Depeche Mode presenten Spirit al Stadion Letzigrund

Quan una arriba a l’edat en què tenir fills està a l’ordre del dia, els plans d’anar a veure Depeche Mode a Zürich amb una teva amiga que ja ha estat partner in crime anteriorment i que per aquelles coses de la vida viu a prop de Bern, poden canviar lleugerament i convertir-se en un cap de setmana de relax en família amb un concert que apareix per allà al mig com un bolet. Així doncs, diumenge passat em trobava entre panyals, gelats i passejades amb balloons a Luzern i Bern i un concert de rock electrònic d’un trio que, també per aquelles coses de la vida, es troben en el meu top 10 d’all-time faves.

Anar a un concert fora d’Espanya és sempre una experiència en si per les regulacions i costums del país d’acollida. Així doncs, malgrat tenir seient, una servidora es plantava al Stadion Letzigrund a quarts de sis, amb una solana de justícia, per veure els teloners, que començaven, sobre el paper, a les 19h i, de facto, a les 18:55. Aquí els rellotges de precisió suïssa van fallar una miqueta. Tot això no sense abans posar-me els taps de silicona de rigor propis, tot i que, de no portar-ne, a l’entrada en tenia de disponibles, cortesia dels organitzadors. Una que és cauta es va reservar hotel a la vora de l’estadi, no fos cas que em quedés sense transport públic per les aglomeracions en un lloc poc familiar i sense dades al mòbil. No hagués calgut, però, perquè a les pantalles informatives de l’estadi apareixien també totes les combinacions possibles de transport, amb plànols a parades i combinacions de transbordament diverses. Això és Suïssa, senyors meus.

Algiers, els teloners en aquesta ocasió, em van flipar al Primavera Sound de l’any passat i per això celebrava tornar-los a veure. Aquest cop, però, no sé si per la solanera que ens obligava a tots a posar-nos la bossa de visera malgrat portar ulleres de sol, potser pel fet que malgrat tenir una audiència nombrosa la reacció d’aquesta era de ni fred ni calor (és que ni amb aquest tros de tema que és ‘The Underside of Power‘!!!), em van deixar bastant indiferent durant els primers temes.  No obstant això, a mesura que avançava el seu set de 40 minuts ben bons, vaig entendre (i crec que la resta d’assistents també) el seu maridatge amb Depeche Mode,  amb temes més obscurs, electrònics i foscos.

A les 20:15, ara sí puntualíssims, Depeche Mode apareixia davant del públic del Letzigrund Stadion, la majoria del qual concentrat a pista, amb unes xifres que crec que difícilment serien permeses aquí a Queterunya. Encara amb un sol justicier fins al setè tema, cosa que afegia un punt de psicodèlia a la situació, s’engegava el concert amb dos temes pre-gravats, ‘Revolution’ de The Beatles, fent referència al tema central de l’àlbum més recent dels d’Essex, Spirit, on es valen d’una crítica ferotge a la societat de l’evolució tecnològica i la involució patent en el conformisme davant de les injustícies (‘Where’s the revolution?‘ resaria el 12è tema del vespre/nit).

depeche mode letzigrund stadion.JPG

Depeche Mode poden ser tres, però està clar que l’estrella de la nit, descarat, divertit, bromista, xulesc, amb el permís puntual de Martin Gore, ha estat sempre, és i serà Dave Gahan, amb tres canvis de vestuari, sus movimientos femenino-sepsis i la seva transformació facial progressiva en una barreja de Johnny Hallyday, Freddie Mercury i Antonio Banderas, con su barba de dos días ya de color de Santa Claus. Que als seus 55 anys segueix brillant dalt de l’escenari (amb pauses per a recuperació física ben estudiades) és inqüestionable, i que per això està també Martin Gore que, aquest cop sí, malgrat tenir el seu moment unplugged, ens va regalar ‘A Question of Lust’ i ‘Home’ en plena esplendor electrònica. Yassssssssssssss! El que no va brillar de cara a la galeria, m’atreviria dir que per no voler, i pel simple fet que diria que només va aparèixer en pantalla en directe tres vegades comptades (una, dues i tres), és Andy Fletcher. Hi ha estrelles i estrelles. Acceptable i comprensible.

Parlant de pantalles, els elements visuals d’aquesta gira no són res de l’altre dijous i, I’m sorry, però és més que previsible que enfoquin els ulls del prota en dir ‘In my eyes’ o que el vídeo projectat per a ‘In Your Room’ tingui lloc on? Ecco! Tronat, molt tronat. Per no esmentar l’excés de reverberació en alguns punts. Ja no es porta. Nope. Potser al públic, de mitjana d’edat de 45 (me sentí más joven todavía), els mola, però algú els ha de dir al tècnic de so que porten que se n’estigui una mica. Gràcies.

Els temes de Spirit (2017) van ser ben rebuts, a l’igual que els de Sounds Of The Universe (2008), amb un ‘Wrong’ amb un rotllo hip-hopper sorprenent, i Playing The Angel (2005). Ho dic simplement per callar les boques d’aquells que professen que Depeche Mode es van acabar amb Ultra (1997). Significatiu és, però, que no incloguessin ni un sol tema de Delta Machine (2012) en el set list.

Està clar, però, que no podien deixar de banda ELS temes que MAI no poden faltar dels treballs anteriors (amb el regalàs, aquest cop, de Stripped) i que van fer vibrar el Letzigrund Stadion com era de preveure (malgrat, per mi, la relliscada d’incloure la versió de ‘Heroes de David Bowie… ja no toca). Són aquests, juntament amb una inclusió sorprenent (‘Somebody’ del Some Great Reward, 1984) els que ens van confirmar per què Depeche Mode són qui són i han arribat allà on són, amb gairebé 40 anys de carrera a l’esquena (i puntualitat suïssa en acabar a les 22:30).

 

Veure galeria d’imatges.

 

Fugaç pas pel Primavera Sound 2017

Malgrat tenir l’abonament des de feia mesos, circumstàncies ‘x’ van fer que el cedís. Això implicava que, o bé m’acreditaven, o bé no hi anava. Malauradament, s’ha complert la segona possibilitat. És per això que aquest any, el meu primer i últim dia pel PS d’enguany es va produir ahir, malgrat haver-me preparat a consciència l’horari distribuït per dies.

Qui hagués anat a veure? A més de Cigarettes After Sex dimarts (que per sort tornen el novembre a l’Apolo), doncs avui, sens dubte, Nikki Lane, Jens Lekman, Broken Social Scene i Bon Iver, i amb una mica de son, Aphex Twin. Demà, havent de treballar a la tarda fins tard, hauria anat a veure només The XX, Jamie xx i Flying Lotus. Dissabte, per acabar de morir, hauria anat a veure Weyes Blood, Angel Olsen i Weval. Em fa molt de mal perdre’m Jens Lekman, Broken Social Scene i Weyes Blood, perquè m’hi jugo el que vulguis que no tornaran pas. Bon Iver el vaig veure ja com a Vulcano Choir, així que què hi farem, i The xx és com anar a escoltar un disc en viu, ja que tampoc és que ofereixin massa sobre l’escenari, així que… qui no es consola és perquè no vol (o el meu autoengany és de campionat, més aviat).

Però com que la realitat és la que és, ara em limitaré a comentar breument els dos concerts que vaig presenciar ahir, durant la sessió inaugural gratuïta: Gordi i Local Natives. No ens enganyem, vaig anar a veure Gordi per agafar bon lloc per a Local Natives, i així va ser: de segona vaig passar a primera fila per als americans de Los Angeles. Gordi no va estar malament, tot i que només reaccionava vers el públic que realment era fan d’ella (llegeixi’s aquells que seguien les seves cançons i es feien notar pujats a les espatlles del voluntari de torn). Un festival és sovint una finestra a possibles nous fans. Si només els fas cas als que ja tens a la butxaca, estàs perdent una oportunitat d’or per guanyar-te’n uns quants més. D’altra banda, la broma “my name means ‘fat baby’” és prou fàcil com per no haver-la de repetir com a única mostra de complicitat amb el públic, guapi. Una altra cosa criticable, i ja em perdonarà la fatty australiana, és el fet que sí, que et dius com et dius, però gran pes de la teva actuació el portava el noi de la percussió, de qui no en sabem el nom perquè, ei, ‘I’m Gordi’,  y a los demás, que les den.

Una opinió totalment oposada és la que em mereix Local Natives, als qui he de confessar que vaig descobrir preparant-me el fracassat horari del PS d’enguany. Quan els escoltava a casa em feia la sensació d’estar escoltant un Brandon Flowers amb tocs de The Killers, però la realitat és que em vaig trobar amb no un frontman (Taylor Rice), sinó també un segon quasi-frontman (Kelcey Ayer), perfectament coordinats, cohesionats amb la resta del grup (ull amb el cos dels cors!) i que, amb no sé quants anys a l’esquena, van poder comparar públics i apreciar que la present experiència poc tenia a veure amb la tronada que van tenir al Razz 7 anys enrere.

Local Natives, que no només presentaven disc nou, sinó que van fer un repàs maco dels seus treballs anteriors i es van atrevir fins i tot amb un nou tema i una versió de Kanye West, van demostrar el que és ser una banda de rock on totes les peces funcionen i on malgrat estar en un festival, no van escatimar els deu segons de comiat del públic després d’una actuació gaudida tants per aquells que es trobaven sobre l’escenari com pels que, des del terra de l’espai Vueling, veien com l’afany de protagonisme no té lloc en un grup com el de Los Angeles. Indubtablement, van guanyar-se una nova admiradora.

Galeria d’imatges

20 Years of Placebo – Part II

Quan un grup t’agrada molt i no anuncien cap concert a la teva ciutat o rodalies, procures veure’ls on sigui, i així ho vaig fer el novembre passat amb Placebo a Antwerp. La tocada de nassos és quan mesos després t’anuncien que vénen a Barna. Qué hacer… Pues la carne es débil, claro está. La mateixa crònica que vaig escriure en el seu moment per al concert d’Antwerp aplicaria per al que vam veure aquest dijous a Razzmatazz (amb sold out tant per dimecres com per dijous).

Hi va haver, però, algunes diferències que poc tenen a veure amb l’actuació en si:

  1. Els teloners, Digital 21 + Stefan Osdal, no són terribles, sinó tremendament inescoltables. No obstant això, hi havia qui va aprofitar el revers de l’entrada per escriure un missatge per al malagueny Miguel López Mora  (aka Digital 21) que deia “Where is the album?”. Inexplicable. Episodi de Cuarto Milenio. O Quinto.
  2. Razzmatazz no té res a veure amb el Sportpaleis d’Antwerp, ni en temes de capacitat ni de qualitat de so ni, don’t take me wrong, el públic. No diré que em trobava out of place a Razz, però sí que m’apunto per a la propera vegada anar de negre i maquillada amb els ulls vermells. Perquè… per què no?
  3. Misteriosament, els fotògrafs només van estar autoritzats a fer preses durant una cançó i mitja (normalment se’ls en permet tres) i les primeres files d’assistents (léase, las tres primeras), rebien un toc d’atenció dels guardes de seguretat si en prenien ells. Inquietant.
  4. El moment tribut a David Bowie poc va tenir a veure amb els 3 minuts de standing ovation d’Antwerp. El factor temps hi fa. Molt. Si es que ya lo decían mis vecinas de San Roque Conecsion, que “no somos naide”. [sic]

Però què voleu que us digui, no hi ha res que no aguanti, suporti i superi una prèvia de sopar/berenar d’un bon entrepà de petxuga de pollastre, enciam i alvocat, que por algo me tienen bien alimentá.

Ah, Placebo, que per molts anys, i tal.

Galeria d’imatges (poques i de qualitat bastant deplorable, per raons òbvies).

Ed Sheeran omple el Sant Jordi amb ÷

El cuqui pèl-roig d’Ed Sheeran, aka el Damien Rice comercial i amb deixos rappers que agrada als joves d’avui (i no tan joves, que gent no acompanyant de 35+ n’hi havia al concert), omplia aquest passat diumenge el Palau Sant Jordi amb la presentació de ÷ – Divide, el que és el seu tercer i pitjor àlbum a dia d’avui.

Diuen que estava gripós. Sincerament, des de primera graderia, no es va notar. El que sí vam veure és que Ed Sheeran va oferir durant 1h35′ escassos el mateix tipus d’espectacle que porta oferint des del principi dels seus dies, independentment del tamany i tipus de recinte al que s’enfronti. El muntatge gegantí de pantalles seria, no obstant, la petita gran novetat, ja que anteriorment ja duia pantalles que el duplicaven a ell, però no de tal envergadura.

Com a carta de presentació del concert, ‘Castle On The Hill’, amb una guitarra “edgiana” innegable, ja que Divide està carregat d’influències, per anomenar-les d’alguna manera: des de folk irlandès combinat amb més o menys gràcia amb frases rapperes, ritmes tropicals repetitius per homenatjar noies o Barcelona, quasi-plagis (‘Shape Of You’ i ‘No Scrubs’ de TLC)  i autoplagis, com és ‘Dive’ amb ‘Thinking Out Loud’, per anomenar-ne alguns de molts).  I el que veuríem a ‘Castle On The Hill’ seria el mateix que veuríem durant la resta del setlist: loops sobre loops, amb intervals rappers i un públic entregat des del primer moment. Que sí, que és veure’l a dalt de l’escenari amb aquell somriure i posat de trapella desgarbat i no pots fer res més que rendir-te als peus de Sheeran.

ed sheeran divide

No ens podem pas queixar de la tria del setlist, tot i que hi segueix faltant ‘Small Bump’ per a mi i ‘Tenerife Sea’. Fins a 11 cançons d’un total de 17 (amb combinacions curioses com ‘Don’t’ amb ‘New Man’ i ‘Human‘ de Rag’N’Bone amb l’himne lacrimògen que és ‘I See Fire’) eren de ÷ – Divide, un disc que sortia ara fa dos mesos escassos. El poc temps de preparació per aprendre’s les lletres, però, no va ser cap impediment perquè les fans coregessin i rapegessin les lletres de principi a fi. Si per a alguna cosa se li ha de donar les gràcies a Ed Sheeran, i ho dic de tot cor, és per elevar la fluïdesa en anglès dels sheeranites adolescents d’avui en dia (el contingut sobre farres amb alcohol i els llocs comuns de les lletres ja els deixo per a un altre dia, si això). És difícil, per tant, dir, quin dels temes va ser millor rebut que els altres, ja que els Sheeranites medul·lars ho canten i coregen tot, però destacarem el gran muntatge visual d’ ‘I See Fire’, els ‘ah’ que es van sentir durant les primeres notes de ‘Thinking Out Loud’ i els cors de ‘Sing’, tema que aquí una present no suporta. Però no el suporta menys que la joia de la corona de ÷ – Divide, la polemiquíssima ‘Barcelona’. Dir que el ginger s’ha lluït amb el tema és quedar-se curt. Quan sona, no saps en quin moment et sortirà un guiri amb barret de mariachi o demanant una gerra de 2 litres de sangria. Sigui com sigui, va ser el tema més ovacionat: no sabem si per l’agraïment d’haver dedicat una cançó a la Ciutat Comtal, si per la indulgència que gastem o simplement per veure gaudir el cantant i compositor de 26 anys com si fos un nen de 12 menjant-se una taula de xocolata d’amagat. Que la lletra del tema és de vergonya aliena és un fet, però aquí la firmant el va ballar i riure amb les seves acompanyants. I tant, ‘mamasita rica’! ¡Que hay que ‘viv’ la vida! [sic]

Ed Sheeran I see Fire
‘I See Fire’ en el tour de ‘Divide’

El problema ve quan amb perspectiva, amb el cap fred i el cor tebi, et poses objectiu i comences a analitzar el que has vist, ballat, cantat i, és clar que sí, gaudit. Sheeranites, teniu la meva jugular localitzada? És perquè hi aneu directes i tal…

El d’Ed Sheeran és un espectacle que, de moment, li serveix per omplir ell solet fins i tot Wembleys durant tres dies seguits (ahí es ná) i passar en cosa de dos anys i mig d’un Sant Jordi Club a un Palau Sant Jordi. Efectivament, li canvies la setlist d’aquella crònica que vaig escriure per al concert del 2014, i val perfectament per al que va passar diumenge passat al Sant Jordi gran. Però com molt bé pronostica el cap del seu manàger (no other than Elton John), o amplia la cosa i hi afegeix parafernàlia, o tindrà els seus dies comptats en la primera fila. Es lo que tiene el mainstream i un preu d’entrada un pèl inflat.

Així doncs, Ed, la cuquilesa que destiles és innegable, però si no vols que les Sheeranites jovenetes acabin renegant de tu d’aquí a uns anys o obrin els ulls de cop, com els ha passat a moltes Beliebers, fes-li cas al Papa Elton, que per alguna cosa t’ha portat fins on has arribat, talent teu inclòs.

Veure galeria d’imatges.

Glen Hansard personal(itzat) al Casino l’Aliança del Poblenou

Dimarts vaig viure el que, segurament, hauria d’haver passat molt abans: un concert de Glen Hansard acompanyada de l’amic que me’l va descobrir, a través de la banda sonora de Once, la película guanyadora de l’Oscar a la Millor Cançó Original per ‘Falling Slowly’. Dic “abans” perquè déu n’hi do les vegades que he gaudit de l’irlandès des de llavors i, com és d’esperar en un compositor amb dos àlbums en solitari a l’esquena posteriors a la película, més les col·laboracions diverses i el seu treball amb The Frames, el seu altre grup, la presència de temes provinents de la banda sonora de la película als seus concerts és ara molt més reduïda del que va ser anteriorment.

2017 glen hansard

No era ni la primera ni la segona ni la tercera vegada que veia Glen Hansard en acció, però a diferència del que em passa amb altres artistes, amb els quals tinc la sensació d’estar experimentant un déjà vu (¡Ed Sheeran, Rufus Wainwright, i fins a cert punt, Damien Rice, preneu nota!), aquest cop no tenia pas la recança de veure el mateix en un context diferent. La raó? Ben senzilla: tal i com després del concert me’l van fer resumir en una sola paraula, el que Glen Hansard ens té acostumats a oferir i, per tant, va portar al Casino de l’Aliança de Poblenou, és un espectacle “personal(itzat)”. Bé, són dues paraules en una, però per als qui patim de verborrea com jo, ens podem permetre llicències com aquesta, oi?

Certament, es va tractar d’un concert personal(itzat), molt personal(itzat). Tal i com diuen que no ens banyem en el mateix riu dos cops, la imprevisibilitat, el fluir i l’aturar cançons a mitges, el setlist en si i les seves introduccions majoritàriament humorístiques, fan que sigui impossible viure el mateix concert dos cops i molt menys si s’hi va en dues ciutats diferents, ja que sempre té alguna cosa a dir d’allà on va. Aquest cop, el Casino de l’Aliança de Poblenou, “una part nova de la ciutat que no coneixia i que em fa l’efecte que no estigui a Barcelona”, deixant constància així que havia percebut perfectament l’essència de l’emblemàtic barri.

Arrencava el concert amb ‘Love Don’t Leave Me Waiting’, del seu primer àlbum en solitari Rhythm And Repose (2012), en un escenari on hi havia un piano un pèl massa decantat cap a la dreta, una guitarra, un bombo on s’hi llegia ‘Save-A-Soul-Mission’ i un parell de làmpades per crear un ambient d’allò més íntim i, novament, personal. Seguirien ‘Friend/Enemy’, ‘Winning Streak’ i ‘My Little Ruin’ del seu segon àlbum en solitari (Didn’t He Ramble, 2015) i no seria fins que van sonar les primeres notes de ‘When Your Mind’s Made Up’, de The Swell Season i de la banda sonora abans esmentada, que se sentirien expressions d’agraïment del públic (sí, you got me, ara mateix em teniu amb els eyes rolling).

Com ja ens té acostumats Hansard, moltes de les cançons del setlist vénien precedides, o acompanyades, de notes humorístiques com una improvisada paròdia de Jon Bon Jovi al final de ‘Way Back In The Way Back When’, així com de la corresponent anècdota personal, explicada sempre amb gràcia, però sovint amb un rerefons dramàtic, on la presència de l’alcohol o de tragèdies familiars o alienes hi té sovint un paper destacable. Aquestes anècdotes vindrien també acompanyades també de la participació activa del públic amb cors i aparicions més o menys estelars, com la de la seva amiga irlandesa que celebrava l’aniversari de la mare amb un viatge a Barcelona, la d’un (espontani?) del públic que fou capaç de cantar la tercera estrofa del tema final ‘So Long, Marianne’ a pèl, o la del seu amic guitarrista, Javier Mas, guitarrista del recentment desaparegut Leonard Cohen i que sol tenir una participació destacada quan Hansard visita la Ciutat Comtal. La cirereta va ser, per molts, ‘Falling Slowly’, traduïda al català i cantada pel poeta Quico Tretze, descobert atzarosament per Hansard a Internet, versió de la que Glen Hansard es va animar a interpretar-ne la tornada. Per a mi, però, la cirereta va ser el tema final, on els teloners, Escuchando Elefantes, van tenir una participació més que destacada i on, novament, la participació del públic va fer que ens sentíssim part de l’espectacle, deixant-nos així un somriure d’aquells tontos que et duren fins que poses el cap al coixí.

Després del concert, també em van preguntar quina nota l’hi posava. És molt difícil posar nota a un concert on els vincles emocionals hi tenen molt a dir. No obstant això, vaig llançar-me amb un 8.5/8.75, afegint-hi un “i no pas per culpa d’en Glen” (noti’s el “culpa”, com si un notable fos inadmissible!). Si una cosa he de dir que sigui negativa del concert és el(s) tècnic(s) de llums i de so, que deixava gairebé completament a les fosques el protagonista de la nit, il·luminant (excessivament) la sala en acabar certs temes i que, com és gratis (deuria pensar), posava reverberació a dojo fins al punt que Hansard va aturar amb un ‘No, please, don’t do that’, la que és la meva cançó favorita seva en solitari, ‘Bird of Sorrow‘, pseudo-arruinant-me així l’experiència de viure-la (i plorar-la) en directe un cop més.

Sigui com sigui, assistir a un concert de Glen Hansard és anar a viure una experiència on la increïble veu de l’irlandès passa del desganyitar-se cru i feridor al xiuxiueig íntim que anheles escoltar en temes marcadament tristois, passant per l’esperit folk de taverna irlandesa.

*De teloners, Escuchando Elefantes, un grup amb una simpatia inusitada, un repertori d’allò més variat, una veu femenina versàtil i un membre masculí amb un entusiasme contagiós. Highly recommended malgrat només haver-ne vist l’última part de la seva actuació.

Nit amb The Crab Apples i Joan Queralt & The Seasicks a la Sidecar

Avui en dia, en què si no instagrameges el cafè en llet amb el cor decorat és com si no te l’haguessis pres, em trobo davant la situació d’haver assistit a un bolaco dels guapos, però sense càmera ni llibreta on apuntar. Damn it!  I és que l’objectiu d’anar ahir a veure The Crab Apples, d’una banda, i Joan Queralt & The Seasicks, de l’altra, al Sidecar (Barcelona) no era cap altre que passar una bona estona en bona companyia i veure per primera vegada com Joan & co. s’ho munten en directe. Per tant, sense fotos, ni setlist, ni notes d’on poder basar els meus comentaris, allá voy.  Con un par. Així doncs, el que segueix, tot i que no pot qualificar de crònica pro, no és perquè consti per a mi, sinó perquè qui s’estigui pensant anar a veure ambdues bandes,  tingui una opinió més a l’hora de ponderar entre ells i altres opcions potencials (Luthea Salom, Varry Brava, next time!).

Ja havia pogut gaudir de l’espectacular presència sobre l’escenari de The Crab Apples al Concert de Zoo XXI. Haver arribat començada la seva actuació tampoc no ajuda en poder dir gaire cosa sobre ell(e)s  – els anomenen en femení en algunes publicacions (cupaires?), però el bateria és un noi (?!). Per tant, em limitaré a reiterar el que ja vaig poder apreciar en el seu moment al bolo de la presentació del disc de Zoo XXI. Què coi fan encara fent sovint de teloner(e)s?!?! Carla Gimeno (veu), Laia Martí (baix), Laia Alsina (guitarra) i Mauro (bateria) a un Apolo 1, un Vida o un Cruïlla però ja!  Seran tan joves com vulgueu, però d’inexpertes sobre l’escenari no en tenen ni un pèl. I si el material que tenen publicat ja brilla per si sol, el seu directe només fa que confirmar que en aquest país, o et fas notar com les Hinds (Ew!), o el talent real triga a ser percebut pels que realment mouen els fils. Ai làs!

Estava clar que la claca de Joan Queralt & The Seasicks estava formada, en part, per amics i coneguts (n’hi havia de recent aterrats d’Atenes i Shangai!), els quals van ser objecte i subjecte de més d’una complicitat de part dels barcelonins. El Sidecar tampoc dóna per molt més assistents ni difusió en els mitjans (una llàstima), però això no va impedir que l’actuació d’ahir a la nit fos extrapolable a qualsevol altre entorn amb més cara i ulls (o com a mínim, a un recinte on no només els de sobre l’escenari puguin veure qui hi ha més enllà de la 6a fila). Bromes i complicitats personalitzades i sales tubulars a banda, Joan Queralt (veu i guitarra), acompanyat de la seva banda, The Seasicks (amb Ignasi Miranda al baix i Iván Morales aka Chufi a la bateria), van deixar clar que formen un conjunt de folk, blues i rock cohesionat, elaborat i reflexionat, i que quan toca, se centren en el que cal: formular i executar una actuació on temes del seu nou EP, Time Made of Sand (amb el pas del temps com a fil conductor), combinats encertadament amb temes dels treballs anteriors de Joan Queralt en solitari (I Miss the WavesWelcome Home) fan que un concert de poc més una hora tingui un regust a fugaç.

La bona sintonia entre el grup, per començar, el públic per continuar, i els teloners The Crab Apples van ser també el que van fer possible que la Carla Gimeno tornés a l’escenari amb Queralt & co. per regalar-nos un ‘Girls Just Want To Have Fun’ on la cridòria festiva ocasional de Cyndi Lauper va donar pas al flux de veu de la Carla que recorda que la diversió pot ser a vegades salvatge, però, com les actuacions d’ahir a la nit, pot tenir el seu punt de delicatessen mesurada però no per això menys plaent.

Banda sonora collita del 2016

En aquest 2016, en què sembla que publicar un àlbum conceptual es considera d’allò més in(die), procedeixo a publicar la llista del que, si heu o haguéssiu parat en algun moment per ca meva o pel 144 de les Mundet Mountains, hauríeu de ben segur escoltat. No patiu, que no es tracta d’una altra llista més del millor del 2016. Això seria de massa modern, i com ja sabeu, diuen de mi que “ets tan antimoderna que resultes moderna”, que dedueixo que vol dir que tinc criteri – no se sabe si recto o torcido, pero seguro que es propio. Així doncs, i tenint en compte allò de “dime qué escuchas y te diré quién eres” (perquè era així, no?), aquí va la meva jukebox d’allò publicat aquest 2016, amb alguna altra concessió del 2015 que vaig descobrir enguany. Ai las! L’ordre és alfabètic, per allò de què quadri amb la llista complementària de Spotify. Com sempre, no entro ni en rap, ni en lluç, ni en jazz, ni en ritmos latinos ni en clàssica ni en… Sigui com sigui, enjoy!

Angel Olsen – My Woman. Yo todo lo que mi Mané López recomienda me lo escucho. El noi va fer una crítica tan ben parida d’aquest disc, que crec que no hase falta que dises nada más.

ANOHNI  – Hopelessness. ‘4 Degrees’ ja apareixia a la meva llista de l’any passat de temes per no oblidar. La resta de l’àlbum, publicat enguany, no ha decebut, com tampoc no li perdono a l’Acadèmia que li donés l’Òscar a la millor cançó a Sam Smith i no a ella.

Blanck MassDumb Flesh. I si amb algunes de les cançons també arribava late to the party, no iba a ser menos amb els àlbums. A finals de l’any passat em vaig sorprendre a mi mateixa escoltant ‘noise rock‘. Encara no me’n faig a la idea… Lo que me costó admitirlo bien valió 3 sesiones de terapia… Si el 2015 aquest gènere va estar representat per HEALTH, aquest any ha estat el torn de Blanck Mass, 50% de Fuck Buttons i el seu Dumb Flesh, amb un dels seus cosins-germans com es el ‘drone’ i el post-rock electrònic, del que em pirra ‘Dead Format’, especialment. Enjoy… o no, pues no es apto para oídos delicados hasta 00:34.

Daughter – Not To Disappear. Si ja em van atrapar amb el seu més reverberant If You Leave, em quedo amb aquest segon àlbum on els temes (i problemes) quotidians (la malaltia, la demència, la maternitat, el deure, la misèria en certes relacions amoroses/familiars) es desgranen en temes madurs, melancòlics i punyents. Potser el disc es desvia una mica melòdicament a ‘No Care’, però la sequenciació està plenament justificada. Per acabar, només em falta pensar en whoever decided we have to do ‘the right thing’  i no ens oblidem pas que de ‘numb‘ a ‘numbers‘ només hi ha un pas interior de gegant… i tres lletres.

David Bowie – Blackstar. No m’entretindré a descriure’l, ja que ja ho han fet d’altres. Només constataré que escoltar un àlbum i que se te’n reveli el significat complet dos dies després per la pròpia mort de l’autor i acte seguit pensar en la sang freda que va tenir The White Duke en gravar el vídeo de ‘Lazarus’, amb les línies ‘Oh I’ll be free/ Ain’t that just like me’ és molt fort. Molt.

D.D. Dumbo – Utopia Defeated. Ritmes africans, veu que ens recorda a Sting amb un punt de Jeff Buckley i loops a dojo conformen un àlbum molt ben parit amb desenes d’influències amalgamades amb destresa.

Hunck – Never Had a DreamPop-rock melòdic amb un punt de shoegaze del que em pregunto com és que no sona a qualsevol cadena de ràdio-fórmula.

James Blake – The Colour In Anything. Un disc que requereix un esforç extra de qui escolta, que amb atenció, veurà com durant l’hora i quart que pren, els jocs de sintetitzadors acompanyats de veu i piano a la vegada que d’efectes especials et somergeixen en una atmosfera d’intensitat melancòlica que, si t’agafa en hores baixes, et pot deixar fet caldo. Avisats esteu.

The Lazy Lies – The Lazy Lies. Que ‘Who’s That Sally?’ enganxa a la primera goes without saying. D’altra banda, despertar-se amb ‘Beautiful Morning’ és del millor que es pot fer. És més, hauria d’estar integrat per inèrcia a la rutina matinal de tothom. O millor encara, hauria d’esdevenir el tema per excel·lència d”El matí i la mare que el va parir’ o qualsevol altre programa de ràdio matinal que posi les piles als ciutadans del món mundial. Amb qui s’ha de parlar perquè es faci realitat? Reivindicacions a banda, aquest quintet s’han marcat un revival dels 60 amb gust, ritme i amb moments amb un punt seductor-picaró per posar-hi un toc desenfadat. I són bona gent. Què més voleu?

Medicine Voice – I and Thou.  Estructures minimalistes on la percussió hi té un paper predominant, l’àlbum debut de Medicine Voice no se sap si és una invitació a una reunió sectària o a un sacrifici d’anyell. Però aquí està.

Miss Caffeina – Detroit. Seguir fans de Miss Caffeina, Love of Lesbian i Zahara a Twitter et porta a descobrir que el chicle-pop pot evolucionar i esdevenir Detroit, que no serà àlbum de l’any però que he gaudit sense pudor, sobretot del “sol flipante para todos” en este “verano del amor”.

Paul Dempsey – Strange Loop. Aquest segon àlbum en solitari de l’australià està ple de temes que necessiten de quatre a set minuts per desenvolupar tota la història sònica que tenen per explicar, que lluny de ser el típic folk de guitarra previsible, sorprèn amb percussió i línies de piano amb un cert punt de dissonància que apareixen en els punts àlgids sense molestar.

Phantogram – Three. Conscient que la crítica els deixa de volta i mitja, em sembla un àlbum amb alguns temes molt èpics amb tocs funky sense fugir del punt mainstream que té inevitablement Phantogram. Cançons que entren a la primera sense gaire esforç. Es lo que tiene el pop. Que potser no és el seu millor àlbum? Hi estic d’acord. Però que m’agrada igualment, també és cert.

Radiohead – A Moon Shaped Pool. Para qué nos vamos a engañar, Radiohead els tenia més que oblidats, però haver-los de veure al PS va fer que m’hi tornés a enganxar. Aquest àlbum en va ser un bon reinici, ja que recupera temes que tenien per allà desperdigats i que, tots plegats, resulten en un àlbum expansiu, que envaeix l’espai sense demanar permís.

Villagers – Where Have You Been All My Life. Si t’agrada el Villagers d’abans, t’ha d’agradar aquest, perquè no és més que la regravació en pla acústic de temes anteriors però rearranjats i ordenats en el que resulta un àlbum cohesionat i que és un regal per a les oïdes.

Whitney – Light Upon The Lake. ‘No Woman’ captiva a la primera, però no s’ha deixar de banda que pertany a un disc delicat, amorós, melancòlic sense caure en la llàgrima fàcil, de talls curts però rodons i amb l’acompanyament del metall que li dóna cos i força melòdica.

William Fitzsimmons – Charleroi: Pittsburgh Volume 2 Es tracta d’un mini-àlbum de 23 mins. de durada dedicat a la vida i mort de la seva àvia on aquest cantautor nordamericà d’indie folk amb un punt de Sufjan Stevens en l’aspecte melancòlic.

  

Menció honorífica:

Bat For Lashes – The Bride. Esto de que algunos álbumes conceptuales no tinguin un tema que et facin dir ‘aquest, aquest’ és una mè. I és el que em passa amb The Bride, al que l’hi trobo a faltar un ‘Daniel’, un ‘All Your Gold’, un ‘A Wall’ o un ‘Moon and Moon’, per dir-ne uns quants.

Bon Iver – 22, A Million. No he tingut paciència per investigar en profunditat què s’ha proposat en Justin Vernon amb un àlbum que, musicalment, no es desvia massa del que ja coneixíem d’ell. Però està bé. Deixem-ho aquí.

Minor Victories – Minor Victories. Supergrup format per membres d’Editors, Mogwai i Slowdive que s’han marcat un shoegaze amb tocs d’Editors que no està malament i que escolto perquè m’agrada, però no perquè hagin de guanyar un Grammy ni dos amb aquest LP.

Mucho – Pidiendo en las Puertas del Infierno. És un fet que no puc amagar que no estic posada en el producto nacional, així que pot ser que hi hagi molts àlbums que els donin mil voltes, però els vaig descobrir aquest any i tant en directe com en àlbum tenen el seu rotllo protesta i descarat que enganxa.

Pavvla – Creatures. Doncs sí, aquesta joveneta de 19 anys ha estat present en els meus loudspeakers força vegades aquest any amb el seu pop-folk electrònic en llengua anglesa. Si us agrada Soko amb un punt d’acceleració de Russian Red i la malenconia que es gasta Lana del Rey, Pavvla bé que mereix una oportunitat.

Robbie Williams – The Heavy Entertainment Show. Si t’agrada Robbie Williams, et trobes el papa Robbie en un pop còmode, que tira de primer single amb sample arxiconegut per assegurar-se el tret, però que té temes potser no tan formulaics i que amaguen un Robbie molt més experimental, com és la col·laboració amb Rufus Wainwright a ‘Hotel Crazy’.

The Rolling Stones – Blue & Lonesome. Després de dècades de sequera creativa, no els demanis que et vinguin amb el discàs de l’any, però si blues i Rollings pot semblar de bones a primeres una combo incompatible, no ho és. Serà l’edat…

Playlist a Spotify

– Entrades relacionades: