Aquilo – ii. Electro pop sense el rocoquisme de The XX ni la ploranera inevitable que et podria causar un Vancouver Sleep Clinic o un Bon Iver. L’equilibri.
The Crab Apples – A Drastic Mistake.Potser no és dels millors àlbums de l’any – de fet, no l’he vist a les famoses llistes de. No obstant això, s’ha de reconèixer que per la poca experiència que tenen – i que demostren en algun altre més que cutre vídeo que sorprenentment va ser showcased al TN de TV3 (mande?!?!?) -, aquest àlbum ha estat mereixedor de ser promocionat pel PS i per uns quants concerts al Razz. Felicitats.
Clara Peya – Estómac. El moment que vaig veure que la Magalí Sare, la soprano del Quartet Mèlt que va enamorar mitja Catalunya, posava la veu al disc de Clara Peya, vaig pensar: ‘ A això li has de donar una oportunitat’. A la primera no entra, però a la segona, ja hi estàs abduït.
Editors – Violence. Que sí, que els Editors d’ara no són els d’abans, però i què? La seva evolució em sembla d’allò més natural, i d’aquí aquest Violence, que van defensar amb el mateix orgull i convicció que els seus treballs anteriors. Y que viva Tom Smith, leñe.
Glen Hansard – Between Two Shores. Pa llorar. Y bien a gusto. Glen Hansard segueix en la seva línia, que és la que fa que s’hagi creat un públic fidel que repeteix i repeteix i repeteix en els seus concerts i que no busquen res més que el que ja tenen.
Laurel – Dogviolet.La Brit que es va fer famosa gravant maquetes de qualitat suprema des de la seva habitació, s’ha marcat un discàs d’indie pop del qual la marca de la casa és la seva veu trencada i amb melodies que recorden en ocasions a First Aid Kid. Qui sap si per poques vendes o per què, el seu concert a la Sidecar es va cancel·lar. Haurem d’esperar a què aparegui en algun festival, I guess.
The Lazy Lies – Less Talk More Action.Després del seu àlbum homònim, fet per ballar i disfrutar, va arribar un grau superior de complexitat, temes potser un pèl més elaborats, d’estructura no tan previsible (i que no entren potser a la primera però sí a la segona) i, amb ells, un dels temes que més m’han posat els pèls de punta en directe enguany: Just Fine. El que no es pot deixar perdre, però, de tot plegat, és el treball meta- del videoclip per a Spiral Skies.
Low – Double Negative.Els Apparat que van posar la banda sonora a la portada de Dark amb la mà de Justin Vernon de per mig. Un àlbum per escoltar with peace of mind. Or else, les conseqüències poden ser devastadores. Un tema: ‘Dancing and Blood’.
Lo Moon – Lo Moon. Després de múltiples singles publicats amb compta-gotes anteriorment, finalment vam poder gaudir d’aquest albumàs que és Lo Moon. Un pop que omple i que et fa sentir optimista fins i tot en les cançons més intimistes.
Lowtide – Southern Mind. Tenen l’habilitat de començar cançons com si de fet ja estessin avançades, com si fossin talls de melodies sense un principi (ni un final) clar. Tot molt random.
PAVVLA – Homemade Stuff. Una col·lecció de demos que deixen al descobert els jocs vocals als que ja ens tenia acostumats PAVVLA. Una favorita, “Planets And Stars”. L’única pega és que només dura 18 minuts. Però per això va venir després Secretly Hoping You Catch Me Looking.
Temples – Volcano. Del 2017, ok, però és que el meu company de vida no me’l va posar fins enguany, i no l’he hagut de, primer, patir, i després gaudir fins enguany, fins al punt que ha estat, segons Spotify, l’àlbum que més s’ha sentit a casa durant tot aquest any. Ara només falta que els del Vida Festival es comportin i ens els portin l’estiu del 2019 com van fer per al Secret Vida.
The Soft Moon – Criminal.La meva dosi anual de rock industrial i post-punk. Cupo cubierto.
Still Corners – Slow Air. Malgrat fer anys que volten, sorprenentment van acabar a anar parar al Razz aquest passat 26 de novembre. Circumstàncies ‘x’ (deixar el xorbo a casa el dia del nostre aniversari, vaja) van fer que acabés no anant a veure’ls malgrat que de ganes n’hi havia. Fan un dream pop gens innovador, però sí que suficientment escapista com per escoltar-lo en loop.
Vance Joy – Nation of Two. L’avançament amb ‘Lay On Me’ el 2017 ja apuntava maneres, com vaig avançar. L’àlbum sencer, d’enguany, un discàs. Stupid me que em vaig esperar a comprar les entrades per veure’l a la Bikini i es van esgotar. Sort que la vida ens guarda segones oportunitats. Ens veiem el proper mes de juny al Razz!
Àlbums esmentats disponibles a Spotify en aquesta llista.
Rebre un avís al mòbil informant que la prevenda per a la presentació de Less Talk More Actionde The Lazy Lies a Nota 79 està esgotada no podia ser res més que un senyal de bon auguri. Un auguri que no feia altra cosa que confirmar-se en presenciar la cua de gent esperant per entrar al Nota 79 ja a quarts de nou.
Abans de res, però, avís a navegants: en disposar-me a escriure aquestes línies, m’he preguntat si podia ser suficientment objectiva amb els Lazies, després d’aviat dos anys de seguir-los de relativament a prop. No obstant això, havent criticat sense pietat en aquest mateix espai artistes que, de bones a primeres, si vaig a un concert d’ells és perquè alguna cosa bona els hi trobo, em reafirmo en el que segueix a continuació: The Lazy Lies ho van petar molt fort dissabte passat al Nota 79.
Coses de la vida, he viscut des de la distància la successió d’assajos que, progressivament, anaven perfilant el que acabaria essent una nit rodona i emotiva en un local ple a vessar i amb gent que es va quedar sense poder-hi entrar.
Floritures i detalls musicals a banda, tot i que n’hi ha a dojo en aquest segon àlbum dels barcelonins Roger Gascon, Montse Bernad, Xavi Mir, Dedé Camprubí i Josep Mateo, el que vam viure aquest dissabte es podria descriure com no només la presentació de Less Talk More Action, sinó també la consolidació d’una banda que ja no és el que molts insisteixen, i.e. un grup revival dels seixanta. De fet, mai no n’han seguit fidelment ni el posat ni l’estètica, tot i que la influència de l’època n’és clara.
Encetaven el concert amb ‘Flower Garden’, tema que obre el seu segon àlbum, amb una bona rebuda del públic, alguns dels quals ja el coneixien d’algun concert anterior. El mateix públic, que esperava amb delit els cops de mans de ‘Number One’, va també seguir amb les mans els platerets de la Montse Bernad durant la primera interpretació en directe de ‘World In Blue’. Els cuqui-detalls es van manifestar en el discretíssim (potser massa fluix de volum) glockenspiel a ‘Breakfast In Bed’, en el qual The Lazy Lies canvien la voluntat d’anar més enllà d’un one-night stand de l”Into My Bed’, per una bona estona, un esmorzar al llit i un ‘si te he visto, no me acuerdo’. El que no canvia, però, — i, de fet, ens encanta — és la picardia de l’irresistible encant de la Montse Bernad tant en l’ ‘I will always wills‘ de la primera com en ‘And afterwards… Well… yeah, maybe then… I might let you into my bed‘ de la segona.
Montse Bernad i Roger Gascon a la presentació de Less Talk More Action al Nota 79.
Hi va també haver lloc per a les ultracorejades ‘The Dancefloor’ i ‘Who’s That Sally?’ i per al ganxo del baix d’ ‘Everything Is Going Round’. La nota ‘happy‘ arribaria amb els cors de Maite Bassa i Blanca Solé, que es van apuntar a la festa amb ‘Beautiful Morning’, en què la darrera és la protagonista del deliciós videoclip que l’acompanya. Aquesta no seria, però, l’única col·laboració de la nit, ja que un també discret de volum violoncel de la mà d’Ester Umbert va posar una nota d’identitat i de color a l’abans esmentada ‘Breakfast In Bed’, ‘Jack & Sophie (Separate Lives)’ i a la ja coneguda ‘Pinstripe Suit’, que segons la Montse Bernad, fa entrar ganes d’anar a robar un banc. I hi estem d’acord.
Tancarien la part principal ‘Feel The City Alive’, una de les meves preferides, i ‘The Great Desire’, que bé que podria tancar un concert en un recinte de majors dimensions deixant un regust de nostàlgia alhora que de ganes de més concert.
N’hi hauria més. Sí. Tres temes més de bisos, novament amb l’acompanyament d’Ester Umbert al cello. En primer lloc, la delicada i també nostàlgica ‘Primrose Hill‘, el primer senzill de Less Talk More Action; ‘Spiral Skies’, que va sonar plena malgrat no tenir-hi vents d’acompanyament, i ‘Just Fine’, tema que també tanca l’àlbum i on Xavi Mir va tenir el seu moment de reivindicació posant punt i final al concert (que no a la nit) amb un tema que creix (i com!) en directe. Espectacular.
Acostumats a les intros a les cançons de Roger Gascon i Montse Bernad, aquest dissabte ens va semblar que ells mateixos també s’havien aplicat un ‘Less-Talk-More-Action’. Només cal veure els vídeos que corren per la xarxa per veure quanta ‘action‘ i entusiasme desprenia Roger Gascon, recordant-nos potser la seva presència escènica dels temps de Dunno. Una acció i un entusiasme que The Lazy Lies van saber transmetre al públic del Nota 79 i que guardarem en el record com un retorn comme il faut.
According to my records, I’ve attended 42 concerts this year, including those in festivals. That’s a figure considerably lower than last year’s (73) as I didn’t attend Primavera Sound this year. As I always say, if I ever go to a concert, it’s to be thrilled, to be moved, to feel something regardless of the elements that reviewers would focus on. So, what follows is nothing but the list of those concerts that have meant something to me on that day, for whatever reason. There I go, and in chronological order…
1.The Lazy Lies – 11/2/2017, Nota79
I’ve lost count of the times I’ve seen TLL live, but their first gig at Nota79 this year (they performed in the same place a few months later) certainly heated the cold winter we were experiencing. Now go kill me, I didn’t write any review of it. Damn!
2. Glen Hansard– 28/3/2017, Casino del Poblenou
It’s no news that I’m in love with this musician, so I might not even be objective with him any more. This time, I must thank Glen for letting me discover Escuchando Elefantes, so once again, apart from making me laugh and cry in the same gig, thanks for that too, man! (review)
3. Ed Sheeran – 9/4/2017, Palau Sant Jordi
‘I See Fire’ en el tour de ‘Divide’
His latest album might not be the bomb, but he’s still in full shape. Plus, dancing to ‘Shape Of You’ with your teen cousins is just priceless. (review)
4. Escuchando Elefantes – 6/5/2017, Sala Continental
Though it turn out a bit too long in the end, that was by all means one of the best birthday presents I’ve ever got. Thanks, Dedé. (review)
5. Depeche Mode– 19/6/2017, Hallenstadion Letzigrund, Zurich
As with Eddie, DM’s latest album might not be among their best ones, but they’re still alive and kicking, despite the fact that the Swiss don’t seem to enjoy concerts the way Mediterranean people do. (review)
6. Phoenix – 29/6/2017, Vida Festival
Being able to enjoy the band without being surrounded by unconscious Italians as in PS 2013 made me discover that Phoenix is much more than ‘If I Ever Feel Better’. I wrote a review on the festival for Hipsterian Circus, which you can find here.
7. Pet Shop Boys– 8/7/2017, Festival Cruïlla
Seeing 50-year-olds crying around you after their concert is just one further proof that they are eternal. I explain it here.
8. Foster The People– 9/7/2017, Razzmatazz
Writing their review paid off with both a follow and an RT from their CM and close to 1,000 visits. Shame I didn’t write it in English.
10. London Grammar – 6/12/2017, Halle Tony Garnier, Lyon.
Unfortunately, I couldn’t find the time to write a proper review of this concert. So I’ll sum it up briefly here: London Grammar are great live, Hannah’s voice is as powerful and haunting as on record and they remake quite a few songs to play them in front of an audience, so what you get is not what you could just listen to from the couch at home. Yet what I feared the most happened: the concert was only very little more than one hour long. This was one of the main complaints of their fans in their previous tour, the length of the concerts of which could be justified, up to a certain extent, due to the fact that they just had one album back then. But, hello, this is not the case any more. Also, Hannah wasn’t in full shape, so they even canceled a couple of concerts right after the one in Lyon. Despite all this, them being one of my fave bands at present, and taking into account that I shared it with one of my fave people on Earth, it deserves to be here. By the way, French audiences in stands don’t tend to take pics, so all I could get is this crappy pic above.
If the Oscar to the Best Extra existed, I probably wouldn’t win it. Regardless of that, I’m happy to say that, at long last, The Lazy Lies’ ‘The Dancefloor‘ music video is out, and I’m in it. Just for a tiny little bit, blurry and all, but, yeah, I’m in it.
En aquest 2016, en què sembla que publicar un àlbum conceptual es considera d’allò més in(die), procedeixo a publicar la llista del que, si heu o haguéssiu parat en algun moment per ca meva o pel 144 de les Mundet Mountains, hauríeu de ben segur escoltat. No patiu, que no es tracta d’una altra llista més del millor del 2016. Això seria de massa modern, i com ja sabeu, diuen de mi que “ets tan antimoderna que resultes moderna”, que dedueixo que vol dir que tinc criteri – no se sabe si recto o torcido, pero seguro que es propio. Així doncs, i tenint en compte allò de “dime qué escuchas y te diré quién eres” (perquè era així, no?), aquí va la meva jukebox d’allò publicat aquest 2016, amb alguna altra concessió del 2015 que vaig descobrir enguany. Ai las! L’ordre és alfabètic, per allò de què quadri amb la llista complementària de Spotify. Com sempre, no entro ni en rap, ni en lluç, ni en jazz, ni en ritmos latinos ni en clàssica ni en… Sigui com sigui, enjoy!
Angel Olsen – My Woman. Yo todo lo que mi Mané López recomienda me lo escucho. El noi va fer una crítica tan ben parida d’aquest disc, que crec que no hase falta que dises nada más.
ANOHNI – Hopelessness.‘4 Degrees’ ja apareixia a la meva llista de l’any passat de temes per no oblidar. La resta de l’àlbum, publicat enguany, no ha decebut, com tampoc no li perdono a l’Acadèmia que li donés l’Òscar a la millor cançó a Sam Smith i no a ella.
Blanck Mass – Dumb Flesh. I si amb algunes de les cançons també arribava late to the party, no iba a ser menos amb els àlbums. A finals de l’any passat em vaig sorprendre a mi mateixa escoltant ‘noise rock‘. Encara no me’n faig a la idea… Lo que me costó admitirlo bien valió 3 sesiones de terapia… Si el 2015 aquest gènere va estar representat per HEALTH, aquest any ha estat el torn de Blanck Mass, 50% de Fuck Buttons i el seu Dumb Flesh, amb un dels seus cosins-germans com es el ‘drone’ i el post-rock electrònic, del que em pirra ‘Dead Format’, especialment. Enjoy… o no, pues no es apto para oídos delicados hasta 00:34.
Daughter – Not To Disappear. Si ja em van atrapar amb el seu més reverberant If You Leave, em quedo amb aquest segon àlbum on els temes (i problemes) quotidians (la malaltia, la demència, la maternitat, el deure, la misèria en certes relacions amoroses/familiars) es desgranen en temes madurs, melancòlics i punyents. Potser el disc es desvia una mica melòdicament a ‘No Care’, però la sequenciació està plenament justificada. Per acabar, només em falta pensar en whoever decided we have to do ‘the right thing’ i no ens oblidem pas que de ‘numb‘ a ‘numbers‘ només hi ha un pas interior de gegant… i tres lletres.
David Bowie – Blackstar. No m’entretindré a descriure’l, ja que ja ho han fet d’altres. Només constataré que escoltar un àlbum i que se te’n reveli el significat complet dos dies després per la pròpia mort de l’autor i acte seguit pensar en la sang freda que va tenir The White Duke en gravar el vídeo de ‘Lazarus’, amb les línies ‘Oh I’ll be free/ Ain’t that just like me’ és molt fort. Molt.
D.D. Dumbo – Utopia Defeated. Ritmes africans, veu que ens recorda a Sting amb un punt de Jeff Buckley i loops a dojo conformen un àlbum molt ben parit amb desenes d’influències amalgamades amb destresa.
Hunck – Never Had a Dream. Pop-rock melòdic amb un punt de shoegaze del que em pregunto com és que no sona a qualsevol cadena de ràdio-fórmula.
James Blake – The Colour In Anything. Un disc que requereix un esforç extra de qui escolta, que amb atenció, veurà com durant l’hora i quart que pren, els jocs de sintetitzadors acompanyats de veu i piano a la vegada que d’efectes especials et somergeixen en una atmosfera d’intensitat melancòlica que, si t’agafa en hores baixes, et pot deixar fet caldo. Avisats esteu.
The Lazy Lies – The Lazy Lies. Que ‘Who’s That Sally?’ enganxa a la primera goes without saying. D’altra banda, despertar-se amb ‘Beautiful Morning’ és del millor que es pot fer. És més, hauria d’estar integrat per inèrcia a la rutina matinal de tothom. O millor encara, hauria d’esdevenir el tema per excel·lència d”El matí i la mare que el va parir’ o qualsevol altre programa de ràdio matinal que posi les piles als ciutadans del món mundial. Amb qui s’ha de parlar perquè es faci realitat? Reivindicacions a banda, aquest quintet s’han marcat un revival dels 60 amb gust, ritme i amb moments amb un punt seductor-picaró per posar-hi un toc desenfadat. I són bona gent. Què més voleu?
Medicine Voice –I and Thou. Estructures minimalistes on la percussió hi té un paper predominant, l’àlbum debut de Medicine Voice no se sap si és una invitació a una reunió sectària o a un sacrifici d’anyell. Però aquí està.
Miss Caffeina – Detroit. Seguir fans de Miss Caffeina, Love of Lesbian i Zahara a Twitter et porta a descobrir que el chicle-pop pot evolucionar i esdevenir Detroit, que no serà àlbum de l’any però que he gaudit sense pudor, sobretot del “sol flipante para todos” en este “verano del amor”.
Paul Dempsey – Strange Loop. Aquest segon àlbum en solitari de l’australià està ple de temes que necessiten de quatre a set minuts per desenvolupar tota la història sònica que tenen per explicar, que lluny de ser el típic folk de guitarra previsible, sorprèn amb percussió i línies de piano amb un cert punt de dissonància que apareixen en els punts àlgids sense molestar.
Phantogram – Three. Conscient que la crítica els deixa de volta i mitja, em sembla un àlbum amb alguns temes molt èpics amb tocs funky sense fugir del punt mainstream que té inevitablement Phantogram. Cançons que entren a la primera sense gaire esforç. Es lo que tiene el pop. Que potser no és el seu millor àlbum? Hi estic d’acord. Però que m’agrada igualment, també és cert.
Radiohead – A Moon Shaped Pool. Para qué nos vamos a engañar, Radiohead els tenia més que oblidats, però haver-los de veure al PS va fer que m’hi tornés a enganxar. Aquest àlbum en va ser un bon reinici, ja que recupera temes que tenien per allà desperdigats i que, tots plegats, resulten en un àlbum expansiu, que envaeix l’espai sense demanar permís.
Villagers – Where Have You Been All My Life. Si t’agrada el Villagers d’abans, t’ha d’agradar aquest, perquè no és més que la regravació en pla acústic de temes anteriors però rearranjats i ordenats en el que resulta un àlbum cohesionat i que és un regal per a les oïdes.
Whitney – Light Upon The Lake. ‘No Woman’ captiva a la primera, però no s’ha deixar de banda que pertany a un disc delicat, amorós, melancòlic sense caure en la llàgrima fàcil, de talls curts però rodons i amb l’acompanyament del metall que li dóna cos i força melòdica.
William Fitzsimmons – Charleroi: Pittsburgh Volume 2. Es tracta d’un mini-àlbum de 23 mins. de durada dedicat a la vida i mort de la seva àvia on aquest cantautor nordamericà d’indie folk amb un punt de Sufjan Stevens en l’aspecte melancòlic.
Menció honorífica:
Bat For Lashes – The Bride. Esto de que algunos álbumes conceptuales no tinguin un tema que et facin dir ‘aquest, aquest’ és una mè. I és el que em passa amb The Bride, al que l’hi trobo a faltar un ‘Daniel’, un ‘All Your Gold’, un ‘A Wall’ o un ‘Moon and Moon’, per dir-ne uns quants.
Bon Iver – 22, A Million. No he tingut paciència per investigar en profunditat què s’ha proposat en Justin Vernon amb un àlbum que, musicalment, no es desvia massa del que ja coneixíem d’ell. Però està bé. Deixem-ho aquí.
Minor Victories – Minor Victories. Supergrup format per membres d’Editors, Mogwai i Slowdive que s’han marcat un shoegaze amb tocs d’Editors que no està malament i que escolto perquè m’agrada, però no perquè hagin de guanyar un Grammy ni dos amb aquest LP.
Mucho – Pidiendo en las Puertas del Infierno. És un fet que no puc amagar que no estic posada en el producto nacional, així que pot ser que hi hagi molts àlbums que els donin mil voltes, però els vaig descobrir aquest any i tant en directe com en àlbum tenen el seu rotllo protesta i descarat que enganxa.
Pavvla – Creatures. Doncs sí, aquesta joveneta de 19 anys ha estat present en els meus loudspeakers força vegades aquest any amb el seu pop-folk electrònic en llengua anglesa. Si us agrada Soko amb un punt d’acceleració de Russian Red i la malenconia que es gasta Lana del Rey, Pavvla bé que mereix una oportunitat.
Robbie Williams – The Heavy Entertainment Show. Si t’agrada Robbie Williams, et trobes el papa Robbie en un pop còmode, que tira de primer single amb sample arxiconegut per assegurar-se el tret, però que té temes potser no tan formulaics i que amaguen un Robbie molt més experimental, com és la col·laboració amb Rufus Wainwright a ‘Hotel Crazy’.
The Rolling Stones – Blue & Lonesome. Després de dècades de sequera creativa, no els demanis que et vinguin amb el discàs de l’any, però si blues i Rollings pot semblar de bones a primeres una combo incompatible, no ho és. Serà l’edat…
According to my records, I’ve attended 73 concerts this year, including those in festivals. As I always say, if I ever go to a concert, it’s to be thrilled, to be moved, to feel something. Mind that I haven’t written about all of these 73 and some of them I have, but elsewhere. So… what follows is nothing but the list of those concerts that have meant something to me on that day, for whatever reason. There I go, and in chronological order…
1. Florence + The Machine – 17/4/16, Palacio Vistalegre, Madrid
Florence + The Machine en Palacio Vistalegre
That concert meant meeting Mané Lópezfor the first time (it seems as if it had happened so long ago!) and not having to write about it for any mag, unlike what I did for the same gig in Barcelona. Though I did write about it anyway. It was too good to let it escape. I had a whale of a time despite the fact that the concert was pretty much the same as the one in Barcelona. Oh well…
2. Marlango – 24/4/16, Sala BARTS, Barcelona
When I grow up, I just wanna be like Leonor Watling. Period. And this.
3. The Lazy Lies & Indigos – 21/5/16, Sala BeGood, Barcelona
That eve was pretty emotional, as for the first time, I met Malou Bustos, former TLL manager, with whom I had been talking now and then for ages on Twitter. I also met Iván Gil, the photographer who invited me to a Coke before the gig (I still owe you!) to get to know each other and later on became my friend. Way.to.go. It all made me enjoy the concerts in a very special mood. As for the gigs, I was gladly surprised about the quality of both bands, them being rather unknown. Who would’ve thought as well that would be the starting point for so many connections. It’s a small world, indeed. And yes, I also wrote about both performances.
4. Queen + Adam Lambert – 22/5/16, Palau Sant Jordi, Barcelona
Yeah, Adam Lambert is not Freddie Mercury. But I arrived late at the party. Better late than never, though. (more)
5. Coldplay – 26/5/16, Estadi Olímpic de Barcelona
6. Daughter- 2/6/16, Parc del Fòrum, Primavera Sound
If someone makes you cry with the beauty of their performance, what else can you ask for?
7. PJ Harvey – 4/6/16, Parc del Fòrum, Primavera Sound
Having no idea what she’s in for and ending up totally mesmerized. That’s the PJ Harvey effect.
8. Mika – 11/6/16, Poble Espanyol, Barcelona
Nothing but fun. And joy. And friendship. And bliss. And this.
9. Ramon Mirabet & Alabama Shakes, Cruïlla, Parc del Fòrum
I would’ve liked to add Damien Rice too but he moved me more at PS2015. In any case, from Cruïlla 2016, the highlights were: Alabama Shakes, who were outstanding, and Ramon Mirabet, undoubtedly a promise of the present Catalan music scene.
10. Whitney – 23/10/16, Sala Apolo, Barcelona
If their album is one of my faves this year, their performance did nothing but confirm that they are great.
11. Placebo – 19/11/16, Sportpaleis, Antwerp
If one of your fave bands isn’t coming to town, you gotta go after them to celebrate their 20th anniversary comme il faut.
Els dijous, a més de paella als bars, a casa toca veure el Polònia. Però si em posen a triar entre un programa que puc rescatar de TV3 a la carta i un concert a hora europea (que l’endemà una ha de matinar), crec que està ben clar – en el meu cas – per quin costat es decanta la balança. I és que aquest dijous tocava anar a veure The Lazy Liesdins del Cicle Emergents organitzat pel Centre Cívic Urgell. Oh yes!
Després d’haver-los vist ja un parell de cops (a la BeGood i a la presentació del disc Zoo XXI), aquest dijous vaig anar a veure de nou The Lazy Lies. Aquest cop, però, ben acompanyada d’una amiga fanàtica de la clàssica (de ahí, poco la sacas) per fer un exercici de “compare & contrast” in situ amb les meves impressions anteriors i amb les d’ella.
Tampoc no és qüestió ni d’ensabonar ni de traduir tot el que vaig dir anteriorment de The Lazy Liesen la lengua del Imperio (tot positiu, of course), però sí de remarcar com de més i més encastats sonen amb el (poc) temps que porten com a tals. I és que una de les preguntes de la meva amiga va ser “I quant de temps dius que porten plegats?”. Si bé en Roger Gascon, en Dedé Camprubí (baix) i en Xavi Mir (guitarra i cors) van “fotre el burro“ tocar plegats a Dunno quan tots ells tenien molts menys cabells blancs, si bé també es coneixen ja des de llavors (aquí la mostra) amb la Montse Bernad (veu, teclats, percussió), efectivament, ningú no ho diria que els quatre, juntament amb el bateria Josep Mateo, són un grup que amb poc menys d’un parell d’anys han fet un disc ben rodó, han col·locat un videoclip a Los 40TV, han anat per ràdios i teles amunt i avall i han arribat a estrenar un videoclip en exclusiva a El Periódico. Ahí es ná.
Amb una setli(e)st esperable, però carregada de sorpreses per a aquells que no hagin tingut el gust de veure’ls abans, The Lazy Lies van començar el concert amb les ja conegudes picades de mans a negres de “(Things Will Eventually) Backfire”, tema del qual des de fa res tenim el videoclip. Malgrat un principi amb una sonoritat del micròfon un pèl mel·líflua (o potser m’ho va semblar a mi) per la banda del Roger Gascon (veu, guitarra, teclats y lo que le echen), la sala es va omplir immediatament de la joia rítmica de “The Dancefloor” amb més d’un i de dos peus portant el ritme.
El Centre Cívic Urgell té un auditori amb seients en forma de banc (molt còmodes, diguem-ho tot) d’un vermell molt elegant i potser ens va faltar al públic aixecar-nos per ballar, però la sensació de poder gaudir d’un concert sense soroll de fons, “com si estiguéssim al Liceu” (paraules d’en Roger Gascon), va compensar amb escreix no poder unir-nos als balls de la Montse Bernad, que amb un vestit vermell fosc molt chic (també de Susi Sweet Dress aquest cop?) a conjunt amb l’atmosfera elegant del vespre, omplia l’escenari mentre interpretava (que no és només cantar) temes com “Into My Bed”, “Dangerous Games” i “Stop Pretending”.
Molt modesta la Montse, va anunciar el greatest hit del grup “Who’s That Sally?” com “aquesta segur que us la sabeu, i això que és nostra”, però val a dir que el públic no només se sabia aquesta sinó que seguien perfectament i s’unien sense cap mena pudor i amb molta precisió als jocs de picades de mans de temes com “Number One” i seguien també la lletra d’altres temes del disc, conegut per ells i – esperem – que ben aviat per molta més gent.
Les “novetats” per a aquells que no tinguin el seu disc (encara?!?) van venir de la mà de quatre temes nous: “Pinstripe Suit”, “Everything Is Going ‘Round”(de la que no puc evitar destacar-ne una altra vegada la línia de baix i de la que la meva amiga en va fer la mateixa associació que jo amb l’estil de The October Twilight); “World In Blue” i “The One About Being Brave”, que potser té un títol llarg, però això no li va importar pas a l’auditori, que la va rebre igual de positivament que la resta de temes.
Podria acabar la crònica amb les paraules de la meva amiga sobre el concert d’ahir (“ha estat molt xulo, ha estat molt guai”), però com que els Lazies tornen a tocar aquest dijous que ve, 24 de novembre, al Hard Rock Café de Barcelona, millor que ho comproveu per vosaltres mateixos. Jo no hi podré ser, però espero que si algun despistat hi passa per davant, el vegi ben ple.
Sometimes you just need to be at the right time in the right place to get chances to get out of your comfort zone. That’s what happened to me last Thursday, while over a cuppa with The Lazy Lies‘ bassist, Dedé Camprubí. Right after me coming back from one of those ‘I-need-to-go-to-the-ladies’ convo breaks, he got a WhatsApp message from his band mates asking for extras for the videoclip they were recording on Saturday. With that request pending, and a potential victim candidate on hand, he raised his eyes from his cell screen and asked, ‘Hey, what are you up to on Saturday?’ And I was like, ‘Well, other than marking essays like crazy and going to the see Rufus Wainwright in concert in the eve, not much’. So there you find me, on Thursday evening, discussing with the band’s female vocalist, Montse Bernad, the filming specifics, among which, the time, the place and, last but not least, of course, the outfit (’60s mood on!’). All that came along with the suggestion that I could bring along more extras to fill in the scene when needed.
Suggestions, if taken seriously, become requests, so I contacted a few friends and ended up finding three people available for some yet-to-know experience at the Camille Zonca Produccions premises on Saturday afternoon. Three people who, imo, would probably love it there: my incredibly talented former student Miquel Pulido, who got an A for his research project on ‘Synesthesia in Audiovisual Communication’, and two of his closest friends, Santi Gálvez and Felicidad Arqué, very much into arts, music and/or drama themselves.
After some last-minute purchases in the morning (two cardies that appear in the clip), the four of us met at two sharp to head to this loft where Albert Baquero and Aïda Torrent from Camille Zonca had set up a sort of 60s Frenchie bar where part of the action of the videoclip to ‘The Dancefloor‘ takes place. There were also waiting four of the band members, that is, Montse Bernad, Xavi Mir, Josep Mateo and Roger Gascon. While I knew Montse in my childhood and had recently spoken with her after this year at El Timbal, a drama school where she works as a teacher, it was a pleasure to meet the others in the flesh for the first time, especially after having seen them live and interacted with Roger Gascon or wriiten about them and about the Zoo XXI project both on the social networks and here in this blog. It was only one hour before we left that Dani could finally make it to the set to film a rather mon-chouchou-oh-la-la-il-est-mort-Paris-je-t’aime scene with Roger lying on the floor while being given some air and attracting tons of attention.
Josep Mateo checking the drums. Photo by Miquel Pulido.
Paris, or so they said. Photo by Miquel Pulido.
Roger, Montse and Aïda. Photo by Miquel Pulido.
Feli was always there with a permanent smile. Photo by Miquel Pulido.
Felicidad groupie mode on. Photo by Miquel Pulido.
Roger, Paris, l’amor, la mort. Photo: M. del Mar Suárez
Qu’est-ce qui s’est passé? Photo by M. del Mar Suárez
Click on any photo to start the slideshow.
For obvious reasons, I cannot spill the beans regarding ‘The Dancefloor’ clip storyline or anything, I just can add that Badalona’s landmark, the Pont del Petroli is in it too. What I can say, though, is that filming those few seconds was a demanding yet fun experience. We sipped (or, after a few takes, just pretended to) some repeatedly re-filled apple juice from whisky glasses a few times, we listened to the same bit of the song over and over again until achieving the perfect synchronicity, we chatted about a little bit of everything between takes, Feli practiced her drumming abilities while Josep was away and we could all experience what it takes to film a clip when the budget is low but the spirits darn high.
No idea when the ‘The Dancefloor’ video clip will be released. What I do know for sure is that, in the meantime, you can enjoy their videos for ‘Who’s That Sally’ and ‘Number One’ on The Lazy Lies’ YouTube channel, where soon -as soon as this upcoming week, in fact- the video for ‘(Things Will Eventually) Backfire’ will be up too (19/10/16 update: exclusive release at El Periódico / On Barcelona of the video here). Stay tuned!
Roger Gascon, who I got to know about through The Lazy Lies, has recently been working on a new project for platformZOO XXI consisting in an eponymous music album, the profits from which are aimed to improve the animals’ quality of life at zoos, among other things. I learned about the project through his FB and thought that writing a piece on it in Spanish (the first single, ‘No tot és tan bonic com sembla‘ – ‘Not everything is as nice as it seems’, is in Catalan) would help to extend the project beyond Catalonia even if it’s just a teeny-weeny bit, as I write for no big mags. And who knows, as this blog receives visits from remote countries from time to time, someone from Kiwiland or Down Under might find Catalan exotic enough to buy the single or the album. Plus, ‘No tot…’ is a good song. What else!
For now, only the first single, which you can purchase here for just 0.99€), has been released. It was written by Roger Gascon himself, who appears in the videoclip along with some solo artists and other collaborators from several well-known bands (Luthea Salom, Cesk Freixas, Sidonie, Pastora…) as well as with popular actors (Núria Gago, Jordi Roig, Mónica Pérez) who are also pro-animal rights.
By the way, the video on YouTube contains subtitles in Catalan, Spanish, French and English!
Finally, I must once again acknowledge Roger Gascon’s enthusiasm as well as his extremely prompt and generous help providing me with extra info missing on the press release as well as with several pictures related to the making of the music video clip. Always a pleasure… and a privilege!
After having meant to write about The Lazy Lies, an emerging band, for months yet not having got around to it, at long last I found the time to (or rather, I had no other option but) write about them. The occasion? Their gig together with Indigos at the BeGood in Barcelona for which I wrote the announcement and, after attending it, the concert review. Attending The Lazy Lies’ gig made it possible for me to grasp the essence of this band better. Likewise, it made it easier for me to proofread and add the last touches to their debut album review, which you can also find here.
Montse Bernad from The Lazy Lies and Joss Santos from Indigos. Promotional picture (source).
Last Saturday’s was an intimate gig that I enjoyed a lot. The Lazy Lies sounded and looked so sweet up there on the stage! I could also confirm that Indigos were born in the wrong country, so to speak. To my knowledge, the style of these two bands is nothing like whatever music is being made in Spain at the moment, not to mention their exquisite English pronunciation, which was music to my ears as a teacher of English.
But that wasn’t all: that night I also had the chance to meet two people with whom I’d been interacting online in some way or another. First, Iván Gil, the photographer who took the pics for the review, and then, Malou Bustos, a multifaceted professional, former Ol’Green singer, translator and now artistic producer and social media and tour manager, that I started interacting with by chance on Twitter like more than one year ago to realize we were attending the same events once they were over. And… guess what! Montse Bernad, the The Lazy Lies’ lead singer, came to me when I was about to leave because she recognized me from the time when we studied together at the Conservatori Professional de Música de Badalona as kids! I just can’t get how come I couldn’t recognize her from the promotional pics or while she was performing!
Perhaps this gig wasn’t sold out, but to me, it was a great night after all. And, yep, certainly, it’s a small world.
*I would like to take the chance to thank both Roger Gascon (yep, no graphic stress, I get it!) and Malou Bustos from Lula Music for their help and their prompt answers to my questions regarding the texts mentioned here.
MMAR's RAMM 