Vetusta Morla dan el salto al Palau Sant Jordi

“What’s not to love about Vetusta Morla?”. Eso era lo que me preguntaba ayer una y otra vez a lo largo de su actuación. Vetusta Morla, un grupo de indie rock que se ha labrado un lugar destacado entre las marisma que es el panorama musical español actual, dominado por el reggaeton, el-anillo-pa’-cuándo y demás fruslerías, pasaban de actuar en el hermano pequeño del Palau al hermano mayor, para presentar Mismo sitio, distinto lugar. O como diría el mismo Pucho (cantante del grupo) “Mismo lloc, distinto lloc”, evidenciando así la imposibilidad de traducción precisa del título de su último álbum en ciertas lenguas.

People’s power (Vetusta Morla – Palau Sant Jordi)

No llenaron el Palau Sant Jordi, pero casi. No tocaron todas las imprescindibles, pero casi. No bordaron todas las canciones (ay, ese chirrío de guitarra en “Copenhague”), pero casi. No revisaron los arreglos de todas las canciones de los álbumes anteriores (a veces para mejor, a veces un poco demasiado), pero casi.  Lo que sí quedó claro es que, como ya dije anteriormente, yo quiero ir a bailar con Pucho y Jorge González un día. O dos. Comentario frívolo aparte, Pucho demostró una vez más que no canta, interpreta, siente, interioriza, experimenta, transmite. Y que solo por eso vale la pena verlo desde primera fila.

Vetusta Morla es una banda con conciencia del sitio y del lugar. Sin entrar totalmente abiertamente en partidismos, se constató allí, en un catalán admirable (y no solo con un “Bona nit, Barcelona” y un “gràcies” para cubrir el cupo del quedabién), la necesidad de diálogo y de acción, y de defensa de la identidad de los pueblos, especialmente si se ven atacados por el expolio. Rings a bell. Vetusta Morla es también un grupo notablemente agradecido y claramente pro-igualdad. Nada habitual son tampoco los agradecimientos que van desde el equipo de sonido hasta la discográfica, destacando su composición cien por cien femenina, pasando por escenografía, equipo técnico y management.

Mismo sitio, distinto lugar sigue la línea iniciada en los primeros álbumes de Vetusta en cuanto a las letras: la conciencia social, la sacudida emocional, la crítica histórico-político-social, las incongruencias inevitables de la vida son la línea común de las letras de esta formación. Vetusta con letras populeras no pasaría de ser uno más del montón, pero lo que remueven en el interior de sus seguidores va más allá de un “cómo molan”. La petición de baile de los asistentes en “La fiesta mayor” no era más que una fórmula para hacer levantar al personal que todavía no lo había hecho, mientras entonaba líneas como “Te llevaste la solución / Y me quedé el interrogante”, que de bailonga, poco tiene. Los llamémosle experimentos sonoros de MSDL levantaron igualmente los espíritus con “El discurso del Rey” (no hace falta que dises nada más), “Te lo digo a ti”, “Palmeras en La Mancha” o “Consejo de sabios”. Una agitación de mentes pero sobre todo de emociones, que explosionarían, al menos en mí, con la siempre conmovedora “Copenhague” (lloré, sí, lloré), con la constatación del engaño que nos rodea de “Golpe maestro” (de la que cambiaron la letra por “y la patrulla no nos dejaba ni votar“), con la sugerente “La mosca en tu pared”, con las complementarias –a mi ver– líricamente hablando “Mapas” y “La Deriva”, y cómo no, con el tema de cierre que ya viene siendo habitual “Los días raros”. Fue ahí donde el Sant Jordi culminó en plena comunión consigo mismos y con Vetusta. Como siempre, a sus pies.

Galería de imágenes

Editors ho tornen a petar al Razz

Aquest dijous, i fent realitat les meves pregàries des de la primera vegada que els vaig veure també a Razz, els infravalorats Editors tornaven amb sold-out a la sala per presentar Violence, el que és el seu sisè àlbum. Si a In Dream alguns dels seguidors més “carques”, per dir-ho d’alguna manera, van rebre amb recel l’evolució cap a un synth-pop més que evident, no vull pensar quina deu haver estat la seva reacció amb Violence, on els ritmes ballables s’imposen a l’hora que trobem temes d’evident tonalitat fruit d’una barreja de post-rock vorejant el noise rítmic, que es materialitzen també gràcies a la col·laboració amb Blanck Mass. Al cap i a la fi, una evolució que va d’acord amb els temps i que lluny de fer grinyolar la set list, la fa molt variada sense, en cap moment, acostar-se a les estridències o contrastos injustificats.

Tom Smith, veu principal, és una bèstia sobre l’escenari. Només cal veure’n el parell de vídeos que vaig penjar a l’Instagram. De fet, tot el que vaig dir en el seu moment de Tom Smith (projecció de la veu, entusiasme, interpretació, contorsions, professionalitat, passió, comunicació visual i corporal amb i per al públic) ho podria tornar a repetir aquí al peu de la lletra, per tant, m’ho estalviaré. No tant, però, d’Elliott Williams que, per a mi, va passar més desapercebut aquesta vegada (potser també perquè no el tenia tant a la vora). Sigui com sigui, el d’ahir va ser un concert destacadíssim on el públic va estar entregar des del primer moment. De fet, impossible no estar-ne, davant els esforços de tota la banda, en especial, del seu líder.

Com ja vaig fer a la meva crònica anterior del grup, desitjo que Editors tornin a Barcelona, i que ho facin, si volen, amb evolució inclosa, que no els fa gens de mal. Fins aviat.

Teloners: October Drift, amb un cantant que anava més flipat del compte. Les cares dels fotògrafs en presenciar les seves anades d’olla no fan més que refermar-me en aquesta postura.

Galeria d’imatges.

Fink porta Resurgam a l’Apolo 2

A diferència d’altres vegades, on he dit “avui faré només una minicrònica o ni això” i acabo escrivint la Bíblia en vers, em trobo en aquests moments en unes circumstàncies que m’impedeixen posar tota l’energia desitjable en relatar el que vaig veure i viure ahir a la renovada Apolo 2. Desbordada de feina i abatuda pels esdeveniments de les últimes setmanes que em van arribar a fer plorar dimecres passat a casa, vaig trobar que calia esbargir-me, però que no dedicaria energia a l’escriptura. D’aquesta manera, alhora, col·laboro activament en les peticions de què, malgrat les circumstàncies que estem vivint a Catalunya aquests últims mesos, la cultura no s’ha de deixar de banda. Una de les raons, òbviament, és l’econòmica ja que Barcelona especialment és una ciutat amb una oferta inacabable d’espectacles de tots tipus. L’altra és també l’emocional: molts de nosaltres ens trobem vivint uns moments difícils, de maltractament psicològic que estan deixant petjada no només en el nostre estat emocional sinó també en la capacitat de concentració en les nostres tasques diàries, des de les més senzilles com serien fer la feina de casa o anar a comprar (i no trobar-te amb cinc mangos a la nevera, com em va passar a mi mateixa fa tres setmanes) fins a les més complexes, com són la redacció de textos o la capacitat de reacció en situacions de risc.

Així doncs, només em falta dir que el concert d’ahir de Fink va ser un concert brillant que em va servir per desconnectar una mica (que no del tot) de la infoxicació viscuda darrerament i del Màster en Dret Penal que estic fent involuntàriament a base de lectures de diaris intentant explicar l’inexplicable que està passant aquests dies a l’Audiència Nacional. Així mateix, em va servir també per poder comprovar, un cop més, que les recomanacions d’una molt bona amiga meva són molt encertades, i aquesta no era excepció. De fet, sobre un tema de Fink ja vaig escriure ara fa poc més d’un any, en què una cançó en concret em portava a analitzar una situació molt trista per a mi en aquells moments. Ahir, un any i poc més després de què aquell tema prengués un significat concret, vaig poder comprovar un cop més que el motiu que em va portar a escriure a aquelles paraules segueix estant present al meu dia a dia però amb un sentit molt diferent. Molt. El mateix fenomen que espero que passi amb l’aberració judicial del Govern deposat. A poder ser, sense haver d’esperar un any.

Salut i República.

Enormes Foster the People en Razzmatazz

Lo mejor de ir a un concierto sin expectativas (y sin haber investigado para nada el directo del grupo en cuestión) es que te puedes llevar una sorpresa. Es más, te puedes llevar una grata sorpresa.  Tan grata como la del concierto de presentación del tercer trabajo de Foster the People, Sacred Hearts Club, del que salí diciendo: ¡Enormes Foster the People!

Foster the People, siguiendo la moda de sacar adelantos de álbumes aún por publicar (Sacred Hearts Club saldrá el próximo 30 de julio), han hecho ya cuatro adelantos del álbum (si es que el EP III lo es también), uno de los cuales, ‘Loyal Like Sid & Nancy’, sirvió como pistoletazo para el inicio del concierto. Se atrevieron también con III al completo. Una lista equilibrada, con lo más representativo de los dos álbumes anteriores (Torches, 2011; Supermodel, 2014), en la que tampoco faltó un tema favorito por muchos del Supermodel (‘Coming Of Age’), y otros éxitos de su álbum debut, como son ‘Houdini’, ‘Don’t Stop’ y la archiconocida ‘Pumped Up Kicks’, de la que te das cuenta una vez más que porque sea la más famosa no tiene que ser tampoco la más representativa de la banda musicalmente hablando. No obstante, los temas de Foster the People “engañan”, pues bajo la aparente alegría y energía melódica se esconden críticas sociales contundentes, como es la del tema de marras y el mensaje que lanzó Mark Foster hacia el final del concierto.

Y hablando de Mark Foster (y obviando otros aspectos como luces y puesta en escena, pues un Razz da para lo que da y lo que da lo aprovecharon bien)… ¿es políticamente correcto decir que es el p*t* amo? ¿Me dejáis? Pues, ea. El tema es que hace nada que he hecho un curso de liderazgo y comunicación en el aula en el que se hacían paralelismos con estilos distintos de directores de orquesta. Esto es lo que me lleva a decir, aunque aplicado a un contexto distinto, que el joven de 33 años merece el título de Mark-the-Fucking-Boss-Foster. Como cualquier buen líder, es asertivo sin ser excesivamente autoritario. Además, disfruta como un niño en el escenario, lo que invita a la motivación del resto de la banda. Reconoce los talentos ajenos y los destaca en su justa medida a la vez que intenta que pasen desapercibidas las flaquezas (un botón del teclista desconectado por descuido ajeno). Su expresión inicial puede que sea un pelín seria sin llegar a la mala leche, ya que lo que transmite es una confianza exacerbada en lo que hace. No es tampoco para nada disonante con la del resto de miembros y es maleable a la situación, comunicando así su acercamiento al público a la vez que se mantenía en su isla interpretativa. Su autoridad jerárquica (para algo es el frontman) y de conocimiento se justifican con su trabajo de compositor y su calidad vocal, con la que no escatima ningún esfuerzo. Sobre su disposición, pues bien, solo hacía falta ver el sudor fruto de la pasión puesta en cada una de las frases melódicas y en el control del conjunto para ver que su disposición va más allá de montar un espectáculo e irse para casa, que mañana será otro día. Pero para mí, lo más importante de todo y que destaco de Mark Foster es que comparte una meta común con la del resto de miembros de su banda (además de seguir ganándose el pan, claro está): ofrecer un espectáculo robusto, contundente, de una maquinaria perfecta, con un trabajo detrás que no es de un día ni de dos, dejando espacio para el disfrute grupal y para la creatividad individual, dotando así a los miembros de Foster the People de una labor con significado global. Lo dicho: ENORMES.

Ver galería de imágenes.

Banda sonora collita del 2016

En aquest 2016, en què sembla que publicar un àlbum conceptual es considera d’allò més in(die), procedeixo a publicar la llista del que, si heu o haguéssiu parat en algun moment per ca meva o pel 144 de les Mundet Mountains, hauríeu de ben segur escoltat. No patiu, que no es tracta d’una altra llista més del millor del 2016. Això seria de massa modern, i com ja sabeu, diuen de mi que “ets tan antimoderna que resultes moderna”, que dedueixo que vol dir que tinc criteri – no se sabe si recto o torcido, pero seguro que es propio. Així doncs, i tenint en compte allò de “dime qué escuchas y te diré quién eres” (perquè era així, no?), aquí va la meva jukebox d’allò publicat aquest 2016, amb alguna altra concessió del 2015 que vaig descobrir enguany. Ai las! L’ordre és alfabètic, per allò de què quadri amb la llista complementària de Spotify. Com sempre, no entro ni en rap, ni en lluç, ni en jazz, ni en ritmos latinos ni en clàssica ni en… Sigui com sigui, enjoy!

Angel Olsen – My Woman. Yo todo lo que mi Mané López recomienda me lo escucho. El noi va fer una crítica tan ben parida d’aquest disc, que crec que no hase falta que dises nada más.

ANOHNI  – Hopelessness. ‘4 Degrees’ ja apareixia a la meva llista de l’any passat de temes per no oblidar. La resta de l’àlbum, publicat enguany, no ha decebut, com tampoc no li perdono a l’Acadèmia que li donés l’Òscar a la millor cançó a Sam Smith i no a ella.

Blanck Mass – Dumb Flesh. I si amb algunes de les cançons també arribava late to the party, no iba a ser menos amb els àlbums. A finals de l’any passat em vaig sorprendre a mi mateixa escoltant ‘noise rock‘. Encara no me’n faig a la idea… Lo que me costó admitirlo bien valió 3 sesiones de terapia… Si el 2015 aquest gènere va estar representat per HEALTH, aquest any ha estat el torn de Blanck Mass, 50% de Fuck Buttons i el seu Dumb Flesh, amb un dels seus cosins-germans com es el ‘drone’ i el post-rock electrònic, del que em pirra ‘Dead Format’, especialment. Enjoy… o no, pues no es apto para oídos delicados hasta 00:34.

Daughter – Not To Disappear. Si ja em van atrapar amb el seu més reverberant If You Leave, em quedo amb aquest segon àlbum on els temes (i problemes) quotidians (la malaltia, la demència, la maternitat, el deure, la misèria en certes relacions amoroses/familiars) es desgranen en temes madurs, melancòlics i punyents. Potser el disc es desvia una mica melòdicament a ‘No Care’, però la sequenciació està plenament justificada. Per acabar, només em falta pensar en whoever decided we have to do ‘the right thing’  i no ens oblidem pas que de ‘numb‘ a ‘numbers‘ només hi ha un pas interior de gegant… i tres lletres.

David Bowie – Blackstar. No m’entretindré a descriure’l, ja que ja ho han fet d’altres. Només constataré que escoltar un àlbum i que se te’n reveli el significat complet dos dies després per la pròpia mort de l’autor i acte seguit pensar en la sang freda que va tenir The White Duke en gravar el vídeo de ‘Lazarus’, amb les línies ‘Oh I’ll be free/ Ain’t that just like me’ és molt fort. Molt.

D.D. Dumbo – Utopia Defeated. Ritmes africans, veu que ens recorda a Sting amb un punt de Jeff Buckley i loops a dojo conformen un àlbum molt ben parit amb desenes d’influències amalgamades amb destresa.

Hunck – Never Had a Dream. Pop-rock melòdic amb un punt de shoegaze del que em pregunto com és que no sona a qualsevol cadena de ràdio-fórmula.

James Blake – The Colour In Anything. Un disc que requereix un esforç extra de qui escolta, que amb atenció, veurà com durant l’hora i quart que pren, els jocs de sintetitzadors acompanyats de veu i piano a la vegada que d’efectes especials et somergeixen en una atmosfera d’intensitat melancòlica que, si t’agafa en hores baixes, et pot deixar fet caldo. Avisats esteu.

The Lazy Lies – The Lazy Lies. Que ‘Who’s That Sally?’ enganxa a la primera goes without saying. D’altra banda, despertar-se amb ‘Beautiful Morning’ és del millor que es pot fer. És més, hauria d’estar integrat per inèrcia a la rutina matinal de tothom. O millor encara, hauria d’esdevenir el tema per excel·lència d”El matí i la mare que el va parir’ o qualsevol altre programa de ràdio matinal que posi les piles als ciutadans del món mundial. Amb qui s’ha de parlar perquè es faci realitat? Reivindicacions a banda, aquest quintet s’han marcat un revival dels 60 amb gust, ritme i amb moments amb un punt seductor-picaró per posar-hi un toc desenfadat. I són bona gent. Què més voleu?

Medicine Voice – I and Thou.  Estructures minimalistes on la percussió hi té un paper predominant, l’àlbum debut de Medicine Voice no se sap si és una invitació a una reunió sectària o a un sacrifici d’anyell. Però aquí està.

Miss Caffeina – Detroit. Seguir fans de Miss Caffeina, Love of Lesbian i Zahara a Twitter et porta a descobrir que el chicle-pop pot evolucionar i esdevenir Detroit, que no serà àlbum de l’any però que he gaudit sense pudor, sobretot del “sol flipante para todos” en este “verano del amor”.

Paul Dempsey – Strange Loop. Aquest segon àlbum en solitari de l’australià està ple de temes que necessiten de quatre a set minuts per desenvolupar tota la història sònica que tenen per explicar, que lluny de ser el típic folk de guitarra previsible, sorprèn amb percussió i línies de piano amb un cert punt de dissonància que apareixen en els punts àlgids sense molestar.

Phantogram – Three. Conscient que la crítica els deixa de volta i mitja, em sembla un àlbum amb alguns temes molt èpics amb tocs funky sense fugir del punt mainstream que té inevitablement Phantogram. Cançons que entren a la primera sense gaire esforç. Es lo que tiene el pop. Que potser no és el seu millor àlbum? Hi estic d’acord. Però que m’agrada igualment, també és cert.

Radiohead – A Moon Shaped Pool. Para qué nos vamos a engañar, Radiohead els tenia més que oblidats, però haver-los de veure al PS va fer que m’hi tornés a enganxar. Aquest àlbum en va ser un bon reinici, ja que recupera temes que tenien per allà desperdigats i que, tots plegats, resulten en un àlbum expansiu, que envaeix l’espai sense demanar permís.

Villagers – Where Have You Been All My Life. Si t’agrada el Villagers d’abans, t’ha d’agradar aquest, perquè no és més que la regravació en pla acústic de temes anteriors però rearranjats i ordenats en el que resulta un àlbum cohesionat i que és un regal per a les oïdes.

Whitney – Light Upon The Lake. ‘No Woman’ captiva a la primera, però no s’ha deixar de banda que pertany a un disc delicat, amorós, melancòlic sense caure en la llàgrima fàcil, de talls curts però rodons i amb l’acompanyament del metall que li dóna cos i força melòdica.

William Fitzsimmons – Charleroi: Pittsburgh Volume 2.  Es tracta d’un mini-àlbum de 23 mins. de durada dedicat a la vida i mort de la seva àvia on aquest cantautor nordamericà d’indie folk amb un punt de Sufjan Stevens en l’aspecte melancòlic.

  

Menció honorífica:

Bat For Lashes – The Bride. Esto de que algunos álbumes conceptuales no tinguin un tema que et facin dir ‘aquest, aquest’ és una mè. I és el que em passa amb The Bride, al que l’hi trobo a faltar un ‘Daniel’, un ‘All Your Gold’, un ‘A Wall’ o un ‘Moon and Moon’, per dir-ne uns quants.

Bon Iver – 22, A Million. No he tingut paciència per investigar en profunditat què s’ha proposat en Justin Vernon amb un àlbum que, musicalment, no es desvia massa del que ja coneixíem d’ell. Però està bé. Deixem-ho aquí.

Minor Victories – Minor Victories. Supergrup format per membres d’Editors, Mogwai i Slowdive que s’han marcat un shoegaze amb tocs d’Editors que no està malament i que escolto perquè m’agrada, però no perquè hagin de guanyar un Grammy ni dos amb aquest LP.

Mucho – Pidiendo en las Puertas del Infierno. És un fet que no puc amagar que no estic posada en el producto nacional, així que pot ser que hi hagi molts àlbums que els donin mil voltes, però els vaig descobrir aquest any i tant en directe com en àlbum tenen el seu rotllo protesta i descarat que enganxa.

Pavvla – Creatures. Doncs sí, aquesta joveneta de 19 anys ha estat present en els meus loudspeakers força vegades aquest any amb el seu pop-folk electrònic en llengua anglesa. Si us agrada Soko amb un punt d’acceleració de Russian Red i la malenconia que es gasta Lana del Rey, Pavvla bé que mereix una oportunitat.

Robbie Williams – The Heavy Entertainment Show. Si t’agrada Robbie Williams, et trobes el papa Robbie en un pop còmode, que tira de primer single amb sample arxiconegut per assegurar-se el tret, però que té temes potser no tan formulaics i que amaguen un Robbie molt més experimental, com és la col·laboració amb Rufus Wainwright a ‘Hotel Crazy’.

The Rolling Stones – Blue & Lonesome. Després de dècades de sequera creativa, no els demanis que et vinguin amb el discàs de l’any, però si blues i Rollings pot semblar de bones a primeres una combo incompatible, no ho és. Serà l’edat…

– Playlist a Spotify

– Entrades relacionades:

• Temes més spinnejats del 2016
• The Best Concerts 2016 Gave Me
• Àlbums del 2016 que ni fred ni calor

 

Breu repàs al Primavera Club 2016

Aquest any m’he estrenat amb el Primavera Club ja que el cartell d’enguany contenia dos noms que van fer que no dubtés ni un moment en comprar l’abonament: Minor Victories i Whitney. És clar, però, que si vas a un festival el cartell és molt ampli. A més, si ets de primeres files com aquí la moi (mission accomplished en tots els casos), aprofites i vas a veure els que toquen abans, per allò de “ja que hi ets potser t’endus una grata sorpresa”.

El meu objectiu del dissabte era Minor Victories, prèvia presència a C Duncan, els immediatament anteriors, però vaig arribar inclús per a les darreres cançons de Maria Usbeck, incloent el moment hipster màxim de  la versió del “Cállate, niña” de Jeanette. Todo ello muy Apolo. L’escocès C Duncan, acompanyat de la seva banda, em va recordar en certs punts a High Highs, sense la monotonia i linealitat dels darrers i, sens dubte, amb molta més versatilitat i personalitat sobre l’escenari que el duo australià. En resum, C Duncan i banda, tots ells molt cuquis (comentari frívol, I know).

Però a qui havia anat a veure era al mal anomenat supergrup Minor Victories, format de components de Slowdive, Editors i Mogwai. Amb aquest elenc, doncs el shoegazing que es gasten té molt de cos rocker, sobretot en els finals dels seus temes, on el guitarrista Stuart Braithwaite (Mogwai) i el baixista Justin Lockey (Editors) deixen clar que vénen (ups, diacrític #desobediència) de grups amb el rock de bandera. Els tècnics de so crec que van confondre l’envoltori oníric del shoegazing amb el “que-no-se-entienda-una–mielda–de-la-letra” en els primers temes i en certs punts el baix tenia un reverb bastant odiós, diguem-ho tot. Other than that, va ser un concert correcte en què els fans dels grups més rockers d’origen van poder gaudir de finals apoteòsics. Ah, aquí la menda se llevó más de una y de dos sonrisas de Justin Lockey porque soy así de adorbs con mi feedback facial que no puedo ocultar, tanto si algo va bien como si algo va mal. (Vaya, otro comentario frívolo; ya paro, ya).

Diumenge vaig arribar per a Gúdar, sobre els quals em reservaré els comentaris. Val a dir que tenen fans molt entusiastes, però que el vocalista de “me-inspiro-en-Martí-Perarnau-de-Mucho-pero-sin-tener-el-carisma-de-éste” se salva pels músics que l’acompanyen. El gran moment, però, va arribar amb Whitney, que em van conquistar a principis d’any amb el seu single ‘No Woman‘.

Julien Ehrlich, bateria, veu i lletres de Whitney.

Yo voy a los conciertos a que me emocionen. A que me hagan bailar. A que me hagan sonreír. A que me hagan llorar. A que me hagan vibrar. En resumen, a que me hagan sentir. Si no, me quedo en casa y me pongo el disco, oiga. Per sort, Whitney ho van aconseguir només sortir a l’escenari. I amb escreix. Ja ho he dit vàries vegades que, si ets bo, no et calen les parafernàlies dels macro-concerts amb passarel·les, focs artificials i visuals d’infart. Que si están, bienvenidos sean, claro está. Però si no és el cas, només et calen un bon set list, una gran compenetració i complicitat amb els companys, professionalitat, presència sobre l’escenari, gaudi pel que s’està fent, ganes de fer-ho passar bé i sensibilitat. De tot això i més n’hi va haver a dojo ahir en els 55 minuts de concert dels de Chicago. Des de les modulacions vocals i les divertides converses i òbvies intros de temes de Julien Ehrlich (bateria, lletres i veu), juntament amb les retirades de la suor amb les mànigues d’una camisa de franel·la (?!), passant per l’entusiasme ballaruquil de Malcolm Brown als teclats, el cos sonor brillant de les trompetes de Will Miller, els posats Tom-Hankians de Max Kakacek (guitarra i lletres) i els petons i conseqüent retirada a temps de Josiah Marshall (baix). Si alguna cosa és Whitney és una banda cohesionada, amb moviments estudiats sense perdre la frescor i espontaneïtat, moments de “now, everybody tune your instruments” (las cosas del directo) i “sorry, but we are still jet-lagged and we don’t know if this is a full set or a fest“, i agraïts amb l’oportunitat de poder anar de gira pel món amb un sol àlbum que els serveix d’excel·lent carta de presentació malgrat tirar també d’un parell de versions per cobrir l’expedient. Sigui com sigui, banda a seguir, almenys per mi.

Cruïlla 2016: No Sleep for Me This Time!

After having ended up knackered at last year’s Cruïlla, this year I had to give the best of me there, as I was attending the fest as a press member. This meant no sleep for me this time, at least not at the Forum. Nope!

I started covering the Cruïlla event on Hipsterian Circus a bit “late”, as compared to some websites’ coverage, as I first had to finish the probation period, then suggest the topic, get the approval and then get down to it. Covering a festival, both the pre- and the while- is no easy task, as there are many goings-on related to it: new confirmations, playlists announcements, changes in the schedule… That also includes, of course, choosing the bands you think you are going to enjoy the most or you are most interested in – and if you are not, then make the effort to get to know them and go see them with an open mind. Finally, the fest itself, which means hours and hours of music and fun but also loads of energy spent to be attentive and getting the essence of what will end up being the backbone of the different gigs.

So here’s my coverage of the Cruïlla festival for Hipsterian Circus. First of all, the schedule announcement. As opposed to Primavera’s – and there being fewer stages -, I was happy to see that there were hardly any overlaps involving the bands that I was most excited to see. Of couse, you cannot say this in an article meant to be impartial or, rather, ‘general(isable)’, so I kept that to myself and wrote about how cool it is that Cruïlla offers a wide variety of styles and that their line-up has so many different ingredients that you can decide on your own menu depending on the mood you have on such or such other day. That is precisely what I ended up doing: my mental schedule kept on changing as the nights were advancing.

After this article, I realized that the fest was publishing a series of playlists in their social networks made either by the organization or by the very artists performing in the fest. In order to make up for my delay in the coverage of the fest, I summarized whatever lists they had published up to that day in this article. I kind of felt proud to have taken the initiative to write about something that, apparently uninteresting, could also offer some food for thought as to whether the platform used for such purpose was the most convenient one regarding collaboration/interaction from punters.

Then I wrote the item of news on the Cruïlla covers competition. Even though the news wasn’t that extraordinary, I believed I could give it a humorous touch that I myself would appreciate as a reader. Several other competitions were set up by the festival organizer, about which I wrote in this article.

Finally, the fest review, which appeared as a featured news item that week! As encouraged by my ‘bosses’ at Hipsterian, I did say what I thought from the bottom of my heart and so I included some humor and pseudoirrelevant comments to leave my personal mark in the article, unlike what you might find in reviews of regular newspapers. This being a festival review, I also covered logistics aspects, such as toilets, food trucks or stages location.

The thing is that, on the fest days, I ended up going to fewer gigs than I had planned in my mind but it was a very enjoyable experience anyway that I lived along with several friends. The gigs I enjoyed the most were, undoubtedly, Damien Rice, Alabama Shakes and Vetusta Morla (* fan girling mode on for this one *), which I believe shows in my review. Also, I wish I had had the energy to stay for Skunk Anansie, but it was too late at night. I must be getting old…

I also took pictures of the performances with my compact camera, as we weren’t granted a photo pass. That means the quality of the pics is just acceptable. If only I could’ve got in with at least my hybrid cam. In spite of that, I’m a bit proud of some of the pics I took of Brittany Howard from Alabama Shakes and of Pucho from Vetusta Morla. Oh my, those beautiful human beings!

See you next year, Cruïlla!

Primavera Sound 2016 – Dia 3 i 4

Estaria molt bé poder dir que vaig veure Radiohead. Sí, estaria molt bé. Però no és cert. Els vaig sentir de lluny estant. També estaria molt bé que em marqués la gran crònica d’ells, però no ho faré porque ante todo, honestidad. Vaig arribar just abans que comencessin, i tot i poder dir que els vaig sentir (al principi ben poc, perquè no havien encara solucionat els problemes de so del dia anterior, i a més tenien problemes amb les càmeres), no puc dir: ¡oh, peazo concierto! ¡oh, sí, pude disfrutar de la segunda vez que tocaban ‘Creep’ en mil años!’, perquè no és veritat. Així doncs, diguem que puc dir que vaig estar present en el concert de Radiohead i que, efectivament, els segueixo tenint pendents. De sortida vaig passar per davant d’Animal Collective per poder dir que els havia vist, però res més. Fi de la crònica del 3r dia del Primavera. Corramos un estúpido velo.

El dia 4 vaig tenir relativament més sort, tot i que no la vaig encertar del tot en escollir els escenaris on estar a primera fila. Ah, you never know, i més quan ets anti-spoilers (cosa que m’estic començant a plantejar a canviar, ni que sigui per veure snippets sense fil argumental). Començaria la jornada amb Wild Nothing, que havent-los escoltat relativament poc per Spotify, em van convèncer en directe. Com que vaig decidir estar-me al Heineken durant tota la jornada, vaig veure Manel des de la distància i, pel que diuen, ho van petar. I arribaria llavors el torn de Brian Wilson performing Pet Sounds. Aquí és on m’hauria de posar filosòfica i cantar les virtuts d’aquest àlbum i del que va significar, però em limitaré a dir una cosa: em va fer peneta, molta, la posada en escena. Que sí, que la gent va gaudir i tot el que tu vulguis, però no pots anar pel món anunciant la gran gira de l’any amb una veu que substitueix les originals de la mà d’un cantant que es queda a mig camí de potència i no té cap timbre que sigui res de l’altre món. Posa un conjunt de veus principals o un cor, coi!

Volent veure PJ Harvey des de primera fila, em vaig perdre Chairlift, però no em va saber massa greu, malgrat la veu de la Caroline Polachek sigui destacable. Mare de déuxxxxxxx, PJ Harvey va estar brutal. Tot molt estudiat, s’ha de dir, i amb la prohibició dels càmeres de passar de més enllà de la meitat de l’escenari. No sóc gran coneixedora de l’obra de PJ Harvey, però he de dir que em va captivar només sortir a l’escenari, no només per la seva veu, sinó per la coreografia estudiadíssima de mans, moviments de cap i alguna que una altra flexió de cames així com els moviments dels músics, que no eren pocs. D’altra banda, la realització de les càmeres era de 1o. S’ha de celebrar també que no hi va haver cap problema de so. No sé res de la seva personalitat, però intueixo que si hi hagués hagut algun problema, s’hauria rebel·lat i hauria dit “aquí cantará tu tía Rita”. Sens dubte, el seu va ser un dels concerts que fan que pagui la pena comprar l’abonament del Primavera Sound abans que surti el line-up (de fet, ella va ser de les últimes confirmacions) abans no pugi de preu.

Després de PJ Harvey, oh la disjuntiva: o Sigur Rós des de la distància i Moderat des de primera fila o al revés… I novament no vaig fer la millor tria. Tot i que el públic que esperava per a Moderat era d’allò més solidari i ens anàvem fent torns per anar a veure l’espectacle espectacularment espectacular de Sigur Rós a l’H&M, no és el mateix, és clar. El tema és que em vaig quedar a primera fila per a Moderat, per poder gaudir al màxim de ‘Bad Kingdom’, però va resultar en un gran fiasco: el volum era desorbitat i, a mi que em perdonin: Ningú no els ha dit als grups de música electrònica que sortir a l’escenari amb granota de mecànic està ja molt, però que molt desfasat i és hortera a mort? D’altra banda, la veu de Sascha Ring tampoc no s’apreciava del tot bé i l’espectacle de llums i visuals tampoc era res de l’altre món.

Malgrat les decepcions o tries desencertades, novament ja torno a tenir l’abonament per a l’any que ve. Serà qüestió de menjar-se uns quants spoilers per poder escollir millor en la propera edició.

Galeria d’imatges.

 

Florence + The Machine: una crónica oficiosa

Tras mi crónica oficial del concierto de la gira How Blue en Barcelona, que escribía la madrugada del domingo y que me servía de estreno como colaboradora para Indiescretos, no sin sus más y sus menos a esas horas (gracias, Adrián, por la maquetación me being at 650 km from you), me dispongo ahora a hacer algo así como un recap oficioso de los dos conciertos de Florence + The Machine en Barcelona y Madrid.

Dos, a mí me daban dos. Con Flo, por el momento, siempre dos. Dos conciertos en 2012, dos en 2015 y dos en 2016. La primera vez que la vi, tras una sobredosis conciertil de Gotye, me autoregalé un puente de diciembre en mi queridísimo UK con Florence + The Machine en The O2 de London, luego con Gary Barlow en Manchester y otra actuación de Flo & co. en el Jaguar Hall del Ricoh Arena de Coventry. Aquí se originó en cierto modo mi decepción respecto a Florence Welch en vivo a pesar de lo que me gusta(ba)n sus dos discos publicados hasta la fecha. Salvo una broma en referencia a la temática de la muerte en las letras de sus canciones, cosa que chocaba con la presencia en The O2 de su madre, la mujer que le había dado la vida, Florence Welch hizo exactamente lo mismo tanto en un sitio como en otro: mismos gestos, mismas bromas, mismos bailes, mismo set list, mismo todo, aun tratarse de dos recintos distintos, con un cambio considerable en el aforo (de 20.000 a 10.000 aprox.)  y, evidentemente, un ambiente distinto al ser, el primero, un pit + tiered seating con pantallas y un escenario de dimensiones considerables y, el otro, un pit all-standing con un escenario modesto y, por consiguiente, menor distancia con el público. Corría la época en que las Haim, teloneras de Florence + The Machine en su paso por UK, sonaban realmente a rock con contundente percusión y no a ese pop-rock de playa surfera californiana que se gastan en su álbum debut. Por aquel entonces, Flo no desafinaba pero tampoco entonaba del todo en las notas largas: se quedaba en aquella marea indefinida en que los momentos álgidos de los temas de Lungs y Ceremonials se desdibujaban, pues la voz de Flo no aterrizaba ni en la nota que buscaba, ni en la nota original ni en la nota que realmente tendría que ser.

Verla tres años después en versión festival, acompañada yo de dos grandes amigas en su países de residencia respectivos (Portugal y Suecia) me hizo apreciar que tanto el atino vocal de Florence Welch así como su soltura sobre el escenario han mejorado con el tiempo. Pero no olvidemos que el contexto de festival, donde el horario estipulado es reducido y el escenario es el que es, hizo que las actuaciones de la banda, aunque ya apuntaban las maneras más bailables y pop de How Big, How Blue, How Beautiful, fueran eso: un show en que, efectivamente, se respira el ambiente florenciano (con su purpurina y coronas de flores correspondientes) sobre todo en las primeras filas, pero en que se actúa a preu fet, sin demasiadas oportunidades para el diálogo ni para la contextualización de canciones ni para, en algunos casos, ninguna floritura luminosa espectacular. Por no decir que no todo el público se muestra entregado, puesto que en los festivales a veces vas a ver a un grupo para llenar un hueco o para ver qué tal suena.

Florence + The Machine en Way Out West – Göteborg 2015. Foto: Mª del Mar Suárez

Cuando comenté que iba a ver a Florence dos veces este abril, hubo quién me dijo ¿vas a ver dos veces lo mismo? Y, deep inside, pues sí, me temía que sí aunque lo viviría necesariamente de un modo distinto. Aunque el set list ha variado en ocasiones desde que el How Blue tour empezó, había algo en mí que me decía que no iba a ver ningún cambio en el set list de Barcelona a Madrid. Why? Dunno. No tendría por qué, habiendo F+TM cambiado el set list anteriormente sin que ello significara ningún mayor esfuerzo que el de ensayar el tema y ajustar las luces, puesto que todo lo demás era exactamente igual que en las actuaciones anteriores, incluso las de festival, incluyendo el backdrop y dejándose de presentar ni siquiera a los músicos. Pues, querida Florence, algunos flows te llamamos Goddess Flo, pero… ¿qué sería de ti sin el resto de tu Santísima TriniMachine? No obstante, viví los dos conciertos de modo distinto, y a eso es a lo que voy:

A la crónica que ya escribí del de Barcelona solo tengo que añadirle un apunte que me sorprendió: el público de grada de mi sector. Sorprendentemente, se pasó las dos primeras canciones sentado, cosa nada habitual en la mayoría de conciertos de pop-rock a los que he asistido en el Sant Jordi. ¿No son ‘What The Water Gave Me‘ o ‘Ship To Wreck‘ lo suficientemente dramáticas como para levantarse y cantar de pie al mismo tiempo que se coreografían espontáneamente? Pues parece ser que para muchos, no, e incluso algunos pidieron a los que se habían levantado que se sentaran. No fue hasta que Florence invitó al público a levantarse en la tercera canción que la mayoría (no todos) de los ocupantes del sector 105 y 106 lo hizo. Barcelona, ¡¡¡que estamos en Spain-viva-la-fiesta-viva-la-noche-vivan-los-DJs, no en UK!!! Por otra parte, el sonido fue muy bueno y destaco, sobre todo, cómo lucían los vibratos de los temas de Ceremonials. Sin embargo, me faltó algo de energía, explosión acústica o amplitud sonora en ‘Mother‘, ese tema que lo oyes y dices: “Buah, tema fijo de cierre de concierto en un estadio de dimensiones considerables”. Quizás mi desilusión sea debida a habérmela imaginado así antes de hora, en un cierre brillante que pone punto y final a How Big, How Blue, How Beautiful de modo que, necesariamente, sientes la compulsión en tu interior de darle dos puntitos más de volumen al equipo de reproducción e imaginarte a Flo en una de sus carreras de punta a punta del recinto bañándose en las masas de flows mientras el coro se queda solo con su Uuuuuuuuuuuh uuuuuuuh final a partir de 04:50.

Dicen que la expectación y la ilusión que le pones a algo antes de que pase es lo que hace que disfrutes más ese algo, más que no el hecho en sí. Y eso es lo que me pasó para el concierto de Florence + The Machine en el Palacio Vistalegre, con una calidad acústica bastante inferior a la del de Bcn, pero mismo set, misma iluminación, mismos bailes, mismas bromas y contextualizaciones de canciones aunque más breves… Sin embargo, ese evento significaría mi encuentro con Mané López, aka Gustos distintos, con el que llevo la friolera de casi cuatro años hablando por el maravilloso mundo de internet y el que fuera el que me dio el último empujoncito para abrirme este espacio. Así pues, como ilusión y ganas no nos faltan, desde diciembre que compramos las entradas hasta el 17 de abril, tuvimos tiempo para montar el viaje, hacer que un poster llegara de un almacén en C/Pallars de Barna a su habitación en Málaga, previa odisea particular de la moi (pun intended), pensarnos el outfit, evitar vídeos en vivo (no spoilers, thanks) y desear que el bonus track ‘Which Witch‘ se incluyera también en España.

Ya en Vistalegre, desde las 14h (abrían puertas a las 19h), habiendo dormido 3h 20′ por haber escrito la crónica de Bcn y tener que llegar al aeropuerto in time, y con un buen chute de cafeína pa’ las venas, tuve tiempo de comprobar que el público de pista sería de lo más majo, entregado (se repetían los “Mi reina, mi diosa, mi queen” por doquier) y práctico (maravillada estoy aún de la colchoneta de playa de asiento).  Algunos madrileños estaban también realmente preocupados por qué haríamos cuando nos llegara “la llamada de la naturaleza” antes de entrar (?!). Ver llegar a Mané un rato después con su rebeca y sus calcetines de abeja fue para mí casi como cerrar un ciclo. Un ciclo que empezaba el 23 de marzo del año pasado con el lanzamiento de ‘What Kind Of Man‘, que seguiría con un análisis en tres entregas de una de las temáticas de How Big, How Blue, How Beautiful con el que – por desgracia entonces, por suerte ahora –  podía ver reflejadas ciertas situaciones reales con mucha facilidad y que llegaba a su culmen en el concierto de Vistalegre, con un Mané (¡qué poderío y vozarrón!) et moi même entregadísimos desde la primera canción (aunque si hay hambre, se hace un ‘Sweet-Croissant-Nothing‘ y aquí no ha pasado nada). Eso sí, nos mimetizamos con el entorno con unos detalles de purpurina faciales cuyos documentos gráficos solo saldrán a la luz cuando sea igual de famosa que Jennifer Lawrence, para así hacerme autopubli y tal.

Florence + The Machine en Palacio Vistalegre. Foto: Mª del Mar Suárez.

No voy a contar nada más del concierto de Madrid, puesto que, como casi siempre (menos cuando Mané se emociona con Halseys, Låpsleys y demás cantantes pop que termino por confundir), suscribo todo lo que Mané ya contó en su propia y detalladísima crónica. Solo voy a añadir que, al volver a Barcelona, tuve la misma sensación de vacío que cuando mi amiga Júlia y yo, en ocasiones acompañadas de otros amigos, vivimos intensamente la previa del 360º de U2 yendo a escuchar los ensayos en los alrededores del Camp Nou varias veces. Esa sensación de “¿y ahora qué?” when everything is over y que hace que ya esté buscando ese otro evento que vuelva a darle aceite al engranaje de la vida diaria y ponerle salsa a la no-tan-rutina que, al menos a mí, nos da energía día tras día.

• Galería de imágenes: a) Barcelona 16/4/16  // b)  Madrid 17/4/16

Notable dosi de The Vaccines a Razz 2

Després d’un canvi a sala de menor capacitat (de Razz 1 a Razz 2) tot i que no de pitjor acústica, ni molt menys (un aplaudiment ben fort al so!), ens visitaven aquest dijous The Vaccines, acompanyats dels teloners nostrats Me and The Bees. Aquests  van confirmar el meu gran descobriment d’aquests últims mesos (don’t kill me): a casa també s’hi fan coses potables sense posar-hi una millonada. No obstant això, encara hi ha qui no se n’ha assabentat, per la qual cosa van tocar per a quatre gats, inclosa la moi.

Me and The Bees estan formats per una baixista que també aporta una veu profunda i amb cos i que va mostrar en tot moment una complicitat excel·lent amb la bateria, que no parava de somriure i de moure el cap de costat a costat quan se la veia gaudir pletòrica dels temes. Completa el grup un guitarrista que, potser més aviat per timidesa que no pas per alçada, va passar més aviat discret per l’escenari.

Després de la seva bona actuació, amb ritme, fluïda i amb una setlist equilibrada que incloïa temes tant de Fuerza Bien (2010) com de Mundo Fatal (2014) , es van acomiadar agraïts que no els haguessin llançat res (?!). No em queda gaire clar si es referien a tomàquets o a sostenidors, tot i que us ben asseguro que no es mereixien ni una cosa ni l’altra.

Vint minuts més tard del previst, costum que m’està començant a inflar allò que no sona, van aparèixer a l’escenari The Vaccines. Els vaig descobrir l’any passat al Super Bock Super Rock i, com em van sorprendre gratament, vaig pensar que aquesta seria una bona ocasió per poder-los veure de ben a prop i confirmar (o no) les bones vibracions que em van transmetre a Lisboa. Aquest cop, també, amb temps per haver-me après més d’una i de dues lletres de cançons ja que el seu English Graffiti (2015) va acabar essent un dels àlbums que més vaig acabar escoltant l’any passat. Un àlbum que, segons els crítics i experts en el tema (ehem!), no és el millor de la seva carrera, tot i que els de West London afirmen estar-ne molt orgullosos (què han de dir ells ara per ara, ves!).

                                                                    Justin Hayward -Young i la seva postura caderil.

 

En les distàncies curtes (estava a primera fila, pues Dios me dio cerebro pero no altura), vaig descobrir el per què de tot plegat: les cançons més ensucrades/lentes/menys-Vaccines, tot i sonar igual de bé que en àlbum, costa de creure-se-les en directe. Ni els cops de cadera ni les mirades seductores del cantant, Justin Hayward-Young, quan et clava els ulls (diox, cuando Justin te mira, ¡te mira de verdad!) fan que ni ‘Dream Lover‘ ni ‘Minimal Affection‘, malgrat els seus teclats enganxosos, acabin de quallar. Val a dir, però, que són un excel·lent respir per a la marxa frenètica de la major part del seu repertori, de qui els fans dels dos altres àlbums de The Vaccines, What Did You Expect From The Vaccines? (2011) i Come Of Age (2012) són tan fervents defensors. Ara bé, també és cert que una miqueta més que dir “Barcelona” hagués ajudat a posar-se tot el públic a la butxaca. No obstant això, Justin Young té armes per convèncer la massa, i si no, ja està en Pete Robertson (bateria) per animar la gent, malgrat la cara de mala òstia bava que gasta.

Malgrat haver-hi fins i tot grups escolars i guiris a manta (I promise), The Vaccines no van completar l’aforament de la Razz 2.  Els assistents, pocs però ben avinguts, van respondre a totes les cançons purament Vaccines des del primer moment, recordant amb els seus acompanyaments vocals el que segurament fan a casa quan sona el “papapapapapapapapa so prettyyyyyy” de, per exemple, ‘Handsome‘, tema amb què arrenca l’English Graffiti i amb què va començar el concert. Val a dir, però, que al concert li va costar arrencar. Al principi hi havia certa desconnexió entre els membres de la banda i tot plegat semblava anar al ralentí. Per confirmar-ho, només calia veure el teclista, percussionista i guitarrista del fons, impassible mòmia melenuda vivent no semblava reaccionar ni que li passés un camió per sobre. No era l’únic figurant a la banda: Árni Árnason (baixista) no es quedava curt, impertèrrit, avorrit, acartronat. I si el Pete Robertson (bateria) i Freddie Cowan,  guitarrista principal no estaven a l’hora, no us preocupeu, que se’n van adonar a temps i ho van arreglar amb el whisky que els va córrer durant una estona coll avall com si fos Font Vella fresqueta de la nevera. Miracles de l’alcohol (o no), la banda va fer un clic després de ‘Wolf Pack‘ i  ‘Post Break Up Sex‘ i van recordar-me els Vaccines que havia vist a Lisboa en molts temes, decorats amb mini-quadres coreogràfics entre baix i guitarra d’una banda i cantant i bateria per l’altre. Amb el mòmia-percussionista no hi comptem pas.

Després dels 18 temes de la part principal, Justin Hayward-Young va tornar a aparèixer amb una versió acústica de ‘No Hope‘ que, juntament amb  ‘Blow It Up‘ i ‘Norgaard‘ posaria fi al concert que no va durar més d’1h 20’.

Malgrat que el públic, dividit entre els pre-English Graffiti i els late arrivals com el meu, no respongués uniformement a tot el concert, va ser un recital equilibrat en setlist, amb una qualitat acústica excel·lent i una química amb el públic in crescendo. Potser una mica més de focus i menys actitud ressacosa-ibuprofènica hauria ajudat que el concert hagués tingut un vol més regular, però si us va el rotllo indie-rock guitarrero, doneu-los una oportunitat.

Galeria d’imatges.