Àlbums del 2018 que ni fred ni calor

Dorian –Justicia Universal. Trobar la fórmula de l’èxit d”Cualquier Otra Parte’ era difícil. Massa. O potser sóc jo, que tant de sinte em cansa.

Florence + The Machine – High As Hope. ‘Grace’ i ‘Patricia’ deriven tant en el to com en l’amplitud sonora de la selecció més grandiloqüent de How Big, How Blue, How Beautiful. D’aquest àlbum em quedo, segurament amb ‘Big God’. No obstant això, en conjunt, no arriba a la categoria de HBHBHB, un disc que podria dir que va marcar el meu 2016, però sí que li he donat prou voltes com per incloure’l en aquesta selecció. Tampoc no passarà a la història de la música com res destacat, però és Flo, li donarem una altra oportunitat.

HAERTS –  New Compassion. Cuando se mezclan parejas en grupos, pasa lo que pasa, per la qual cosa, cinc anys després, HAERTS, ara amb una banda totalment renovada, es presenta enguany amb un àlbum més orgànic, abandonant els sintes i llançant-se a lletres més profundes, per dir-ho d’alguna manera.

Justin Timberlake – Man of the Woods. Que JT tregui un disc és una alegria suprema para tó tu body fins que veus que el resultat és el que és, sense gaire cap ni peus. O lo que es lo mismo, muy US audience-oriented. I que a sobre vingui de gira per Europa i, once again, no passi per la Península, com era d’esperar, es para hundirse (un poco más) en la miseria.

Unknown Mortal Orchestra –  Sex & Food. Després d’àlbums destacables, aquest any van i treuen no un, sinó dos àlbums. Too much? Too much.