Fugaç pas pel Primavera Sound 2017

Malgrat tenir l’abonament des de feia mesos, circumstàncies ‘x’ van fer que el cedís. Això implicava que, o bé m’acreditaven, o bé no hi anava. Malauradament, s’ha complert la segona possibilitat. És per això que aquest any, el meu primer i últim dia pel PS d’enguany es va produir ahir, malgrat haver-me preparat a consciència l’horari distribuït per dies.

Qui hagués anat a veure? A més de Cigarettes After Sex dimarts (que per sort tornen el novembre a l’Apolo), doncs avui, sens dubte, Nikki Lane, Jens Lekman, Broken Social Scene i Bon Iver, i amb una mica de son, Aphex Twin. Demà, havent de treballar a la tarda fins tard, hauria anat a veure només The XX, Jamie xx i Flying Lotus. Dissabte, per acabar de morir, hauria anat a veure Weyes Blood, Angel Olsen i Weval. Em fa molt de mal perdre’m Jens Lekman, Broken Social Scene i Weyes Blood, perquè m’hi jugo el que vulguis que no tornaran pas. Bon Iver el vaig veure ja com a Vulcano Choir, així que què hi farem, i The xx és com anar a escoltar un disc en viu, ja que tampoc és que ofereixin massa sobre l’escenari, així que… qui no es consola és perquè no vol (o el meu autoengany és de campionat, més aviat).

Però com que la realitat és la que és, ara em limitaré a comentar breument els dos concerts que vaig presenciar ahir, durant la sessió inaugural gratuïta: Gordi i Local Natives. No ens enganyem, vaig anar a veure Gordi per agafar bon lloc per a Local Natives, i així va ser: de segona vaig passar a primera fila per als americans de Los Angeles. Gordi no va estar malament, tot i que només reaccionava vers el públic que realment era fan d’ella (llegeixi’s aquells que seguien les seves cançons i es feien notar pujats a les espatlles del voluntari de torn). Un festival és sovint una finestra a possibles nous fans. Si només els fas cas als que ja tens a la butxaca, estàs perdent una oportunitat d’or per guanyar-te’n uns quants més. D’altra banda, la broma “my name means ‘fat baby’” és prou fàcil com per no haver-la de repetir com a única mostra de complicitat amb el públic, guapi. Una altra cosa criticable, i ja em perdonarà la fatty australiana, és el fet que sí, que et dius com et dius, però gran pes de la teva actuació el portava el noi de la percussió, de qui no en sabem el nom perquè, ei, ‘I’m Gordi’,  y a los demás, que les den.

Una opinió totalment oposada és la que em mereix Local Natives, als qui he de confessar que vaig descobrir preparant-me el fracassat horari del PS d’enguany. Quan els escoltava a casa em feia la sensació d’estar escoltant un Brandon Flowers amb tocs de The Killers, però la realitat és que em vaig trobar amb no un frontman (Taylor Rice), sinó també un segon quasi-frontman (Kelcey Ayer), perfectament coordinats, cohesionats amb la resta del grup (ull amb el cos dels cors!) i que, amb no sé quants anys a l’esquena, van poder comparar públics i apreciar que la present experiència poc tenia a veure amb la tronada que van tenir al Razz 7 anys enrere.

Local Natives, que no només presentaven disc nou, sinó que van fer un repàs maco dels seus treballs anteriors i es van atrevir fins i tot amb un nou tema i una versió de Kanye West, van demostrar el que és ser una banda de rock on totes les peces funcionen i on malgrat estar en un festival, no van escatimar els deu segons de comiat del públic després d’una actuació gaudida tants per aquells que es trobaven sobre l’escenari com pels que, des del terra de l’espai Vueling, veien com l’afany de protagonisme no té lloc en un grup com el de Los Angeles. Indubtablement, van guanyar-se una nova admiradora.

Galeria d’imatges

Advertisements

Àlbums del 2016 que ni fred ni calor

Quan t’agrada un grup i estàs al dia del que fan o deixen de fer, que et treguin un disc és com si arribés Nadal qualsevol dia de l’any. Tenir altes expectatives és negatiu (a veure si n’aprens, Mª del Mar!) i a vegades no comporten res més que decepcions. Aquí unes quantes d’aquest any. Ep! Que no vol dir que siguin àlbums dolents… O sí, jo què sé. À vous à les juger.

Bastille – Wild World. Tinc moltes ganes d’anar al concert i de veure com es defensa en directe la veu tan especial de Dan Smith, però Wild World, malgrat tenir el bon rotllo de Bad Blood, li falta la força del mateix. No m’atreveixo ni a destacar-ne cap tema.

Broods – Conscious. Figura que aquests dos germans kiwis han madurat, s’han cuinat ells solets aquest àlbum i han tingut no sé quantes mil influències que anaven explicant a mode de teaser mentre no sortia el que seria el… gran fiasco de single que va ser per mi ‘Free’. Que sí, que no es desvia excessivament dels temes amb més càrrega electrònica de l’Evergreen, però no arriba a l’alçada de ni tan sols el seu EP homònim, que m’agrada potser fins i tot més que l’àlbum en el que va derivar.

Bruno Mars – 24k Magic. En el seu moment ja vaig dir de Bruno Mars que no existeix com a tal, sinó que és una còpia de molts. I el seu últim àlbum què és? Doncs això.

Colour Bomb –  Colour Bomb. Els primers singles del que seria l’àlbum debut d’aquest duo australià van sortir fa anys, tants com entre tres i quatre. Qui m’anava a dir, però, que aquells serien els millors temes d’un disc que es queda en això, en els seus primers dos singles: ‘On The Run’ i ‘Beautiful Parade’.

M83 – Junk. Sense entrar en la broma fàcil jugant amb el nom de l’àlbum, i sense oblidar el directe decebedor que es gasten, se salva quin tema… espera que pensi…

OneRepublic – Oh My, My, My. Pues eso, oh my, my, my pelotilla de tracks que tenía ahí guardados y que he puesto todos juntos en un álbum que no té ni solta ni volta. Per favorttttt, on són els OneRepublic de Native?!?!?!

Rihanna – Anti.  Pobreta, (no) en té la culpa que li agafés una mania notòria des de l’últim concert d’ella a què vaig anar i en què estava més estona a Mart que al Sant Jordi. Figura que Anti és bo, i de fet apareix a moltes llistes de ‘Los mejores del 2016’, però tinc atravessada a la pobra Ri-Ri. No obstant això, li cedeixo els honors amb ‘Work‘, ‘Love On The Brain’ i ‘Never Ending’. Provinents d’Anti, el disc que, segons part de la crítica, consolida Rihanna com a diva del R&B i pop que no destaca pels pelotazos comercials més que el ‘Work’. Per contra, té temes que et deixen una mica WTF, com la col·laboració amb Kevin Parker. Sigui com sigui, en destaco aquestes tres… i escolteu-vos-el, que val la pena.

St. Lucia – Matter. Sempre he pensat que si vinguessin St. Lucia, no els aniria mai a veure, perquè en directe són d’aquelles bandes que s’ho passen millor ells que els que tenen a davant, que queden al marge de tot el que passa a l’escenari. I és precisament això el que passa al seu segon àlbum. Si al primer àlbum, When The Night, feia gràcia el retonno als ritmes que et transportaven a un episodi de Magnum, quan ho exageres fins a nivells estratosfèrics tirant sempre del mateix recurs, el que et fa especial acaba per devorar-te. Too much.

Two Door Cinema Club – Gameshow: La sensació que em va donar la primera vegada que el vaig escoltar va ser, a grans trets, de banda sonora de peli de dissabte a la tarda. No li vaig donar cap altra més oportunitat. Now go kill me.

Warpaint – Heads Up. Després del temassu que és ‘Love Is To Die‘ (Warpaint, 2013), en un disc més que destacable, sorprèn que el tema amb què Warpaint presenti Heads Up sigui, precisament, una cançó pop de manual, com és ‘New Song’, vídeo quasi-casero inclòs. Que s’enganxa, i és mooooooolt guaaaaaaaaai, pero no pega ni con cola para ellas. No he perdut pas la fe totalment en elles amb aquest disc, però, ja que  ‘Heads Up’ i ‘So Good’ no estan gens malament tampoc.

The Weeknd – Starboy. Era difícil superar la bomba que és Beauty Behind The Madness només un any després de la seva publicació. De eso es capaz Beyoncé tirando de agenda de contactos y muy pocos más. Així doncs, de moment, de Starboy  em quedo amb el tema homònim i para de comptar.

Weval- Weval.  Amb Half Age, un EP a les esquenes que posava els pèls de punta, esperava pèls d’eriçó amb extensions i allisat japonès, però no. La intro mola, però se queda en un coitus interruptus todo plegado… Li hauré de donar una altra oportunitat, ja que vénen al PS…

Yeasayer – Amen & Goodbye. Yeasayer no es caracteritzen per entrar a la primera, tot i que tinc tots els seus treballs anteriors, que admiro malgrat haver estat matxacats per la crítica a parts desiguals. Un cop hi ets, t’atrapen… fins que arriba Amen & Goodbye i estàs esperant trobar aquell ‘Longevity’, aquell ‘Henrietta’ o aquell ‘Madder Red’. Arriba potser amb ‘I Am Chemistry‘, però com a chemistry, el tema en té poca amb la resta del conjunt… D’altra banda, els intents d’emulació vocals à la Beatles del Sgt Peppers són una mica quiero y no puedo.