Cruïlla versió ‘snap’

La pandèmia – i altres coses- van aturar fa temps la meva febre concertera. El Cruïlla era un must anual, però he de dir que ja no tenia entrada per al 2019, tot i que en el cartell d’aquell any hi havia Placebo i Editors, dos dels meus grups favorits forever and ever. Enguany, ni m’havia plantejat anar-hi: que si sisena onada, que si guerra d’Ucraïna, que si inflació i reduflació… Que no estaba ni el horno para bollos ni los ánimos para tirar cohetes. Res que em toqui de prop, però sí que l’ambient que es respirava al juliol, especialment (ara que és agost sembla que visquem en un mes d’impàs), era de “tierra, trágame”. Però va arribar aquell whatsapp d’aquella ex-masteranda brillant que va fer que la Maria del Mar resolutiva, preparada per a qualsevol aventura (i més si és musical), agafés la tarja de crèdit i pagués per l’entrada d’un dia del Cruïlla el que años ha havia pagat per tres dies sencers de música en directe de qualitat en ambient sa i sense aglomeracions. Les decisions snap són així de cruels amb la butxaca.

Aquest ambient era el que se seguia respirant enguany al Cruïlla, amb companyia nova (si penso en anys anteriors), però amb un gaudi similar. Al Cruïlla s’hi va per escoltar velles glòries, sorprendre’s amb el fandom de grups independents, descobrir sons nous, i aquest cop, gaudir de la brisa marina des de la calma dels turonets del Fòrum. Si hagués anat sola, evidentment, m’hauríeu trobat a primera fila, però quan una va acompanyada, s’adapta a les circumstàncies.

Les circumstàncies d’enguany em van dur a veure Delafé y las Flores Azules, que ho van donar tot (inclosa molta suor) i que van deixar el públic encantat, després d’una tornada molt anhelada. No són un grup que m’encanti (els vaig donar una oportunitat, però no me van), tot i que puc arribar a entendre l’amor incondicional que es respirava de part del públic. I l’Helena, ains, l’Helena, és d’aquelles persones amb una elegància natural que jo no arribaré a tenir mai.

Tot seguit vam treure el cap per Duran Duran, a qui ja havia vist un parell de cops a consciència. Per tant, no em va importar veure’ls des de la distància. Tampoc vaig “connectar” gaire amb Simon Le Bon. Potser perquè els vaig perdre la pista des del seu All You Need Is Now (2012). Em poso les mans al cap de veure que han passat 12 anys des de llavors. Què ha passat durant tot aquest temps?! Va ser un concert correcte, tot i que els cors no acabaven d’acoblar-se massa bé al conjunt. Potser perquè Duran Duran no és un grup per veure de dia i en un festival. Ells, allà; jo, aquí. Connexió inexistent. Una pena. Però ja tinc el check en condicions amb ells de les dues vegades anteriors.

Vam sopar acompanyats de Rigoberta Bandini. Alegria, kitschisme a tutiplén, bonrotllisme a dojo i un setlist més curt que la nit de Sant Joan. No van ni arribar a complir el temps estipulat. Seran flor d’estiu? Fa l’efecte. La febre Eurovision pot fer molt de bé (mireu ABBA)… i molt de mal. Veurem…

La indiferència es va fer més que notòria amb Dancetería. M’agrada molt Miss Caffeina, però digueu-me què li trobeu als Varry Brava, perquè jo no ho entenc. Les lletres poden ser enginyoses i encertades, però les melodies són més planes que Bolívia. Si bé la idea de la combinació dels dos grups és bona, els arranjaments dels Miss, que no destaquen per ser res de l’altre món, destacaven sobre els de l’actuació més que previsible dels Varry, que ja és dir.

Vam acabar la nit amb Editors. Que et poden agradar o no. A mi, personalment, m’encanten. Però és que encara que no t’agradin, la diferència amb l’actuació anterior era abismal, i això que només els diferenciava uns petits punts de font size al cartell i uns metres d’un escenari a l’altre amb una capacitat similar. Quan un concert està pensat al mil·límetre, malgrat l’expressivitat i entusiasme irreverent del frontman, es nota. I és això el que diferencia els músics que amb poca probabilitat rondaran món dels músics reconeguts arreu. Gràcies, Tom Smith i companyia per posar el punt final al Cruïlla fugaç d’enguany.

P.S.: Ja tinc l’abonament complet per l’any que ve. Ehem.

Vetusta Morla: El ritual

Hace ya casi tres meses del concierto de Vetusta Morla en el Palau Sant Jordi. 21 de mayo, para ser más exactos. Vetusta tienen el honor de ser el último grupo que vi en concierto pre-pandemia y el primero tras la bajada de guardia, que no fin, de la misma.

Había ganas. Muchas ganas. Mi acompañante no tenía ganas. Es un músico raruno a quien no le entusiasma ir de concierto…. En fin… Pero yo sí tenía, y muchas.

No voy a poder escribir nada que no se haya escrito ya sobre esta nueva gira celebrando Cable a Tierra. Discazo, por cierto, que incorpora sonidos tradicionales en el indie más vetustero sin que nos suene a artificio forzado. Presentación la de este concierto, también, (no) sorprendentemente arraigada a la tierra A la Tierra también. Aunque no faltara un uso preciso de la tecnología musical. Pucho (voz), en su línea. David García, Jorge González, Juan Manuel Latorre , Guillermo Galván y Álvaro B. Baglietto, también. Una suerte. Contribuyeron a ello también el grupo palentino El Naán y las gallegas Aliboria, así como la inclusión de un snippet de una canción tradicional catalana, cuyo título no recuerdo y a cuya pregunta no recibí respuesta del CM del grupo. En fin…

El mismo ritual de siempre enmarcado en la filosofía del último álbum. Ese amor por el aquí, por el ahora, por el vosotros, por el nosotros que se respiró durante todo el concierto es difícil de describir con palabras. Ese amor por celebrar la música a pesar de los “tiempos oscuros” e “inestables” que hemos vivido estos dos últimos años.

Es esta inestabilidad, este cambio constante, este estado líquido el que hizo que “mi ritual” conciertero cambiara bastante en comparación con ocasiones anteriores. Mi ritual para un concierto en el Sant Jordi no solo pre-pandemia, sino pre-marido y pre-hijo, era llegar en metro, cenar un bocadillo antes de entrar, apenas tocar asiento, desgañitarme, echar mil fotos, tomar notas y pensar durante la vuelta el leit motiv de la crónica correspondiente, que escribiría a la mañana siguiente sin falta o la misma noche si el nivel de excitación me lo permitía. Esta vez, me hallo tres meses después, rememorando tal evento con tres fotos mierdens pilladas con una cámara que ni siquiera preparé a conciencia, sin notas, escribiendo a pelo, y recordando que mi ritual de concierto en un Sant Jordi acompañada ahora pasa por una parada técnica en casa de la suegra, con merienda-cena a la mesa, despidiendo a mi hijo, que se quedará a dormir allí, y estar en el concierto pensando: ¡Mecachis, no llevo ni papel ni boli! Y ni siquiera sé cuándo voy a encontrar el momento de sentarme delante del ordenador para celebrar la música, la tierra, la Tierra, la vida y Vetusta.

Un ritual no es una rutina, pero una rutina, como dice el anuncio, si no es la equivocada, bien se merece convertirse en ritual habitual. Más conciertos como este ritual, Vetusta.

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

My World Upside Down

Last year I became pregnant with Albert, and so, my world turned upside down. This surprise came along with tons of workload and the imperative need of readjusting priorities. Albert was born 2 weeks sooner than expected, last January 10. Despite me having prepared the drafts for the ‘Best Music of the Year 2019’ kind of articles, I just couldn’t publish them, and so there they are still, resting in the drafts folder. I could’ve published them incomplete, as they were, but it’s not my way of doing things.

This beauty is my son at the age of 5 months and a half or so.

To be honest, while I would start writing the previous posts of this kind early in the year and would continue writing them as time went by, this year 2020 I haven’t even started doing so, which means no article like this will be published this year either. Life has changed way too much. The world has changed way too much. So much to take in. So much to figure out. So much to handle.

The pandemic crisis as well as my postpartum depression have affected me deeply, both physically and emotionally. I even stopped listening to music at some point. Going back to the gym this week (and feeling each of my muscles hurt!) seem to have contributed a great deal to recover my inspo and to be able to appreciate what music means. Love, hope, sadness, memories. Life.

While I don’t think that I will be publishing any ‘best of the year’ article this year, either, not even last years’, also due to my permanent workload (I’m striving for a job promotion which involves lots of work dedication), I have started listening to music again, but I feel I’ve missed out on way too many releases. This is probably a wrong impression, given the fact that the whole world seems to have come to a halt. Nevertheless, I wanted to pay a visit to this blog of mine and say to the world (as if anyone cared, ha!), ‘Hey, I’m alive!’.

While pregnant with Albert, I did go to some concert, though taking it super easy. Due to the COVID-19 crisis, the conception of concerts, gatherings and what not will necessarily change, at least in the short and mid-term. God knows if we’ll ever attend again massive concerts like the ones I was lucky enough to experience in the past. What is true is that this year I only attended Vetusta Morla’s at the Auditori del Fòrum and was very gutted that I couldn’t go to Cruïlla or Vida Festival, which had amazing line-ups. Maybe next year? Wishful thinking?

What I do know is that those butterflies created by music are priceless, like the ones I got yesterday at the gym while doing physical exercise. I have no option but to accept for now that I will not be able to experience that again simultaneously with hundreds or thousands of people at a big arena. A new life, a new kind of living music, the new normal. Sigh.

El més i menys “Glen Hansard” dels concerts de Glen Hansard

Prefaci: Fa uns pocs dies, un amic em deia: que ja no escrius? O és que ja no vas a concerts? Bé, podríem dir que una mica de les dues coses. I no per falta de ganes, precisament. El meu nou estat (28 setmanes d’embaràs) limita el ventall d’esdeveniments a què he pogut/puc anar per qüestions de salut i sentit comú, així com el fet d’haver d’avançar gran part de la feina que no podré fer durant la baixa maternal i que hauria de fer jo igualment. Així de malament funciona el sistema. D’aquí que. El mateix succeirà després del part: hi ha ja uns quants concerts que em perdré (tots els festivals, l’aniversari d’Editors a Razz…). Hi ha prioritats i renúncies en aquesta vida. Per tant, a partir d’ara m’hauré de limitar a concerts amb un temps pre-establert i més o menys fidel, amb seient assignat, sense haver de passar llargues hores interminables en cues a Razz, Sant Jordi Club, etc. Ja tornaran aquests temps, però ara per ara, assumeixo que no els trobo ni els trobaré a faltar.

En aquesta casuística, és evident que Glen Hansard al Palau de la Música aquest dimecres era un ineludible. Com sempre, va pagar molt la pena, molt. Fins i tot encara més portant un fill al ventre que, a diferència de quan va anar al Vida, ara ja hi sentia. Hi sentia tant, que va estar revolucionat des del minut zero, suposo que sobreexcitat amb els sorolls greus (com la mare). L’excitació li va durar la resta de la nit, matinada i alba, cosa que aquí la mare va pagar durant el dia. Però sí, tornaria a repetir sense cap mena de dubte.

L’últim treball de Glen Hansard, This Wild Willing, és, podríem dir, el menys Glen Hansard de tot el que té publicat fins ara. Com així? L’experimentació, l’ús de vocoders (als quals fins fa res renunciava als concerts), el so més fosc, fan d’aquest àlbum un dels menys provocadors de llàgrima fàcil però no per això menys emotius. És, simplement, diferent.

Això es va reflectir notablement també en viu, en què la interpretació dels temes més recents, incloent-hi també els temes dels seus penúltim i antepenúltim treballs, Didn’t He Ramble i Between Two Shores, es distingissin claríssimament de la resta de temes de treballs del Glen Hansard a què estàvem acostumats. No només es distingien d’origen, sinó que la interpretació, incloent-hi instrumentació nova com saxofon i flauta travessera, el retorn de segones veus femenines o guitarres elèctriques protagonistes (olé tu, Javier Mas!) van fer d’aquests moments i temes els pics més enèrgics (que no per això menys íntims) de la seva actuació. Evidentment, el públic va rebre amb un somriure els “greitest jits” ‘Falling Slowly’ i ‘When Your Mind’s Made Up’, però feia la sensació que tampoc no hagués estat un gran sacrilegi no incloure’ls (almenys per als fans “de tota la vida”), ja que no és que trenquessin la tònica general del concert, sinó que ja les tenim més que sentides i ja han fet el seu servei. Això no va impedir, però, que rebéssim amb els braços oberts el retorn de ‘The Moon’ al setlist, tema que va veure la llum quan Glen Hansard i Markéta Irglová eren més que un duo musical.

I per què la sensació és del més i menys Glen Hansard de tots els concerts de Glen Hansard a què he anat (7 si no m’equivoco)? Doncs perquè fins i tot un tema com “Fool’s Game’, de l’últim disc, ja va arrencar les llàgrimes no només meves, sinó del noi que s’asseia al meu costat, malgrat ser d’aquests temes més “experimentals” sonorament, a la vegada que hi va haver temps (massa per la normativa de decibelis, que van escurçar el concert) per a anècdotes mil del músic de carrer irlandès que tant ens van provocar xocs emocionals tristos (la mort del company de viatge en vaixell pel nord d’Espanya) com riure (l’anècdota de Bob Dylan).

Anar a un concert de Glen Hansard és preparar-te per escoltar un busker explicant les raons per les quals va escriure such and such song, cosa que no sabràs mai si no li pregunten a alguna entrevista. També serveix per descobrir la seva filosofia de vida, el seu coneixement del món, allò que el fa ser Glen Hansard i no un músic de folk irlandès qualsevol. Fins i tot políticament, va tenir l’elegància suficient d’exposar el seu coneixement sobre la situació actual de Catalunya aludint al catastrofisme dels mitjans i, per tant, alegrant-se irònicament del fet que el seu concert hagués pogut tirar endavant ja que aparentment, Barcelona estava gairebé totalment destruïda i tothom s’havia hagut d’arraconar a la Barceloneta. Glen Hansard, més que un músic, i no per això, menys Glen Hansard.

No sé si se de la Barceloneta, però també com sempre, Hansard va aprofitar els seus contactes locals per tal d’aportar quelcom d’especial a la seva actuació allà on va. L’habitual ja dels espectacles de Barcelona, l’excepcional guitarrista Javier Mas, va tenir més d’un i de dos moments per lluir-se, així com el noi irlandès que va aportar el toc tradicional, sempre diferent, a què ens té acostumats Hansard. Va acabar el concert amb ‘Passing Through’ de Leonard Cohen, com ha fet, aquest cop sí, anteriorment, deixant així la nota d’esperança de “jo només passava per aquí, i qui diu que no hi torni a passar, molt probablement, quan torni a publicar un treball”. Hi tornarem a ser. I tant.

Ramon Mirabet, generós com mai

Ramon Mirabet és aquella formigueta que treballa i treballa i treballa, i no només per a ell, sinó per a tota la seva comunitat, fins que aconsegueix arribar a les fites que s’ha marcat. I tot s’ha de dir, la fita de dijous als Jardins de Pedralbes va ser monumental. Començant de músic al carrer, passant per un cert ressò francès, per fi s’està fent un lloc al panorama català, que esperem que sigui aquell trampolí que el porti a coronar-se, com a mínim, com a príncep de la colònia.

Vaig tenir la sort de gaudir-ne una setmana abans, gratis, al MaremagnumFest, on ja va demostrar que “generós” és un adjectiu que inevitablement va lligat al seu nom, acompanyat de tota la banda excepte la violinista, i on la durada del bolo no va ser pas la d’un festival estàndard (o almenys la que jo m’hauria esperat).

El colofó d’aquesta noblesa va venir amb la repetició de l’espectacle que unes setmanes abans ja havia ofert al Palau de la Música, al que no vaig poder anar. La majestuositat del Palau és innegable, però els Jardins de Pedralbes no es queden curts en aportar un emplaçament ideal de nits d’estiu amb cert glamur, tot i anar calçada amb abarques. Si a tot això li sumem tota la banda que sol acompanyar Ramon Mirabet, un cor de nens i una orquestra on hi havia noms gens estranys en el panorama musical pop català com Vassil Lambrinov (Blaumut), ja ho tenim tot fet.

I és que com va explicar el mateix Ramon Mirabet, no calia cap nou “outfit” de gala (o no) per oferir el que era el propòsit últim d’aquella nit: dues hores de màgia musical, partint del pop més estiuenc, passant pels tocs de jazz i aquella barreja que no saps ben bé amb què s’està experimentant (sobretot vocalment), però que sens dubte aconsegueix (re)moure’t per dins. Així doncs, vam passar d’una versió cheeky de ‘For The Lady’ a una nana on Ramon “lo dio tó” (amb més o menys èxit) passant per la ballable ‘Those Little Things’ i aquella ‘Magic’ que, oh sí, no wonder, em va fer plorar. Missió complerta.

Els diàlegs amb el públic, així com la proximitat amb aquest, van ser innegables sense arribar a l’ensucramenta excessiva ni a fer-nos pensar que “buah, això ho diu a tot arreu”. La mesura i sinceritat són un plus, i aquests van ser presents no només en les presentacions dels temes sinó també en la naturalitat present en totes les mostres d’estima vers i entre els que es trobaven allà dalt de l’escenari. What you see is what you get.

Una persona generosa no és tal sense mostrar agraïment, i les mostres d’aquest van ser constants en Ramon Mirabet, així com aquell element de reflexió crítica on, després d’establir els teus objectius, et proposes dur a terme un pla, seguint unes accions concretes. Ramon Mirabet ho ha aconseguit, i amb escreix. Cap a una fita major, il faut. 

Galeria d’imatges.

Vance Joy cobreix l’expedient a Razz

Després de l’èxit d’omplir la Bikini el passat mes de febrer, Vance Joy va tornar a omplir un altre recinte, la sala gran del Razz aquest passat dimecres. Molts deuríem ser els que ens vam quedar amb les ganes de veure’l a la Bikini, ja que a quarts de cinc de la tarda ja hi havia un públic sorprenentment internacional i jove fent cua per veure l’australià James Gabriel Keogh, de nom artístic Vance Joy.

Després de signar un contracte per a cinc àlbums (ahí es ná) el 2013, arriba 6 anys més tard (sol passar amb la majoria dels nous talents emergents de les Antípodes) a fer-se un lloc més o menys rellevant entre els amants dels, diguem, cantautors modernets que agraden les nenes (principalment nenes, sí) joves i no tan joves com aquí la que escriu. Que agradi no és difícil: de la típica balada romàntica, passem a la cançó d’aires estiuencs amb els que t’imagines a la platja vestida de hawaiana degustant un combinat de fruites ben fresquet mentre penses: Ah, la vida, es podria aturar ara mateix, i no passaria res.

Amb dos dels cinc àlbums contractats com a carta de presentació, Dream Your Life Away (2014) i Nation of Two (2018), no era difícil esperar que el públic pogués seguir les cançons de principi a fi. El que sí que era difícil era que el concert no arribés ni a una hora de durada, com va succeir. Hola?! Va ser al final del concert, on ni tan sols hi va haver bisos, que vaig poder entendre per què havia començat mitja hora més tard de la prevista. D’haver començat a l’hora, hauríem pogut tornar amb prou temps com per posar les criatures de casa a dormir.

L’actuació va ser correcta, amb una banda de suport que va rebre atenció efímera en la seva presentació,però que sens dubte afegeix claror i energia als temes de Vance Joy, que té com armes d’actuació diverses guitarres, un ukelele (per delit del públic més modern teen) i una veu que no destaca ni per la seva potència ni pels seus matisos, però a la que no se li pot negar una clara execució i dicció. Com a cantant en solitari, hagués quedat, sens dubte, bastant justet.

Tot plegat, un concert que no passarà a la història dels millors concerts que hi hagi hagut mai al Razz, sinó un d’aquells de per cobrir l’expedient. Per 25€, tot sigui dit, es podria haver estirat bastant més, però tampoc en farem un drama.

Galeria d’imatges.

The Best Concerts 2018 Gave Me

This has certainly been a crazy year, in which I’ve undergone a job promotion (and its corresponding prior public contest), I’ve started living with perhaps the best person I could ever share my life with, I’ve quit the language school I had been 13 years working for,  I’ve visited the Azores (among other places) and Porto (twice!) and I’ve been to concerts. Fewer than I would’ve wanted to. As usual, not all the ones I’ve been to I’ve written about. Days have 24 hours as they used to, yes, but life changes. So do one’s habits. And one’s priorities. And one’s plans for the (near) future. If this year the number of concerts has decreased considerably as compared to last year’s, this number will decrease even more with my leaving for the US in a research stay from Feb to May, and perhaps with one more stay in Chile (yet to be confirmed). What is certain is that my love of (live) music will never disappear even if the circumstances don’t allow me to go there and cry and shiver and feel moved with it. Without further ado, and in chronological order, here is my top of concerts 2018 gave me.

1. Roger Waters – 14/4/18, Palau Sant Jordi. 

If you keep on talking about a show for two months, it’s because that show was forking amazeballs.

2. Editors – 26/4/18, Razzmatazz

Tom Smith stole my heart the first time I saw him live. He did it again last April.

3. Vetusta Morla – 18/5/18, Palau Sant Jordi.

Pucho is the friggin’ boss on stage. There’s no denying.

4. Jane Birkin – 2/6/18, Primavera Sound

Not knowing any of one’s songs but one and getting to be moved by her elegance, savoir faire and voice is what Jane Birkin got to do to me last June. Her daughter was fantastic, but the original genes won over the derivates this time.

5. Lorde – 2/6/18, Primavera Sound

Seeing a true artist grow on stage is a privilege. Seeing Lorde own it is priceless.

6. Joan Dausà – 13/7/18, Cruïlla

Not sure if I was pmed or what, but Joan Dausà made me cry at 6pm in the sunshine. Take that.

7. Ramon Mirabet – 14/4/18, Cruïlla

Learning about Mirabet’s life makes you understand even better that what he does on stage is just him and nothing else.  (vídeo d’un altre concert)

8. The Soft Moon – 13/10/18, Apolo 2.

Needing so badly to see someone banging drums and whatever he has nearby can’t be a good sign, but that’s what I needed and that’s what I found.

9. Marlango – 28/11/18, Sala BARTS. 

That I love Leonor Watling is no secret, and that she’s the reason why I think that a good vocalist does the trick in certain bands goes without saying. And of course, you need that one song, ‘Dime que llegaremos lejos’ that makes you go and see them for the third time in your life and never have enough.

 

 

Banda sonora collita 2018

Aquilo – ii.  Electro pop sense el rocoquisme de The XX ni la ploranera inevitable que et podria causar un Vancouver Sleep Clinic o un Bon Iver. L’equilibri.

The Crab Apples – A Drastic Mistake. Potser no és dels millors àlbums de l’any – de fet, no l’he vist a les famoses llistes de. No obstant això, s’ha de reconèixer que per la poca experiència que tenen – i que demostren en algun altre més que cutre vídeo que sorprenentment va ser showcased al TN de TV3 (mande?!?!?) -, aquest àlbum ha estat mereixedor de ser promocionat pel PS i per uns quants concerts al Razz. Felicitats.

Clara Peya – Estómac. El moment que vaig veure que la Magalí Sare, la soprano del Quartet Mèlt que va enamorar mitja Catalunya, posava la veu al disc de Clara Peya, vaig pensar: ‘ A això li has de donar una oportunitat’. A la primera no entra, però a la segona, ja hi estàs abduït.

Editors – Violence. Que sí, que els Editors d’ara no són els d’abans, però i què? La seva evolució em sembla d’allò més natural, i d’aquí aquest Violence, que van defensar amb el mateix orgull i convicció que els seus treballs anteriors. Y que viva Tom Smith, leñe.

Glen Hansard – Between Two Shores. Pa llorar. Y bien a gusto. Glen Hansard segueix en la seva línia, que és la que fa que s’hagi creat un públic fidel que repeteix i repeteix i repeteix en els seus concerts i que no busquen res més que el que ja tenen.

Laurel – Dogviolet. La Brit que es va fer famosa gravant maquetes de qualitat suprema des de la seva habitació, s’ha marcat un discàs d’indie pop del qual la marca de la casa és la seva veu trencada i amb melodies que recorden en ocasions a First Aid Kid. Qui sap si per poques vendes o per què, el seu concert a la Sidecar es va cancel·lar. Haurem d’esperar a què aparegui en algun festival, I guess.

The Lazy Lies – Less Talk More Action. Després del seu àlbum homònim, fet per ballar i disfrutar, va arribar un grau superior de complexitat, temes potser un pèl més elaborats, d’estructura no tan previsible (i que no entren potser a la primera però sí a la segona) i, amb ells, un dels temes que més m’han posat els pèls de punta en directe enguany: Just Fine. El que no es pot deixar perdre, però, de tot plegat, és el treball meta- del videoclip per a Spiral Skies.

Low – Double Negative. Els Apparat que van posar la banda sonora a la portada de Dark amb la mà de Justin Vernon de per mig. Un àlbum per escoltar with peace of mind. Or else, les conseqüències poden ser devastadores. Un tema: ‘Dancing and Blood’.

Lo Moon – Lo Moon. Després de múltiples singles publicats amb compta-gotes anteriorment, finalment vam poder gaudir d’aquest albumàs que és Lo Moon. Un pop que omple i que et fa sentir optimista fins i tot en les cançons més intimistes.

Lowtide – Southern Mind.  Tenen l’habilitat de començar cançons com si de fet ja estessin avançades, com si fossin talls de melodies sense un principi (ni un final) clar. Tot molt random.

PAVVLA – Homemade Stuff. Una col·lecció de demos que deixen al descobert els jocs vocals als que ja ens tenia acostumats PAVVLA. Una favorita, “Planets And Stars”. L’única pega és que només dura 18 minuts. Però per això va venir després Secretly Hoping You Catch Me Looking.

Temples –  Volcano. Del 2017, ok, però és que el meu company de vida no me’l va posar fins enguany, i no l’he hagut de, primer, patir, i després gaudir fins enguany, fins al punt que ha estat, segons Spotify, l’àlbum que més s’ha sentit a casa durant tot aquest any. Ara només falta que els del Vida Festival es comportin i ens els portin l’estiu del 2019 com van fer per al Secret Vida.

The Soft Moon – Criminal. La meva dosi anual de rock industrial i post-punk. Cupo cubierto.

Still Corners –  Slow Air.  Malgrat fer anys que volten, sorprenentment van acabar a anar parar al Razz aquest passat 26 de novembre. Circumstàncies ‘x’ (deixar el xorbo a casa el dia del nostre aniversari, vaja) van fer que acabés no anant a veure’ls malgrat que de ganes n’hi havia. Fan un dream pop gens innovador, però sí que suficientment escapista com per escoltar-lo en loop.

Vance Joy –  Nation of Two. L’avançament amb ‘Lay On Me’ el 2017 ja apuntava maneres, com vaig avançar. L’àlbum sencer, d’enguany, un discàs. Stupid me que em vaig esperar a comprar les entrades per veure’l a la Bikini i es van esgotar. Sort que la vida ens guarda segones oportunitats. Ens veiem el proper mes de juny al Razz!

Àlbums esmentats disponibles a Spotify en aquesta llista.

Àlbums del 2018 que ni fred ni calor

Dorian –Justicia Universal. Trobar la fórmula de l’èxit d”Cualquier Otra Parte’ era difícil. Massa. O potser sóc jo, que tant de sinte em cansa.

Florence + The Machine – High As Hope. ‘Grace’ i ‘Patricia’ deriven tant en el to com en l’amplitud sonora de la selecció més grandiloqüent de How Big, How Blue, How Beautiful. D’aquest àlbum em quedo, segurament amb ‘Big God’. No obstant això, en conjunt, no arriba a la categoria de HBHBHB, un disc que podria dir que va marcar el meu 2016, però sí que li he donat prou voltes com per incloure’l en aquesta selecció. Tampoc no passarà a la història de la música com res destacat, però és Flo, li donarem una altra oportunitat.

HAERTS –  New Compassion. Cuando se mezclan parejas en grupos, pasa lo que pasa, per la qual cosa, cinc anys després, HAERTS, ara amb una banda totalment renovada, es presenta enguany amb un àlbum més orgànic, abandonant els sintes i llançant-se a lletres més profundes, per dir-ho d’alguna manera.

Justin Timberlake – Man of the Woods. Que JT tregui un disc és una alegria suprema para tó tu body fins que veus que el resultat és el que és, sense gaire cap ni peus. O lo que es lo mismo, muy US audience-oriented. I que a sobre vingui de gira per Europa i, once again, no passi per la Península, com era d’esperar, es para hundirse (un poco más) en la miseria.

Unknown Mortal Orchestra –  Sex & Food. Després d’àlbums destacables, aquest any van i treuen no un, sinó dos àlbums. Too much? Too much.

Temes més spinnejats – 2018

Beauville – ‘Letting In’. Del 2015. Inevitable pensar en la meva amiga vivint a Suècia en escoltar aquesta cançó. Tan ella, tan jo.

Charlotte Gainsbourg – ‘Deadly Valentine’: Si bé es va publicar l’any 2017, jo no me’n vaig fer ressò fins el 2018, amb l’anunci del cartell del PS. Un tema per posar en bucle fins a extenuar-se.

The Courage – ‘Parasols’. Amb certa reminiscència a Mumford & Sons, una cançó per no pensar, o pensar en les vacances d’estiu.

Django Django – ‘Marble Skies’. Esperava que tot l’àlbum, homònim, em transmetés el bon rotllo que té aquesta cançó, però acaba essent un àlbum pesat, massa rococó.

 

ELYELLA ft. Viva Suecia – ‘Todo Lo Que Importa’. Les cançons banda sonora de Copa d’Europa és el que tenen.

The Howl & The Hum – ‘Portrait I’. Un alt-J moderat, sense estridències.

Janelle Monae – ‘Make Me Feel’. Els que vagin al PS el 2019 xalaran amb aquesta picada d’ull a St Vincent i Prince.

Jonathan Bree – ‘You’re So Cool’. Mentre esperava que la resta de l’àlbum Sleepwalking tingués la mateixa sofisticació i elegància, no va ser així, però si tots els temes haguessin estat així, hagués estat per a mi, sens dubte, un dels meus àlbums de l’any. Del mateix àlbum, també en destaco ‘Plucking Petals’ i ‘Fuck It’.

Kwamie Liv – ‘New Boo’. En un àlbum bastant mediocre, vaig trobar aquesta perla que ben bé podria convertir-se en un himne de classes dirigides al gimnàs.

Lights & Motion – ‘Vanilla Sky‘. El post-rock ja ho té, aquests crescendos de gallina de piel. Para muestra…

Real Estate – ‘Darling’. Late to the party, ja que és del 2017. Per cert, els comentaris al vídeo de YouTube són un must read.

Rhye –’Taste’. Un motiu afegit per no perdre’s el PS del 2018.

Escolta la llista d’aquestes cançons a Spotify.