A diferència d’altres vegades, on he dit “avui faré només una minicrònica o ni això” i acabo escrivint la Bíblia en vers, em trobo en aquests moments en unes circumstàncies que m’impedeixen posar tota l’energia desitjable en relatar el que vaig veure i viure ahir a la renovada Apolo 2. Desbordada de feina i abatuda pels esdeveniments de les últimes setmanes que em van arribar a fer plorar dimecres passat a casa, vaig trobar que calia esbargir-me, però que no dedicaria energia a l’escriptura. D’aquesta manera, alhora, col·laboro activament en les peticions de què, malgrat les circumstàncies que estem vivint a Catalunya aquests últims mesos, la cultura no s’ha de deixar de banda. Una de les raons, òbviament, és l’econòmica ja que Barcelona especialment és una ciutat amb una oferta inacabable d’espectacles de tots tipus. L’altra és també l’emocional: molts de nosaltres ens trobem vivint uns moments difícils, de maltractament psicològic que estan deixant petjada no només en el nostre estat emocional sinó també en la capacitat de concentració en les nostres tasques diàries, des de les més senzilles com serien fer la feina de casa o anar a comprar (i no trobar-te amb cinc mangos a la nevera, com em va passar a mi mateixa fa tres setmanes) fins a les més complexes, com són la redacció de textos o la capacitat de reacció en situacions de risc.
Així doncs, només em falta dir que el concert d’ahir de Fink va ser un concert brillant que em va servir per desconnectar una mica (que no del tot) de la infoxicació viscuda darrerament i del Màster en Dret Penal que estic fent involuntàriament a base de lectures de diaris intentant explicar l’inexplicable que està passant aquests dies a l’Audiència Nacional. Així mateix, em va servir també per poder comprovar, un cop més, que les recomanacions d’una molt bona amiga meva són molt encertades, i aquesta no era excepció. De fet, sobre un tema de Fink ja vaig escriure ara fa poc més d’un any, en què una cançó en concret em portava a analitzar una situació molt trista per a mi en aquells moments. Ahir, un any i poc més després de què aquell tema prengués un significat concret, vaig poder comprovar un cop més que el motiu que em va portar a escriure a aquelles paraules segueix estant present al meu dia a dia però amb un sentit molt diferent. Molt. El mateix fenomen que espero que passi amb l’aberració judicial del Govern deposat. A poder ser, sense haver d’esperar un any.
Salut i República.
MMAR's RAMM 