Cruïlla eclèctic – Dia 2 (Little Steven i Pet Shop Boys)

En la segona jornada del CruÏlla, hi havia tres noms imperdibles: Benjamin Clementine, Little Steven i Pet Shop Boys. Havent vist ja el primer, i avui tenint Foster The People a l’agenda, vaig optar per limitar-me als dos últims.

Steve Van Zandt, àlies Little Steven, mà dreta de Bruce Springsteen a la E Street Band, va brillar davant un públic format, a les primeres files, de fans fidels de… Pet Shop Boys! Efectivament, a quarts de vuit qui ja ocupava posicions per assegurar-se una bona visibilitat eren els membres del club de fans de Pet Shop Boys, mobilitzats alguns d’ells en grans grups. Little Steven, guitarrista i cantant, va brillar, però també ho van fer, com qualsevol bona banda de blues, la resta de components, especialment els metalls (la flauta travessera al principi una mica massa pel volum desproporcionat) i les coristes, tot i que pobretes, el vestuari que ens duien no era pas el més adequat per aguantar petaques de micròfon amb tant de bot i meneíto. L’únic moment més fluixet, potser, va ser el moment d’enllaç de tres temes amb aires de calypso. Per la resta, tot el que us pugueu esperar d’una banda de rock i blues de les de tota la vida hi va ser, i ben representat.

Little Steven CruÏlla 2017

Pet Shop Boys encetava el concert amb un “Somos los Pet Shop Boys y hoy todos somos pop kids“. El mateix “pop” (i altres referents a la discografia de la banda) que es veia en les desenes i desenes de samarretes que desfilaven en les primeres files de davant de l’escenari. Davant d’un públic de mitjana d’edat granadeta, Neil Tennant i Chris Lowe (granats del tot) van estar acompanyats de tres músics més joves que van defensar els temes nous i els de sempre dels elegantíssims anglesos (pues están los chándales de Pet Shops Boys y están los chándales de Jamiroquai). Que tenien el públic al seu favor era un fet, però que aconseguirien fer-ne plorar a alguns al final del concert estava per veure. I així va ser. No diré que van triomfar més els temes de sempre que els nous perquè només tinc el referent dels fans de les primeres files i aquests es desganyitaven amb tot, però que malgrat tornar al passat Pet Shop Boys són capaços de donar nous i frescos girs als seus temes de sempre i amb gust es va també constatar amb “Go West” i una dolça versió de “Home And Dry”.

pet shop boys cruÏlla

Neil Tennant tampoc té la necessitat de deixar-se la pell fent acrobàcies als 62 anys al so de synthpop. Lluny de resultar repetitiu, però, l’elegància natural i el paper ben après al llarg dels anys van fer que resultés un concert dinàmic i variat. Els constants canvis de vestuari i de capes de l’escenari van ajudar també a l’evolució del concert, amb constants canvis de posició dels músics (excepte de Chris Lowe) i capes mòbils de decoració. Potser els vídeos de les produccions no mataven, però aconseguien fusionar-se perfectament amb els temes i amb les posicions estàtiques estudiades de Tennant. Que hi hagués bis, malgrat ser un festival, va ser també una sorpresa difícil de superar.

Algú m’ha dit avui, jugant amb el títol del seu últim àlbum, que el concert de Pet Shop Boys va estar “inSUPERable”. Insuperable o no, el que sí puc dir és que són uns sirs del synthpop. Que no és poc.

Com a nota de tancament del Festival Cruïlla d’enguany, però, voldria constatar que, si no arriba a ser per alguns dels concerts, per a mi la nota del festival baixa respecte de la de les edicions anteriors. A més, suspèn en forçar la màquina amb l’aforament del divendres i la consegüent gestió del mateix, que es va veure reflectit en gent més passada de voltes del compte, trasllats lents, ocupació d’escales, llargues cues i impossibilitat d’arribar a veure un concert com cal a menys que t’hi haguessis plantat amb una hora i mitja d’antelació i el consegüent sacrifici d’una altra actuació. No anem bé, Cruïlla, no anem bé.

Galeria d’imatges.

Advertisements

Cruïlla eclèctic – Dia 1

Si alguna cosa vaig pensar en sortir el cartell del Festival Cruïlla d’enguany, va ser: “¡menudo pastiche!”, perquè ajuntar die Antwoord amb Luthea Salom i Jamiroquai, no és altra cosa que un còctel que pot resultar desconcertant.

Barreja d’estils seria també a la que m’enfrontaria en la jornada d’ahir, que vaig començar amb la primera part de l’actuació de Luthea Salom, per a qui l’encavallament amb Youssou N’Dour feia que només 5 minuts abans de començar el concert fóssim no més de 50 persones a la carpa Movistar+. Per sort, l’audiència es va ampliar a mesura que avançava el concert i, suposo, que deuria estar plena per al seu tema més conegut a dia d’avui, “Blank Piece Of Paper” (tema de capçalera de Cites de TV3). El que jo vaig poder veure va ser un quartet en què la protagonista de la vetllada, la Luthea Salom, molt cuqui ella, celebrava com de guai era tocar al Cruïlla i apuntava que si fos per ella, se n’anava tot seguit després del concert a banyar-se a la platja en calcetes. Igual de simpàtics (i molt variats!) van ser els acompanyaments de vent i percussió de Roger Gascon (Chet, The Lazy Lies), que acompanya l’afincada a Nova York quan va amb banda (i no està distribuint ventalls entre les seves amigues americanes), a l’igual que Jorge San Juan (Saudade) a la trompeta, que aportava llum sonora a l’actuació. Sigui com sigui, a la Luthea Salom l’he de veure està pendent de veure-la en un context més íntim que no pas una carpa de festival suposadament indie on certs artistes no reben l’atenció que es mereixen.

CruÏlla Luthea Salom

El motiu de marxar abans de Luthea no era cap altre que estar a la vora de l’escenari per a Two Door Cinema Club. Després d’un inici avorrit, on un Alex Trimble primíssim i consumidor exclusiu d’aigua (l’alcohol anterior li ha passat ja prou factura?) es limitava a reproduir les cançons tal i com foren gravades en disc en el seu moment. No va ser fins al cinquè tema que Alex Trimble semblava adequadament posat en situació i disposat a animar el públic, a qui no li calia més llenya, ja que els temes de Two Door ja són de per si energètics i propensos a la festa. No obstant això, si bé en el seu moment Two Door eren bandera d’un so propi i genuí, uns anys després de l’auge indie, s’han convertit en una altra banda estàndard que no destaca per res en concret (i per tant, el seu creixement en seguidors es deu haver estancat en els de la primera fornada) però que tampoc no desagrada. Un cap de cartell de primera línia en un festival més gran? Potser fa tres/quatre anys sí. Per a un Cruïlla, cobreix l’expedient.

Two Door Cinema Club Alex Trimble Cruïlla

Que Jamiroquai feia poc que havia estat ingressat a l’hospital era conegut per tots, i tampoc esperàvem que nos diera los bailoteos del año. Sortir en xandall també sembla que sigui quelcom que no és pas estrany en ell (tot i que no cal ser cap influencer de moda per saber que les cremalleres grogues sobre fons negre ressalten la corba de la felicitat).

CruÏlla Jamiroquai

De la seva actuació, per tant, no ens posarem pas amb ell, que prou va fer per no anul·lar el concert, sinó que serem inflexibles amb dos elements que interactuaven i que van fer del concert de Jamiroquai un desconcert. La uniformitat sonora del conjunt, on no hi destacava gens res, tot i que vam poder comprovar que l’afinació de Jamiroquai és impecable. Ara bé: algú sentia les coristes? Veure que dues anaven a l’hora i l’altra feia la seva, sí, però sentir-les? Els músics no paraven d’assenyalar el cel, no pas per invocar els déus sinó per pujar els volums que van fer també que els temes antics sonessin tots molt més tranquils, fluïds, i potser més armoniosos mentre que els temes de l’últim àlbum, molts més rics en matisos instrumentals, semblaven, en conjunt, una olla de grills o, en ocasions, la caiguda d’una estanteria de ferreteria (sometimes I can be such a bitch!). La gota que colmó el vaso, pasen y vean…

cruilla jamiroquai

La gran afluència de públic a l’escenari Estrella Damm va fer que no m’atrevís a marxar abans de la finalització de Jamiroquai per agafar primeres files per a Dorian. Craso error. L’espai esponsoritzat per Radio 3 estava ple a vessar per a un concert en què l’esplanada es va quedar curta va però poder gaudir d’un concertàs dels de la casa. Per mi, EL concert del Cruïlla fins ara. La banda, que va fer un concert similar al de l’Arenal Sound (inclosos els comentaris entre cançons, afegint-hi la reivindicació en contra de l’especulació de l’habitatge a Barcelona), va fer vibrar el públic (i l’aquí present) amb temes lligats amb gust i adaptats plenament al directe, arribant a emocionar-me amb  “Verte Amanecer”, “Cualquier Otra Parte” i “La Tormenta de Arena” malgrat la distància entre ells i jo. La propera vegada, a primera fila s’ha dit. Hands down, Dorian, hands down.

CruÏlla Dorian

 

Veure galeria d’imatges.

Depeche Mode presenten Spirit al Stadion Letzigrund

Quan una arriba a l’edat en què tenir fills està a l’ordre del dia, els plans d’anar a veure Depeche Mode a Zürich amb una teva amiga que ja ha estat partner in crime anteriorment i que per aquelles coses de la vida viu a prop de Bern, poden canviar lleugerament i convertir-se en un cap de setmana de relax en família amb un concert que apareix per allà al mig com un bolet. Així doncs, diumenge passat em trobava entre panyals, gelats i passejades amb balloons a Luzern i Bern i un concert de rock electrònic d’un trio que, també per aquelles coses de la vida, es troben en el meu top 10 d’all-time faves.

Anar a un concert fora d’Espanya és sempre una experiència en si per les regulacions i costums del país d’acollida. Així doncs, malgrat tenir seient, una servidora es plantava al Stadion Letzigrund a quarts de sis, amb una solana de justícia, per veure els teloners, que començaven, sobre el paper, a les 19h i, de facto, a les 18:55. Aquí els rellotges de precisió suïssa van fallar una miqueta. Tot això no sense abans posar-me els taps de silicona de rigor propis, tot i que, de no portar-ne, a l’entrada en tenia de disponibles, cortesia dels organitzadors. Una que és cauta es va reservar hotel a la vora de l’estadi, no fos cas que em quedés sense transport públic per les aglomeracions en un lloc poc familiar i sense dades al mòbil. No hagués calgut, però, perquè a les pantalles informatives de l’estadi apareixien també totes les combinacions possibles de transport, amb plànols a parades i combinacions de transbordament diverses. Això és Suïssa, senyors meus.

Algiers, els teloners en aquesta ocasió, em van flipar al Primavera Sound de l’any passat i per això celebrava tornar-los a veure. Aquest cop, però, no sé si per la solanera que ens obligava a tots a posar-nos la bossa de visera malgrat portar ulleres de sol, potser pel fet que malgrat tenir una audiència nombrosa la reacció d’aquesta era de ni fred ni calor (és que ni amb aquest tros de tema que és ‘The Underside of Power‘!!!), em van deixar bastant indiferent durant els primers temes.  No obstant això, a mesura que avançava el seu set de 40 minuts ben bons, vaig entendre (i crec que la resta d’assistents també) el seu maridatge amb Depeche Mode,  amb temes més obscurs, electrònics i foscos.

A les 20:15, ara sí puntualíssims, Depeche Mode apareixia davant del públic del Letzigrund Stadion, la majoria del qual concentrat a pista, amb unes xifres que crec que difícilment serien permeses aquí a Queterunya. Encara amb un sol justicier fins al setè tema, cosa que afegia un punt de psicodèlia a la situació, s’engegava el concert amb dos temes pre-gravats, ‘Revolution’ de The Beatles, fent referència al tema central de l’àlbum més recent dels d’Essex, Spirit, on es valen d’una crítica ferotge a la societat de l’evolució tecnològica i la involució patent en el conformisme davant de les injustícies (‘Where’s the revolution?‘ resaria el 12è tema del vespre/nit).

depeche mode letzigrund stadion.JPG

Depeche Mode poden ser tres, però està clar que l’estrella de la nit, descarat, divertit, bromista, xulesc, amb el permís puntual de Martin Gore, ha estat sempre, és i serà Dave Gahan, amb tres canvis de vestuari, sus movimientos femenino-sepsis i la seva transformació facial progressiva en una barreja de Johnny Hallyday, Freddie Mercury i Antonio Banderas, con su barba de dos días ya de color de Santa Claus. Que als seus 55 anys segueix brillant dalt de l’escenari (amb pauses per a recuperació física ben estudiades) és inqüestionable, i que per això està també Martin Gore que, aquest cop sí, malgrat tenir el seu moment unplugged, ens va regalar ‘A Question of Lust’ i ‘Home’ en plena esplendor electrònica. Yassssssssssssss! El que no va brillar de cara a la galeria, m’atreviria dir que per no voler, i pel simple fet que diria que només va aparèixer en pantalla en directe tres vegades comptades (una, dues i tres), és Andy Fletcher. Hi ha estrelles i estrelles. Acceptable i comprensible.

Parlant de pantalles, els elements visuals d’aquesta gira no són res de l’altre dijous i, I’m sorry, però és més que previsible que enfoquin els ulls del prota en dir ‘In my eyes’ o que el vídeo projectat per a ‘In Your Room’ tingui lloc on? Ecco! Tronat, molt tronat. Per no esmentar l’excés de reverberació en alguns punts. Ja no es porta. Nope. Potser al públic, de mitjana d’edat de 45 (me sentí más joven todavía), els mola, però algú els ha de dir al tècnic de so que porten que se n’estigui una mica. Gràcies.

Els temes de Spirit (2017) van ser ben rebuts, a l’igual que els de Sounds Of The Universe (2008), amb un ‘Wrong’ amb un rotllo hip-hopper sorprenent, i Playing The Angel (2005). Ho dic simplement per callar les boques d’aquells que professen que Depeche Mode es van acabar amb Ultra (1997). Significatiu és, però, que no incloguessin ni un sol tema de Delta Machine (2012) en el set list.

Està clar, però, que no podien deixar de banda ELS temes que MAI no poden faltar dels treballs anteriors (amb el regalàs, aquest cop, de Stripped) i que van fer vibrar el Letzigrund Stadion com era de preveure (malgrat, per mi, la relliscada d’incloure la versió de ‘Heroes de David Bowie… ja no toca). Són aquests, juntament amb una inclusió sorprenent (‘Somebody’ del Some Great Reward, 1984) els que ens van confirmar per què Depeche Mode són qui són i han arribat allà on són, amb gairebé 40 anys de carrera a l’esquena (i puntualitat suïssa en acabar a les 22:30).

 

Veure galeria d’imatges.

 

Fugaç pas pel Primavera Sound 2017

Malgrat tenir l’abonament des de feia mesos, circumstàncies ‘x’ van fer que el cedís. Això implicava que, o bé m’acreditaven, o bé no hi anava. Malauradament, s’ha complert la segona possibilitat. És per això que aquest any, el meu primer i últim dia pel PS d’enguany es va produir ahir, malgrat haver-me preparat a consciència l’horari distribuït per dies.

Qui hagués anat a veure? A més de Cigarettes After Sex dimarts (que per sort tornen el novembre a l’Apolo), doncs avui, sens dubte, Nikki Lane, Jens Lekman, Broken Social Scene i Bon Iver, i amb una mica de son, Aphex Twin. Demà, havent de treballar a la tarda fins tard, hauria anat a veure només The XX, Jamie xx i Flying Lotus. Dissabte, per acabar de morir, hauria anat a veure Weyes Blood, Angel Olsen i Weval. Em fa molt de mal perdre’m Jens Lekman, Broken Social Scene i Weyes Blood, perquè m’hi jugo el que vulguis que no tornaran pas. Bon Iver el vaig veure ja com a Vulcano Choir, així que què hi farem, i The xx és com anar a escoltar un disc en viu, ja que tampoc és que ofereixin massa sobre l’escenari, així que… qui no es consola és perquè no vol (o el meu autoengany és de campionat, més aviat).

Però com que la realitat és la que és, ara em limitaré a comentar breument els dos concerts que vaig presenciar ahir, durant la sessió inaugural gratuïta: Gordi i Local Natives. No ens enganyem, vaig anar a veure Gordi per agafar bon lloc per a Local Natives, i així va ser: de segona vaig passar a primera fila per als americans de Los Angeles. Gordi no va estar malament, tot i que només reaccionava vers el públic que realment era fan d’ella (llegeixi’s aquells que seguien les seves cançons i es feien notar pujats a les espatlles del voluntari de torn). Un festival és sovint una finestra a possibles nous fans. Si només els fas cas als que ja tens a la butxaca, estàs perdent una oportunitat d’or per guanyar-te’n uns quants més. D’altra banda, la broma “my name means ‘fat baby’” és prou fàcil com per no haver-la de repetir com a única mostra de complicitat amb el públic, guapi. Una altra cosa criticable, i ja em perdonarà la fatty australiana, és el fet que sí, que et dius com et dius, però gran pes de la teva actuació el portava el noi de la percussió, de qui no en sabem el nom perquè, ei, ‘I’m Gordi’,  y a los demás, que les den.

Una opinió totalment oposada és la que em mereix Local Natives, als qui he de confessar que vaig descobrir preparant-me el fracassat horari del PS d’enguany. Quan els escoltava a casa em feia la sensació d’estar escoltant un Brandon Flowers amb tocs de The Killers, però la realitat és que em vaig trobar amb no un frontman (Taylor Rice), sinó també un segon quasi-frontman (Kelcey Ayer), perfectament coordinats, cohesionats amb la resta del grup (ull amb el cos dels cors!) i que, amb no sé quants anys a l’esquena, van poder comparar públics i apreciar que la present experiència poc tenia a veure amb la tronada que van tenir al Razz 7 anys enrere.

Local Natives, que no només presentaven disc nou, sinó que van fer un repàs maco dels seus treballs anteriors i es van atrevir fins i tot amb un nou tema i una versió de Kanye West, van demostrar el que és ser una banda de rock on totes les peces funcionen i on malgrat estar en un festival, no van escatimar els deu segons de comiat del públic després d’una actuació gaudida tants per aquells que es trobaven sobre l’escenari com pels que, des del terra de l’espai Vueling, veien com l’afany de protagonisme no té lloc en un grup com el de Los Angeles. Indubtablement, van guanyar-se una nova admiradora.

Galeria d’imatges

20 Years of Placebo – Part II

Quan un grup t’agrada molt i no anuncien cap concert a la teva ciutat o rodalies, procures veure’ls on sigui, i així ho vaig fer el novembre passat amb Placebo a Antwerp. La tocada de nassos és quan mesos després t’anuncien que vénen a Barna. Qué hacer… Pues la carne es débil, claro está. La mateixa crònica que vaig escriure en el seu moment per al concert d’Antwerp aplicaria per al que vam veure aquest dijous a Razzmatazz (amb sold out tant per dimecres com per dijous).

Hi va haver, però, algunes diferències que poc tenen a veure amb l’actuació en si:

  1. Els teloners, Digital 21 + Stefan Osdal, no són terribles, sinó tremendament inescoltables. No obstant això, hi havia qui va aprofitar el revers de l’entrada per escriure un missatge per al malagueny Miguel López Mora  (aka Digital 21) que deia “Where is the album?”. Inexplicable. Episodi de Cuarto Milenio. O Quinto.
  2. Razzmatazz no té res a veure amb el Sportpaleis d’Antwerp, ni en temes de capacitat ni de qualitat de so ni, don’t take me wrong, el públic. No diré que em trobava out of place a Razz, però sí que m’apunto per a la propera vegada anar de negre i maquillada amb els ulls vermells. Perquè… per què no?
  3. Misteriosament, els fotògrafs només van estar autoritzats a fer preses durant una cançó i mitja (normalment se’ls en permet tres) i les primeres files d’assistents (léase, las tres primeras), rebien un toc d’atenció dels guardes de seguretat si en prenien ells. Inquietant.
  4. El moment tribut a David Bowie poc va tenir a veure amb els 3 minuts de standing ovation d’Antwerp. El factor temps hi fa. Molt. Si es que ya lo decían mis vecinas de San Roque Conecsion, que “no somos naide”. [sic]

Però què voleu que us digui, no hi ha res que no aguanti, suporti i superi una prèvia de sopar/berenar d’un bon entrepà de petxuga de pollastre, enciam i alvocat, que por algo me tienen bien alimentá.

Ah, Placebo, que per molts anys, i tal.

Galeria d’imatges (poques i de qualitat bastant deplorable, per raons òbvies).

Ed Sheeran omple el Sant Jordi amb ÷

El cuqui pèl-roig d’Ed Sheeran, aka el Damien Rice comercial i amb deixos rappers que agrada als joves d’avui (i no tan joves, que gent no acompanyant de 35+ n’hi havia al concert), omplia aquest passat diumenge el Palau Sant Jordi amb la presentació de ÷ – Divide, el que és el seu tercer i pitjor àlbum a dia d’avui.

Diuen que estava gripós. Sincerament, des de primera graderia, no es va notar. El que sí vam veure és que Ed Sheeran va oferir durant 1h35′ escassos el mateix tipus d’espectacle que porta oferint des del principi dels seus dies, independentment del tamany i tipus de recinte al que s’enfronti. El muntatge gegantí de pantalles seria, no obstant, la petita gran novetat, ja que anteriorment ja duia pantalles que el duplicaven a ell, però no de tal envergadura.

Com a carta de presentació del concert, ‘Castle On The Hill’, amb una guitarra “edgiana” innegable, ja que Divide està carregat d’influències, per anomenar-les d’alguna manera: des de folk irlandès combinat amb més o menys gràcia amb frases rapperes, ritmes tropicals repetitius per homenatjar noies o Barcelona, quasi-plagis (‘Shape Of You’ i ‘No Scrubs’ de TLC)  i autoplagis, com és ‘Dive’ amb ‘Thinking Out Loud’, per anomenar-ne alguns de molts).  I el que veuríem a ‘Castle On The Hill’ seria el mateix que veuríem durant la resta del setlist: loops sobre loops, amb intervals rappers i un públic entregat des del primer moment. Que sí, que és veure’l a dalt de l’escenari amb aquell somriure i posat de trapella desgarbat i no pots fer res més que rendir-te als peus de Sheeran.

ed sheeran divide

No ens podem pas queixar de la tria del setlist, tot i que hi segueix faltant ‘Small Bump’ per a mi i ‘Tenerife Sea’. Fins a 11 cançons d’un total de 17 (amb combinacions curioses com ‘Don’t’ amb ‘New Man’ i ‘Human‘ de Rag’N’Bone amb l’himne lacrimògen que és ‘I See Fire’) eren de ÷ – Divide, un disc que sortia ara fa dos mesos escassos. El poc temps de preparació per aprendre’s les lletres, però, no va ser cap impediment perquè les fans coregessin i rapegessin les lletres de principi a fi. Si per a alguna cosa se li ha de donar les gràcies a Ed Sheeran, i ho dic de tot cor, és per elevar la fluïdesa en anglès dels sheeranites adolescents d’avui en dia (el contingut sobre farres amb alcohol i els llocs comuns de les lletres ja els deixo per a un altre dia, si això). És difícil, per tant, dir, quin dels temes va ser millor rebut que els altres, ja que els Sheeranites medul·lars ho canten i coregen tot, però destacarem el gran muntatge visual d’ ‘I See Fire’, els ‘ah’ que es van sentir durant les primeres notes de ‘Thinking Out Loud’ i els cors de ‘Sing’, tema que aquí una present no suporta. Però no el suporta menys que la joia de la corona de ÷ – Divide, la polemiquíssima ‘Barcelona’. Dir que el ginger s’ha lluït amb el tema és quedar-se curt. Quan sona, no saps en quin moment et sortirà un guiri amb barret de mariachi o demanant una gerra de 2 litres de sangria. Sigui com sigui, va ser el tema més ovacionat: no sabem si per l’agraïment d’haver dedicat una cançó a la Ciutat Comtal, si per la indulgència que gastem o simplement per veure gaudir el cantant i compositor de 26 anys com si fos un nen de 12 menjant-se una taula de xocolata d’amagat. Que la lletra del tema és de vergonya aliena és un fet, però aquí la firmant el va ballar i riure amb les seves acompanyants. I tant, ‘mamasita rica’! ¡Que hay que ‘viv’ la vida! [sic]

Ed Sheeran I see Fire
‘I See Fire’ en el tour de ‘Divide’

El problema ve quan amb perspectiva, amb el cap fred i el cor tebi, et poses objectiu i comences a analitzar el que has vist, ballat, cantat i, és clar que sí, gaudit. Sheeranites, teniu la meva jugular localitzada? És perquè hi aneu directes i tal…

El d’Ed Sheeran és un espectacle que, de moment, li serveix per omplir ell solet fins i tot Wembleys durant tres dies seguits (ahí es ná) i passar en cosa de dos anys i mig d’un Sant Jordi Club a un Palau Sant Jordi. Efectivament, li canvies la setlist d’aquella crònica que vaig escriure per al concert del 2014, i val perfectament per al que va passar diumenge passat al Sant Jordi gran. Però com molt bé pronostica el cap del seu manàger (no other than Elton John), o amplia la cosa i hi afegeix parafernàlia, o tindrà els seus dies comptats en la primera fila. Es lo que tiene el mainstream i un preu d’entrada un pèl inflat.

Així doncs, Ed, la cuquilesa que destiles és innegable, però si no vols que les Sheeranites jovenetes acabin renegant de tu d’aquí a uns anys o obrin els ulls de cop, com els ha passat a moltes Beliebers, fes-li cas al Papa Elton, que per alguna cosa t’ha portat fins on has arribat, talent teu inclòs.

Veure galeria d’imatges.

Glen Hansard personal(itzat) al Casino l’Aliança del Poblenou

Dimarts vaig viure el que, segurament, hauria d’haver passat molt abans: un concert de Glen Hansard acompanyada de l’amic que me’l va descobrir, a través de la banda sonora de Once, la película guanyadora de l’Oscar a la Millor Cançó Original per ‘Falling Slowly’. Dic “abans” perquè déu n’hi do les vegades que he gaudit de l’irlandès des de llavors i, com és d’esperar en un compositor amb dos àlbums en solitari a l’esquena posteriors a la película, més les col·laboracions diverses i el seu treball amb The Frames, el seu altre grup, la presència de temes provinents de la banda sonora de la película als seus concerts és ara molt més reduïda del que va ser anteriorment.

2017 glen hansard

No era ni la primera ni la segona ni la tercera vegada que veia Glen Hansard en acció, però a diferència del que em passa amb altres artistes, amb els quals tinc la sensació d’estar experimentant un déjà vu (¡Ed Sheeran, Rufus Wainwright, i fins a cert punt, Damien Rice, preneu nota!), aquest cop no tenia pas la recança de veure el mateix en un context diferent. La raó? Ben senzilla: tal i com després del concert me’l van fer resumir en una sola paraula, el que Glen Hansard ens té acostumats a oferir i, per tant, va portar al Casino de l’Aliança de Poblenou, és un espectacle “personal(itzat)”. Bé, són dues paraules en una, però per als qui patim de verborrea com jo, ens podem permetre llicències com aquesta, oi?

Certament, es va tractar d’un concert personal(itzat), molt personal(itzat). Tal i com diuen que no ens banyem en el mateix riu dos cops, la imprevisibilitat, el fluir i l’aturar cançons a mitges, el setlist en si i les seves introduccions majoritàriament humorístiques, fan que sigui impossible viure el mateix concert dos cops i molt menys si s’hi va en dues ciutats diferents, ja que sempre té alguna cosa a dir d’allà on va. Aquest cop, el Casino de l’Aliança de Poblenou, “una part nova de la ciutat que no coneixia i que em fa l’efecte que no estigui a Barcelona”, deixant constància així que havia percebut perfectament l’essència de l’emblemàtic barri.

Arrencava el concert amb ‘Love Don’t Leave Me Waiting’, del seu primer àlbum en solitari Rhythm And Repose (2012), en un escenari on hi havia un piano un pèl massa decantat cap a la dreta, una guitarra, un bombo on s’hi llegia ‘Save-A-Soul-Mission’ i un parell de làmpades per crear un ambient d’allò més íntim i, novament, personal. Seguirien ‘Friend/Enemy’, ‘Winning Streak’ i ‘My Little Ruin’ del seu segon àlbum en solitari (Didn’t He Ramble, 2015) i no seria fins que van sonar les primeres notes de ‘When Your Mind’s Made Up’, de The Swell Season i de la banda sonora abans esmentada, que se sentirien expressions d’agraïment del públic (sí, you got me, ara mateix em teniu amb els eyes rolling).

Com ja ens té acostumats Hansard, moltes de les cançons del setlist vénien precedides, o acompanyades, de notes humorístiques com una improvisada paròdia de Jon Bon Jovi al final de ‘Way Back In The Way Back When’, així com de la corresponent anècdota personal, explicada sempre amb gràcia, però sovint amb un rerefons dramàtic, on la presència de l’alcohol o de tragèdies familiars o alienes hi té sovint un paper destacable. Aquestes anècdotes vindrien també acompanyades també de la participació activa del públic amb cors i aparicions més o menys estelars, com la de la seva amiga irlandesa que celebrava l’aniversari de la mare amb un viatge a Barcelona, la d’un (espontani?) del públic que fou capaç de cantar la tercera estrofa del tema final ‘So Long, Marianne’ a pèl, o la del seu amic guitarrista, Javier Mas, guitarrista del recentment desaparegut Leonard Cohen i que sol tenir una participació destacada quan Hansard visita la Ciutat Comtal. La cirereta va ser, per molts, ‘Falling Slowly’, traduïda al català i cantada pel poeta Quico Tretze, descobert atzarosament per Hansard a Internet, versió de la que Glen Hansard es va animar a interpretar-ne la tornada. Per a mi, però, la cirereta va ser el tema final, on els teloners, Escuchando Elefantes, van tenir una participació més que destacada i on, novament, la participació del públic va fer que ens sentíssim part de l’espectacle, deixant-nos així un somriure d’aquells tontos que et duren fins que poses el cap al coixí.

Després del concert, també em van preguntar quina nota l’hi posava. És molt difícil posar nota a un concert on els vincles emocionals hi tenen molt a dir. No obstant això, vaig llançar-me amb un 8.5/8.75, afegint-hi un “i no pas per culpa d’en Glen” (noti’s el “culpa”, com si un notable fos inadmissible!). Si una cosa he de dir que sigui negativa del concert és el(s) tècnic(s) de llums i de so, que deixava gairebé completament a les fosques el protagonista de la nit, il·luminant (excessivament) la sala en acabar certs temes i que, com és gratis (deuria pensar), posava reverberació a dojo fins al punt que Hansard va aturar amb un ‘No, please, don’t do that’, la que és la meva cançó favorita seva en solitari, ‘Bird of Sorrow‘, pseudo-arruinant-me així l’experiència de viure-la (i plorar-la) en directe un cop més.

Sigui com sigui, assistir a un concert de Glen Hansard és anar a viure una experiència on la increïble veu de l’irlandès passa del desganyitar-se cru i feridor al xiuxiueig íntim que anheles escoltar en temes marcadament tristois, passant per l’esperit folk de taverna irlandesa.

*De teloners, Escuchando Elefantes, un grup amb una simpatia inusitada, un repertori d’allò més variat, una veu femenina versàtil i un membre masculí amb un entusiasme contagiós. Highly recommended malgrat només haver-ne vist l’última part de la seva actuació.