘Work’. Per contra, té temes que et deixen una mica WTF, com la col·laboració amb Kevin Parker. Sigui com sigui, en destaco aquestes tres… i escolteu-vos-el, que val la pena.

St. Lucia – Matter. Sempre he pensat que si vinguessin St. Lucia, no els aniria mai a veure, perquè en directe són d’aquelles bandes que s’ho passen millor ells que els que tenen a davant, que queden al marge de tot el que passa a l’escenari. I és precisament això el que passa al seu segon àlbum. Si al primer àlbum, When The Night, feia gràcia el retonno als ritmes que et transportaven a un episodi de Magnum, quan ho exageres fins a nivells estratosfèrics tirant sempre del mateix recurs, el que et fa especial acaba per devorar-te. Too much.

Two Door Cinema Club – Gameshow: La sensació que em va donar la primera vegada que el vaig escoltar va ser, a grans trets, de banda sonora de peli de dissabte a la tarda. No li vaig donar cap altra més oportunitat. Now go kill me.

Warpaint – Heads Up. Després del temassu que és ‘Love Is To Die‘ (Warpaint, 2013), en un disc més que destacable, sorprèn que el tema amb què Warpaint presenti Heads Up sigui, precisament, una cançó pop de manual, com és ‘New Song’, vídeo quasi-casero inclòs. Que s’enganxa, i és mooooooolt guaaaaaaaaai, pero no pega ni con cola para ellas. No he perdut pas la fe totalment en elles amb aquest disc, però, ja que  ‘Heads Up’ i ‘So Good’ no estan gens malament tampoc.

The Weeknd – Starboy. Era difícil superar la bomba que és Beauty Behind The Madness només un any després de la seva publicació. De eso es capaz Beyoncé tirando de agenda de contactos y muy pocos más. Així doncs, de moment, de Starboy  em quedo amb el tema homònim i para de comptar.

Weval- Weval.  Amb Half Age, un EP a les esquenes que posava els pèls de punta, esperava pèls d’eriçó amb extensions i allisat japonès, però no. La intro mola, però se queda en un coitus interruptus todo plegado… Li hauré de donar una altra oportunitat, ja que vénen al PS…

Yeasayer – Amen & Goodbye. Yeasayer no es caracteritzen per entrar a la primera, tot i que tinc tots els seus treballs anteriors, que admiro malgrat haver estat matxacats per la crítica a parts desiguals. Un cop hi ets, t’atrapen… fins que arriba Amen & Goodbye i estàs esperant trobar aquell ‘Longevity’, aquell ‘Henrietta’ o aquell ‘Madder Red’. Arriba potser amb ‘I Am Chemistry‘, però com a chemistry, el tema en té poca amb la resta del conjunt… D’altra banda, els intents d’emulació vocals à la Beatles del Sgt Peppers són una mica quiero y no puedo.