Ramon Mirabet, generós com mai

Ramon Mirabet és aquella formigueta que treballa i treballa i treballa, i no només per a ell, sinó per a tota la seva comunitat, fins que aconsegueix arribar a les fites que s’ha marcat. I tot s’ha de dir, la fita de dijous als Jardins de Pedralbes va ser monumental. Començant de músic al carrer, passant per un cert ressò francès, per fi s’està fent un lloc al panorama català, que esperem que sigui aquell trampolí que el porti a coronar-se, com a mínim, com a príncep de la colònia.

ramon mirabet jardins pedralbes

Vaig tenir la sort de gaudir-ne una setmana abans, gratis, al MaremagnumFest, on ja va demostrar que “generós” és un adjectiu que inevitablement va lligat al seu nom, acompanyat de tota la banda excepte la violinista, i on la durada del bolo no va ser pas la d’un festival estàndard (o almenys la que jo m’hauria esperat).

El colofó d’aquesta noblesa va venir amb la repetició de l’espectacle que unes setmanes abans ja havia ofert al Palau de la Música, al que no vaig poder anar. La majestuositat del Palau és innegable, però els Jardins de Pedralbes no es queden curts en aportar un emplaçament ideal de nits d’estiu amb cert glamur, tot i anar calçada amb abarques. Si a tot això li sumem tota la banda que sol acompanyar Ramon Mirabet, un cor de nens i una orquestra on hi havia noms gens estranys en el panorama musical pop català com Vassil Lambrinov (Blaumut), ja ho tenim tot fet.

I és que com va explicar el mateix Ramon Mirabet, no calia cap nou “outfit” de gala (o no) per oferir el que era el propòsit últim d’aquella nit: dues hores de màgia musical, partint del pop més estiuenc, passant pels tocs de jazz i aquella barreja que no saps ben bé amb què s’està experimentant (sobretot vocalment), però que sens dubte aconsegueix (re)moure’t per dins. Així doncs, vam passar d’una versió cheeky de ‘For The Lady’ a una nana on Ramon “lo dio tó” (amb més o menys èxit) passant per la ballable ‘Those Little Things’ i aquella ‘Magic’ que, oh sí, no wonder, em va fer plorar. Missió complerta.

Els diàlegs amb el públic, així com la proximitat amb aquest, van ser innegables sense arribar a l’ensucramenta excessiva ni a fer-nos pensar que “buah, això ho diu a tot arreu”. La mesura i sinceritat són un plus, i aquests van ser presents no només en les presentacions dels temes sinó també en la naturalitat present en totes les mostres d’estima vers i entre els que es trobaven allà dalt de l’escenari. What you see is what you get.

Una persona generosa no és tal sense mostrar agraïment, i les mostres d’aquest van ser constants en Ramon Mirabet, així com aquell element de reflexió crítica on, després d’establir els teus objectius, et proposes dur a terme un pla, seguint unes accions concretes. Ramon Mirabet ho ha aconseguit, i amb escreix. Cap a una fita major, il faut. 

Galeria d’imatges.

Advertisements

Vance Joy cobreix l’expedient a Razz

Després de l’èxit d’omplir la Bikini el passat mes de febrer, Vance Joy va tornar a omplir un altre recinte, la sala gran del Razz aquest passat dimecres. Molts deuríem ser els que ens vam quedar amb les ganes de veure’l a la Bikini, ja que a quarts de cinc de la tarda ja hi havia un públic sorprenentment internacional i jove fent cua per veure l’australià James Gabriel Keogh, de nom artístic Vance Joy.

vance joy

Després de signar un contracte per a cinc àlbums (ahí es ná) el 2013, arriba 6 anys més tard (sol passar amb la majoria dels nous talents emergents de les Antípodes) a fer-se un lloc més o menys rellevant entre els amants dels, diguem, cantautors modernets que agraden les nenes (principalment nenes, sí) joves i no tan joves com aquí la que escriu. Que agradi no és difícil: de la típica balada romàntica, passem a la cançó d’aires estiuencs amb els que t’imagines a la platja vestida de hawaiana degustant un combinat de fruites ben fresquet mentre penses: Ah, la vida, es podria aturar ara mateix, i no passaria res.

Amb dos dels cinc àlbums contractats com a carta de presentació, Dream Your Life Away (2014) i Nation of Two (2018), no era difícil esperar que el públic pogués seguir les cançons de principi a fi. El que sí que era difícil era que el concert no arribés ni a una hora de durada, com va succeir. Hola?! Va ser al final del concert, on ni tan sols hi va haver bisos, que vaig poder entendre per què havia començat mitja hora més tard de la prevista. D’haver començat a l’hora, hauríem pogut tornar amb prou temps com per posar les criatures de casa a dormir.

L’actuació va ser correcta, amb una banda de suport que va rebre atenció efímera en la seva presentació,però que sens dubte afegeix claror i energia als temes de Vance Joy, que té com armes d’actuació diverses guitarres, un ukelele (per delit del públic més modern teen) i una veu que no destaca ni per la seva potència ni pels seus matisos, però a la que no se li pot negar una clara execució i dicció. Com a cantant en solitari, hagués quedat, sens dubte, bastant justet.

Tot plegat, un concert que no passarà a la història dels millors concerts que hi hagi hagut mai al Razz, sinó un d’aquells de per cobrir l’expedient. Per 25€, tot sigui dit, es podria haver estirat bastant més, però tampoc en farem un drama.

Galeria d’imatges.

Àlbums del 2018 que ni fred ni calor

Dorian –Justicia Universal. Trobar la fórmula de l’èxit d”Cualquier Otra Parte’ era difícil. Massa. O potser sóc jo, que tant de sinte em cansa.

Florence + The Machine – High As Hope. ‘Grace’ i ‘Patricia’ deriven tant en el to com en l’amplitud sonora de la selecció més grandiloqüent de How Big, How Blue, How Beautiful. D’aquest àlbum em quedo, segurament amb ‘Big God’. No obstant això, en conjunt, no arriba a la categoria de HBHBHB, un disc que podria dir que va marcar el meu 2016, però sí que li he donat prou voltes com per incloure’l en aquesta selecció. Tampoc no passarà a la història de la música com res destacat, però és Flo, li donarem una altra oportunitat.

HAERTS –  New Compassion. Cuando se mezclan parejas en grupos, pasa lo que pasa, per la qual cosa, cinc anys després, HAERTS, ara amb una banda totalment renovada, es presenta enguany amb un àlbum més orgànic, abandonant els sintes i llançant-se a lletres més profundes, per dir-ho d’alguna manera.

Justin Timberlake – Man of the Woods. Que JT tregui un disc és una alegria suprema para tó tu body fins que veus que el resultat és el que és, sense gaire cap ni peus. O lo que es lo mismo, muy US audience-oriented. I que a sobre vingui de gira per Europa i, once again, no passi per la Península, com era d’esperar, es para hundirse (un poco más) en la miseria.

Unknown Mortal Orchestra –  Sex & Food. Després d’àlbums destacables, aquest any van i treuen no un, sinó dos àlbums. Too much? Too much.

Temes més spinnejats – 2018

Beauville – ‘Letting In’. Del 2015. Inevitable pensar en la meva amiga vivint a Suècia en escoltar aquesta cançó. Tan ella, tan jo.

Charlotte Gainsbourg – ‘Deadly Valentine’: Si bé es va publicar l’any 2017, jo no me’n vaig fer ressò fins el 2018, amb l’anunci del cartell del PS. Un tema per posar en bucle fins a extenuar-se.

The Courage – ‘Parasols’. Amb certa reminiscència a Mumford & Sons, una cançó per no pensar, o pensar en les vacances d’estiu.

Django Django – ‘Marble Skies’. Esperava que tot l’àlbum, homònim, em transmetés el bon rotllo que té aquesta cançó, però acaba essent un àlbum pesat, massa rococó.

 

ELYELLA ft. Viva Suecia – ‘Todo Lo Que Importa’. Les cançons banda sonora de Copa d’Europa és el que tenen.

The Howl & The Hum – ‘Portrait I’. Un alt-J moderat, sense estridències.

Janelle Monae – ‘Make Me Feel’. Els que vagin al PS el 2019 xalaran amb aquesta picada d’ull a St Vincent i Prince.

Jonathan Bree – ‘You’re So Cool’. Mentre esperava que la resta de l’àlbum Sleepwalking tingués la mateixa sofisticació i elegància, no va ser així, però si tots els temes haguessin estat així, hagués estat per a mi, sens dubte, un dels meus àlbums de l’any. Del mateix àlbum, també en destaco ‘Plucking Petals’ i ‘Fuck It’.

Kwamie Liv – ‘New Boo’. En un àlbum bastant mediocre, vaig trobar aquesta perla que ben bé podria convertir-se en un himne de classes dirigides al gimnàs.

Lights & Motion – ‘Vanilla Sky‘. El post-rock ja ho té, aquests crescendos de gallina de piel. Para muestra…

Real Estate – ‘Darling’. Late to the party, ja que és del 2017. Per cert, els comentaris al vídeo de YouTube són un must read.

Rhye –’Taste’. Un motiu afegit per no perdre’s el PS del 2018.

Escolta la llista d’aquestes cançons a Spotify.

The Soft Moon: Teràpia de ‘hump day’

Amb 90 redaccions, 90 imatges i 90 vídeos esperant-me per ser revisats, només em puc permetre el luxe de dedicar quatre paràgrafs a la teràpia de rock industrial que vaig tenir de part de The Soft Moon aquest dimecres passat a La 2 de l’Apolo.

El rock industrial i post-punk de The Soft Moon, com el noise rock de HEALTH o Blanck Mass, encara que qualsevol no ho diria a la primera escolta, és d’allò més relaxant. Per a a mi, almenys. És quan experimento aquesta sensació que puc arribar a entendre els que diuen que escoltar heavy metal els porta a un estat de tranquil·litat total. No és el meu mètode preferit (alguns en diuen que això és simplement soroll), però sí al qual opto quan vaig passada de voltes per la feina. És per això que anar al concert que The Soft Moon, malgrat significar un factor de cansament afegit, va ser alhora, una injecció de recol·locament general.

The Soft MoonLa 2 de l’Apolo no estava ni de bon tros plena, però el que sí que vaig notar és que no vaig tenir en compte, de cap manera, el dress code: Mª del Mar, a un concert de post-punk trallero s’hi va de negre, no amb la bruseta mona de farbalans de floretes roses i pantalons grisos amb sabates de talonet a conjunt. Just wrong. Sigui com sigui, I didn’t feel out of place at all, perquè a un concert així, s’hi va a tancar els ulls la gran part del temps i a obrir-los quan Luis Vasquez, a part d’agrair-te amb el seu castellà nadiu que estiguis allà, et brinda els seus solos de percussió b-r-u-t-a-l-s.

The Soft Moon van sortir 25′ tard (la gran lacra dels espectacles en els temps que corren), a retruc també del retard dels teloners. Venien a presentar un dels àlbums que més porto escoltats enguany, Criminal, tot i que no van faltar temes dels àlbums anteriors, inclosos ‘Black’ i ‘Far’ (goosebumps!), de l’altra joia que és Deeper (2015). De totes maneres, ho vaig flipar molt amb ‘Burn’ (que no ser pels arranjaments/estil, la melodia podria ser perfectament de qualsevol banda de rock alternatiu dels 90), i el solo final de ‘Want’.

El muntatge del concert va resultar fluït, natural. Potser se sentia un pèl massa discreta la línima melòdica d’alguns dels temes, aquelles que et fan tancar els ulls encara més fort i bellugar els braços perquè les vibracions es distribueixin millor per tot el cos. Però tampoc no hem vingut a queixar-nos. D’altra banda, havia llegit que The Soft Moon juguen molt amb el muntatge de llums. No diré que no, tenint en compte les limitacions de la recentment renovada sala. La grandària limitada de l’escenari també afavoria a l’efecte de clarobscurs, però segurament tot plegat hagués lluït més en un altre emplaçament.

Sigui com sigui, el concert de The Soft Moon va ser un alto en el camino en un hump day plujós que, innegablement, va recarregar la bateria de tots els assistents.

Teloners: Whispering Sons – bon preludi del que estava per venir, amb l’afegit de l’ambigüitat del cantant.

Galeria d’imatges

Editors ho tornen a petar al Razz

Aquest dijous, i fent realitat les meves pregàries des de la primera vegada que els vaig veure també a Razz, els infravalorats Editors tornaven amb sold-out a la sala per presentar Violence, el que és el seu sisè àlbum. Si a In Dream alguns dels seguidors més “carques”, per dir-ho d’alguna manera, van rebre amb recel l’evolució cap a un synth-pop més que evident, no vull pensar quina deu haver estat la seva reacció amb Violence, on els ritmes ballables s’imposen a l’hora que trobem temes d’evident tonalitat fruit d’una barreja de post-rock vorejant el noise rítmic, que es materialitzen també gràcies a la col·laboració amb Blanck Mass. Al cap i a la fi, una evolució que va d’acord amb els temps i que lluny de fer grinyolar la set list, la fa molt variada sense, en cap moment, acostar-se a les estridències o contrastos injustificats.

editors-razz

Tom Smith, veu principal, és una bèstia sobre l’escenari. Només cal veure’n el parell de vídeos que vaig penjar a l’Instagram. De fet, tot el que vaig dir en el seu moment de Tom Smith (projecció de la veu, entusiasme, interpretació, contorsions, professionalitat, passió, comunicació visual i corporal amb i per al públic) ho podria tornar a repetir aquí al peu de la lletra, per tant, m’ho estalviaré. No tant, però, d’Elliott Williams que, per a mi, va passar més desapercebut aquesta vegada (potser també perquè no el tenia tant a la vora). Sigui com sigui, el d’ahir va ser un concert destacadíssim on el públic va estar entregar des del primer moment. De fet, impossible no estar-ne, davant els esforços de tota la banda, en especial, del seu líder.

Com ja vaig fer a la meva crònica anterior del grup, desitjo que Editors tornin a Barcelona, i que ho facin, si volen, amb evolució inclosa, que no els fa gens de mal. Fins aviat.

Teloners: October Drift, amb un cantant que anava més flipat del compte. Les cares dels fotògrafs en presenciar les seves anades d’olla no fan més que refermar-me en aquesta postura.

Galeria d’imatges.

Roger Waters estrena Us+Them a Bcn

Hi ha conceptes, i conceptes. Hi ha innovadors, i innovadors. Hi ha visionaris, i visionaris. Hi ha creatius, i creatius. Hi ha concerts, i concerts. I Roger Waters cau en tots i cada un dels casos en el segon calaix; en una segona categoria d’aquelles que et fa distingir la pedra preciosa autèntica d’entre un munt de bijuteria, ni que sigui de la d’alta gamma.  Roger Waters va portar el seu tour ‘Us + Them’ divendres i dissabte passat a Barcelona i va demostrar un cop més que de gemes n’hi ha poques. Ell n’és, sens dubte, una d’elles.

De petita, al menjador de casa, no era gens estrany sentir helicòpters, despertadors, caixes registradores i explosions de tant en tant. Sorolls que conformaven música. Música de Pink Floyd. Efectivament, Pink Floyd, que no Roger Waters només, forma part del meu imaginari infantil, juntament amb aquella foto de quan mons pares promesos eren promesos en què mon pare llueix una samarreta amb l’icònic triangle de Dark Side Of The Moon. Així doncs, l’actual (i probablement última) gira de l’avi Roger Waters, era un d’aquells must-see-before-dying. Les expectatives eren altes, molt altes, tant per la qualitat de base de l’artista com pel hype de coneguts i amics.

Clàssics i no clàssics (la quota de cançons noves s’havia de mantenir) es van anar succeint en un espectacle audiovisual excels. Es van succeir els himnes necessaris per extasiar tant el públic de tota la vida (‘Money’, ‘Wish You Were Here’, ‘Pigs’) com el recentment adoptat, fruit de la no fàcil tasca dels progenitors en adentrar els seus descendents en el món pink-floydià. Però Pink Floyd no s’entén sense l’audiovisual. Si ja presentaven genialitats en els 70, què no haurien arribat a fer si haguessin disposat de la tecnologia necessària back then.

‘Us+Them’ presenta un recorregut per la història de Pink Floyd, on les portades dels diferents discos van tenir picades d’ullet al llarg de l’espectacle, cobrant vida total o parcialment mentre la figura imponent de Roger Waters es passejava de punta a punta de l’escenari, cedint el protagonisme necessari sobretot a dues coristes destacables. No obstant això, si una imatge ens quedarà gravada d’aquell escenari, serà la figura de Waters, vestit tot de negre,  i la recurrent i mítica bola de DSOTM.

pink floyd bola

El concepte de l’espectacle, dividit en dues parts amb un intermig amenitzat amb sorolls i converses random a mode de home cinema, deixava palès el que, mig incrèdula, vaig sentir a l’entrevista en exclusiva a Roger Waters a TV3, on refermava el seu compromís polític i social i contra el consumisme. (Jo també em faig activista cobrant una mitjana de 100€ per entrada!). Detalls com l’aparició de Rajoy en pantalla, a més del “Trump, eres gilipollas”, verificaven que, no sé si compromís social, però com a mínim, consciència regional sí que en té l’avi Waters.

Els 100€ van ser per 2h30′ d’espectacle que en cap moment es van fer llargues, cosa que no sé si el fa més just a Waters, però sí que em deixa la consciència més tranquil·la a mi. Això i el fet que, durant la mitja part, li vaig preguntar al meu company: ‘Què t’està agradant més?’ La seva resposta va ser: ‘Els audiovisuals’. És a dir, l’espectacle en la seva globalitat. Això quan encara no havia aparegut la fàbrica suspesa a sobre del públic construïda a base de lones que pujaven i baixaven i que es transformarien en una continuació de la pantalla central que solucionava el problema d’angle dels també putos amos de l’audiovisual U2 a ‘Innocence+Experience Tour‘. Si bé el porc volador era potser una mica massa ortopèdic, comparat amb l’estàndard general de l’espectacle, l’èxtasi es va crear amb la formació lumínica del triangle fractal també sobre el públic, amb un joc de llums ES-PEC-TA-CU-LAR i on el leit motiv de la bola va acabar presidint el Palau Sant Jordi.

En acabar el concert, li vaig preguntar al meu company: ‘Creus que li hauria agradat a mon pare?’. La seva resposta va ser: ‘Això agrada a qualsevol’. Doncs això, un concert per al record, segurament l’últim de Waters. Time for David Gilmour, another gem, to return.