Banda sonora collita del 2016

En aquest 2016, en què sembla que publicar un àlbum conceptual es considera d’allò més in(die), procedeixo a publicar la llista del que, si heu o haguéssiu parat en algun moment per ca meva o pel 144 de les Mundet Mountains, hauríeu de ben segur escoltat. No patiu, que no es tracta d’una altra llista més del millor del 2016. Això seria de massa modern, i com ja sabeu, diuen de mi que “ets tan antimoderna que resultes moderna”, que dedueixo que vol dir que tinc criteri – no se sabe si recto o torcido, pero seguro que es propio. Així doncs, i tenint en compte allò de “dime qué escuchas y te diré quién eres” (perquè era així, no?), aquí va la meva jukebox d’allò publicat aquest 2016, amb alguna altra concessió del 2015 que vaig descobrir enguany. Ai las! L’ordre és alfabètic, per allò de què quadri amb la llista complementària de Spotify. Com sempre, no entro ni en rap, ni en lluç, ni en jazz, ni en ritmos latinos ni en clàssica ni en… Sigui com sigui, enjoy!

Angel Olsen – My Woman. Yo todo lo que mi Mané López recomienda me lo escucho. El noi va fer una crítica tan ben parida d’aquest disc, que crec que no hase falta que dises nada más.

ANOHNI  – Hopelessness. ‘4 Degrees’ ja apareixia a la meva llista de l’any passat de temes per no oblidar. La resta de l’àlbum, publicat enguany, no ha decebut, com tampoc no li perdono a l’Acadèmia que li donés l’Òscar a la millor cançó a Sam Smith i no a ella.

Blanck MassDumb Flesh. I si amb algunes de les cançons també arribava late to the party, no iba a ser menos amb els àlbums. A finals de l’any passat em vaig sorprendre a mi mateixa escoltant ‘noise rock‘. Encara no me’n faig a la idea… Lo que me costó admitirlo bien valió 3 sesiones de terapia… Si el 2015 aquest gènere va estar representat per HEALTH, aquest any ha estat el torn de Blanck Mass, 50% de Fuck Buttons i el seu Dumb Flesh, amb un dels seus cosins-germans com es el ‘drone’ i el post-rock electrònic, del que em pirra ‘Dead Format’, especialment. Enjoy… o no, pues no es apto para oídos delicados hasta 00:34.

Daughter – Not To Disappear. Si ja em van atrapar amb el seu més reverberant If You Leave, em quedo amb aquest segon àlbum on els temes (i problemes) quotidians (la malaltia, la demència, la maternitat, el deure, la misèria en certes relacions amoroses/familiars) es desgranen en temes madurs, melancòlics i punyents. Potser el disc es desvia una mica melòdicament a ‘No Care’, però la sequenciació està plenament justificada. Per acabar, només em falta pensar en whoever decided we have to do ‘the right thing’  i no ens oblidem pas que de ‘numb‘ a ‘numbers‘ només hi ha un pas interior de gegant… i tres lletres.

David Bowie – Blackstar. No m’entretindré a descriure’l, ja que ja ho han fet d’altres. Només constataré que escoltar un àlbum i que se te’n reveli el significat complet dos dies després per la pròpia mort de l’autor i acte seguit pensar en la sang freda que va tenir The White Duke en gravar el vídeo de ‘Lazarus’, amb les línies ‘Oh I’ll be free/ Ain’t that just like me’ és molt fort. Molt.

D.D. Dumbo – Utopia Defeated. Ritmes africans, veu que ens recorda a Sting amb un punt de Jeff Buckley i loops a dojo conformen un àlbum molt ben parit amb desenes d’influències amalgamades amb destresa.

Hunck – Never Had a DreamPop-rock melòdic amb un punt de shoegaze del que em pregunto com és que no sona a qualsevol cadena de ràdio-fórmula.

James Blake – The Colour In Anything. Un disc que requereix un esforç extra de qui escolta, que amb atenció, veurà com durant l’hora i quart que pren, els jocs de sintetitzadors acompanyats de veu i piano a la vegada que d’efectes especials et somergeixen en una atmosfera d’intensitat melancòlica que, si t’agafa en hores baixes, et pot deixar fet caldo. Avisats esteu.

The Lazy Lies – The Lazy Lies. Que ‘Who’s That Sally?’ enganxa a la primera goes without saying. D’altra banda, despertar-se amb ‘Beautiful Morning’ és del millor que es pot fer. És més, hauria d’estar integrat per inèrcia a la rutina matinal de tothom. O millor encara, hauria d’esdevenir el tema per excel·lència d”El matí i la mare que el va parir’ o qualsevol altre programa de ràdio matinal que posi les piles als ciutadans del món mundial. Amb qui s’ha de parlar perquè es faci realitat? Reivindicacions a banda, aquest quintet s’han marcat un revival dels 60 amb gust, ritme i amb moments amb un punt seductor-picaró per posar-hi un toc desenfadat. I són bona gent. Què més voleu?

Medicine Voice – I and Thou.  Estructures minimalistes on la percussió hi té un paper predominant, l’àlbum debut de Medicine Voice no se sap si és una invitació a una reunió sectària o a un sacrifici d’anyell. Però aquí està.

Miss Caffeina – Detroit. Seguir fans de Miss Caffeina, Love of Lesbian i Zahara a Twitter et porta a descobrir que el chicle-pop pot evolucionar i esdevenir Detroit, que no serà àlbum de l’any però que he gaudit sense pudor, sobretot del “sol flipante para todos” en este “verano del amor”.

Paul Dempsey – Strange Loop. Aquest segon àlbum en solitari de l’australià està ple de temes que necessiten de quatre a set minuts per desenvolupar tota la història sònica que tenen per explicar, que lluny de ser el típic folk de guitarra previsible, sorprèn amb percussió i línies de piano amb un cert punt de dissonància que apareixen en els punts àlgids sense molestar.

Phantogram – Three. Conscient que la crítica els deixa de volta i mitja, em sembla un àlbum amb alguns temes molt èpics amb tocs funky sense fugir del punt mainstream que té inevitablement Phantogram. Cançons que entren a la primera sense gaire esforç. Es lo que tiene el pop. Que potser no és el seu millor àlbum? Hi estic d’acord. Però que m’agrada igualment, també és cert.

Radiohead – A Moon Shaped Pool. Para qué nos vamos a engañar, Radiohead els tenia més que oblidats, però haver-los de veure al PS va fer que m’hi tornés a enganxar. Aquest àlbum en va ser un bon reinici, ja que recupera temes que tenien per allà desperdigats i que, tots plegats, resulten en un àlbum expansiu, que envaeix l’espai sense demanar permís.

Villagers – Where Have You Been All My Life. Si t’agrada el Villagers d’abans, t’ha d’agradar aquest, perquè no és més que la regravació en pla acústic de temes anteriors però rearranjats i ordenats en el que resulta un àlbum cohesionat i que és un regal per a les oïdes.

Whitney – Light Upon The Lake. ‘No Woman’ captiva a la primera, però no s’ha deixar de banda que pertany a un disc delicat, amorós, melancòlic sense caure en la llàgrima fàcil, de talls curts però rodons i amb l’acompanyament del metall que li dóna cos i força melòdica.

William Fitzsimmons – Charleroi: Pittsburgh Volume 2 Es tracta d’un mini-àlbum de 23 mins. de durada dedicat a la vida i mort de la seva àvia on aquest cantautor nordamericà d’indie folk amb un punt de Sufjan Stevens en l’aspecte melancòlic.

  

Menció honorífica:

Bat For Lashes – The Bride. Esto de que algunos álbumes conceptuales no tinguin un tema que et facin dir ‘aquest, aquest’ és una mè. I és el que em passa amb The Bride, al que l’hi trobo a faltar un ‘Daniel’, un ‘All Your Gold’, un ‘A Wall’ o un ‘Moon and Moon’, per dir-ne uns quants.

Bon Iver – 22, A Million. No he tingut paciència per investigar en profunditat què s’ha proposat en Justin Vernon amb un àlbum que, musicalment, no es desvia massa del que ja coneixíem d’ell. Però està bé. Deixem-ho aquí.

Minor Victories – Minor Victories. Supergrup format per membres d’Editors, Mogwai i Slowdive que s’han marcat un shoegaze amb tocs d’Editors que no està malament i que escolto perquè m’agrada, però no perquè hagin de guanyar un Grammy ni dos amb aquest LP.

Mucho – Pidiendo en las Puertas del Infierno. És un fet que no puc amagar que no estic posada en el producto nacional, així que pot ser que hi hagi molts àlbums que els donin mil voltes, però els vaig descobrir aquest any i tant en directe com en àlbum tenen el seu rotllo protesta i descarat que enganxa.

Pavvla – Creatures. Doncs sí, aquesta joveneta de 19 anys ha estat present en els meus loudspeakers força vegades aquest any amb el seu pop-folk electrònic en llengua anglesa. Si us agrada Soko amb un punt d’acceleració de Russian Red i la malenconia que es gasta Lana del Rey, Pavvla bé que mereix una oportunitat.

Robbie Williams – The Heavy Entertainment Show. Si t’agrada Robbie Williams, et trobes el papa Robbie en un pop còmode, que tira de primer single amb sample arxiconegut per assegurar-se el tret, però que té temes potser no tan formulaics i que amaguen un Robbie molt més experimental, com és la col·laboració amb Rufus Wainwright a ‘Hotel Crazy’.

The Rolling Stones – Blue & Lonesome. Després de dècades de sequera creativa, no els demanis que et vinguin amb el discàs de l’any, però si blues i Rollings pot semblar de bones a primeres una combo incompatible, no ho és. Serà l’edat…

Playlist a Spotify

– Entrades relacionades:

 

Advertisements

The Best Concerts 2016 Gave Me

According to my records, I’ve attended 73 concerts this year, including those in festivals. As I always say, if I ever go to a concert, it’s to be thrilled, to be moved, to feel something. Mind that I haven’t written about all of these 73 and some of them I have, but elsewhere. So… what follows is nothing but the list of those concerts that have meant something to me on that day, for whatever reason. There I go, and in chronological order…

1. Florence + The Machine – 17/4/16, Palacio Vistalegre, Madrid 

That concert meant meeting Mané López for the first time (it seems as if it had happened so long ago!)  and not having to write about it for any mag, unlike what I did for the same gig in Barcelona. Though I did write about it anyway. It was too good to let it escape. I had a  whale of a time despite the fact that the concert was pretty much the same as the one in Barcelona. Oh well…

2. Marlango – 24/4/16, Sala BARTS, Barcelona

marlango

When I grow up, I just wanna be like Leonor Watling. Period. And this.

3. The Lazy Lies & Indigos – 21/5/16, Sala BeGood, Barcelona

Indigos-Lazy

That eve was pretty emotional, as for the first time, I met Malou Bustos, former TLL manager, with whom I had been talking now and then for ages on Twitter. I also met Iván Gil, the photographer who invited me to a Coke before the gig (I still owe you!) to get to know each other and later on became my friend. Way.to.go. It all made me enjoy the concerts in a very special mood. As for the gigs, I was gladly surprised about the quality of both bands, them being rather unknown. Who would’ve thought as well that would be the starting point for so many connections. It’s a small world, indeed. And yes, I also wrote about both performances.

4. Queen + Adam Lambert – 22/5/16, Palau Sant Jordi, Barcelona

queen + adam lambert

Yeah, Adam Lambert is not Freddie Mercury. But I arrived late at the party. Better late than never, though. (more)

5. Coldplay – 26/5/16, Estadi Olímpic de Barcelona

A helluva show. Something like this.

6. Daughter- 2/6/16, Parc del Fòrum, Primavera Sound 

daughter (4)

If someone makes you cry with the beauty of their performance, what else can you ask for?

7. PJ Harvey – 4/6/16, Parc del Fòrum, Primavera Sound

PJ Harvey (47)

Having no idea what she’s in for and ending up totally mesmerized. That’s the PJ Harvey effect.

8. Mika – 11/6/16, Poble Espanyol, Barcelona 

P1100544

Nothing but fun. And joy. And friendship. And bliss. And this.

9. Ramon Mirabet & Alabama Shakes, Cruïlla, Parc del Fòrum 

CruÏlla 2016 collage

I would’ve liked to add Damien Rice too but he moved me more at PS2015. In any case, from Cruïlla 2016, the highlights were: Alabama Shakes, who were outstanding, and Ramon Mirabet, undoubtedly a promise of the present Catalan music scene.

10. Whitney – 23/10/16, Sala Apolo, Barcelona

2016-whitney

If their album is one of my faves this year, their performance did nothing but confirm that they are great.

11. Placebo – 19/11/16, Sportpaleis, Antwerp

If one of your fave bands isn’t coming to town, you gotta go after them to celebrate their 20th anniversary comme il faut.

Bring it on for more concerts, 2017!

Entrades relacionades:

Breu repàs al Primavera Club 2016

Aquest any m’he estrenat amb el Primavera Club ja que el cartell d’enguany contenia dos noms que van fer que no dubtés ni un moment en comprar l’abonament: Minor Victories i Whitney. És clar, però, que si vas a un festival el cartell és molt ampli. A més, si ets de primeres files com aquí la moi (mission accomplished en tots els casos), aprofites i vas a veure els que toquen abans, per allò de “ja que hi ets potser t’endus una grata sorpresa”.

El meu objectiu del dissabte era Minor Victories, prèvia presència a C Duncan, els immediatament anteriors, però vaig arribar inclús per a les darreres cançons de Maria Usbeck, incloent el moment hipster màxim de  la versió del “Cállate, niña” de Jeanette. Todo ello muy Apolo. L’escocès C Duncan, acompanyat de la seva banda, em va recordar en certs punts a High Highs, sense la monotonia i linealitat dels darrers i, sens dubte, amb molta més versatilitat i personalitat sobre l’escenari que el duo australià. En resum, C Duncan i banda, tots ells molt cuquis (comentari frívol, I know).

Però a qui havia anat a veure era al mal anomenat supergrup Minor Victories, format de components de Slowdive, Editors i Mogwai. Amb aquest elenc, doncs el shoegazing que es gasten té molt de cos rocker, sobretot en els finals dels seus temes, on el guitarrista Stuart Braithwaite (Mogwai) i el baixista Justin Lockey (Editors) deixen clar que vénen (ups, diacrític #desobediència) de grups amb el rock de bandera. Els tècnics de so crec que van confondre l’envoltori oníric del shoegazing amb el “que-no-se-entienda-unamieldade-la-letra” en els primers temes i en certs punts el baix tenia un reverb bastant odiós, diguem-ho tot. Other than that, va ser un concert correcte en què els fans dels grups més rockers d’origen van poder gaudir de finals apoteòsics. Ah, aquí la menda se llevó más de una y de dos sonrisas de Justin Lockey porque soy así de adorbs con mi feedback facial que no puedo ocultar, tanto si algo va bien como si algo va mal. (Vaya, otro comentario frívolo; ya paro, ya).

Diumenge vaig arribar per a Gúdar, sobre els quals em reservaré els comentaris. Val a dir que tenen fans molt entusiastes, però que el vocalista de “me-inspiro-en-Martí-Perarnau-de-Mucho-pero-sin-tener-el-carisma-de-éste” se salva pels músics que l’acompanyen. El gran moment, però, va arribar amb Whitney, que em van conquistar a principis d’any amb el seu singleNo Woman‘.

2016-whitney
Julien Ehrlich, bateria, veu i lletres de Whitney.

Yo voy a los conciertos a que me emocionen. A que me hagan bailar. A que me hagan sonreír. A que me hagan llorar. A que me hagan vibrar. En resumen, a que me hagan sentir. Si no, me quedo en casa y me pongo el disco, oiga. Per sort, Whitney ho van aconseguir només sortir a l’escenari. I amb escreix. Ja ho he dit vàries vegades que, si ets bo, no et calen les parafernàlies dels macro-concerts amb passarel·les, focs artificials i visuals d’infart. Que si están, bienvenidos sean, claro está. Però si no és el cas, només et calen un bon set list, una gran compenetració i complicitat amb els companys, professionalitat, presència sobre l’escenari, gaudi pel que s’està fent, ganes de fer-ho passar bé i sensibilitat. De tot això i més n’hi va haver a dojo ahir en els 55 minuts de concert dels de Chicago. Des de les modulacions vocals i les divertides converses i òbvies intros de temes de Julien Ehrlich (bateria, lletres i veu), juntament amb les retirades de la suor amb les mànigues d’una camisa de franel·la (?!), passant per l’entusiasme ballaruquil de Malcolm Brown als teclats, el cos sonor brillant de les trompetes de Will Miller, els posats Tom-Hankians de Max Kakacek (guitarra i lletres) i els petons i conseqüent retirada a temps de Josiah Marshall (baix). Si alguna cosa és Whitney és una banda cohesionada, amb moviments estudiats sense perdre la frescor i espontaneïtat, moments de “now, everybody tune your instruments” (las cosas del directo) i “sorry, but we are still jet-lagged and we don’t know if this is a full set or a fest“, i agraïts amb l’oportunitat de poder anar de gira pel món amb un sol àlbum que els serveix d’excel·lent carta de presentació malgrat tirar també d’un parell de versions per cobrir l’expedient. Sigui com sigui, banda a seguir, almenys per mi.