Cruïlla versió ‘snap’

La pandèmia – i altres coses- van aturar fa temps la meva febre concertera. El Cruïlla era un must anual, però he de dir que ja no tenia entrada per al 2019, tot i que en el cartell d’aquell any hi havia Placebo i Editors, dos dels meus grups favorits forever and ever. Enguany, ni m’havia plantejat anar-hi: que si sisena onada, que si guerra d’Ucraïna, que si inflació i reduflació… Que no estaba ni el horno para bollos ni los ánimos para tirar cohetes. Res que em toqui de prop, però sí que l’ambient que es respirava al juliol, especialment (ara que és agost sembla que visquem en un mes d’impàs), era de “tierra, trágame”. Però va arribar aquell whatsapp d’aquella ex-masteranda brillant que va fer que la Maria del Mar resolutiva, preparada per a qualsevol aventura (i més si és musical), agafés la tarja de crèdit i pagués per l’entrada d’un dia del Cruïlla el que años ha havia pagat per tres dies sencers de música en directe de qualitat en ambient sa i sense aglomeracions. Les decisions snap són així de cruels amb la butxaca.

Aquest ambient era el que se seguia respirant enguany al Cruïlla, amb companyia nova (si penso en anys anteriors), però amb un gaudi similar. Al Cruïlla s’hi va per escoltar velles glòries, sorprendre’s amb el fandom de grups independents, descobrir sons nous, i aquest cop, gaudir de la brisa marina des de la calma dels turonets del Fòrum. Si hagués anat sola, evidentment, m’hauríeu trobat a primera fila, però quan una va acompanyada, s’adapta a les circumstàncies.

Les circumstàncies d’enguany em van dur a veure Delafé y las Flores Azules, que ho van donar tot (inclosa molta suor) i que van deixar el públic encantat, després d’una tornada molt anhelada. No són un grup que m’encanti (els vaig donar una oportunitat, però no me van), tot i que puc arribar a entendre l’amor incondicional que es respirava de part del públic. I l’Helena, ains, l’Helena, és d’aquelles persones amb una elegància natural que jo no arribaré a tenir mai.

Tot seguit vam treure el cap per Duran Duran, a qui ja havia vist un parell de cops a consciència. Per tant, no em va importar veure’ls des de la distància. Tampoc vaig “connectar” gaire amb Simon Le Bon. Potser perquè els vaig perdre la pista des del seu All You Need Is Now (2012). Em poso les mans al cap de veure que han passat 12 anys des de llavors. Què ha passat durant tot aquest temps?! Va ser un concert correcte, tot i que els cors no acabaven d’acoblar-se massa bé al conjunt. Potser perquè Duran Duran no és un grup per veure de dia i en un festival. Ells, allà; jo, aquí. Connexió inexistent. Una pena. Però ja tinc el check en condicions amb ells de les dues vegades anteriors.

Vam sopar acompanyats de Rigoberta Bandini. Alegria, kitschisme a tutiplén, bonrotllisme a dojo i un setlist més curt que la nit de Sant Joan. No van ni arribar a complir el temps estipulat. Seran flor d’estiu? Fa l’efecte. La febre Eurovision pot fer molt de bé (mireu ABBA)… i molt de mal. Veurem…

La indiferència es va fer més que notòria amb Dancetería. M’agrada molt Miss Caffeina, però digueu-me què li trobeu als Varry Brava, perquè jo no ho entenc. Les lletres poden ser enginyoses i encertades, però les melodies són més planes que Bolívia. Si bé la idea de la combinació dels dos grups és bona, els arranjaments dels Miss, que no destaquen per ser res de l’altre món, destacaven sobre els de l’actuació més que previsible dels Varry, que ja és dir.

Vam acabar la nit amb Editors. Que et poden agradar o no. A mi, personalment, m’encanten. Però és que encara que no t’agradin, la diferència amb l’actuació anterior era abismal, i això que només els diferenciava uns petits punts de font size al cartell i uns metres d’un escenari a l’altre amb una capacitat similar. Quan un concert està pensat al mil·límetre, malgrat l’expressivitat i entusiasme irreverent del frontman, es nota. I és això el que diferencia els músics que amb poca probabilitat rondaran món dels músics reconeguts arreu. Gràcies, Tom Smith i companyia per posar el punt final al Cruïlla fugaç d’enguany.

P.S.: Ja tinc l’abonament complet per l’any que ve. Ehem.