Rebre un avís al mòbil informant que la prevenda per a la presentació de Less Talk More Action de The Lazy Lies a Nota 79 està esgotada no podia ser res més que un senyal de bon auguri. Un auguri que no feia altra cosa que confirmar-se en presenciar la cua de gent esperant per entrar al Nota 79 ja a quarts de nou.
Abans de res, però, avís a navegants: en disposar-me a escriure aquestes línies, m’he preguntat si podia ser suficientment objectiva amb els Lazies, després d’aviat dos anys de seguir-los de relativament a prop. No obstant això, havent criticat sense pietat en aquest mateix espai artistes que, de bones a primeres, si vaig a un concert d’ells és perquè alguna cosa bona els hi trobo, em reafirmo en el que segueix a continuació: The Lazy Lies ho van petar molt fort dissabte passat al Nota 79.
Coses de la vida, he viscut des de la distància la successió d’assajos que, progressivament, anaven perfilant el que acabaria essent una nit rodona i emotiva en un local ple a vessar i amb gent que es va quedar sense poder-hi entrar.
Floritures i detalls musicals a banda, tot i que n’hi ha a dojo en aquest segon àlbum dels barcelonins Roger Gascon, Montse Bernad, Xavi Mir, Dedé Camprubí i Josep Mateo, el que vam viure aquest dissabte es podria descriure com no només la presentació de Less Talk More Action, sinó també la consolidació d’una banda que ja no és el que molts insisteixen, i.e. un grup revival dels seixanta. De fet, mai no n’han seguit fidelment ni el posat ni l’estètica, tot i que la influència de l’època n’és clara.
Encetaven el concert amb ‘Flower Garden’, tema que obre el seu segon àlbum, amb una bona rebuda del públic, alguns dels quals ja el coneixien d’algun concert anterior. El mateix públic, que esperava amb delit els cops de mans de ‘Number One’, va també seguir amb les mans els platerets de la Montse Bernad durant la primera interpretació en directe de ‘World In Blue’. Els cuqui-detalls es van manifestar en el discretíssim (potser massa fluix de volum) glockenspiel a ‘Breakfast In Bed’, en el qual The Lazy Lies canvien la voluntat d’anar més enllà d’un one-night stand de l”Into My Bed’, per una bona estona, un esmorzar al llit i un ‘si te he visto, no me acuerdo’. El que no canvia, però, — i, de fet, ens encanta — és la picardia de l’irresistible encant de la Montse Bernad tant en l’ ‘I will always wills‘ de la primera com en ‘And afterwards… Well… yeah, maybe then… I might let you into my bed‘ de la segona.
Hi va també haver lloc per a les ultracorejades ‘The Dancefloor’ i ‘Who’s That Sally?’ i per al ganxo del baix d’ ‘Everything Is Going Round’. La nota ‘happy‘ arribaria amb els cors de Maite Bassa i Blanca Solé, que es van apuntar a la festa amb ‘Beautiful Morning’, en què la darrera és la protagonista del deliciós videoclip que l’acompanya. Aquesta no seria, però, l’única col·laboració de la nit, ja que un també discret de volum violoncel de la mà d’Ester Umbert va posar una nota d’identitat i de color a l’abans esmentada ‘Breakfast In Bed’, ‘Jack & Sophie (Separate Lives)’ i a la ja coneguda ‘Pinstripe Suit’, que segons la Montse Bernad, fa entrar ganes d’anar a robar un banc. I hi estem d’acord.
Tancarien la part principal ‘Feel The City Alive’, una de les meves preferides, i ‘The Great Desire’, que bé que podria tancar un concert en un recinte de majors dimensions deixant un regust de nostàlgia alhora que de ganes de més concert.
N’hi hauria més. Sí. Tres temes més de bisos, novament amb l’acompanyament d’Ester Umbert al cello. En primer lloc, la delicada i també nostàlgica ‘Primrose Hill‘, el primer senzill de Less Talk More Action; ‘Spiral Skies’, que va sonar plena malgrat no tenir-hi vents d’acompanyament, i ‘Just Fine’, tema que també tanca l’àlbum i on Xavi Mir va tenir el seu moment de reivindicació posant punt i final al concert (que no a la nit) amb un tema que creix (i com!) en directe. Espectacular.
Acostumats a les intros a les cançons de Roger Gascon i Montse Bernad, aquest dissabte ens va semblar que ells mateixos també s’havien aplicat un ‘Less-Talk-More-Action’. Només cal veure els vídeos que corren per la xarxa per veure quanta ‘action‘ i entusiasme desprenia Roger Gascon, recordant-nos potser la seva presència escènica dels temps de Dunno. Una acció i un entusiasme que The Lazy Lies van saber transmetre al públic del Nota 79 i que guardarem en el record com un retorn comme il faut.
MMAR's RAMM 