Vance Joy cobreix l’expedient a Razz

Després de l’èxit d’omplir la Bikini el passat mes de febrer, Vance Joy va tornar a omplir un altre recinte, la sala gran del Razz aquest passat dimecres. Molts deuríem ser els que ens vam quedar amb les ganes de veure’l a la Bikini, ja que a quarts de cinc de la tarda ja hi havia un públic sorprenentment internacional i jove fent cua per veure l’australià James Gabriel Keogh, de nom artístic Vance Joy.

vance joy

Després de signar un contracte per a cinc àlbums (ahí es ná) el 2013, arriba 6 anys més tard (sol passar amb la majoria dels nous talents emergents de les Antípodes) a fer-se un lloc més o menys rellevant entre els amants dels, diguem, cantautors modernets que agraden les nenes (principalment nenes, sí) joves i no tan joves com aquí la que escriu. Que agradi no és difícil: de la típica balada romàntica, passem a la cançó d’aires estiuencs amb els que t’imagines a la platja vestida de hawaiana degustant un combinat de fruites ben fresquet mentre penses: Ah, la vida, es podria aturar ara mateix, i no passaria res.

Amb dos dels cinc àlbums contractats com a carta de presentació, Dream Your Life Away (2014) i Nation of Two (2018), no era difícil esperar que el públic pogués seguir les cançons de principi a fi. El que sí que era difícil era que el concert no arribés ni a una hora de durada, com va succeir. Hola?! Va ser al final del concert, on ni tan sols hi va haver bisos, que vaig poder entendre per què havia començat mitja hora més tard de la prevista. D’haver començat a l’hora, hauríem pogut tornar amb prou temps com per posar les criatures de casa a dormir.

L’actuació va ser correcta, amb una banda de suport que va rebre atenció efímera en la seva presentació,però que sens dubte afegeix claror i energia als temes de Vance Joy, que té com armes d’actuació diverses guitarres, un ukelele (per delit del públic més modern teen) i una veu que no destaca ni per la seva potència ni pels seus matisos, però a la que no se li pot negar una clara execució i dicció. Com a cantant en solitari, hagués quedat, sens dubte, bastant justet.

Tot plegat, un concert que no passarà a la història dels millors concerts que hi hagi hagut mai al Razz, sinó un d’aquells de per cobrir l’expedient. Per 25€, tot sigui dit, es podria haver estirat bastant més, però tampoc en farem un drama.

Galeria d’imatges.

Advertisements

Banda sonora collita 2018

Aquilo – ii Electro pop sense el rocoquisme de The XX ni la ploranera inevitable que et podria causar un Vancouver Sleep Clinic o un Bon Iver. L’equilibri.

The Crab Apples – A Drastic Mistake. Potser no és dels millors àlbums de l’any – de fet, no l’he vist a les famoses llistes de. No obstant això, s’ha de reconèixer que per la poca experiència que tenen – i que demostren en algun altre més que cutre vídeo que sorprenentment va ser showcased al TN de TV3 (mande?!?!?) -, aquest àlbum ha estat mereixedor de ser promocionat pel PS i per uns quants concerts al Razz. Felicitats.

Clara Peya – EstómacEl moment que vaig veure que la Magalí Sare, la soprano del Quartet Mèlt que va enamorar mitja Catalunya, posava la veu al disc de Clara Peya, vaig pensar: ‘ A això li has de donar una oportunitat’. A la primera no entra, però a la segona, ja hi estàs abduït.

Editors – Violence. Que sí, que els Editors d’ara no són els d’abans, però i què? La seva evolució em sembla d’allò més natural, i d’aquí aquest Violence, que van defensar amb el mateix orgull i convicció que els seus treballs anteriors. Y que viva Tom Smith, leñe.

Glen Hansard – Between Two Shores. Pa llorar. Y bien a gusto. Glen Hansard segueix en la seva línia, que és la que fa que s’hagi creat un públic fidel que repeteix i repeteix i repeteix en els seus concerts i que no busquen res més que el que ja tenen.

Laurel – Dogviolet. La Brit que es va fer famosa gravant maquetes de qualitat suprema des de la seva habitació, s’ha marcat un discàs d’indie pop del qual la marca de la casa és la seva veu trencada i amb melodies que recorden en ocasions a First Aid Kid. Qui sap si per poques vendes o per què, el seu concert a la Sidecar es va cancel·lar. Haurem d’esperar a què aparegui en algun festival, I guess.

The Lazy Lies – Less Talk More Action. Després del seu àlbum homònim, fet per ballar i disfrutar, va arribar un grau superior de complexitat, temes potser un pèl més elaborats, d’estructura no tan previsible (i que no entren potser a la primera però sí a la segona) i, amb ells, un dels temes que més m’han posat els pèls de punta en directe enguany: Just Fine. El que no es pot deixar perdre, però, de tot plegat, és el treball meta- del videoclip per a Spiral Skies.

Low – Double Negative. Els Apparat que van posar la banda sonora a la portada de Dark amb la mà de Justin Vernon de per mig. Un àlbum per escoltar with peace of mind. Or else, les conseqüències poden ser devastadores. Un tema: ‘Dancing and Blood’.

Lo Moon – Lo Moon. Després de múltiples singles publicats amb compta-gotes anteriorment, finalment vam poder gaudir d’aquest albumàs que és Lo Moon. Un pop que omple i que et fa sentir optimista fins i tot en les cançons més intimistes.

Lowtide – Southern Mind.  Tenen l’habilitat de començar cançons com si de fet ja estessin avançades, com si fossin talls de melodies sense un principi (ni un final) clar. Tot molt random.

PAVVLA – Homemade Stuff. Una col·lecció de demos que deixen al descobert els jocs vocals als que ja ens tenia acostumats PAVVLA. Una favorita, “Planets And Stars”. L’única pega és que només dura 18 minuts. Però per això va venir després Secretly Hoping You Catch Me Looking.

Temples –  Volcano. Del 2017, ok, però és que el meu company de vida no me’l va posar fins enguany, i no l’he hagut de, primer, patir, i després gaudir fins enguany, fins al punt que ha estat, segons Spotify, l’àlbum que més s’ha sentit a casa durant tot aquest any. Ara només falta que els del Vida Festival es comportin i ens els portin l’estiu del 2019 com van fer per al Secret Vida.

The Soft Moon – Criminal. La meva dosi anual de rock industrial i post-punk. Cupo cubierto.

Still Corners –  Slow Air.  Malgrat fer anys que volten, sorprenentment van acabar a anar parar al Razz aquest passat 26 de novembre. Circumstàncies ‘x’ (deixar el xorbo a casa el dia del nostre aniversari, vaja) van fer que acabés no anant a veure’ls malgrat que de ganes n’hi havia. Fan un dream pop gens innovador, però sí que suficientment escapista com per escoltar-lo en loop.

Vance Joy –  Nation of Two. L’avançament amb ‘Lay On Me’ el 2017 ja apuntava maneres, com vaig avançar. L’àlbum sencer, d’enguany, un discàs. Stupid me que em vaig esperar a comprar les entrades per veure’l a la Bikini i es van esgotar. Sort que la vida ens guarda segones oportunitats. Ens veiem el proper mes de juny al Razz!

Àlbums esmentats disponibles a Spotify en aquesta llista.

Temes més spinnejats – 2017

Aquí els temes que m’han cridat l’atenció aquest any però que, un cop escoltat l’àlbum sencer, m’he quedat igual que estava abans de descobrir-ne ‘el’ tema, excepte de CUT_ (prové d’un EP de 3 temes), The Soft Moon (només ha tret dos temes enguany) i The Crab Apples, que sembla que preparen disc per al 2018 però només en tenim un teaser. En ordre alfabètic…

Bonobo – ‘Surface’ ft. Nicole Miglis. La veu de la cantante de Hundred Waters protagonitza una cançó que bé que podria ser de la seva pròpia banda.

The Crab Apples – ‘Open Your Mind’. Les catalanes dominen l’escenari que t’hi cacks, i el nou senzill (preludi d’un nou àlbum?), promet, i molt.

CUT_ – ‘Electrify‘. Llàstima que la resta de l’EP d’on prové em deixa indiferent. La versió “unplugged” bé que mereix més d’una escolta també.

Cut Copy – ‘Standing In the Middle Of The Field’. L’àlbum d’on prové té un punt de LCD Soundsystem barrejat amb Hot Chip i pop dels 90. L’àlbum no molesta, però tampoc no mata. Per això em quedo amb aquesta i prou.

Daughter – ‘Burn It Down’. De Music From Before the Storm, composat per a un videojoc, destaco aquest tema on l’Elena s’expressa com ho fa per als temes més colpidors del grup.

HAIM – ‘Want You Back’. Vaig renegar d’elles el que no es pot arribar a explicar, sobretot del seu primer disc. Bé, no, puntualitzem, del “bombo y platillo” que se li va fer al seu àlbum debut, que no es corresponia, al meu entendre, amb la força percussiva i energia que mostren en directe, havent-les vist un parell de vegades el 2012 de teloneres de Florence + The Machine. La gota que va fer vessar el got va ser veure-les intimíssimes de la Swiftie. No obstant això, he de confessar que, superada la decepció inicial, he caigut a la xarxa d’aquest pop ballable de les germaníssimes HAIM amb aquest tema.

L Kan – ‘Ay Marie Kondo’. La febre de desfer-se de coses i posar les que ens queden ben ordenadetes va aparèixer molt oportunament amb l’auge del “coaching” aplicat a tot allò que se’t pugui passar pel cap. Aprofitant l’ocasió, Marie Kondo va tenir un nínjol increïble per publicar no un llibre, sinó dos, sobre com ordenar el teu espai i, ja de pas, la teva vida. Que dius: calen dos llibres que t’expliquin com posar les coses als calaixos? Doncs probablement, no. D’aquí que em fes fan instantàniament d’aquest tema-paròdia.

Real Estate – ‘Darling’. Sense tenir un so tan definit com els The War On Drugs, sens dubte, l'”impatiently” arriba  a acompanyar-te en les tardes d’oci.

Slowdive – ‘Sugar For The Pill’. Un grup que he arribat a veure en directe sense fred ni calor i l’àlbum del qual, Slowdive, apareix en no poques llistes del milloret d’aquest any. Jo què voleu que us digui, rescato ‘Sugar…’ i, fins a cert punt, ‘No Longer Making Time’.

The Soft Moon – ‘It Kills’. La meva dosi anual de rock industrial.

Vance Joy – ‘Lay It On Me’. Un single que apareix a Spotify com un bolet i que és una bona entrada per familiaritzar-se amb el cantautor australià.

Llista de reproducció a Spotify. 

Entrades relacionades: