El més i menys “Glen Hansard” dels concerts de Glen Hansard

Prefaci: Fa uns pocs dies, un amic em deia: que ja no escrius? O és que ja no vas a concerts? Bé, podríem dir que una mica de les dues coses. I no per falta de ganes, precisament. El meu nou estat (28 setmanes d’embaràs) limita el ventall d’esdeveniments a què he pogut/puc anar per qüestions de salut i sentit comú, així com el fet d’haver d’avançar gran part de la feina que no podré fer durant la baixa maternal i que hauria de fer jo igualment. Així de malament funciona el sistema. D’aquí que. El mateix succeirà després del part: hi ha ja uns quants concerts que em perdré (tots els festivals, l’aniversari d’Editors a Razz…). Hi ha prioritats i renúncies en aquesta vida. Per tant, a partir d’ara m’hauré de limitar a concerts amb un temps pre-establert i més o menys fidel, amb seient assignat, sense haver de passar llargues hores interminables en cues a Razz, Sant Jordi Club, etc. Ja tornaran aquests temps, però ara per ara, assumeixo que no els trobo ni els trobaré a faltar.

En aquesta casuística, és evident que Glen Hansard al Palau de la Música aquest dimecres era un ineludible. Com sempre, va pagar molt la pena, molt. Fins i tot encara més portant un fill al ventre que, a diferència de quan va anar al Vida, ara ja hi sentia. Hi sentia tant, que va estar revolucionat des del minut zero, suposo que sobreexcitat amb els sorolls greus (com la mare). L’excitació li va durar la resta de la nit, matinada i alba, cosa que aquí la mare va pagar durant el dia. Però sí, tornaria a repetir sense cap mena de dubte.

L’últim treball de Glen Hansard, This Wild Willing, és, podríem dir, el menys Glen Hansard de tot el que té publicat fins ara. Com així? L’experimentació, l’ús de vocoders (als quals fins fa res renunciava als concerts), el so més fosc, fan d’aquest àlbum un dels menys provocadors de llàgrima fàcil però no per això menys emotius. És, simplement, diferent.

Això es va reflectir notablement també en viu, en què la interpretació dels temes més recents, incloent-hi també els temes dels seus penúltim i antepenúltim treballs, Didn’t He Ramble i Between Two Shores, es distingissin claríssimament de la resta de temes de treballs del Glen Hansard a què estàvem acostumats. No només es distingien d’origen, sinó que la interpretació, incloent-hi instrumentació nova com saxofon i flauta travessera, el retorn de segones veus femenines o guitarres elèctriques protagonistes (olé tu, Javier Mas!) van fer d’aquests moments i temes els pics més enèrgics (que no per això menys íntims) de la seva actuació. Evidentment, el públic va rebre amb un somriure els “greitest jits” ‘Falling Slowly’ i ‘When Your Mind’s Made Up’, però feia la sensació que tampoc no hagués estat un gran sacrilegi no incloure’ls (almenys per als fans “de tota la vida”), ja que no és que trenquessin la tònica general del concert, sinó que ja les tenim més que sentides i ja han fet el seu servei. Això no va impedir, però, que rebéssim amb els braços oberts el retorn de ‘The Moon’ al setlist, tema que va veure la llum quan Glen Hansard i Markéta Irglová eren més que un duo musical.

I per què la sensació és del més i menys Glen Hansard de tots els concerts de Glen Hansard a què he anat (7 si no m’equivoco)? Doncs perquè fins i tot un tema com “Fool’s Game’, de l’últim disc, ja va arrencar les llàgrimes no només meves, sinó del noi que s’asseia al meu costat, malgrat ser d’aquests temes més “experimentals” sonorament, a la vegada que hi va haver temps (massa per la normativa de decibelis, que van escurçar el concert) per a anècdotes mil del músic de carrer irlandès que tant ens van provocar xocs emocionals tristos (la mort del company de viatge en vaixell pel nord d’Espanya) com riure (l’anècdota de Bob Dylan).

Anar a un concert de Glen Hansard és preparar-te per escoltar un busker explicant les raons per les quals va escriure such and such song, cosa que no sabràs mai si no li pregunten a alguna entrevista. També serveix per descobrir la seva filosofia de vida, el seu coneixement del món, allò que el fa ser Glen Hansard i no un músic de folk irlandès qualsevol. Fins i tot políticament, va tenir l’elegància suficient d’exposar el seu coneixement sobre la situació actual de Catalunya aludint al catastrofisme dels mitjans i, per tant, alegrant-se irònicament del fet que el seu concert hagués pogut tirar endavant ja que aparentment, Barcelona estava gairebé totalment destruïda i tothom s’havia hagut d’arraconar a la Barceloneta. Glen Hansard, més que un músic, i no per això, menys Glen Hansard.

No sé si se de la Barceloneta, però també com sempre, Hansard va aprofitar els seus contactes locals per tal d’aportar quelcom d’especial a la seva actuació allà on va. L’habitual ja dels espectacles de Barcelona, l’excepcional guitarrista Javier Mas, va tenir més d’un i de dos moments per lluir-se, així com el noi irlandès que va aportar el toc tradicional, sempre diferent, a què ens té acostumats Hansard. Va acabar el concert amb ‘Passing Through’ de Leonard Cohen, com ha fet, aquest cop sí, anteriorment, deixant així la nota d’esperança de “jo només passava per aquí, i qui diu que no hi torni a passar, molt probablement, quan torni a publicar un treball”. Hi tornarem a ser. I tant.

Ramon Mirabet, generós com mai

Ramon Mirabet és aquella formigueta que treballa i treballa i treballa, i no només per a ell, sinó per a tota la seva comunitat, fins que aconsegueix arribar a les fites que s’ha marcat. I tot s’ha de dir, la fita de dijous als Jardins de Pedralbes va ser monumental. Començant de músic al carrer, passant per un cert ressò francès, per fi s’està fent un lloc al panorama català, que esperem que sigui aquell trampolí que el porti a coronar-se, com a mínim, com a príncep de la colònia.

Vaig tenir la sort de gaudir-ne una setmana abans, gratis, al MaremagnumFest, on ja va demostrar que “generós” és un adjectiu que inevitablement va lligat al seu nom, acompanyat de tota la banda excepte la violinista, i on la durada del bolo no va ser pas la d’un festival estàndard (o almenys la que jo m’hauria esperat).

El colofó d’aquesta noblesa va venir amb la repetició de l’espectacle que unes setmanes abans ja havia ofert al Palau de la Música, al que no vaig poder anar. La majestuositat del Palau és innegable, però els Jardins de Pedralbes no es queden curts en aportar un emplaçament ideal de nits d’estiu amb cert glamur, tot i anar calçada amb abarques. Si a tot això li sumem tota la banda que sol acompanyar Ramon Mirabet, un cor de nens i una orquestra on hi havia noms gens estranys en el panorama musical pop català com Vassil Lambrinov (Blaumut), ja ho tenim tot fet.

I és que com va explicar el mateix Ramon Mirabet, no calia cap nou “outfit” de gala (o no) per oferir el que era el propòsit últim d’aquella nit: dues hores de màgia musical, partint del pop més estiuenc, passant pels tocs de jazz i aquella barreja que no saps ben bé amb què s’està experimentant (sobretot vocalment), però que sens dubte aconsegueix (re)moure’t per dins. Així doncs, vam passar d’una versió cheeky de ‘For The Lady’ a una nana on Ramon “lo dio tó” (amb més o menys èxit) passant per la ballable ‘Those Little Things’ i aquella ‘Magic’ que, oh sí, no wonder, em va fer plorar. Missió complerta.

Els diàlegs amb el públic, així com la proximitat amb aquest, van ser innegables sense arribar a l’ensucramenta excessiva ni a fer-nos pensar que “buah, això ho diu a tot arreu”. La mesura i sinceritat són un plus, i aquests van ser presents no només en les presentacions dels temes sinó també en la naturalitat present en totes les mostres d’estima vers i entre els que es trobaven allà dalt de l’escenari. What you see is what you get.

Una persona generosa no és tal sense mostrar agraïment, i les mostres d’aquest van ser constants en Ramon Mirabet, així com aquell element de reflexió crítica on, després d’establir els teus objectius, et proposes dur a terme un pla, seguint unes accions concretes. Ramon Mirabet ho ha aconseguit, i amb escreix. Cap a una fita major, il faut. 

Galeria d’imatges.

Vance Joy cobreix l’expedient a Razz

Després de l’èxit d’omplir la Bikini el passat mes de febrer, Vance Joy va tornar a omplir un altre recinte, la sala gran del Razz aquest passat dimecres. Molts deuríem ser els que ens vam quedar amb les ganes de veure’l a la Bikini, ja que a quarts de cinc de la tarda ja hi havia un públic sorprenentment internacional i jove fent cua per veure l’australià James Gabriel Keogh, de nom artístic Vance Joy.

Després de signar un contracte per a cinc àlbums (ahí es ná) el 2013, arriba 6 anys més tard (sol passar amb la majoria dels nous talents emergents de les Antípodes) a fer-se un lloc més o menys rellevant entre els amants dels, diguem, cantautors modernets que agraden les nenes (principalment nenes, sí) joves i no tan joves com aquí la que escriu. Que agradi no és difícil: de la típica balada romàntica, passem a la cançó d’aires estiuencs amb els que t’imagines a la platja vestida de hawaiana degustant un combinat de fruites ben fresquet mentre penses: Ah, la vida, es podria aturar ara mateix, i no passaria res.

Amb dos dels cinc àlbums contractats com a carta de presentació, Dream Your Life Away (2014) i Nation of Two (2018), no era difícil esperar que el públic pogués seguir les cançons de principi a fi. El que sí que era difícil era que el concert no arribés ni a una hora de durada, com va succeir. Hola?! Va ser al final del concert, on ni tan sols hi va haver bisos, que vaig poder entendre per què havia començat mitja hora més tard de la prevista. D’haver començat a l’hora, hauríem pogut tornar amb prou temps com per posar les criatures de casa a dormir.

L’actuació va ser correcta, amb una banda de suport que va rebre atenció efímera en la seva presentació,però que sens dubte afegeix claror i energia als temes de Vance Joy, que té com armes d’actuació diverses guitarres, un ukelele (per delit del públic més modern teen) i una veu que no destaca ni per la seva potència ni pels seus matisos, però a la que no se li pot negar una clara execució i dicció. Com a cantant en solitari, hagués quedat, sens dubte, bastant justet.

Tot plegat, un concert que no passarà a la història dels millors concerts que hi hagi hagut mai al Razz, sinó un d’aquells de per cobrir l’expedient. Per 25€, tot sigui dit, es podria haver estirat bastant més, però tampoc en farem un drama.

Galeria d’imatges.

Àlbums del 2018 que ni fred ni calor

Dorian –Justicia Universal. Trobar la fórmula de l’èxit d”Cualquier Otra Parte’ era difícil. Massa. O potser sóc jo, que tant de sinte em cansa.

Florence + The Machine – High As Hope. ‘Grace’ i ‘Patricia’ deriven tant en el to com en l’amplitud sonora de la selecció més grandiloqüent de How Big, How Blue, How Beautiful. D’aquest àlbum em quedo, segurament amb ‘Big God’. No obstant això, en conjunt, no arriba a la categoria de HBHBHB, un disc que podria dir que va marcar el meu 2016, però sí que li he donat prou voltes com per incloure’l en aquesta selecció. Tampoc no passarà a la història de la música com res destacat, però és Flo, li donarem una altra oportunitat.

HAERTS –  New Compassion. Cuando se mezclan parejas en grupos, pasa lo que pasa, per la qual cosa, cinc anys després, HAERTS, ara amb una banda totalment renovada, es presenta enguany amb un àlbum més orgànic, abandonant els sintes i llançant-se a lletres més profundes, per dir-ho d’alguna manera.

Justin Timberlake – Man of the Woods. Que JT tregui un disc és una alegria suprema para tó tu body fins que veus que el resultat és el que és, sense gaire cap ni peus. O lo que es lo mismo, muy US audience-oriented. I que a sobre vingui de gira per Europa i, once again, no passi per la Península, com era d’esperar, es para hundirse (un poco más) en la miseria.

Unknown Mortal Orchestra –  Sex & Food. Després d’àlbums destacables, aquest any van i treuen no un, sinó dos àlbums. Too much? Too much.

Temes més spinnejats – 2018

Beauville – ‘Letting In’. Del 2015. Inevitable pensar en la meva amiga vivint a Suècia en escoltar aquesta cançó. Tan ella, tan jo.

Charlotte Gainsbourg – ‘Deadly Valentine’: Si bé es va publicar l’any 2017, jo no me’n vaig fer ressò fins el 2018, amb l’anunci del cartell del PS. Un tema per posar en bucle fins a extenuar-se.

The Courage – ‘Parasols’. Amb certa reminiscència a Mumford & Sons, una cançó per no pensar, o pensar en les vacances d’estiu.

Django Django – ‘Marble Skies’. Esperava que tot l’àlbum, homònim, em transmetés el bon rotllo que té aquesta cançó, però acaba essent un àlbum pesat, massa rococó.

 

ELYELLA ft. Viva Suecia – ‘Todo Lo Que Importa’. Les cançons banda sonora de Copa d’Europa és el que tenen.

The Howl & The Hum – ‘Portrait I’. Un alt-J moderat, sense estridències.

Janelle Monae – ‘Make Me Feel’. Els que vagin al PS el 2019 xalaran amb aquesta picada d’ull a St Vincent i Prince.

Jonathan Bree – ‘You’re So Cool’. Mentre esperava que la resta de l’àlbum Sleepwalking tingués la mateixa sofisticació i elegància, no va ser així, però si tots els temes haguessin estat així, hagués estat per a mi, sens dubte, un dels meus àlbums de l’any. Del mateix àlbum, també en destaco ‘Plucking Petals’ i ‘Fuck It’.

Kwamie Liv – ‘New Boo’. En un àlbum bastant mediocre, vaig trobar aquesta perla que ben bé podria convertir-se en un himne de classes dirigides al gimnàs.

Lights & Motion – ‘Vanilla Sky‘. El post-rock ja ho té, aquests crescendos de gallina de piel. Para muestra…

Real Estate – ‘Darling’. Late to the party, ja que és del 2017. Per cert, els comentaris al vídeo de YouTube són un must read.

Rhye –’Taste’. Un motiu afegit per no perdre’s el PS del 2018.

Escolta la llista d’aquestes cançons a Spotify.

The Soft Moon: Teràpia de ‘hump day’

Amb 90 redaccions, 90 imatges i 90 vídeos esperant-me per ser revisats, només em puc permetre el luxe de dedicar quatre paràgrafs a la teràpia de rock industrial que vaig tenir de part de The Soft Moon aquest dimecres passat a La 2 de l’Apolo.

El rock industrial i post-punk de The Soft Moon, com el noise rock de HEALTH o Blanck Mass, encara que qualsevol no ho diria a la primera escolta, és d’allò més relaxant. Per a a mi, almenys. És quan experimento aquesta sensació que puc arribar a entendre els que diuen que escoltar heavy metal els porta a un estat de tranquil·litat total. No és el meu mètode preferit (alguns en diuen que això és simplement soroll), però sí al qual opto quan vaig passada de voltes per la feina. És per això que anar al concert que The Soft Moon, malgrat significar un factor de cansament afegit, va ser alhora, una injecció de recol·locament general.

La 2 de l’Apolo no estava ni de bon tros plena, però el que sí que vaig notar és que no vaig tenir en compte, de cap manera, el dress code: Mª del Mar, a un concert de post-punk trallero s’hi va de negre, no amb la bruseta mona de farbalans de floretes roses i pantalons grisos amb sabates de talonet a conjunt. Just wrong. Sigui com sigui, I didn’t feel out of place at all, perquè a un concert així, s’hi va a tancar els ulls la gran part del temps i a obrir-los quan Luis Vasquez, a part d’agrair-te amb el seu castellà nadiu que estiguis allà, et brinda els seus solos de percussió b-r-u-t-a-l-s.

The Soft Moon van sortir 25′ tard (la gran lacra dels espectacles en els temps que corren), a retruc també del retard dels teloners. Venien a presentar un dels àlbums que més porto escoltats enguany, Criminal, tot i que no van faltar temes dels àlbums anteriors, inclosos ‘Black’ i ‘Far’ (goosebumps!), de l’altra joia que és Deeper (2015). De totes maneres, ho vaig flipar molt amb ‘Burn’ (que no ser pels arranjaments/estil, la melodia podria ser perfectament de qualsevol banda de rock alternatiu dels 90), i el solo final de ‘Want’.

El muntatge del concert va resultar fluït, natural. Potser se sentia un pèl massa discreta la línima melòdica d’alguns dels temes, aquelles que et fan tancar els ulls encara més fort i bellugar els braços perquè les vibracions es distribueixin millor per tot el cos. Però tampoc no hem vingut a queixar-nos. D’altra banda, havia llegit que The Soft Moon juguen molt amb el muntatge de llums. No diré que no, tenint en compte les limitacions de la recentment renovada sala. La grandària limitada de l’escenari també afavoria a l’efecte de clarobscurs, però segurament tot plegat hagués lluït més en un altre emplaçament.

Sigui com sigui, el concert de The Soft Moon va ser un alto en el camino en un hump day plujós que, innegablement, va recarregar la bateria de tots els assistents.

Teloners: Whispering Sons – bon preludi del que estava per venir, amb l’afegit de l’ambigüitat del cantant.

Galeria d’imatges

Editors ho tornen a petar al Razz

Aquest dijous, i fent realitat les meves pregàries des de la primera vegada que els vaig veure també a Razz, els infravalorats Editors tornaven amb sold-out a la sala per presentar Violence, el que és el seu sisè àlbum. Si a In Dream alguns dels seguidors més “carques”, per dir-ho d’alguna manera, van rebre amb recel l’evolució cap a un synth-pop més que evident, no vull pensar quina deu haver estat la seva reacció amb Violence, on els ritmes ballables s’imposen a l’hora que trobem temes d’evident tonalitat fruit d’una barreja de post-rock vorejant el noise rítmic, que es materialitzen també gràcies a la col·laboració amb Blanck Mass. Al cap i a la fi, una evolució que va d’acord amb els temps i que lluny de fer grinyolar la set list, la fa molt variada sense, en cap moment, acostar-se a les estridències o contrastos injustificats.

Tom Smith, veu principal, és una bèstia sobre l’escenari. Només cal veure’n el parell de vídeos que vaig penjar a l’Instagram. De fet, tot el que vaig dir en el seu moment de Tom Smith (projecció de la veu, entusiasme, interpretació, contorsions, professionalitat, passió, comunicació visual i corporal amb i per al públic) ho podria tornar a repetir aquí al peu de la lletra, per tant, m’ho estalviaré. No tant, però, d’Elliott Williams que, per a mi, va passar més desapercebut aquesta vegada (potser també perquè no el tenia tant a la vora). Sigui com sigui, el d’ahir va ser un concert destacadíssim on el públic va estar entregar des del primer moment. De fet, impossible no estar-ne, davant els esforços de tota la banda, en especial, del seu líder.

Com ja vaig fer a la meva crònica anterior del grup, desitjo que Editors tornin a Barcelona, i que ho facin, si volen, amb evolució inclosa, que no els fa gens de mal. Fins aviat.

Teloners: October Drift, amb un cantant que anava més flipat del compte. Les cares dels fotògrafs en presenciar les seves anades d’olla no fan més que refermar-me en aquesta postura.

Galeria d’imatges.

Roger Waters estrena Us+Them a Bcn

Hi ha conceptes, i conceptes. Hi ha innovadors, i innovadors. Hi ha visionaris, i visionaris. Hi ha creatius, i creatius. Hi ha concerts, i concerts. I Roger Waters cau en tots i cada un dels casos en el segon calaix; en una segona categoria d’aquelles que et fa distingir la pedra preciosa autèntica d’entre un munt de bijuteria, ni que sigui de la d’alta gamma.  Roger Waters va portar el seu tour ‘Us + Them’ divendres i dissabte passat a Barcelona i va demostrar un cop més que de gemes n’hi ha poques. Ell n’és, sens dubte, una d’elles.

De petita, al menjador de casa, no era gens estrany sentir helicòpters, despertadors, caixes registradores i explosions de tant en tant. Sorolls que conformaven música. Música de Pink Floyd. Efectivament, Pink Floyd, que no Roger Waters només, forma part del meu imaginari infantil, juntament amb aquella foto de quan mons pares promesos eren promesos en què mon pare llueix una samarreta amb l’icònic triangle de Dark Side Of The Moon. Així doncs, l’actual (i probablement última) gira de l’avi Roger Waters, era un d’aquells must-see-before-dying. Les expectatives eren altes, molt altes, tant per la qualitat de base de l’artista com pel hype de coneguts i amics.

Clàssics i no clàssics (la quota de cançons noves s’havia de mantenir) es van anar succeint en un espectacle audiovisual excels. Es van succeir els himnes necessaris per extasiar tant el públic de tota la vida (‘Money’, ‘Wish You Were Here’, ‘Pigs’) com el recentment adoptat, fruit de la no fàcil tasca dels progenitors en adentrar els seus descendents en el món pink-floydià. Però Pink Floyd no s’entén sense l’audiovisual. Si ja presentaven genialitats en els 70, què no haurien arribat a fer si haguessin disposat de la tecnologia necessària back then.

‘Us+Them’ presenta un recorregut per la història de Pink Floyd, on les portades dels diferents discos van tenir picades d’ullet al llarg de l’espectacle, cobrant vida total o parcialment mentre la figura imponent de Roger Waters es passejava de punta a punta de l’escenari, cedint el protagonisme necessari sobretot a dues coristes destacables. No obstant això, si una imatge ens quedarà gravada d’aquell escenari, serà la figura de Waters, vestit tot de negre,  i la recurrent i mítica bola de DSOTM.

El concepte de l’espectacle, dividit en dues parts amb un intermig amenitzat amb sorolls i converses random a mode de home cinema, deixava palès el que, mig incrèdula, vaig sentir a l’entrevista en exclusiva a Roger Waters a TV3, on refermava el seu compromís polític i social i contra el consumisme. (Jo també em faig activista cobrant una mitjana de 100€ per entrada!). Detalls com l’aparició de Rajoy en pantalla, a més del “Trump, eres gilipollas”, verificaven que, no sé si compromís social, però com a mínim, consciència regional sí que en té l’avi Waters.

Els 100€ van ser per 2h30′ d’espectacle que en cap moment es van fer llargues, cosa que no sé si el fa més just a Waters, però sí que em deixa la consciència més tranquil·la a mi. Això i el fet que, durant la mitja part, li vaig preguntar al meu company: ‘Què t’està agradant més?’ La seva resposta va ser: ‘Els audiovisuals’. És a dir, l’espectacle en la seva globalitat. Això quan encara no havia aparegut la fàbrica suspesa a sobre del públic construïda a base de lones que pujaven i baixaven i que es transformarien en una continuació de la pantalla central que solucionava el problema d’angle dels també putos amos de l’audiovisual U2 a ‘Innocence+Experience Tour‘. Si bé el porc volador era potser una mica massa ortopèdic, comparat amb l’estàndard general de l’espectacle, l’èxtasi es va crear amb la formació lumínica del triangle fractal també sobre el públic, amb un joc de llums ES-PEC-TA-CU-LAR i on el leit motiv de la bola va acabar presidint el Palau Sant Jordi.

En acabar el concert, li vaig preguntar al meu company: ‘Creus que li hauria agradat a mon pare?’. La seva resposta va ser: ‘Això agrada a qualsevol’. Doncs això, un concert per al record, segurament l’últim de Waters. Time for David Gilmour, another gem, to return.

• Galeria d’imatges.

 

The Lazy Lies exultants a la presentació de ‘Less Talk More Action’

Rebre un avís al mòbil informant que la prevenda per a la presentació de Less Talk More Action de The Lazy Lies a Nota 79 està esgotada no podia ser res més que un senyal de bon auguri. Un auguri que no feia altra cosa que confirmar-se en presenciar la cua de gent esperant per entrar al Nota 79 ja a quarts de nou.

Abans de res, però, avís a navegants: en disposar-me a escriure aquestes línies, m’he preguntat si podia ser suficientment objectiva amb els Lazies, després d’aviat dos anys de seguir-los de relativament a prop. No obstant això, havent criticat sense pietat en aquest mateix espai artistes que, de bones a primeres, si vaig a un concert d’ells és perquè alguna cosa bona els hi trobo, em reafirmo en el que segueix a continuació: The Lazy Lies ho van petar molt fort dissabte passat al Nota 79.

Coses de la vida, he viscut des de la distància la successió d’assajos que, progressivament, anaven perfilant el que acabaria essent una nit rodona i emotiva en un local ple a vessar i amb gent que es va quedar sense poder-hi entrar.

The Lazy Lies en un Nota 79 ple a vessar. Foto: Decoferba Fotografía.

Floritures i detalls musicals a banda, tot i que n’hi ha a dojo en aquest segon àlbum dels barcelonins Roger Gascon, Montse Bernad, Xavi Mir, Dedé Camprubí i Josep Mateo, el que vam viure aquest dissabte es podria descriure com no només la presentació de Less Talk More Action, sinó també la consolidació d’una banda que ja no és el que molts insisteixen, i.e. un grup revival dels seixanta. De fet, mai no n’han seguit fidelment ni el posat ni l’estètica, tot i que la influència de l’època n’és clara.

Encetaven el concert amb ‘Flower Garden’, tema que obre el seu segon àlbum, amb una bona rebuda del públic, alguns dels quals ja el coneixien d’algun concert anterior. El mateix públic, que esperava amb delit els cops de mans de ‘Number One’, va també seguir amb les mans els platerets de la Montse Bernad durant la primera interpretació en directe de ‘World In Blue’. Els cuqui-detalls es van manifestar en el discretíssim (potser massa fluix de volum) glockenspiel a ‘Breakfast In Bed’, en el qual The Lazy Lies canvien la voluntat d’anar més enllà d’un one-night stand de l”Into My Bed’, per una bona estona, un esmorzar al llit i un ‘si te he visto, no me acuerdo’. El que no canvia, però, — i, de fet, ens encanta — és la picardia de l’irresistible encant de la Montse Bernad tant en l’ ‘I will always wills‘ de la primera com en ‘And afterwards… Well… yeah, maybe then… I might let you into my bed‘ de la segona.

Montse Bernad i Roger Gascon a la presentació de Less Talk More Action al Nota 79.

Hi va també haver lloc per a les ultracorejades ‘The Dancefloor’ i ‘Who’s That Sally?’ i per al ganxo del baix d’ ‘Everything Is Going Round’. La nota ‘happy‘ arribaria amb els cors de Maite Bassa i Blanca Solé, que es van apuntar a la festa amb ‘Beautiful Morning’, en què la darrera és la protagonista del deliciós videoclip que l’acompanya. Aquesta no seria, però, l’única col·laboració de la nit, ja que un també discret de volum violoncel de la mà d’Ester Umbert va posar una nota d’identitat i de color a l’abans esmentada ‘Breakfast In Bed’, ‘Jack & Sophie (Separate Lives)’ i a la ja coneguda ‘Pinstripe Suit’, que segons la Montse Bernad, fa entrar ganes d’anar a robar un banc. I hi estem d’acord.

Tancarien la part principal ‘Feel The City Alive’, una de les meves preferides, i ‘The Great Desire’, que bé que podria tancar un concert en un recinte de majors dimensions deixant un regust de nostàlgia alhora que de ganes de més concert.

N’hi hauria més. Sí. Tres temes més de bisos, novament amb l’acompanyament d’Ester Umbert al cello. En primer lloc, la delicada i també nostàlgica ‘Primrose Hill‘, el primer senzill de Less Talk More Action; ‘Spiral Skies’, que va sonar plena malgrat no tenir-hi vents d’acompanyament, i ‘Just Fine’, tema que també tanca l’àlbum i on Xavi Mir va tenir el seu moment de reivindicació posant punt i final al concert (que no a la nit) amb un tema que creix (i com!) en directe. Espectacular.

Acostumats a les intros a les cançons de Roger Gascon i Montse Bernad, aquest dissabte ens va semblar que ells mateixos també s’havien aplicat un ‘Less-Talk-More-Action’. Només cal veure els vídeos que corren per la xarxa per veure quanta ‘action‘ i entusiasme desprenia Roger Gascon, recordant-nos potser la seva presència escènica dels temps de Dunno.  Una acció i un entusiasme que The Lazy Lies van saber transmetre al públic del Nota 79 i que guardarem en el record com un retorn comme il faut.

Veure galeria d’imatges.

 

Banda sonora collita del 2017

Cigarettes After Sex – Apocalypse. Definida com música per tenir una estona íntima, la música de Cigarettes After Sex ja em va seduir anteriorment amb el seu primer EP. L’àlbum confirma el que el curt ja apuntava: que allò que és bo, en aquest context, si llarg, dues vegades bo.

Julien Baker – Turn Out The Lights. Pel seu dramatisme, que destaca en moments àlgids, i sobretot per l’intimisme que embolcalla la resta del llarga durada.

Lana del Rey – Lust For Life. Potser ja he perdut una mica l’interès en ella i no és el primer àlbum de l’americana que em ve de gust posar, però no la puc deixar d’esmentar per ser la banda sonora de tants i tants moments de tranquil·litat i harmonia en la millor companyia.

London Grammar –  Truth Is A Beautiful Thing. El directe només va fer que confirmar que London Grammar són un gran grup de músics. A falta d’àlbum de Daughter enguany, ben rebut sigui un dels anglesos. Les melodies no són tan previsibles com les del primer. Guanyen, per tant, en complexitat, sense per això perdre en emotivitat.

Lorde – Melodrama. El disc del que vaig dir que m’havia fet tornar les ganes d’aprendre’m les lletres de les cançons. I és que qui es pot resistir a cantar ‘She thinks you love the beach, you’re such a damn liar‘ sense posar cara de repúdia, com a mínim.

LUWTEN – Luwten. Un grup neerlandès del que poc se sap més que han tret un àlbum que experimenta amb el pop electrònic que experimenta en cada tema.

The National –  Sleep Well Beast. D’aquest àlbum s’ha dit que està pensat per gent de 35 en amunt. Quiliquà. Esperem veure’ls de nou al PS!

Nick Murphy – Missing Link. L’abans Chet Faker ens regala una conversió a l’electrònica estilosa que no deixa d’abandonar del tot el Chet Faker amb el que es va donar a conèixer.

Perfume Genius – No Shape. Si Mike Hadreas ja em va sorprendre el 2014, el que trobem aquí és la culminació d’un atreviment d’una tendresa infinita i amb detalls del tot imprescindibles.

Phoenix – Ti Amo. De Phoenix vaig passar bastant des del seu ‘If I Ever Feel Better’ fins que un tema seu, ‘Entertainment’, aparegués als títols de crèdit de Now You See Me. Retrobar-los m’ha donat l’alegria que és Ti Amo de principi a fi.

SOHN – Rennen. R&B alternatiu amb moments àlgids com ‘Hard Liquor’ o ‘Falling’.

Spoon  – Hot Thoughts. Si t’agrada Arcade Fire, però només una estona, com a mi, que més de tres temes em porten a l’avorriment suprem, Spoon són com els Arcade, amb l’experimentació dels Flaming Lips, però sense convertir-se en el pitjor dels teus malsons. Qui dóna més!

Vancouver Sleep Clinic – Revival. El Bon Iver menys soporífic s’ajunta amb James Blake i en surt aquest paisatge sonor d’hivern eteri.

Vetusta Morla – Mismo Sitio, Distinto Lugar. De la part de Ñ, com no, Vetusta Morla, que ja només per fer una cançó satírica titulada ‘El Discurso del Rey’ es mereixen aparèixer aquí. Arribar al nivell de La Deriva era gairebé impossible, però se li acosta.

Mencions destacades:

Algiers – The Underside Of Power. Sense arribar a ser la bomba – cosa que sí són en directe, Algiers presenta un àlbum menys gospel i més electrònic que el seu debut.

Arca – Arca. Del que ha treballat amb Björk ens arriba un àlbum que abandona les pujades i baixades de volum tirant a violentes anteriors per presentar-nos un llarg tranquil alhora que inquietant, com prova ‘Urchin’.

Austra – Future Politics. No és un àlbum que entri a la primera, a més que l’estil t’ha d’agradar. Però havent-la vist en directe, entenc potser millor el concepte.

Grizzly Bear – Painted Ruins. Uns Grizzly Bear renovats, que bona falta els feia.

Hundred Waters – Communicating. Malgrat tenir-ne de bons, m’hi falta algun tema ballable que realment em faci aixecar de la cadira com em va passar amb Xtalk. No obstant això, Hundred Waters segueixen explorant el seu univers sonor amb destresa i consistència.

Lydia Ainsworth – Darling Of The Afterglow: La versió light, és a dir, ni la meitat de passada de voltes, FKA Twigs sin sex appeal involved (qui no la sent a Afterglow o a The Road) . Però són potser les cançons menys ‘FKA Twigs’, per anomenar-les d’alguna manera, tals com ‘Ricochet’, les que em van enganxar, i el fet d’anar més enllà, de no encasellar-se en un sol estil. Escoltar Lydia Ainsworth és sentir  x y z, tots en una sola persona.

Ten Fé – Hit The Light. Uns The 1975 sense els seus histrionismes.

U2 – Songs of Experience. Al contrari del que m’ha passat amb l’últim de Depeche, que sembla un recull de cares B del seu treball anterior, U2 ja van anunciar que el seu treball tenia una concepció doble: Songs of Innocence primer, i ara Songs of Experience. Apareix aquí perquè no he tingut temps d’endinsar-m’hi, però de ben segur que m’acabarà agradant tant com la primera tanda.

The War On Drugs – A Deeper Understanding.  Conscient que moltes revistes els posen pels núvols, la qualitat d’aquest àlbum és inqüestionable, però per mi ha perdut l’encant de Lost In The Dream per recordar-me a un Sting barrejat amb Springsteen en un àlbum, no obstant això, impecable.

Àlbums a Spotify

Entrades relacionades:

• Àlbums del 2017 que ni fred ni calor
• Temes més spinnejats del 2017
• The Best Concerts 2017 Gave Me